domingo, 29 de marzo de 2015

PERAS AL VINO TINTO.

INGREDIENTES:
Peras Conferencia (1 por comensal)
3/4 vino tinto
1 vaso de azúcar
2 ramas de canela
la piel de un limón
la piel de una naranja.
Ponemos a hervir el vino con la canela y el azúcar. Vamos removiendo hasta que se disuelva.
Añadimos las pieles del limón y la naranja y dejamos hervir 5 minutos.
Añadimos las peras peladas y cortadas su base horizontalmente para que se puedan aguantar de pie.

Las iremos girando de vez en cuando para que se hagan bien.
Al cabo de unos 15 minutos estarán ya hechas. Lo sabremos introduciendo un palillo si llega fácilmente hasta el centro.
Retiramos las peras y dejamos que el almíbar reduzca lo que consideremos.
Cuando haya reducido a nuestro gusto, quitamos las pieles y la canela.
Añadimos el jarabe a las peras, dejamos enfriar y luego al frigorífico hasta el momento de consumirlas.
Las servimos bañadas con el almíbar. ¡Con helado de vainilla o nata están exquisitas!.

viernes, 27 de marzo de 2015

POEMA D'UN PARE AL SEU FILL.






poema d'un pare al seu fill.
Motiu , 40 aniversari

11-Abril-1.975


Oronelles que al Cel vetlau
cridau als vuit vents del món,
llevant, xaloc i migjorn; llebeig, ponent i mistral,
tramuntana i gregal,
que un minyó gojos i cridaner
ha entrat dins nostra vida,
prenyada de joventut,
que esperava l’arribada
d’un nou vent que sacsa
branques d’ametller,
i sembra desitjos de futur.

Va ser començant l’estiu
quan el Sol il·luminava
una llar de pluja, amor i foc,
donant escalfor al bressol
que els teus pares vetlaven,
com tresor conquerit
a la vida i a l’amor.

De que frisau oronelles
si el nostre fill ens dona
desitjos i alegries,
per omplir almuds i barcelles,
de goig endolcit;
cantau al vent barrejat
de núvols reflectits,
que un dia arribarà
alegria a la teva llar.

Un dia partires
cercant un niu per omplir
de lliris i gessamins,
atrevesares cards i ortigues
i arrambares un vaixell,
escodrinyares la mar
blava com el Cel
i arribares a port
amb polsim de carbonissa,
que entra per retxilleres
de dubtes enlairats.

Colors llampants de papallones
et mostraren el camí
i seguint cridoría de cigales,
arribares a la flama
i construïres una llar,
amb persones estimades,

i així,

tal vegada un dia
el caliu que transmet
l’escalfor del teu cor,
aproparà un record
de pares estimats,

i així,

tal vegada un dia,
la tendresa d’un infant,
que travessa serres i penyals,
serà penyora de petjades
que mostren el camí
que un dia férem junts


T’estimam


ABRIL-2015
(Miquel Bauzá)


lunes, 23 de marzo de 2015

PUIG DE MASSANELLA.


 
Un dia, al inici de la nostra temporada d’excursions, animats en sobretaula després d’un bon dinar, férem una llista de llocs on anar, en sortiren molts i molt variats, alguns, més clàssics, decidirem de repetir-los precisament per això, per clàssics, i en ple debat, un agosarat, sempre n’hi ha algun, va dir

“ i perquè no fem algun cim dels bons?”...

un silenci tens es va fer al grup, les copes de palo amb sifó i les herbes mesclades quedaren glaçades

“un cim? Caaaa! Això ja no ho podrem fer! val més no cercar ronya per gratar! Hem de passar gust! Etc. Etc.....

 
Però aquest suggeriment va anar calant dins els nostres magins, fins a transformar-se en idea, dèria, fal·lera i moltes vegades, després d’una sortida, tot prenent un cafetet tornava sortir el tema... i quan pujarem un cim?
 
 

 
Finalment, després de fer la nostra clàssica sortida nocturna de lluna plena al Castell d’Alaró, una nit de fred, pluja i tramuntana va sorgir la pregunta: anam a fer el Massanella? Aquesta vegada el silenci no fou tens ni llarg, la resposta va sorgir quasi d’immediat: “Si! Perquè no?”
 
 

 
Dit i fet, el dijous 12 de març partirem cap al Massanella, el “K2” de Mallorca com algú va dir, llàstima que fóssim pocs, malalties, convalescències, absències, deixaren el grup en només sis.
 
 

 
Al matí, a l’hora de partir cap a Lluc a Palma hi havia un autèntic col·lapse circulatori, es veu pel que després sabérem que hi va haver sengles accidents a l’autopista d’Inca i la de l’aeroport que ens obligaren a prendre una ruta alternativa per no quedar embarrancats.
 
 
Arribarem més tard del que volíem i com que al coll de Sa Bataia hi havia obres, aparcarem els cotxes vora Can Gallet, i cap amunt.

Començam a caminar cap a sa font des Guix  tot seguint fins a la barrera i caseta de peatge de Comafreda on pagam quatre euros Iva inclòs per passar (idò! S’ha de treure rendibilitat la finca!) ara, suaument anam assolint altura dins un bosc d’alzines cada vegada més dens fins arribar al coll de sa Línia, o de ses fites, son sengles pilons de pedra que ens indiquen la direcció del puig.


 
Ara només ens cal seguir el camí que, ben fitat, ens mena bosc enllà cap a un altre entreforc assenyalat amb un  piló triangular de pedra, “Puig i font” o “Font i puig” aquest és el dilema que resolem sense dubte, “cap al puig!”
 
 

 
Seguim el pendent, cada vegada més rost però sense complicacions, està ben fitat, la vegetació és més escassa a mesura que pujam, ara les alzines van desapareixent donant pas als matolls de càrritx i tota una varietat de coixinets espinosos, camamilla de muntanya i el que és més singular, un teix, tot sol enmig de les roques, autèntic supervivent d’altres èpoques.
 
 

 
Passat un petit coll ens trobam al Pla de sa Neu, altiplà pedregós on encara trobarem algunes taques de neu, poques, però als llocs mes arrecerats encara n’hi havia.
 
 
Es fa llarg aquest pla, sobretot perquè ja son a la vista els dos cims del puig, sembla que ja hi som però no, encara falta el més difícil, ara si que hem de fer atenció i seguir bé les fites.
 
 

 
Quan enfilam la darrera ascensió pujam per un comellar estret, dels dos cims que hem vist hem d’anar cap el de la dreta, l’autèntic, la vegetació ha desaparegut per complet, el camí també, només hi ha marques i fites, algun pic hem de posar les mans a les roques, es fa difícil però seguim i arribam.
 
 

Puig de Massanella,1.365 m. a la fi hem arribat al cim, fa fred i estem cansats però la emoció i la satisfacció d’haver assolit aquest repte ens ho fan oblidar.

 
Quina vista! al nord els impressionants estimballs cap al puig Roig, més a ponent el puig Major, el penyal del Migdia i el gorg Blau, entre la calitja tota la serra, davant nostre mirant al Pla el puig de n’Alí, el puig des Grau i el puig Caragoler, no ens cansam de contemplar aquest immens espectacle.
 
 
 el dia acompanya ja que el vent de tramuntana que ha començat a bufar a netejat la calitja, per això mateix, cansat i suats no ens cal refredar-nos, cercam un lloc a recer i dinam tot comentant la nostra odisea.

 
En acabar, refets i restaurats, ens toca emprendre el camí de tornada, hem de desfer baixant tota la pujada, ai els genolls!
 
 

Realment quan som a baix, vora els cotxes, a can Gallet ens fa falta un bon massatge i ungüent a les frontisses, estam ben apallissats però ben contents, gairebé tots ens hem acomiadat del Massanella, les nostres circumstàncies son les que son i les coneixem bé, això no vol dir que un altre dia no tornem a fer un altre cim i per que no altra vegada Massanella, tant de bo!

 (Texte: "Embat". Fotografíes: "Trigo", Miquel Barceló i Xim Fuster).

jueves, 19 de marzo de 2015

VÍA VERDE MANACOR- ARTÀ (resultado de un despropósito).





El 15 de marzo último el Presidente Bauzá inauguró la “Vía Verde” que va desde Manacor a Artà pasando por Sant Llorenç, Son Carrió y Son Servera.

En total 29 kilómetros que discurren en gran parte por la antigua vía férrea de aquél tren de vapor que hacía este recorrido entre los años 1921 a 1977 gracias a Rafael Blanes, abogado de Artá, que fue quien lo promovió y cuyas obras tardaron en realizarse 5 años. Esta línea de tren era la misma que iba desde Inca a Manacor y al cerrarse ésta en 1977, la prolongación hasta Artà quedó también paralizada. En el 2003 se reabrió de nuevo la línea Inca-Manacor con locomotoras de gasoil, pero quedó pendiente la prolongación hasta Artà.

Y aquí entran en acción las “estrellas”  de nuestros políticos, tanto del PSOE (PSM) como del PP.

Hace más de una década que se llevó a cabo un proyecto para volver a empalmar la línea férrea entre Manacor y Artà y el Govern Balear de la pasada legislatura, gestionado por el PSM, acordó llevarlo a cabo recuperando el antiguo trazado ferroviario, cuyo proyecto ascendía a 190 millones de Euros. Pero fueron tan “listos” nuestros políticos que se “olvidaron” de la electrificación de la línea (debían creerse que iría el tren con vapor como antaño) y se tuvieron que añadir 20 millones más además de otros 18 para realizar las obras del tren a su paso por la ciudad de Manacor. En total 228 millones de euros. Casi ná.

Se comenzaron las obras, se expropiaron tierras para llevar la línea de 5 metros por todo el recorrido, y se crearon más de 40 kilómetros de caminos laterales para una línea que no llegaba a los treinta.
 
En algunos tramos ya se habían colocado las vías.
Después de haber reconstruido todo el trazado hormigonando taludes, elevando la plataforma por según que zonas, haciendo túneles, edificando hangares  y colocando incluso en algunos tramos los raíles del tren, se dieron cuenta que los efectos medioambientales de la infraestructura eran “permanentes, irreversibles e irrecuperables”. Además que el trazado se encontraba y se encuentra en las proximidades de un Hábitat de Interés Comunitario prioritario, integrado en la Red Natura 2000… Resultado: paralización de las obras de forma provisional.

Años más tarde el Consell  (PP) acordó la resolución de los contratos del proyecto de las obras en construcción, con la consabida indemnización a los constructores. El  PSM  acusó  al  Gobierno  actual  de  la  C.A.  de bloquear cualquier intento de inversión de futuro al transporte público ferroviario de Mallorca. Los unos por los otros…Lo cierto es que los informes de los Servicios Ferroviarios,  de la Consellería de Agricultura, Medio Ambiente y Territorio y de la Abogacía de la C.A. fueron totalmente desfavorables. ¿Y ahora qué?.
 
Vagones nuevos que no sirvieron para nada.
El colmo de todos estos despropósitos políticos llegó al zenit cuando, en esta situación, se compraron las unidades del Tren cuyo coste ascendió a 75,4 millones de Euros. Los vagones fueron almacenados en los talleres del SFM en Son Rullán a la espera de no sabemos qué, porque estas unidades no eran compatibles con el resto de líneas ferroviarias de la isla ni tan siquiera con el metro. I que no es guapo això?.
Inicio desde Manacor
Tras varios años con las obras paradas “provisionalmente”, el Partido de U.P.y D instó al Govern Balear para que dichas obras se anularan definitivamente y “se reorientase el trazado de dicha infraestructura intentando que el trabajo ya realizado hasta el momento se aprovechase, en la medida de lo posible, para la construcción de una vía verde”.


Así nació la idea de la “Vía Verde”, una forma de enterrar todos los millones gastados en la realización de un proyecto ferroviario que por lo visto era inviable desde un principio, tanto a nivel medioambiental como económico.


El Gobierno del PP con Bauzá al frente, llevó a cabo un proyecto de Vía Verde sobre el trazado del tren, cuya amplitud media era de 4 metros y seis zonas de descanso con bancos, aparcabicicletas y zonas ajardinadas.


Se plantaron a lo largo del recorrido 4.800 árboles (pinos, encinas, acebuches, tamarindos, plataneros y moreras) y más de 15.000 plantas arbustivas.


Además se instalaron paneles informativos sobre la red Natura 2000 y sobre la vegetación y fauna características de la zona. 
Estación de Sant Llorenç, vacía.
En las estaciones reconstruídas de Sant Llorenç, Son Servera y Artà que se han quedado como el aeropuerto de Castellón, sin trenes, tenían que ser centros de “interpretación ambiental” pero hasta la fecha permanecen vacías.
Hangares de Son Carrió, vacios con vagones abandonados.
Ahora el Govern ha sacado a licitación las tres estaciones para que alberguen restaurantes, actividades socio-culturales o deportivas y que comiencen a funcionar en Junio del 2015. Ya veremos.


En total 4,28 millones de euros más que se han enterrado en este proyecto fantasma, más otros 875.000 euros que ha pagado recientemente el Govern para reforzar algunos taludes, según ha informado por IB-3 el Conseller de Medio Ambiente.  


Pero la “Via Verde” ya funciona, aunque circular andando o en bicicleta por ella te trae recuerdos de desolación, de  fracaso, incluso de cementerio…por mucho que nos quieran vender lo contrario los políticos de turno. Qué pena.


Las interminables rectas del trazado ferroviario se hacen aburridas y cansinas pese a ser todo el recorrido plano, como es de suponer. Circular entre montículos cortados, algún que otro túnel y taludes sostenidos por hormigón y rejilla metálica que no han servido para nada,  te hace pensar qué desgraciados somos los mallorquines con nuestra clase política.


En fin. Nos han abierto a los ciudadanos un corredor de tierra (de verde por ahora no tiene nada) de  29 kilómetros de longitud y que pasa por las estaciones fantasmas de Sant Llorenç (7,8  Km.), Son Carrió (11,44 Km.), Son Servera (19 Km.) y por último Artà (29 Km.).
Inicio Vía Verda Manacor.

Si queremos ir, tendremos que coger el Passeig del Ferrocarril en Manacor para dirigirnos al noreste a las afueras de la ciudad donde se halla el supermercado “SYP”. Desde ahí parte. 
Início Vía Verda desde Artà.
Y desde Artà, en las proximidades de la Avenida Costa y Llobera al sureste de la ciudad.


“Tanmateix ja no te remei”, como decimos los mallorquines. Así que venga, a coger la bicicleta en un día que no haga mucho Sol, porque corres peligro de achicharrarte, y no se te ocurra hacerla completa andando porque puedes quedarte en el intento. Otra cosa muy distinta será cuando los árboles plantados saquen sus hojas…si no se mueren en el intento.


Por último un detalle “técnico” que demuestra que el que construyó las barreritas de madera que tienes que sortear en zig-zag antes de pasar por los caminos que cruzan la vía, no ha ido nunca en bicicleta. Algunas están demasiado juntas con el peligro que tienes de irte al suelo. Menos mal que los maestros de la MBK ya han trazado unos caminitos anexos para evitarte una tonta, pero posible caída.
Hangares nuevos e inacabados.Artà.
Ya hemos estrenado la “Vía Verda”. Una vez y prou.