domingo, 23 de noviembre de 2014

TRUCHA ASALMONADA CON JAMÓN Y ALCAPARRAS.


Ingredientes:
1 Trucha desespinada
2 puerros
5 sofritos
1 cebolla grande
4/5 lonchas de jamón serrano
2 cucharadas de alcaparras
2 cucharadas de almendra cruda en trocitos
1 cucharada salsa de soja
sal, pimienta y aceite de oliva v.g.
Habremos dicho a la pescadera que nos desespine la trucha (guardamos la cabeza y espina para caldo). 
Dependiendo del tamaño de la trucha la podemos hacer abierta o cerrada. En esta caso como se trataba de un "truchón" de 2 kgs. (para 8 personas) la hemos hecho abierta.
Colocamos el pescado en una fuente para el horno con un poco de aceite en la base. Salpimentamos y colocamos unos taquitos de mantequilla encima del pescado. Lo introducimos en el horno por espacio de 15 minutos que habremos precalentado a 180º.
Mientras en una sartén freiremos los puerros, sofritos y cebolla cortados a juliana con sal y pimienta.
A media cocción añadimos 1 cucharada de salsa de soja.
En otra sartén freimos el jamón con un chorrito de aceite.
 Añadimos la almendra.
 Y por último las alcaparras.
Ahora se trata de mezclar estos ingredientes con las verduras.
Sacamos el pescado que aún le faltará un puntito y ponemos encima la fritura. Ahora se podrá elegir en dejarlo así o cerrar los lomos para que quede como relleno. Volvemos a introducir el pescado en el horno unos 5 minutos más, lo veremos cuando esté, y listo.
Servimos tal cual.

martes, 18 de noviembre de 2014

PUNTA DE NA GALINDA I SERRA DE LA TEA.






Es una de les excursions més maques que hem fet per les immillorables vistes que s’albiren de Sant Elm i Sa Dragonera, no gaire difícil, de 9,8 quilòmetres i de circumval·lació.

El punt d’encontre és l’aparcament del cementeri de S’Arracó a on hem arribat tots el membres menys un que es troba de viatge. 



Hem topat amb un dia esplèndid de Sol i una temperatura molt agradable per caminar. Ens acompanya un veterà excursionista ja habitual amb noltros que és l’encarregat de guiar-nos per fer la ruta d’avui.
Murta
Una vegada posats el GPS en marxa, agafam els tapins i començam a caminar cap a Sant Elm per la carretera d’asfalt fins el camí de Can Bolei, que agafam en suau descens i que estroba ple de murtons ven madurs que qualcú no va poder resistir la temptació de provar,  passant per l’aljub i sortint de nou a la carretera asfaltada per girar després cap a l’esquera en direcció a Cala Conills.

Just davant el Casal de la Fundació Illes Balears, hi ha una sendera que puja cap a la garriga. 



L’agafem i tot d'una es converteix en un ample camí que va pujant a poc a poc deixant veure entre els pins la platja de Sant Elm i part de Sa Dragonera, cada vegada més avall.


 En no res deixam el camí per ficar-nos a una estreta sendera que ens du a una fantàstica esplanada que ens portarà en quinze minuts a la caseta de Sa Punta Na Galinda. 


Des d'aquí partirem després cap amunt, però ara el guia ens indica que hem de continuar en direcció a la mar per contemplar Sa Dragonera.


Així ho fem i efectivament val la pena arribar fins aquí per gaudir d'aquesta meravella. 


Es podia contemplar a l’horitzó, difuminada, la silueta d’Eivissa, a l’esquerra l'endinsada de Cala Egos i com no, també la petita i gran illa, Sa Dragonera, sencera, magnifica i estirada dins la mar mirant cap a llebeig.
 
Una estoneta contemplant les vistes i tornam enrere cap a la caseta per continuar el nostre camí per una sendera que puja cap amunt, seguint unes fites que ens porten a un preciós pinaret. 

Aquí també aprofitam per quedar-nos-hi una estoneta i contemplar al sol, queara ens enlluerna. L’espectacle del mar en aquest dia radiant amb una atmosfera clara que ens dóna una visibilitat que feia dies que no teníem.

Continuam la marxa darrera el guia, trescant per la garriga seguint-lo, fins que desapareixia per davant i tornava aparèixer per darrere per assegurar-se que seguíem el camí correcte. Quan no el veiem, el grup pareixia una filera de Processionària que quan li lleves la primera eruga, totes es queden sense saber per on tirar. Allà, dalt de la garriga, asseguts a unes roques, hem aprofitat per berenar.
A la dreta teníem la Serra de la Tea i noltros ara caminàvem costa avall seguint unes enormes fites que es veien de ben lluny. 
  Altra vegada apareix davant noltros l’illa de Sa Dragonera amb tot el seu esplendor. 


L'inútil far de Na Popia es pot albirar perfectament així com els altres dos, el far de Llebeig i el de Tramuntana. S'illot de Pantaleu el tenim just en mig del freu.

Ara agafam una sendera ben marcada que ens porta a un ample camí fins que arribam a un punt que els GPS ens indiquen que hem de deixar per trescar per la garriga... i cap allà anam tots.


A dalt d’aquell monticle hi ha una petita caseta abandonada que servia per protegir un transformador. Les vistes són molt bones cap tot el voltant de Sant Elm i l’illa. Davallam pel mateix lloc i quan arribam de nou al camí aprofitam per seure davall uns pins per dinar i parlar de les nostres coses. Han passat per davant noltros una parella d’estrangers que portàvem un nadó penjat a l’esquena del pare tapat amb un pedaçet per protegir-ho del Sol. Aquests estrangers…

Continuam, ara davallant, per l'ample camí que serpentejava entre aquell bosc de pins, garrovers i alzines fins que s’ha convertit altra vegada en una estreta sendera que transcorria entre els matolls per la falda de la muntanya, amb trossos un poc perillosos perquè vorejaven un gran desnivell.

 Les vistes ara cap avall i cap enrere mirant la vall per on havíem passat a primera hora, donàvem vertigen. 

Al fons, ja enfora, es veia el mar i Sa Dragonera que pareixia acomiadar-se de noltros.

Hem Sortit devora una casa a on es troba una torre elèctrica i hem continuat davallant, ara per un camí asfaltat bastant empinat pel barri de Son Tió fins que hem sortit a la carretera de Sant Elm, quasi al costat de l'aparcament del cementeri a on teníem els cotxes.

Un cafetet per alguns i uns gintònics per uns altres a un cafè de S’Arracó han servit per recuperar forces, xerrar una bona estona per mirar d’arreglar el món i acomiadar-nos fins a la propera sortida.

Adéu i fins un altra.

 (Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo" i meves).






viernes, 14 de noviembre de 2014

YUJA WANG.




 Es quizás, la mejor pianista del momento. Esta china nacida en Pekín en 1987, rompe todos los estereotipos de las concertistas clásicas. Su forma de ser, de vestir, de actuar y de tocar el piano, ha hecho que su fama suba como la espuma gracias a las redes sociales donde tiene millones de visitas.
 

Hija de una bailarina y de un músico percusionista, comenzó a estudiar piano a los 6 años animada principalmente por su madre. El “The San Francisco Chronicle” la define afirmando que “escucharla en acción supone reexaminar cualquier creencia que pudiéramos tener sobre lo que quiere decir tocar el piano”.
Ella dice que “soy como soy y no podría ser de otra manera” haciendo mención a su estilo en directo que atribuye a “una manera de ser natural” que choca en ocasiones con el desconcierto de los aficionados más clásicos. Su vestuario, que va desde lo más clásico a lo más moderno con atrevidísimas minifaldas y zapatos con grandes tacones y plataformas, no le impide demostrar en cada concierto su excepcional potencia musical conectando siempre con un público entregado a ella.

Yuja, que ha tocado con todas las grandes orquestas (Nueva York, Los Angeles, Chicago, Cleveland, Lucerna…bajo la dirección de los más prestigiosos maestros y ofrece una serie de 120 conciertos al año tocando como solista) graba en exclusiva para “Grammophon”, donde tiene registradas obras de Rachmaninov, Chopin, Stravinski o Liszt, entre otros. “Puedo convertir en sexy cualquier música” afirma y la verdad es que tiene razón.

Todo un placer verla y escucharla tocar su piano.

martes, 11 de noviembre de 2014

PÒRTOL-ERMITA DE NOSTRA SENYORA DE LA PAU.





Una excursió/passeig amb una caminada d'11,1 quilòmetres, fàcil i molt agradable, molt adient per fer-la amb família nins inclosos.


La concentració va ser a Pòrtol al carrer de Sa Bassa, just davant del “Forn de Pòrtol”. Sols va faltar un membre que no va poder venir i un dels caps ens va dir que arribaria més tard però ens donava permís per partir perquè després pensava agafar-nos donada la seva potència caminadora.

Alguns no vàrem poder resistir la temptació de provar uns cocarrois del forn i quan ens els empassolarem, partirem tots plegats cap a l’esquerra, seguint les instruccions de dos companys que portaven la ruta en GPS dirigint-nos cap a la urbanització de Puntiró.

Al fons el Puig de Son Seguí

El dia era perfecte, bona temperatura amb estones de sol i niguls. 


El primer quilòmetre està tot asfaltat fins que arribam a una cruïlla de la urbanització on hem d’agafar el camí de l’esquerra, ja que gairebé a uns 150 metres es troba, un poc amagada però perfectament fitada, la sendera que ens portarà al puig de Son Seguí, la nostra meta d’avui.

Abans de trobar la sendera una cridada pel mòbil ens fa aturar. Es tracta del cap que ja ha arribat a Pòrtol i comença la caminada cap a noltros. Com és lògic ens aturam per esperar-ho, mentre dos del grup continuam pel camí per a veure si trobàvem la sendera  -passarem devora ella sense adonar-nos- i continuarem el nostre agradable passeig per la urbanització de Puntiró, contemplant els xalets entre els lladrucs dels cans, fins que ens adonem que per allí… no era. Altre telefonada i el grup, aturat al lloc d’espera, ens diu que tres companys han sortit a la recerca del cap. Truquem al telèfon del cap i ens indica que torna cap enrere perquè s’ha perdut seguint una mala informació. Bona començada! Tornam cap enrere per agrupar-nos amb la resta del grup per dir-los que no hem trobat la desviació que hem d’agafar.

Quan arribam, amb la nostra sorpresa, el grup estava just davant el caminet que es trobava a uns 50 metres d'on es varem aturar i que  havíem passat de llis sense reparar amb ella.


L'empreny de tots era evident perquè portaven quasi una hora de descans forçós pel desgavell de la pèrdua del cap i la miopia dels encarregats de trobar la sendera… però a la fi aparegueren també els dos companys amb el cap “rescatat”. Tots contents deixarem l’asfalt i començarem aenfilar aquell caminet que es fica pel bosc entre els xalets, cap al puig de Son Seguí.

La caminada ara anava dirigida pels GPS dels guies i tots darrere d’ells per aquella sendera que ràpidament es converteix en un camí de carro. Una cruïlla de camins. S’havia d’anar cap a l’esquerra però noltros agafem cap a la dreta seguint els GPS. Aquestes maquinetes devien estar emboçades perquè després de caminar quasi mig quilòmetre, els que els portaven s'adonen que era per l’altra costat i… torna cap enrere.

La pujadeta al puig de Son Segui és mot fàcil, només té uns 150 metres d’altura i arribes en un moment al cim. Abans d’arribar hi ha un altre encreuament, a l’esquerra ja veus l’ermita de Nostra Senyora de la Pau i a la dreta sols falten uns 100 metres per arribar al cim. Agafam primer el camí de la dreta i després de botar una paret seca per un tros esbucat, sortim a una esplanada on hi havia uns homes fent net el bosc amb tractors i motoserres.
 

Una torre contra incendis i un vèrtex geodèsic molt alt presideix el cim, que no és tal, ja que es tracta d'una bona esplanada. 
Aquest pas el podeu evitar perquè la vista sols la pot albirar l’home encarregat de la torre que romandre tancada. D’abaix només es veuen pins. Però aprofitarem per berenar asseguts al peu de la columna indicadora i tot duna tornarem enrere per visitar l’Ermita que com hem dit es troba just devora.


L’ermita de Nostra Senyora de la Pau, anomenada també de “Son Seguí”, data del segle XVII i fou habitada per l'anacoreta Nofre de Sant Joan Evangelista.  


L'any 1728 Nicolau Ballester de Oleza, propietari del predi Son Seguí, cedí als ermitans, a més del tancat que ja tenien, una quarterada de terra de conreu i altra de bosc, prometent vestir i calçar a dos ermitans a més de donar-lis pa, llegums i altres coses necessàries per què poguessin viure. 


Aquesta Ermita està a uns 500 metres del que era el casal de Son Seguí, ara de Son Moranta i es troba tancada però en un bon estat de conservació. 


El conjunt de l’ermita és un tancat de paret seca amb un sol portal on figura la inscripció que figura a la fotografia. 

L’ermita està composta de l'oratori (restaurat en 1917) i darrere la capella hi ha algunes dependències que serveixen de menjador i cuina pels peregrins. ¿Perquè roman tancada? No ho sabem, però es podria obrir i servir almenys com a refugi per la gent que volgués passar allí un temps. Un simple donat es podria encarregar de mantenir-la oberta i cuidada cosa, creiem, no gaire difícil d’aconseguir.


Hi ha al jardí una antiga creu d’ullastre que el presideix. 


Circula una llegenda que diu que la dona de l’amo de Son Seguí havia agafat aversió a l'ermità que cada setmana anava a recollir el pa que el senyor del predi li havia promès, i un dia, va enverinar el pa i quan l’ermità tornava cap a l’ermita, es va trobar amb el fill dels amos que n'hi va demanar un tros que l’ermità li va donar com és lògic. 

Aquell jove va arribar a morir a les mateixes mans de la seva mare.

Bé, després d'estar una estona per dins el tancat de l’ermita, vàrem continuar el nostre camí cap al predi de Son Moranta caminant per un agradable i ample camí entre el bosc de pins, quan van començar a ploure unes gotetes i com era hora de dinar, ens ficarem baix d'un porxo d'una caseta que trobarem, suposem de caçadors, on dinarem de pa en taleca.


Mentre menjàvem, aquelles gotetes es convertiren en una tempesta de trons, llamps i pluja que ens va acollonir a tots, encara que, gràcies a Déu, va escampar tot duna i quedà un cel completament blau amb un sol radiant.

El camí cap a Son Moranta amb l’olor de la terra banyada i amb aquest llum característic de la nostra illa en aquest temps, va ser summament plaent.


Després de botar una paret seca que donava al camí principal que passa per les vinyes i davant l’entrada de la possessió, arribarem a Pòrtol Nou.

Bolets que creixen en la fusta homida.


No més haguérem de caminar uns 300 metres més per l’asfalt fins a arribar al nostre punt de partida, el carrer de Sa Bassa. Prenguérem uns cafetets i després de comentar la jornada, ens acomiadarem fins a la propera sortida.

Adéu-siau.

(Fotografíes: Miquel Barceló, "Trigo", Xim Fuster i meves)