UEP!: CALES: MAGRANER, VIRGILI, BOTA I PILOTA .

lunes, 14 de mayo de 2012

CALES: MAGRANER, VIRGILI, BOTA I PILOTA .

Dijous 10 de Maig. Partim en 3 cotxes del lloc habitual 9 membres del nostre grup. Tenim un company que se està recuperant de una intervenció quirúrgica i des de aquí li enviem una forta abraçada esperant que pugui tornar prest amb noltros.

Fa un dia d’estiu amb un Sol i una calor que no es normal per aquest temps, lo que ens fa pensar que podrem nedar per primera vegada enguany, encara que la majoria pensa que es un poquet prest. El nostre destí avui es anar per la zona de Cales de Mallorca i visitar les Cales verges de Virgili, Pilota, Bota i Magraner.

Abans de partir, un dels companys a presentat una proposta per tapar el forat -ara que està tan de moda això- que pateixen els companys que porten el seus vehicles, en el sentit de abonar una quota per barba per sufragar la benzina, ara que s’ha posat pel niguls per mor del cèntim sanitari que s’ha tret de la màniga el nostre desgovern. La proposta ha estat acceptada per unanimitat.

Amb aquesta decisió democràtica i solidaria, hem partir cap a Porto Colom, per després agafar la carretera de Porto Cristo fins el Km. 7,400 a on deixarem els vehicles a un camí que hi ha just davant d’aquest punt. Així ho hem fet i tots plegats hem caminat uns 50 metres per la carretera fins al botador que ens portarà, primer, a Cala Magraner. Des de la carretera a la Cala, hi ha una mitja horeta o tres quars de caminada (depèn si seguim el pas del nostre company “Rambo” o del “Sherpa” de reraguarda), per uns paratges plans i molt macos, fins que arribam a la Cala. Hem llegit que fa un temps el propietari posava pegues per passar per allí. Ara no, per que hi ha un parell de botadors i portetes que te faciliten l’accés.

Cala Magraner es la més gran de les Cales que farem avui. L’aigua està neta, però un poquet remoguda. Hem aprofitat per berenar a l’ombra de un pinaret, mentre observàvem com feien escalada uns aficionats per la gran paret vertical que hi ha a la esquerra de la Cala.

Després de berenar hem partit cap amunt del penyal seguint un sender petitó que ens ha semblat que hi havia per les roques però al final no ho era i hem hagut de caminar pels càrritxs amb el consegüent suplici del que duia calçons curs, tant de bo que tot d’una hem arribat a un dels antics carrers, avui convertits en camins, que es varen fer per urbanitzar la zona i que al final no es va dur a terme. Esperem que el nostre Govern d’ara no es doni compte, no sigui cosa s’els fes la boca aigua.

Aquest camí ens ha portat fins a la punta del penyal que separa Cala Magraner de Cala Pilota. Hem guaitat i hem vista la segona Cala amb un aigua cristal·lina. Mentre el grup ha tornat pel camí cap a Cala Pilota, un que se està convertint el més valent, ha davallat per la vorera tira, tira, i ha arribat el primer a la caleta. No hi havia ningú i el aigua estava molt neta, encara que a la vorera estava un poquet enterbolida pels restes de posidònia que el mar arrossega i que fa que la sorra estigui plena de bolles d’algues seques. D’aquí li ve el nom de “pilota”, segons hem llegit. Al cap de una estoneta tot el grup ha arribat, i després de uns minutets que hem aprofitat per beure, hem partir de nou cap a la tercera Cala, aquesta vegada pel camí que, fent una bona voltera, ens portarà a Cala Virgili, la millor de las tres, al nostre judici.

A aquesta Caleta hi ha una aigua transparent, i damunt s’escar que hi ha a la vorera, havia una parella d’anglesos, ja granadets -encara que no tant com noltros- que prenien el Sol. Hem arribat i s’els hi ha acabat la tranquil·litat ja que, tradicionals que som, sempre xerram massa fort i això emprenya als estrangers. Ho sabem, però...

Ens hem acomodat a una vorera de la Cala a l’ombra del pins. Mentre, dos companys han pujat el penyal per fer fotografies fins l’hora de dinar, dos del mes valents s’han disposat a nedar, mentre els altres les miraven. El Sol era ofegador, però l’aigua, pels nadius “normals” encara està freda. Estem a primers de Maig!. Però ells, fort i no et moguis s’han ficat dins l’aigua fent uns alens i uns xiscles que feien passar pena, sobretot quan el nivell de l’aigua els hi arribava a la línia de la “personalitat”, però s’hi han ficat, mentre els altres esperaven a veure si els pegava un “síncope” o qualque cosa parescuda. No ha estat així. De tot d’una ho han passat puta, però després han gaudit del primer bany d’enguany, davant l’enveja dels popones que no s’han atrevit.

Quan han vingut els fotògrafs, -per cert, plens d’esgarrinxades per les cames per que han perseguit a un grup de cabres salvatges molt peculiars, com podreu comprovar-, hem dinat de pa en butxaca tots plegats. Mentre dinàvem, la parella d’anglesos han deixat els atapins a on estaven i han partit cap amunt del penyal amb la nostra mirada encuriosida. A on anaven pujant les roques amb aquest sol?. Les preguntes s’han fet més sospitoses quan als 20 minutets han tornat de nou al seu lloc. Mentre els mes sans de pensament creiem que havien anat a fer qualque necessitat fisiològica (tan enfora, però?), altres trobàvem que havien anat a practicar altres tipus de necessitats. No ho sabrem mai!, encara que ens hagués agradat saber que havien anat a fer...

Teníem davant “Sa Cova de ses Dones”, però ens hem afluixat de anar-hi a veure-la.

Eren les 15 hores i dúiem fins les 13,30 allà asseguts. El més veterà del grup, el que sempre va a reraguarda, li ha donat per partir a caminar. Caminar amb aquest Sol?. Volia caminar per que gairebé només dúiem una horeta i mitja d’exercici. Ala idó, a caminar!. Amb aquell Sol que te socarrava el cervell, ens hem posat a fer quilòmetres pels camins de lo que havia de ser l’urbanització aquella. Vatuadell!. No sabem que és lo que havia pres, però ell que sempre va darrera de tot, ara anava davant estopejant-nos a tots. Hem caminat gairebé dues hores. Ens hem perdut i tot i hem arribat als cotxes tots torrats pel Sol.

Hem recuperat forces a l’ombra d’un bar de la plaça de Felanitx. La consumició de tot tipus de begudes i cafès ens ha salvat de la insolació i d’una possible deshidratació i desprès de la consabuda tertúlia, hem partit de nou cap a Palma.

Resumint: Una excursió molt fàcil. Val la pena veure aquestes cales verges i nedar a les seves netes aigües, nosaltres pensàvem que era un poc prest per banyar-nos, millor més cap a l’estiu, però avui han fet gairebé 31º de temperatura i ens ha despistat a tots.

En total: 11,616 quilòmetres i tres hores i mitja de caminada efectiva, o el que sigui... això de tenir dos podòmetres ens obliga a treure una mitja...

Fins a la propera!.
(Fotos: "Trigo", Miquel Barceló i "Lumer")