martes, 31 de julio de 2012

L'AFICIÓ PELS CAPELLS DELS MALLORQUINS.

               Any 1920. Pasetjant per la riba. Tothom amb capell i els nins de marinerets

Va haver una època que tants els mallorquins com les mallorquines portaven tots capell. No sòls a Mallorca, també a les altres Illes la moda dels capells va causar furor a finals del segle XIX i principis del segle XX, si bé, com es lògic, el capell sempre s’ha usat a Mallorca, sobre tot la gent el camp.
Aquí parlarem no més dels anys que tothom portava capell per anar a la moda que dictava Catalunya i el país Valencià.
El Bombet o bombí, era un capell fort de cofa convexa que es va dur a l’hivern durant el segle XIX, amb l’americana, als ambient ciutadans . Amb l’aparició, del capell de feltre, d’ales amples, el bombet li va deixar pas poc a poc. Aquest capell, que estava de moda tant a Catalunya com a Valencia, com hem dit, tenia un curiós llenguatge visual: sembla que, segons com s’elevaven les diferents parts de l’ala, s’entenia l’estat de qui el portava: fadrí, casat o viudo.
Per l’estiu, el capell de palla era el que portaven tants el homes com les dones. El capell de palla es feia normalment de fulla de margalló i el portaven també a Eivissa i Menorca.
                                                                       Passeig des Born. Tothom a la moda
Per altra banda, les trones, o capell de copa,  no mes les portaven les autoritats o gent important per anar a qualque acte que exigís anar-hi de etiqueta.
                                                   Primers empleat de "Sa Nostra" l'any 1882. Tots amb capells distints

Però no sols eren aquets capells els que se usaven a Mallorca. Hi havia de tota classe i gusts. Això sí, durant aquest període de temps, tothom portava capell, faltaria mes, era la moda.
                                       1902. Mallorquins examinat els planols del enderrocament de les murades.

Diu Màrius Verdaguer en el seu llibre “La ciutat esvaïda”, que els capells eren un artefacte indispensable per a saludar. La salutació d’un senyor no es podia concebre de cap manera separada del capell. Sense capell no hi havia  possibilitat de descobrir-se, i sense descobrir-se era absolutament impossible manifestar respecte i admiració. En una paraula, era trobar-se sense armes per a complir degudament amb les regles fonamentals de la urbanitat.
Saludar amb la mà, sense que aquesta mà sostingués un capell, entre la societat distingida del segle XIX i principis del XX era una grosseria inadmissible.
Per això, un homo sense capell era un senyor desarmat davant la societat.
Diu Verdaguer  que un cavaller que saludava amb el capell de copa o trona d’una manera irreprotxable i nobilíssima era el General Ortega, el nom del qual perdura en un carrer de la nostra eixampla.
                                                                  1930. Membres de la Societat Can Ribas
El General, que gaudia de la simpatia unànime de la nostra ciutat, cada horabaixa sortia de paisà amb la seva elegant levita i el seu llustrós capell de copa, acompanyat del seu ajudant, d’uniforme.
                                                                           Corporació de l'Ajuntament
El capell de copa, o trona, impel·lit pel ressort invisible de la seva irreprotxable urbanitat, iniciava, des del precís moment en que sortia de Capitania, una sèrie inacabable de salutacions.
El salut que feia davallar el capell fins casi tocar la copa amb el genoll mentre un somriure bondadós il·luminava la cara del general, era el que destinava als soldats que, quadrats i fent mitja volta de front, li rendien el salut reglamentari. Després hi havia la salutació per a les senyores, ampla, en la qual el capell descrivia mig cercle respectuós, donant la sensació que li havia de nàixer un plomall per besar en terra. Després venia el salut rígid, ràpid, dosificat, d’estricta etiqueta, per a distribuir entre els que per la seva banda li oferien la capellada.
                                                            Mercat de la Porta de Sant Antoni a principis de segle XX

Tot això ara pot semblar una mica xocant; però sens dubte, aquesta rigorosa urbanitat senyorívola, de la qual el general Ortega era un miralla net, introduïa un prestigi, un relleu i fins i tot una bellesa subtil en les relacions socials, abeurades d’un matis de senyoriu i d’aristocràcia que ara s’ha perdut completament.
El cavaller mallorquí que saludava d’una manera insuperable amb el bombet, diu Verdaguer, era el senador del Regne Don Jeroni Rius.
Quan veia que s’acostaven senyores conegudes, s’aturava, inclinava la noble testa, de la qual penjaven dues abundants patilles blanques, i, quan les dames passaven per devora ell, feia descriure al seu bombet un cercle lent i respectuós, mentre deia amb veu greu:
-      Als seus peus, senyores meves!.
Es podia circular per tota Palma amb bombet, fora per Santa Catalina. Això a principis de segle, era una utopia. Només hi havia, como zona neutral, el carrer de Sant Magí per a la comunicació amb el Terreno. Si un s’aventurava amb el bombet posat, passar  per qualsevol carrer d’aquest simpàtic barri, l’al·loteria s’amotinava tot d’una i la gatzara que s’armava era inenarrable.
En el centre del que ara és la Plaça del Progrés hi havia un  turonet amb les roines d’un molí. L’al·loteria catalinera tenia allà muntat el seu quarter general, i mai cap bombet es va atrevir a passar-hi.
Quin temps...

;

domingo, 29 de julio de 2012

TUMBET.

El tumbet mallorquín. Un plato que gusta saborear a todos los comensales, menos al que tiene que cocinarlo, porque queda hasta el moño del trabajo que lleva elaborarlo.
                INGREDIENTES PARA 6 PERSONAS:
      4 Pimientos rojos
2/3 pimientos verdes
6 berenjenas medianas
6/7 patatas
4 calabacines medianos (o uno gigante como el que me regaló mi cuñado de su huerto)
1 cabeza de ajos
16 bistecs de lomo de cerdo de dos colores (2 por persona)
2 botes de tomate natural triturado
aceite, pimienta y sal
Lavamos toda la verdura. Cortamos las berenjenas a rodajas y las metemos en agua para que no absorban tanto aceite al freirlas.
Cortamos las patatas también a rodajas (no muy finas), las salpimentamos y empezamos a freirlas con dos o tres ajos a fuego lento ¡ánimo que no has hecho más que empezar!.
A medida que se van haciendo las vas colocando en una bandeja de horno un poco honda.
Ahora toca el turno a los pimientos verdes. Se cortan en tiras grandecitas como en la foto, se salpimientan, se fríen también con un par de ajos y cuando están hechos los colocamos encima de las patatas.
Ahora las berenjenas. Las sacamos del agua, las secamos bien para que no salte el aceite, las salpimentamos, unos cuantos dientes de ajo y a freirlas a fuego lento con especial cuidado que no se quemen. A medida que se van haciendo, las colocamos en la bandeja.

Los pimientos rojos el mismo proceso: cortados en tiras grandecitas, salpimentamos, freimos con unos cuantos ajos y colocamos en la bandeja. A esta altura ya tienes la cocina hecha un cirio, pero no te desanimes porque ¡aún te queda la tira!.
Le toca el turno a los calabacines que freiremos con 2 ajos en rodajas, como las berenjenas, una vez salpimentados. En este caso hemos tenido que hacer unos triángulos del calabacín gigante que teníamos. Lo añadimos a la bandeja.
Ahora toca freir la carne. A mi me gusta comprar un trozo de lomo entero para hacer los filetes a nuestro gusto (gruesecitos).
Los bistecs los freimos salpimentados a fuego lento y los colocamos en la bandeja (2 por comensal).
Ahora hacemos la salsa. En un poco de aceite de la misma fritura, añadimos los dos botes de tomate triturado. Lo salpimentamos y vamos removiendo para que no salte hasta que se ligue con el aceite y se haga el tomate (ten a mano una tapadera porque de todas formas salta y hay tomate por todo).
La salsa la pondremos en la bandeja a la hora de servir. De esta forma podemos dejar que se caliente la bandeja en el horno y cuando la sacamos, echamos la salsa. Así no se seca. En cada plato pondremos 2 trozos de carne y un poquito de todo mezclado con la salsa.
Al ser el "Tumbet" un plato típico mallorquín, no podemos decir lo de la "Musaka" (que la próxima vez la hicieran los griegos que la inventaron). Pero detrás de los comentarios de los comensales..."MMmmmm, buenísimo, te ha salido exquisito..." ha quedado ¡3 horas de freiduría!, ¡la cocina echa un cristo! y ¡dos quemadas por salpicadura de aceite!.
¡Viva el "TUMBET"!

sábado, 28 de julio de 2012

PASTEL DE CALABACÍN EN MICROONDAS.

INGREDIENTES PARA 8 PERSONAS:
6 calabacines pequeños
4 puerros
1 tomate
3 huevos
1 bolsa de queso en polvo
100 grs,de leche evaporada
2 cucharadas de aceite de oliva v.e.
sal
Un plato fácil, rápido, económico y digestivo para el verano, que se sirve frío o templado.
Cortamos la parte tierna de  los puerros en juliana y los freímos en el aceite a fuego lento.
Cuando los puerros estén pochados, echamos el tomate cortado a cuadraditos pequeños.
Cuando el tomaté esté listo, añadimos el calabacín que habremos rallado con la parte ancha de cualquier rallador.

Vamos dándole vueltas y mezclándolo todo poco a poco. Ahora es el momento de salpimentar a nuestro gusto (no muy  salado porque el queso ya tiene un gusto fuerte). Cuando el calabacín esté hecho y haya soltado todo  el agua, lo ponemos en un colador.
Le podemos ayudar con una  cuchara a que suelte todo el líquido.
Mientras, batimos en un cuenco los tres huevos y echamos 100 grs. de leche evaporada que batiremos también.
Añadimos el queso rallado (un sobre= 100 grs.) y mezclamos bien.
Ahora ya podemos añadir el calabacín.

 Con cuidado lo mezclaremos todo bien.
Enmantequillaremos (esta palabra creo que me la acabo de inventar) el fondo de un recipiente apto para el microondas.
Añadimos todo el mejunje y lo introducimos en el micoondas por espacio de 9 minutos a máxima potencia.
Y ¡Listo!. Lo dejamos enfriar antes de desmoldar y  aunque  ya se puede comer así, es mejor ponerlo en la nevera unas horitas para que termine de cuajar.
¡Voilà!. A quien le guste la verdura, disfrutará con este plato.

jueves, 26 de julio de 2012

CALAS VERGES DE MALLORCA (V).


Avui hem anat a la platja des Coll Baix, a Alcúdia.  Ha vingut amb noltros una ratapinyada veterana que li feia ganes veure aquesta platja verge del Nord de l’illa.
A les 8 hem partit cap Alcúdia. Quan hem arribat al poble hem agafat  el camí que porta cap el Mal Pas, fins que hem trobat el encreuament a on està la “Bodega del Sol”, a on hem girat a la dreta seguint el camí que porta cap a la Fundació.  Hem passat per davant d’ella i hem continuat pel camí, ara sense asfaltar durant quasi uns tres quilòmetres, fins que hem trobat una caseta de caçadors. Noltros hem deixat el cotxe aquí, encara que un poquet més amunt hi ha una esplanada condicionada al pinar per poder deixar el cotxes.  Des de aquesta caseta de caçadors, surt un camí a la dreta que porta a la Cova  Tancada. Es una cova que està just al penya-segat que dona al mar, bastant gran per cert la cova per lo que hem vist per Internet, però la veritat que noltros ja no estem per aquestes “aventures”.
A les 9,30 del matí no més hi havia un cotxe al aparcament. El dia estava un poquet ennigulat. No feia gens de calor a aquesta hora.
En deu minuts hem arribat fins al refugi del Coll Baix, a on s’acaba el camí  i comença el sender de davallada cap a la platja.  En aquest indret, a devora el refugi que estava tancat, hem berenat en una de les taules que hi ha per menjar.  Per allà ha passat una parella de mallorquins a bona marxa que devien ser el propietaris del cotxe que estava aparcat més avall, i avant la nostra sorpresa de trobar gent de tornada tan prest, ens han dit que havien vingut a les 7,30 del matí…
Doncs després de berenar, hem començat a davallar per un estret sender que entre pins i càrritxs porta a la platja que es veu a baix de tot. Ja pensàvem en la pujada, però la veritat es que el rost està mol ben tret i no es fa gairebé feixuga la pujada. Això sí, per anar per allà has de portar un calçat adequat, per que el pobres turistes que hem trobat quan pujàvem que anaven en xoquíns, no hauran pogut arribar a la platja, per que quan arribes a baix has de caminar per d’amunt les roques un bon bocí i sense botes no es pot passar.
Hem tardat una mitja horeta en arribar fins a la platja des de el refugi. Mentre davalles, les vistes son molt maques. Ara ja havia sortit el Sol i una brisa de aire ens ha acompanyat en tot moment  mentre caminàvem  per aquell caminoi  fent –nos la davallada bastant agradable.
Quan arribes a baix has de caminar uns dos-cents metres  per d’amunt les roques si vols arribar a la platja. Hi havia cinc persones y una parella amb una tenda de campanya petita prenien el Sol nus (aquesta platja es nudista). No te sorra, es de pedretes polides molt petites que fan molt agradable el trepitjar d’amunt d’elles.
L’aigua estava  completament  transparent, calmada  i bastant fresqueta quan ens hem ficat. Tot d’una que te fiques ja te cobreix, es una platja diferent a les que normalment tenim a l’illa. El lloc, entre penya-segats molt alts, es ideal.
Un company ha trobat un parell de pedres de “Santa Llucía”  mentre estaven asseguts a la vorera en aquell comodíssim pedreja’l  que, endemés, te la avantatge  que no te empastifa com la sorra. Te espolses les pedretes que portes aferrades quan te aixeques i quedes ben net.
Amb quasi dues hores que hem estat allà baix, han vingut  quatre catamarans plens de turistes. Uns han passat de llarg però dos han tirat l’àncora i han permès que el turistes fotessin un capfico des de la barca.  Han estat uns quinze minutets i han tornat a partir. So passa bé aquesta gent.

Ens ha cridat l’atenció una colla de tres homes que han arribat en una llanxa amb bosses de fens. Han recorregut tota la platja cercant  plàstics, botelles, restes de brutor , en una paraula fens, i s’ho han portat. Per això estava la platja netíssima cosa que, de veritat, dóna gust estar allí.
Eren les dotze i hem aixecat els tapins  per que volíem anar a dinar de menú a Alcúdia i després a veure el futbol (me cagon dena quin partit). Mentre pujaven, davallaven estrangers amb ninets sense calçat adequat,  que no sabem a on hauran nedat,  per que es impossible que poguessin arribar a la platja sense unes bones sabates per caminar per les roques.

En un no rés, ens hem trobat de nou al refugi i ara sí que el calor començava a notar-se de bon de veres. Per això, noltros partim.
I una platja verge que no coneixíem i ja coneixem.  El que vulgui anar-hi a passar el dia recordi: Uns 35 minuts de caminar per un sender de pins i càrritxs per davallar i altres per tornar a pujar i uns 200 metres de caminar per d’amunt roques, pujant i davallant per amunt d’elles,  lo que fa necessari portar unes bones sabates.  Altra cosa important es que a la platja no ni ha cap ombra.

Salut per a tots!.