miércoles, 20 de enero de 2016

PUIG DE GALATZÓ (per Puigpunyent).


(Crònica: Vicenç Trias) Per pujar al Galatzó (1.027 metres) es pot fer desde Estellencs (més fàcil) o Puigpunyent (mes curta) i no més es necessita una cosa: decisió i avui hem decidit fer el cim partint de Puigpunyent (8,500 quilòmetres).

Fa un dia ventós, assolellat amb molts de niguls i amb una participació del 50% del grup hem partit cap Puigpunyent per agafar la carretera amb direcció a la Reserva del Galatzó.


Una vegada arribat a la reserva, encara se pot pujar més amunt amb el cotxe, si be, ho has de fer amb molta cura per la gran quantitat de sots. Però et permet gairebé arribar amb el cotxe fins la Font des Pi. Es una carretera amb un fort rost i convé fer el que se pugui motoritzat.


Una vegada aparcat el cotxe devora Sa Font des Pi, a les 10 h. arrenquem d’una altura d’uns 400 metres començan la pujada dels 600 metres que ens falta per un espés alzinar, primer per una torrentera i després per una sendera amb una forta pendent que te’n porta devora  una torre de vigilància contra incendis.


Just devora Sa Torre berenam al Sol, com les sargantanes, i a sotavent, ja que el vent bufaba cada vegada més fort a mesura que preníem altura.


Seguint la sendera arriba un moment que t’has de desviar a la dreta per anar cap es penyal des Bisbe que ja apareix vigilant devora la muntanya.


Cap allà hem anat cercant el Nord de la Muntanya seguint la sendera que es troba ben definida i que cada vegada més es va estrenyent sient més agresta. Cal dir que l’excursió no te pèrdua per lo trepitjat que està la ruta i perque està molt bé indicada i fitada.


En passar per la penya del “Bisbe” viem a dos valents escaladors grimpant i col·locant una via per accedir al cim. 


Esperam un  poc per veure’ls com pugen fins coronar la penya i fa por veure-ls allà dalt sense vertigen. Uns valents esportistes.


Continuam la nostra ruta fins arribar a l’encreuament de camins: cap el cim o cap Estellencs.  

Amb les vistes que s’albiren desde aquest lloc, es el moment de fer una petita pausa per contemplar-les: el mar, els niguls i els colors verds, grisos, vermellosos i blaus que ens proporciona el fort vent al crear clarianes i ombres es una gaudida.


Tenim el cim prop però sabem que ara es quan la marxa es fa mes dura.  El vent  no ens ajuda gaire en absolut però anem pujant fins arribar a l’estret pas de pedres on mans, peus i culs han estat els protagonistes fins coronar el cim.


Devora l’índex geodèsic que separa les finques de Son Fortuny (Estellencs) Son Nét (Puigpunyent) i Galatzó (Calvià) si que bufava el vent de bon de veres.

Encara així i tot hem estat una estona contemplant pràcticament tota l’illa amb els niguls que reforçaven la profunditat.


La Mola del Ram, Planícia, La Moleta Rassa, la Mola del Port d’Andratx, l’Esclop, la Serra dels Pinotells, els pobles d’Estellencs, Galilea, Puigpunyent, Es Capdellà, Calvià, Palma...) Unes vistes fantàstiques.


El retorn pel mateix camí ha estat una mica més complicat i lent fins que hem trobat un lloc assolellat i al resguard del vent per dinar i fer una mini tertúlia amb temes que van sortint de política, l’església, el fútbol i alguna que altra malaltia.


Al passar per davall del “Bisbe” hem conversat i felicitat als dos escaladors que ja havien descendit de la penya i cansats i amb ganes de arribar, hem continuat el nostre camí fins al cotxe que teníem aparcat.


Un altra recés a un café del poble i cap a casa amb la satisfacció
d’haver  fet una excursió clàssica de la Serra de Tramuntana: El cim del Puig de Galatzó i fent nostra la frase que empra sempre uns dels companys: sense “cap problema”, a Déu gràcies.



Salut per a tots!.
                (Fotografies: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)

sábado, 16 de enero de 2016

LA TRANSICIÓ MODÈLICA I LA MARE QUE M'HA PARIT...


Pau alabajos es un cantautor valencià que porta ja quatre treballs discogràfics publicats. Actualment és secretari de la Associació de músics i cantants del País Valencià (COM) “Col·lectiu Ovidi Montllor”.

En aquesta cançó “La transició modèlica i la mare que m’ha parit”,  l’autor critica l’ hipocresia política i més concretament al dos partits majoritaris que han governat el nostre país fins l’actualitat.

Em vénen ganes de vomitar
amb el xantatge de les vostres lleis,
que instauraren una democràcia
entre cometes i subratllat.
Els arguments s’han quedat obsolets,
el paper ja s’ha descolorit,
però vosaltres seguiu aferrant-vos
a la vostra Bíblia del 78.
No és legal alterar ni una coma
sense consens
i després reformeu un article
amb una simple encaixada de mans.
Prou de pantomimes institucionals:
sou les dues cares d’un mateix engany.

Sou els prínceps de la doble moral,
sou titelles ocupant un despatx,
sargantanes de corbata impol•luta
i cocodrils esmolant els ullals.
Sou les lluites que heu deixat de banda
sense cap mala fe,
sou les urnes plenes de nostàlgia
i els referèndums que mai no s’han fet.
Sou les sigles de l’autoresignació,
sou tots els matisos d’un mateix color.

El teatre està a punt d’acabar,
els debats que no porten enlloc,
els monòlegs plens de borumballa
i els vostres discursos que invoquen la por,
les renúncies i els pactes d’estat,
la dictadura conservada en formol,
els cadàvers que assaonen la terra
i els dies feliços de la transició.
Em rebenten les vostres excuses
i l’amnèsia flagrant.
Em repugnen tanta hipocresia
i els vostres negocis enverinats.
Sou esclaus de les més fosques lleialtats,
aristòcrates de la mediocritat,
patriotes amb el cor ple de quitrà.
                                                                         -------------

miércoles, 13 de enero de 2016

PLA DE SOBREMUNT PEL PAS DE NA LLUÏSA.


Avui, dia ventós, hem acordat anar al Pla de Sobremunt d’Esporles pel Pas de Na Lluïsa, i per això quedarem a l’aparcament de la Granja d’Esporles per després pujar amb tres cotxes per la carretera Esporles-Puigpunyent fins al km. 5, a on hi ha una petita endinsada per aparcar-los.




Ara només faltava agafar els tapins i caminar un poquet fins a trobar el “Pou del Pla de Baix” que està pujant a l’esquerra, devora sa carretera, just davant de la barrera de Ca’n Noguera i Ca’n Xemeneia que botam sense complicació.



Aquesta excursió es pot fer amb moltes variants. Noltros hem decidit només pujar fins al Pla de Sobremunt, davallar pel camí asfaltat i fer la volta sencera del penyal de Sobremunt per sortit al mateix lloc d'on partim.

La cultura de sa “Pedra en sec” que hi ha en aquest indret es digne de veure, com podreu apreciar en aquest videoclip al que hem posat la banda sonora d’una versió de “Local Hero” d’en Jaume Tugores, un del guitarristes millors del moment, fill del degà del nostre grup excursionista. Que ho gaudiu...
Ala idò, camina que caminaràs aviat ens trobem amb la pista encimentada de Ca'n Noguera que anam pujant, tira-tira, on es pot observar encara un bocí de l’antic camí i el pont que també es conserva.

Passam per les Cases de Ca's Metge que es troben deshabitades i començam a pujar a través dels bancals cap al bosc d’alzines, pins, garrovers, oliveres i garriga que tenim al davant.



Deixam a la dreta el portell de Sa Vinya i després de botar dues barreres més, seguim darrere del company que ja ha fet aquesta excursió per un camí de carboners que s’endinsa dins el bosquet, havent de botar de tant en tant pins que es troben tombats pel temporal que hi va haver fa un parell d’anys i que tallen el camí. 



Aquest camí el deixarem en uns minuts per agafar una sendera que es troba ben fitada juntament amb fletxetes vermelles que hi ha per tot arreu.


Començam a veure la primera sitja de carboner i un pou de vena que segons hem llegit data del segle XVIII, es tracta d’una construcció de paredat comú d’uns vuit metres de fondària, digne d’admirar.


En un parell de minuts de caminar per l’espessor del bosc, trobam unes roïnes del que va ser una casa de dues plantes coneguda per S’ermita, que en realitat no ho és, perquè no es troba reconeguda en l’antic llibre “Mallorca Eremítica” que recull totes les dades de les ermites que hi ha hagut a l'illa i que ja tenim recopilades a aquest blog baix el títol (clicau) “LAS ERMITAS DE MALLORCA”. Podria tractar-se de l’antiga casa des Rafalot però no d’una ermita.




Aquí berenarem aprofitant que en aquesta zona no hi bufava el vent.


Entre els pins podíem veure l’altura ja considerable que havíem aconseguit. Trescant, en no res arribam al Pas de na Lluïsa, que es tracta d’un estret pas entre dues enormes roques, digne d’admirar, que et porta al Pla de Sobremunt.


No és difícil el pas llevat del darrer tram on has d’emprar les mans per poder accedir al darrer graó.


Estem al Pla de Sobremunt, un lloc únic per contemplar els vestigis de la gran activitat carbonera que es va desenvolupar en l’explotació d’aquest bosc des de l’any 1567, data que es documenta per primera vegada la fabricació de carbó en aquesta zona.


Les vistes són extraordinàries i després de descansar un poquet per gaudir-les des del penya-segat, ens girem per introduir-nos a l’interior del pla entre les roques i pedres que hi ha al bosc d’alzines que conforma tot el Pla de Sobremunt, per poder imaginar l’activitat que es va dur a terme en aquest indret.


Els ranxos dels carboners es conserven encara perfectament. 


Les sitges, amb les barraques devora elles on el carboner es passava els dies i les nits vigilant la combustió del carbó, encara parlen per si soles. 

Per poder veure l’activitat dels carboners, podeu clicar  "ELS CARBONERS DE LA SERRA DE TRAMUNTANA" i vós donareu una idea de la feinada que suposava fer carbó en aquell temps, no sols per agafar la llenya, fer la sitja i fer el carbó, sinó després per transportar-ho cap al poble amb el bestiar. El dos vídeos que acompanyen aquest “post” son un document extraordinari.

Amb les sitges i barraques, hem vist, forns de pa, aljubs per conservar aigua, basses... i tota la cultura de la pedra en sec que és patrimoni de la nostra illa.



Ara la caminada per aquest bosc és un vertader plaer. 



Llegim que “Sobremunt és una antiga possessió del terme d’Esporles, que confrontava amb Es Verger, Son Noguera, Son Arboç, Son Don i Son Roca. 

El 1661 pertanyia a Bartomeu Arboç. Tenia cases i era dedicada a olivars.


El 1685, era ja dividida en dues possessions, totes dues dites Sobremunt, una valorada en 4.500 lliures i l’altra, en 4.200.

El 1731, els terrenys denominats el Bosc de Sobremunt i Sa Mola de Sobremunt pertanyen a Antoni Arboç. El 1863, era d’Antoni Ferragut i tenia 87 quarterades. 

El 1996, en deriven Es Pouet de Sobremunt i Sobremunt, situada entre Ca'n Manenta, Ca na Lluïsa, Es Verger i Ca'n Fava” (GEM).



Seguint el camí per dins el bosc, sortim a una petita explanada d’un camí asfaltat devora un xalet. 


Ara només hem de davallar amb el patiment que suposa per les “frontisses” de les cames el fet d'anar amb el “fre de mà” posat tot el temps per aquelles fortes rampes, fins que arribam a un mirador que es troba al fil d’un penya-segat, a l’esquerra del camí, des d'on s’albiren unes vistes fantàstiques.



Continuam davallant i una vegada a baix de tot, agafem el camí de la dreta que vorejant el penyal del Pla de Sobremunt, passa devora unes possessions on hem dinat en companya d'una parella d’ases que s’han obstinat a acompanyar-nos una bona estona caminant amb noltros, per tornar altra vegada pel camí de carboner que havíem agafat el matí.


Les mateixes barreres, les Cases de Ca's Metge i altra vegada ens trobam amb la barrera del “Pou del Pla Baix”, devora la carretera a on hem deixat els cotxes.


Uns cafetets a Esporles han posat el punt final a una jornada de sana companyonia.

En total 5 hores d’excursió, amb 2,35 hores de caminada efectiva i uns 9 quilòmetres de distància.


El millor, veure la cultura de Sa Pedra en Sec dels nostres avantpassats. El pitjor, la davallada per les rampes asfaltades.

Salut per a tots!
                                          (Fotografíes: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)

miércoles, 6 de enero de 2016

ADIÓS A LAS SEÑAS Y CONTRASEÑAS.


El adiós a las claves actuales de acceso a nuestros smartphones i redes sociales de letras, números y signos, lo veremos muy pronto por los últimos adelantos que ya se están introduciendo en el mercado. Hay empresas dedicadas a la seguridad virtual, como “SecureAuth”, que mantienen que en apenas unos años los sistemas actuales de claves alfanuméricas van desaparecer por completo.


Y ¿qué nuevos sistemas de identificación son los que vienen? pues los llamados “biométricos”, es decir, la identificación del usuario a través del iris de sus ojos, de los rasgos de su rostro, de las huellas dactilares o de las venas de los dedos.


De hecho Apple fue la primera compañía en integrar a sus teléfonos móviles sensores de identificación por huella dactilar, al que ha seguido también Samsung, mientras Fujitsu ha optado más por equipar a sus smartphones con lectores de iris.


Las compañías de telefonía móvil están investigando a contrarreloj para equipar a sus móviles con estas técnicas, aunque los ensayos que se están produciendo no resultan tan infalibles como se pretendía. Así, por ejemplo, expertos en seguridad informática han demostrado que los sistemas de identificación por huella dactilar se pueden hackear;  algo más fácil en los terminales “Android” que en los “iPhone” de Apple (porque estos últimos encriptan los datos de las huellas dactilares) pero todos son susceptibles de ser hackeados.


Sin embargo, todas las tecnológicas i ahora también la banca son conscientes del enorme potencial de estos nuevos sistemas de identificación. Hace poco que el BBVA ha adquirido la compañía “Atom” para permitir a sus clientes la realización de transacciones tras identificarse escaneando su rostro y reconociendo su voz. Igualmente MasterCard va a hacer lo propio para que se pueda pagar simplemente haciendo una auto-foto. Tras ellas vendrán muchas más que ya están estudiando el sistema de identificación biométrica.
Incluso hay Administraciones de determinados países que permiten la emisión del voto de elecciones a través de Internet, que han demostrado su interés en utilizar estos sistemas para evitar el
fraude, optando por registrar en un terminal las huellas dactilares de todos sus electores digitalmente.

Es pues el sistema de identificación “biométrico” el que en breve espacio de tiempo va a imperar en las nuevas tecnologías.
Veamos muy brevemente en qué consistirán:

Identificación a través de las huellas dactilares.

Se introduce en cualquier sistema o dispositivo un lector de huella dactilar. Así, a la hora de identificarse, el usuario solamente ha de colocar su dedo índice en el lector y el dispositivo “lee” la huella dándole acceso al sistema.


Las empresas que han integrado en sus productos este sistema de identificación, lo venden  como una idea mucho más segura que los sistemas actuales de contraseñas tradicionales. Aunque como hemos dicho, los expertos en seguridad informática creen que cualquier sistema o dispositivo que esté conectado a  Internet no es del todo seguro y corre el riesgo de ser hackeado.

Identificación a través del reconocimiento del iris.

Una cámara especial situada en el dispositivo identifica el iris de los ojos del usuario reconociendo los patrones de los vasos sanguíneos contenidos en la retina. Para ello, el usuario ha de colocar el dispositivo muy cerca de su ojo dado que la imagen se captura a través de la pupila, debiendo permanecer inmóvil mientras el lector lo reconoce ya que cualquier movimiento puede invalidar el proceso y se tiene que empezar de nuevo.

El patrón de la distribución de los vasos sanguíneos que emanan del nervio óptico y que aparecen dispersos en la retina, es una fuente de información biométrica altamente distintiva, ya que no existen dos patrones iguales, incluso en el caso de dos hermanos gemelos. Es estable a lo largo de la vida de una persona e independiente de factores genéticos, lo que hace que sea una técnica de identificación altamente segura.


El modelo “Arrows NX F-04G” de la nipona Fujitsu utiliza una cámara frontal infrarroja y una luz led infrarroja para iluminar el ojo del usuario y poder verificar su patrón del iris único. De esta forma se puede desbloquear el terminal, registrarse en aplicaciones y realizar pagos a través del teléfono móvil únicamente con los ojos.


El inconveniente, ya lo hemos dicho, no moverse en absoluto mientras se mira fijamente al dispositivo.

Identificación a través de los rasgos del rostro.

El sistema es similar al anterior. En el dispositivo hay una cámara (lector) de reconocimiento facial que define las características del rostro y cuando éste solicita el acceso, se verifica comparando los rasgos obtenidos previamente que se hallan registrados.


Este sistema que se está empleando en aplicaciones de interacción persona-ordenador, en gestión multimedia, y en software como Google’s Picasa, Apple iPhoto, Facebook y otros, no son útiles en el tiempo porque a medida que pasan los años los rasgos faciales varían y al solicitar el acceso ya no coinciden con la imagen de la base de datos.


Identificación por biometría vascular de dedo.

Al igual que en las huellas dactilares, se coloca el dedo corazón en el lector y este registra el patrón de las venas.


El fabricante de terminales de control de accesos “Kimaldi”  tiene hace años en el mercado un lector de estas características.


Se trata de un sistema de identificación de alta seguridad ya que no es posible duplicar el patrón de venas de una persona y además no deja trazabilidad.


Y ya nos vamos a parar aquí aunque hay más sistemas de identificación biométrica que pueden ser susceptibles de empleo en las futuras identificaciones de las personas.

Únicamente hemos de estar preparados para cuando estos sistemas identificativos se abran paso de forma general en el mercado.


Colocar el dedo en un lector se nos antoja muy fácil para que nos lea la huella dactilar o las venas, pero aguantar el móvil cerca del ojo abierto sin mover ni siquiera un pelo…esto a cierta edad se nos antoja sumamente difícil.

Y una pregunta se nos viene: en el caso de que se pueda usurpar la identidad del usuario identificado por un sistema biométrico ¿cómo se podrá recuperar si ya no existirán las preguntas secretas,  códigos, ni credenciales que podrían dar, a priori, la solución?.

Doctores tiene la iglesia.