domingo, 30 de junio de 2013

NA CLARA I ES CALÓ DE BETLEM (platges verges).

 


Una vegada celebrada la cloenda de la temporada d’excursions 2012-2013 dijous 20 de Juny, aquest dijous, les ratapinyades “diürnes” (un grup reduït de 5 membres dels 12 que formam la bandada) hem començat la campanya d’estiu 2013 per visitar cales verges de Mallorca.

I ho hem fet anant a uns dels llocs millors que per nosaltres hi ha a l’illa:  arribar fins a Betlem per la Colònia de Sant Pere i caminar cap “al Caló” visitant primer “Na Clara”.

La campanya  estiuenca de Cales Verges, no té res a veure a la temporada d’excursions.  Ara partim de Palma ben prest, a les 8,30 h., per arribar al nostre destí sobre les 9,30. Cal dir que a aquesta hora la caminadeta que sempre hem de fer per arribar als llocs verges que volem visitar una vegada hem deixat el cotxe aparcat, es fa molt agradable i, naturalment, no trobam a ningú, que es del que es tracta.

Per poder gaudir de bon de veres de la natura salvatge que encara queda a la nostra illa, s’ha de fer d’aquesta manera, encara que per molt amagat que es trobi el lloc verge, sempre apareixen estrangers; però quan ells venen nosaltres ja partim.

Doncs per a ser el primer dia de la campanya 2013, la sortida ens ha anat molt bé. Hem trobat un dia assolellat amb una temperatura de 25º molt agradable, un poc baixa pels temps en que ens trobam, quasi ja al mes de juliol. Si a més de no socarrar el Sol bufa una brisa marina suau i constant, l’excursió es perfecta. Perfecta per caminar, però amb l’inconvenient que el aigua del mar sempre sol estar per aquest indrets del nord de Mallorca un poc remoguda si bufa vent  de Tramuntana.
 

Hem deixat el cotxe a Betlem, al darrer carrer que se’n va cap al Caló a on s’acaba l’asfalt. Des d’aquest lloc a Na Clara, es tarda uns 15 minuts.


Seguint el camí, quan arribes a una petita bifurcació, has de girar a l’esquerra, cap el mar, perquè si passes un portell que hi ha en aquest lloc i continues el camí, arribaràs al Caló, però ja no podràs davallar a Na Clara.
 

Així que, cap la sendera que hi ha a l’esquerra per dins els matolls fins que surts a un lloc a on has de posar-hi les mans.


La davallada no es complicada però has de posar-hi les mans, com hem dit, per aferrar-te fort a les pedres, si no te vols rompre els morros d’un esclat. Has de anar molt alerta a relliscar.


De totes formes, les pedres brutes de la sendera per el pas de la gent, et senyalen perfectament a on has de trepitjar i a on has de posar les mans fins a arribar a les roques.


Després ja no més has de caminar un poquet per damunt d’elles per girar a la dreta a on se troba s’arenalet de “Na Clara”.
 

Na Clara es una platja verge que apareix i desapareix. Des de damunt el penya-segat  es pot veure com està l’aigua i si val la pena davallar o no.


Si no hi ha vent i la mar està calmada, es un goix poder estar allí i nedar en les seves aigües cristal·lines.


Si pel contrari el vent pega de Nord les ones poden arribar fins a la paret del penya-segat engolint la platja.


Convé doncs,  abans de anar-hi, mirar la predicció del temps per aquesta zona.
 

Nosaltres ho hem fet i sabíem que el vent bufaria fluix, era bon dia per anar-hi. Havia unes petites ones però que no feien gens de nosa per nedar. Un de nosaltres tot d’una s’ha ficat dins l’aigua caminant pel seu fons sorrenc que s’endinsa i s’endinsa a la mar. Eren les 10 del matí i els altres ens hem estimat berenar primer mentre el miràvem com nedava. Al grupet que som, tenim els dos extrems: un que no te gens de por a l’aigua i se fica tot d’una i altre que primer fica les ungles del peus i s’ho pensa dues vegades abans de ficar-se. Com que volíem arribar fins al Caló, em deixat que el nostre company s’eixugués tranquil·lament per després partir tots cap allà convençuts que l’aigua estaria més tranquil·la.
 

La caminada fins al Caló pel pinar a la vorera del mar, es molt agradable, però com que es troba a uns 45 minuts de Na Clara, si fa un dia de Sol ofegador, convé fer la cursa a l’inrevés i anar primer al Caló i de tornada aturar-te a Na Clara. Avui però no hi ha hagut cap problema. Durant el passeig es pot contemplar la immensa badia d’Alcúdia amb les penínsules del Cap d’es Pinar i Formentor al front.


El camí està farcit de garballons i mentre camines i mires cap a la mar, es poden veure llocs perfectes per pegar una capbussada però que son inaccessibles per terra.


A la dreta, S’atalaia Freda de Morei i el Puig de Sa Tudosa (inconfusible por les antenes al cim) s’aixequen majestuosos, fent d’aquest recó un dels llocs més macos del món, sobre tot a la posta del Sol.
 

Caminant i caminant a vorera del mar, arribam al Caló i observam que no hi ha ningú, encara que una llanxa s’aproxima a tota pastilla amb direcció del nostre objectiu.  Efectivament arriba fins a la vorera i fondeja. Cagondena!.
 

Al estar la Cala resguardada del vent de Nord per la seva morfologia i pel vell l’espigó que varen construir fa un caramull d’anys, les seves aigües estan sempre en calma i transparents.


Ala idò, per avall s’ha dit!. El accés es  molt fàcil per devora una caseta esbucada.


Hem caminat per la petita platja de sorra per col·locar-nos davall un pi que es troba ben a la vorera. Dos ninets que han desembarcat de la llanxa que es troba fondejada allà mateix, juguen amb la sorra un poquet més allà a on estam nosaltres. Sense pensar-ho dos pics, aquesta vegada ens hem fotut  tots a l’aigua que, la veritat, estava bastant fresqueta. Hem vist que un company que nedava devora la llanxa, saludava a la dona que es trobava a bord, quina casualitat!, allà tot sols apartats del mon i et trobes a un conegut. Ella asseguda a la barca i ell amb el cap sortint de l’aigua han estat parlant una bona estona. 


Després tots hem estat a la vorera gaudint d’aquell moment. Com es lògic, en una estona la clàssica parella d’alemanys ha fet acte de presencia i després han vingut dues femelletes més, també estrangeres, una de les quals tenia una forma de prendre el Sol un tant peculiar, enfilada al brancatge de les arrels de un arbre mort a la vorera de la Cala. Idò!. Altra dia el probarem, pentura es comodissim.
 

S’ha fet l’hora de partir i anar a dinar de menú a qualsevol lloc. Però anem aquí, anem allà i com que teníem temps,  un de nosaltres ha proposat anar a “Ses Torres” que ens venia de camí cap a Palma. Ala idò, cap a ses “Ses Torres” hem partit i hem dinat  -massa be hem dinat- (quasi 1,5 kg més de pes ho acredita) de un menú-bufet esplèndid.
 

Bona jornada d’aigües verges i massa bona jornada gastronòmica. Això no pot esser. Haurem de triar un lloc que ofereixin “menús” d’aquests “rónics” per menjar poc, perquè això de menjar de bufet  els ulls i la mà se ten van per aquí i per allà i això no convé de cap de ses maneres.

Fins la propera i aneu al Caló de Betlem si no hi heu anat, feu-nos cas. Val la pena!.

 

sábado, 29 de junio de 2013

HOJALDRE DE MANZANA.

Esta es una tarta que sale finísima y nada empalagosa.
INGREDIENTES:
1 Rollo de hojaldre
3 huevos (1 entero y dos yemas)
1/2 vaso de azúcar
2 cucharadas de harina
1/2 litro de leche
3 limones
4 manzanas
2 cucharadas de mermelada de albaricoque
----
 
Primero haremos la crema. En un bol ponemos el vaso de azúcar y los huevos y los batimos muy bien hasta que el azúcar se haya fundido.
 
Ahora añadimos la harina y lo mezclamos bien.
Añadiremos la peladura de uno de los limones (quitaremos bien lo blanco para que queda únicamente la piel y no amargue). Luego añadimos la leche. Mezclamos bien y lo ponemos en un cazo para ir al fuego.
 

Sin dejar de remover lo llevamos a ebullición. Luego lo retiramos del fuego y reservamos.
Ahora toca pelar las manzanas, partirlas en 4 trozos, quitarles el corazón y cortarlas en láminas (no muy finas). A medida que las vayamos cortando, iremos introduciendo las láminas en un bol al que habremos puesto el zumo de los otros dos limones. De esta manera las manzanas no se oxidan.
Una vez finalizada esta engorrosa tarea, prepararemos una bandeja para el horno (yo no tenía redonda) y colocaremos la masa del hojaldre con su papel.
 
Pincharemos todo el hojaldre (para que no suba) y haremos con el cuchillo unos bordes de aproximadamente un dedo para poder doblar la pasta y que no salga la crema, como señalan las flexas.
 
 
Esparcimos ahora la natilla o crema pastelera encima del hojaldre
 
y colocamos las láminas de la manzana por toda la superficie como en la foto. Él zumo del limón a la manzana, a parte de no dejarla oxidar, le da un toque exquisito.
Metemos la bandeja en el horno que habremos calentado a 180º (parte de abajo) por espacio de una 1/2 hora. Finalmente lo gratinamos hasta que las manzanas cojan color.
 
Para pintar la tarta prepararemos un sirope. En un cazo al fuego, podremos 2 cucharadas de mermelada de albaricoque o melocotón, un chorrito de limón, un poco de agua y una cucharadita de postre de azúcar y vamos removiendo mezclando hasta que hierva.
 
Pintamos la tarta con el sirope y ¡listo!.
 
Es una tarta que sale muy fina, muy buena, aunque lleva su rollo hacerla.

viernes, 28 de junio de 2013

ARROZ FRITO CON SALSA DE SOJA.

 
Para los arroceros, este es un plato que sin duda alguna les va a gustar. Se sirve con mayonesa. Si se prefiere que los granos del arroz queden más sueltos, omitir el huevo.

INGREDIENTES:
 
1/2 Kg. de arroz largo
3 lonchas de jamón york
1 bolsa de gambas congeladas pequeñas
3 puerros
3 huevos
1 tarrina de jamón serrano a taquitos
3 cucharadas de salsa de soja
2 cucharadas de aceite de oliva v.e.
sal y pimienta
 

Mientras hervimos en un cazo el arroz con agua con sal, comenzamos a freír el jamón de york cortado a tiras pequeñitas.

Al cabo de unos minutos echamos las gambas salpimentadas y les damos únicamente unas cuantas vueltas.
Ahora añadimos el arroz, que habremos pasado por agua fría hasta que queden los granos sueltos y dejándolo  escurrir en un colador. Lo mezclamos bien en la sartén y echamos las tres cucharadas de salsa de soja removiendo hasta que tiña todo el arroz.
Llega el turno de añadir los 3 huevos bien batidos salpimentados. Los iremos mezclando sin parar hasta que cuajen. A continuación echamos los puerros cortados a trocitos.
Y enseguida el jamón serrano. Lo mezclamos suavemente y ¡listo!.
Ponemos el arroz en un molde, lo servimos caliente y acompañamos con mayonesa.
 

martes, 25 de junio de 2013

MANERA D’ESTAR A LA TAULA.



Mira per on que ha caigut a les nostres mans un llibret que va fer l’insigne mallorquí, escriptor, pintor, delineant, arquitecte, professor, astrònom i músic entre altres facetes, Pere d’Alcàntara Penya a l’any 1886, que es diu: “La cuina mallorquina. Col·lecció de receptes de coc, de cuinera, de pastisser, de reboster, de licorista, de cafeter, de curandero i de doctor de solei”.

D’aquest llibret, ens ha cridat l’atenció un apartat que es diu “manera d’estar a la taula” a on Pere d’Alcàntara, ara fa 127 anys, donava una sèrie de consells que no convé oblidar.

Diu l’autor, que a la taula és el lloc on més deixa veure un home els modals fins i la bona educació; així, doncs, ha de saber fer els honors, si fos a ca seva, i servir, particularment a les senyores, si fos  a casa d’altra. Una persona resolta, sense aquesta etiqueta ridícula que fa anys s’acostumava, que atengui a tots, que trinxi i reparteixi amb coneixement i delicadesa, i que faci els presents i obsequis que deu a les persones de distinció, és un home del qual es té sempre un bon record i que captiva l’atenció de les persones a qui ha dispensat el favor o el deure de servir.

La pressa per asseure’s, l’elecció de lloc que no pertany o que té més comoditat, fixar la vista en els menjars, una ostentació de tenir molt d’apetit, un aire golós, servir-se sense esperar que els toqui el torn, començar a menjar abans que no ho facin les persones de més distinció, tenir les mans en continu moviment i els dits mullats quasi sempre, són acció grosseres, que posen en ridícul qui les faci. No saber trinxar el plat que tingui davant, equivocant el que ha de servir-se amb cullera amb el que ha de partir-se amb Ganivet, tallar de diferent manera els peixos, els aus, etc., no saber pelar i partir les fruites i pastes, són menudències que si es fan amb malaptesa demostren la humilitat del naixement o l’abandó d’educació.

Per això -diu en Pere d’Alcàntara-, volem donar una petita idea dels principals deures i respectes que s’han d’observar per fer els honor d’una taula, i per guardar-hi la compostura i la decència que ha de tenir tota persona ben educada.

-      No servir-se dos plats amb la mateixa cullera, forqueta o Ganivet, i menys amb la cullera de tots.

-      No esquitar amb la salsa a les persones del costat.

-      No sollar les tovalloles trinxant o servint vi, ni el torcaboques a força de torcar-se els morros i els dits.

-      No rompre, xuclar ni pegar cops als ossos per treure’ls el moll.

-      No embrutar-se els dits, ni agafar amb ells cap tallada ni cap os.

-      No fer renou menjant o bevent.

-      No menjar gaire aviat ni massa poc a poc, perquè la primera cosa demostra que només s’hi ha anat per menjar i la segona, que no agraden els principis i així s’entreté el temps.

-      No ensumar el plats ni posar defectes als aguiats.

-      No trossejar el pa amb les dents ni fer-ne molt de trossos.

-      No bufar a res per calent que sigui, sinó esperar que refredi.

-      No gastar bromes pesades ni tocar ningú amb els peus.

-      No estar sempre muts, ni treure tampoc conversacions tristes, sinó alegres; però amb decòrum i cuidant d’evitar personalitats.

-      No fer-se netes les dents amb la forqueta o amb el Ganivet.

-      No menjar de tots el plats arreu, perquè guanyaríem fama de tragons i llépols.

-      No demostrar preferència per cap plat sense donar raons que hi donin suport.

-      No dir les faltes que per casualitat faci l’encarregat de trinxar i servir.

-      No tossir, sonar-se ni fer uïssos damunt la taula, sinó a un costat i duent-se el mocador a la boca.

-      No demostrar estranyesa per cap plat encara que mai l’hagin vist.

-      No asseure’s ni aixecar-se de la taula abans que no faci la majoria.

-      No oblidar-se, per fi, que la falta més petita comesa a la taula, és un defecte capital que pega molt malament i desacredita qualsevol persona.

Complim tots aquets consells?.
 
 

lunes, 24 de junio de 2013

PLATJA "ES COLL BAIX".


 
Després de la anada a Menorca la setmana passada, aquest dijous havíem de celebrar la cloenda de la temporada d’excursions 2012-2013 amb una sortida curteta, volíem  acomiadar-nos amb un dinar de companyonia fins la propera temporada.
Hem triat la platja des Coll Baix, una platja verge a la que s'hi accedeix després de caminar uns 45 minuts (encara que la caminada es pot allargar fins allà a on vulguis) i que ja varem fer el 22 de juliol del any passat com podeu veure al video.

 
Nosaltres hem partit en dos cotxes cap el Mal Pas d’Alcúdia i al arribar a la “Bodega del Sol” a la carretera que porta a La Victòria, hem agafat el camí de la Fundació Yannik i Ben Jakober.

Aquesta carretera, de bon accés al principi, se va deteriorant poc a poc fins que es fa pràcticament intransitable, si bé, després de recorrer uns 3 quilòmetres amb els cotxes, s'arriba a l'aparcament del refugi del Coll Baix.


Una vegada aparcats els vehicles davall el pins, hem caminat un poquet fins arribar al refugi que roman tancat, encara que els seus voltants estan molt ben conservats amb bancs per menjar i descansar. Nosaltres hem aprofitat ja per berenar.

 
Ara es tracta d'agafar la sendera que et porta fins a la platja, davallant entre pins i matolls, gaudint de les vistes magnífiques  que s’albiren durant aquesta davallada.


El grup al complet (dotze en total) hem començat el descens en fila índia. Tancava l’expedició el més feixuc i el més veterà dels “Ratapinyades” i com sempre sol ocórrer, poc a poc s’han anat quedant enrere... fins que el Degà s’ha perdut. 
 
 
 
Uns crits de localització i rés de rés.  I es que la sendera que davalla fins a la platja arriba un moment que pareix que s’allunya del objectiu, cosa que no es així, i com que hi ha un parell de caminois que et porten cap avall,  alguns que els agafen surten a dalt del penya-segat de la platja i han de tornar enrere per poder davallar.
 

El mòbils no tenien cobertura i mentre  el grup arribava a les roques, del degà no sabíem rés, encara que no passàvem gaire pena ja que es tracta del  més experimentat del grup.
 

A la platja s’arriba després de caminar uns 200 metres per d’amunt les roques, un accés un poc complicat que fa de filtre pels turistes inconscients que es desplacen fins aquest lloc amb xoquins o espardenyes i que quan estan aquí, després de davallar tot el camí pel pinar, es troben que no poden arribar a la platja.

Mira per on, ens hem creuat amb una estrangera embarassada que anava amb espadanyes i l'hem avisat que no davallés pel perill que corria de relliscar i fer un desastre...Ai Deumeuet!.
 

Ens ha fet cas i han tornat enrere amb el seu home i la sogra (creiem) que l’acompanyaven.
 

Mentre davallàvem hem vist que un catamarà ple de turistes fondejava a la vorera de la platja. Un grapat de turistes s’han llançat per pegar un capfico, però encara sort que no més han estat 20 minutets.


Un toc de campana els ha avisat que partien i han salpat mentre nosaltres encara estàvem aproximant-nos per las roques.
 

Aquesta platja verge de aigües profundes, es de pedretes polides que fan molt agradable el caminar per d’amunt d’elles, amb l'avantatge amb la sorra de que no s’aferren quan vols partir. Uns cops de tovallola i la pell queda perfectament neta.
 

Tots menys un que encara troba l’aigua freda, hem pegat un capfico reconfortant, fins que un company que tenim (especialista en que els grumers vagin cap ell) ens ha avisat de la presencia de un parell. Perfectament localitzats quatre grumers, uns han continuat nedant i els altres han sortit a la vorera. Mentre un del nostre grup, que li agrada socarrar-se al Sol, s’ha posat a prendre-ho com Déu l'ha portat al món.
 

Quan estavem a la platja hem sentit per damunt els penya-segats  uns xiulos mescla de cadernera, milana i metlera que ens han resultat familiars. Era el degà que ens avisava que tornava cap el cotxes!. Ja estàvem tots tranquils. Sabíem que era impossible que s’hagués perdut, encara que, al final, ens ha confessat que quant ha arribat a les roques no estava segur si havia agafat el camí bo o s’havia equivocat i s’ha estimat més tornar enrere.

Bé idò, hem estat una bona estoneta a la platja fins que hem agafat el tapins per començar el retorn. Cal dir que la pujada ha resultat  menys pesada del que ens pensàvem. Quant pujàvem ens hem creuat amb una escola de nines jovenetes que davallaven amb els seus professors a la platja. Hummm... la veritat es que passar per d’amunt d’aquelles roques...trobem que hi i ha excursions més adients pels nins.
 

Una vegada als cotxes ens hem dirigit cap Alcanada a on havíem reservat una taula a un restaurant pel dinar de fi de curs.  L’amo del restaurant, que té una terrassa amb unes vistes fantàstiques, ens ha donat permís per usar les dutxes de un club privat.
 
 
Les cambres de dutxes privades, el sabó perfumat, les tovalloles grans i petites, les esponges, l'assecador de pel... han fet les delícies de tot el grup, fins arribar a la conclusió de que tots volem ser milionaris quant abans millor. Je,je!.
 

El dinar, servit per un a colla de cambreres poloneses i romaneses (guapíssimes i molt eficients) ha estat boníssim. I a la darreria tots esperaven el regalet que cada temporada ens fa el nostre cap “Embat”. Quan ha dit que anava al cotxe a agafar el “pongos”, hem respirat tranquils per que pensàvem que, potser aquesta temporada no havia preparat rés.
 
 
No ha estat així i aquest any, ens ha donat a cada un, una figura de un excursionista que va fer d'una pasta de mineral fos. No cal dir que l'agraïment va ser unànime i l'aplaudiment que li varem brindar el va fer empegueir per que els demés clients es varen girar tots cap a l'artista per mirar de que es tractava.
 

Després d’una sobretaula molt agradable acompanyada de gorrions que volaven de forma suïcida per damunt la nostra taula atrets pels xiulos (mescla de cadernera, milana i metlera), que el nostre degà de tant en tant amollava amb la sorpresa dels demés comensals que miraven a veure a on es trobaven aquests aucells que cantaven tan bé, ens varen acomiadar fins la propera temporada, encara que el grupet de “ratapinyades diürnes” continuaran fent cales verges durant tot l’estiu si no hi ha res de nou.

Ja us contarem.

 
Adéu-siau!.