viernes, 31 de mayo de 2013

SA DRAGONERA.


Avui, ben prest de matí, m'ha despertat un lleu tamborineig, amb un ull he mirat el despertador i, vatualmón!, son les sis i mitja i està plovent, aquest temps tan rar que ens fa encara ens fotrà l'excursió d'avui. Ja no m'he pogut tornar a dormir per por de no despertar-me a l'hora prevista, he escoltat la ràdio i a la informació que donen del temps per avui han dit allò de “chubascos en Baleares, nubosidad variable con  tendencia a claros i nubes a partir de medio dia”  bé, això pareix que pot anar minvant, el que hem de fer és partir.

Després de berenar i preparar els estris necessaris per anar d'excursió, avui al parc natural de Sa Dragonera (els companys sempre em diuen que vaig massa carregat, però he solucionat més d'un entrebanc amb les meves “càrregues”) ja he partit cap a Son Moix, avui ens hi havíem de trobar un poc més prestet.

Avui érem pocs, hi havien més baixes que mai, dos son de viatge, dos més tenen afers personals, així que en total som set més un altre que ha anat de explorador avançat per avaluar el temps i l'estat de la mar per saber si pot venir i ens espera a Sant Elm.

Hem trobat l'explorador a l'embarcador de Sant Elm amb cara compungida, si bé ja no plou i encara està ennigulat troba que el vent fresc de tramuntana bufa massa fort i que la mar està fortament alterada per a poder passar el freu fins a la cala Lledó de Sa Dragonera, nosaltres l'hem intentat  convèncer amb arguments lògics, si la barca surt és que no hi ha cap perill i només son deu minuts de travessia, el temps millora, etc. etc. Quan semblava que li canviava la cara i l'ànim ve el nostre degà i, amb veu aplomada i sincera de vell mariner, li amolla:

-Jo de tu no hi aniria, hi ha molt d'estopeig i botarem de valent-

l'explorador l'ha mirat, després ha mirat la mar i amb  ulls espaordits i cara de pànic diu:

-Jo no venc, me'n vaig tot sol fins a la Trapa o fins on arribi, ja ens veurem a la tornada-

i, tal dit, tal fet, ell ha partit per terra i nosaltres hem embarcat per mar.

La travessia des de Sant Elm fins a l'embarcador de cala Lledó a Sa Dragonera dura uns deu minuts,  el freu no arriba a mitja milla nàutica (800 m. Aprox.) si que la barca s'ha engronsat un poc, però res de perill ni mal estar, l'aigua neta i transparent passava per tota la gama dels blaus, des del cel clar al turquesa arribant al blau fosc del fons de posidònies, ni rastre dels grumers que ens havien dit que potser trobaríem, res, aigua clara i cristallina.

Cala Lledó
A pesar del ventet, el cel s'està aclarint, han desaparegut els núvols grisos de pluja, ara son blancs com a muntanyes de nata, la visibilitat és perfecta i el sol ja comença a escalfar, des de Ses Cases i després de consensuar l'itinerari que faríem decidim partir cap al far vell del puig de Na Pòpia, tots menys el degà, que donada la seva condició d'aforat sènior pot decidir sempre el contrari que la majoria, això si, no crea obligació per als altres, ell fa la seva i diu que pujar a Na Pòpia és molt avorrit, se'n va al far de's Cap de Llebeig, Au! 
    
 

El camí està ben senyalitzat, el desnivell de la pujada no és molt fort ja que es va fer per transportar els materials per a construir el far vell, això si, fa moltes ziga-zagues i es progressa lentament (vet aquí l'avorriment del degà, ell sempre vol velocitat).
 
 
A mesura que anam assolit altura tenim millors vistes, tanta sort que el temps s'ha compost, fa un bon sol i la pujada ens fa suar, sort del vent, la costa mallorquina es veu nítida, des de la Mola d'Andratx i el seu port, Sant Elm i l'illot d'Es Pantaleu fins a la torre i la cala En Basset, divisam perfectament les cases de La Trapa i la seva vall de Sant Josep, més lluny es perd de vista la costa nord, cada vegada més difuminada per la llunyania.

Far de Na Pòpia
En arribar al vell far, completament arruïnat, hem recorregut una distància de 3.840 m. i assolit una altitud real, ja que venim del nivell del mar, de 352 m. qui diu que Sa Dragonera és petita.

Na Pòpia
El far de Na Pòpia es va bastir el 1.850 sota el regnat d'Isabel II, en aquells moments fou el far més alt de tot l'estat Espanyol, tenia la llanterna a 360 m. però la seva utilitat es va posar en qüestió a causa del fenomen meteorològic de les boires que es concentren al seu cim i tapen la seva llum, el far fou abandonat per ineficaç el 1.910.

Id.
El far vell fou substituït per dos, a cada punta de l'illa i a menor altura, el de Tramuntana i el de Llebeig, ambdós projectats per l'enginyer Eusebi Estada, habitats pels faroners encarregats del seu manteniment i les seves famílies fins a la instal·lació de la maquinaria automàtica a finals dels anys 60 del segle passat.

Id.
Ara el far es troba en estat de ruïna i en risc d'esfondrament, a l'edifici central la part més alta de la torre ha desaparegut i a la resta presenta grans esquerdes que la posen en perill.
Id.
Igualment, a l'entrada, la placa de pedra commemorativa que la presideix està destruïda. La  vegetació envaeix la edificació.

Id.
La resta de construccions està igual o pitjor, no queda gairebé res dels habitatges del faroners, els sostres han caigut i sols es pot intuir la seva distribució.

Allà a dalt, a l'ombra de la vella, bella i esbucada torre hem berenat, nosaltres i les sargantanes que tot d'una ens han vengut a veure, a ponent l'impressionant i esfereïdor penya-segat que, aplomat, cau al mar des de més de 300 metres i la immensitat de la mar, a llevant el freu que ens separa de la costa mallorquina, solcat per múltiples barques i velers, ara en una calma relaxant, no ens n'aniríem d'aquest lloc, ens venen a la memòria les històries de la conquesta, de pirates invasors, de famílies de faroners enfrontats, de contrabandistes... si les pedres parlessin! però hem de partir i començam la baixada.

I mentre tant el degà, què deu fer? i l'explorador? Tots sols pel món, idò el primer ha anat fins al far de Llebeig, 4.532 m. i ara ja torna, i el segon volta amunt i avall per la cala i la torre d'En Basset, els hi hem telefonat i quedam amb el veterà de trobar-nos a les cases de cala En Lledó per anar fins al far de Tramuntana i dinar junts allà, al que volta per Mallorca per demanar-li com li va i quedar per anar a prendre café.

El camí cap al far de Tramuntana és més fàcil, un passeig de 1.752 m. a mig camí trobam en terra una línia de pedra amb la següent gravació: “Meridià de Paris – 2º 20' 14'' E”.
 
 
Al seu costat, a una roca just a la vora del camí s'hi troba una placa de ferro rovellat amb el símbol del Consell Insular de Mallorca dedicada “A François Aragó 1808 – 2008 als 200 anys de la seva estada a Mallorca”  son un recordatori dels  mesuraments del meridià terrestre que va realitzar aquest científic francès, matemàtic, físic, astrònom i polític que va arribar a ser primer ministre del seu país.
Far de Tramuntana
El far està situat a 62 m. sobre el nivell del mar, l'edifici és de pedra viva tallada i ben encaixada i es conserva en bon estat.

Hem dinat tranquil·lament, contemplant les fabuloses vistes i compartint novament el menjar amb les endèmiques sargantanes, no tenim gaire temps de fer becades ja que hem quedat d'agafar la barca de les 15,50 h. i hem de desfer el camí. A més, hi ha un que beca amb la boca oberta i per la por que teníem de que li entrés una sargantana, ens hem estimat més que no es tombés.
 


La barca “Margarita” ja està amarrada a l'embarcador, xerram un poc amb el patró que ens demana com ens ha anat i, puntualment, salpam de la petita i estimada Dragonera cap a Sant Elm, la mar blava i en calma ens dona el comiat d'aquesta jornada tan especial, arribats a Mallorca intentam reunir-nos a prendre cafè amb el company que ens falta però resulta que ja ha partit, és natural, s'ha cansat d'esperar-nos.

Tornam cap a Palma satisfets del dia i fins dijous qui ve.
                         (Crónica: "Embat". Fotografíes: Pep Planas i Xim Fuster)
 

domingo, 26 de mayo de 2013

VALLDEMOSSA-PORT DES CANONGE-BANYALBUFAR.


 
Avui hem fet una bona sortida, del grup habitual  n'han  faltat  tres,  tots  han
justificat l'absència, un és de viatge, altre n'ha tornat i havia de desfer maletes i el tercer resulta que ha tingut un atac d'artrosi, en fi, els hem trobat a faltar ja que son membres destacats del grup.
Com dèiem hem fet una excursió de les bones, partim cap a Valldemossa i deixam dos cotxes a prop de Son Olesa, la intenció és trobar un camí que, baixant cap a la costa per un abrupte coster ens dugués al Port d'Es Canonge, el degà del grup, fent us de la seva prudència i experiència, que no son poques, ens ha dit que ell no volia fer experiments, que per allà el camí era difícil i que no es volia arriscar, s'enduria un cotxe fins a Banyalbufar i baixaria per la Volta des General i ens trobaria al port per a poder dinar junts.

Dit i fet.

La resta del grup amb el nostre guia expert al cap d'avant tot llegint les instruccions hem començat la ruta. Ens ha costat un poc trobar l'inici del camí, que si al xalet blanc, que si a la vora de la paret nova, que hi ha d'haver una fita de pedres... si!

- aquí sembla que n'hi havia una de fita però està esbucada... 

- això no pareix un camí de ferradura, està molt brut...

- no passis pena, jo hi baixaré primer...

El cas és que si, era el camí, trobam  fites de pedres i marques de pintura que anam seguint amb dificultat, certament és un camí brut, ple de carritxeres i molt pedregós, el desnivell és fort i a certs llocs hem hagut de posar mans i culs per anar baixant, fin i tot algú se n'ha duit un bon set als pantalons.
 


El dia clar i assolellat ens ofereix unes espectaculars vistes sobre la costa nord valldemossina, la mar i el cel es fonen a l'horitzó en un immens blau només tacat per l'escuma de les ones i les blanques veles dels vaixells que s'albiren a la llunyania, la lleugera brisa marina es ha estalviat una bona calorada.

Poc a poc el camí va pujant, l'immediat objectiu és una paret seca que fa partió entre dues antigues propietats Son Olesa i Son Ferrandell.
 
 
Quina feinada que feien els nostres padrins, una vegada l'hem creuat al cap de poc temps ja trobam un camí ample, de terra, que va a la platja de s'Hort de Sa Cova, que ens ha duit fins una bifurcació que ens ha fet dubtar, -i ara cap a on?-  si, no, a la dreta, a l'esquerra, el guia ha decidit, -cap aquí!- i tots l'hem seguit.

Sortim a la carretera que baixa al Port d'Es Canonge, realment no és per aquí que volíem anar, però ara ja no volem tornar enrere i seguim.
 
 
Aquest tram asfaltat ens cansa un poc però la proximitat del port ens encoratja i anam recorrent les múltiples corbes, alguns han fet dreceres però tan mateix hem arribat junts.

Ja al port retrobam al nostre company, el degà, que ens conta com li ha anat per la seva ruta, ara, tots junts cercam un bon lloc per dinar, tots? no, en falta un, i... on s'ha ficat... ha anat a Ca'n Toni Moreno a fer una cerveseta, idò! i a  sobre ens diu que l'han convidat...

Bé, nosaltres al que convé, és hora de dinar i la majoria trobam que ho podem fer al mirador elevat sobre la cala, sota els pins, mirant la mar que, enèrgica, fa rompre les ones al codolar, a més hi ha uns bancs on ens podem instal·lar còmodament, que bé! ens hi hem assegut i ens preparam per dinar, fins i tot algú s'ha tret les botes per a descansar els peus, -fa massa oratge!- diu un amb veu potent, -ca! s'hi està molt bé- diu un altre, -no que fa massa fred i ara, suats, ens podem constipar- torna dir l'un, i, aquest un té molt poder de convicció i au!, tothom a replegar i a baixar del mirador a cercar un nou lloc ben arrecerat, però no ens agrada estar al fondal de l'altre banda del camí.
 
 
No es veu la mar i decidim anar a la platja, travessam per la banda dels escars i acabam al costat més allunyat del mirador, on rompen les ones, per tant el lloc més brut, on van a parar tots els residus que la mar treu, hem de seure a les pedres i tan mateix també hi fa vent, com per tot, però si un està més content i tranquil, perquè no li hem de donar el gust!

Hem dinat, la veritat és que a pesar del ventet (quan no en fa arran de mar?) s'hi estava bé al port,  hem xerrat comentant el camí, la crisi, la política i els darrers casos de corrupció (quin oi) un ha fet la becadeta a pesat del oratge, en fi, una bona sobretaula sobre les pedres.

Ara, després de descansar hem anat tots a Ca'n Toni Moreno a prendre cafè abans de començar la segona part de la nostra ruta, deixam el Port des Canonge, nom que es deu, segons la tradició, a un canonge que, espantat després de salvar-se d'un feréstec temporal, prometé d'anar-hi sovint a banyar-se a la cala.


Iniciam ara la Volta des General fins a Banyalbufar, (clicau aquí) el camí rep aquest nom pel primer marquès de la Sènia i Baró de Banyalbufar, Ferran Cotoner i Chacón (1811 – 1888) que es veu que s'hi solia passejar. Si be al principi tot és pujada no té més dificultat que anar caminant, és un camí ample, de terra i amb vista al mar tot el seu recorregut, una meravella, a un determinat punt hi ha una gran branca esqueixada d'un pi penjada d'una altre branca del mateix arbre que fa la balança sobre nosaltres, un perill que passam de pressa, passam per terres de Son Bunyola i trobam restes d'antigues construccions, una d'elles, mig enderrocada, sembla ser l'antic vestidor dels senyors de la possessió quan anaven a la platja.

Es veu entre els pins la petita península de la Punta de s'Àliga alçant-se sobre la mar,  som ara al Corral Fals, grans i impressionants penya-segats s'aixequen sobre els nostres caps, algunes roques s'han desprès sobre el camí,  travessam zones de pinar i també d'espès alzinar, trobam un rotllo de sitja i la seva barraca de carboner, aquesta feta aprofitant el buit d'una gran roca, ara el camí ja té tendència a baixar,  ja es veuen les marjades i les primeres cases de Banyalbufar i en uns minuts arribam a l'esplanada on el nostre Degà ha deixat el cotxe.

Ara toca anar a cercar els altres cotxes, el gruix del grup es queda a esperar mentre quatre van al punt de partida, on un tornarà a recollir la resta ja de tornada a Ciutat.

Hem passat un dia ben agradable en tots els sentits, bon temps, bona companyia, bon paisatge i 13,240 quilometres caminats sense prendre mal, tot un èxit.

I fins a la propera.
(Crónica: "Embat". Fotografies: Miquel Barceló, "Trigo" i Pep Planas).

 

 

jueves, 23 de mayo de 2013

ARTESANIA MALLORQUINA DEL GARBALLÓ.


Foto:Pau Cabot
En Artá (lugar donde, junto a Capdepera, aún permanecen algunos artesanos de la palma) el arte de trabajar la palma se denomina popularmente como hacer LLatra (Llata en Capdepera) y consiste en el trenzado de hojas secas de un tipo de palmera autóctona de las Islas, el garballó, que se comienza a recoger dentro de los quince primeros días de julio.

La artesanía de la Llatra es milenaria, mucho más antigua que la cerámica, de la cual se han encontrado restos que abarcan de la era talaiòtica.

La constante en la vida rural de nuestros antepasados, ha sido siempre el aprovechamiento de todos los recursos que le ofrecía la naturaleza, siendo capaces de encontrar utilidad a todo lo que la montaña les brindaba. El payés, familiarizado con las plantas que crecían en su entorno, conocía sus ciclos y sabía aprovecharlas.
 
El Garballó (Chamaerops humilis) es la única palmera autóctona de Europa, endémica del Mediterráneo Occidental. Crece en suelos calcáreos y dolomíticos, preferentemente en terrenos soleados y áridos que pueden ser rocosos o arenosos, concentrándose en Mallorca principalmente en el Norte y en el Oeste de la isla.
 
Mide unos dos metros de altura, su tronco es cónico de aspecto fibroso y sus hojas verdes son palmadas en forma de abanico. Florece de marzo a mayo y su fruto, que tiene un color verde rojizo, es comestible y germina en septiembre. Es una especie protegida.

¿Cuál es el proceso para trabajar la palma?. 
 
La primera quincena de julio empezaba la recolecta de las palmas y a cada garballó se le podían arrancar cuatro o cinco palmas, las más tiernas, agarrándolas con la mano izquierda por su parte superior mientras que con la derecha se cortaban con una pequeña hoz (falcó) o con unas tenazas especiales (estenalles d’arrabassar).
 
Las palmas se golpeaban luego para que perdieran su condición leñosa y ganaran ductibilidad y con quince o veinte palmas se formaba un manojo (manat). Juntando tres manojos se hacía una gavilla (feix).
 
La recolecta siempre la realizaban los hombres. Luego se extendían las palmas al sol, en un terreno orientado hacia Poniente para aprovechar más las horas del sol (estenedor) y cada tres o cuatro días se les iba dando la vuelta para conseguir un secado uniforme.
 
Así permanecían al sol por espacio de 18 a 23 días, con la finalidad de que se secaran y blanquearan, pero siempre procurando que las palmas estuvieran secas antes del 16 de agosto, festividad de Sant Roc.
 
Luego, se dejaban en un lugar fresco y aireado hasta que, después de “amarar-les” (remojarlas con agua de mar  o  agua  con lejía) pasaban al “ensofrador”.  

El “ensofrador” era una cámara de forma rectangular cerrada, con una abertura en la parte superior por donde se introducían las palmas y un agujero pequeño a ras del suelo en su parte frontal, por donde se metía azufre caliente durante 8 a 10 días, con el objeto de reducir y blanquear aún más las palmas y volverlas más suaves y flexibles para realizar el “embrinat”, labor que consistía, siguiendo la estructura de las hojas, en filamentarlas para obtener las afinadas cintas vegetales o “brins” para el posterior trenzado de la Llata.  Este horno, situado generalmente junto a los corrales de las casas, se construía con piedra caliza o marés. En su interior solamente tenía una reja donde se depositaban las palmas y por debajo de ellas se iba colocando el azufre.

Si toda esta labor la realizaban los hombres, a partir de ahora la labor puramente artesanal es obra de las mujeres, especialmente las abuelas, que por regla general eran las encargadas de realizar los sombreros, soplillos (ventadors), alfombras, escobas, escobillas para blanquear, toda clase de cestos y útiles para las caballerías, como anteojeras, alforjas ,  bozales, etc.etc.

La Llatra tuvo un auge muy fuerte en Capdepera en el siglo XX con la creación de una cooperativa que exportaba sus productos fuera de Mallorca, pero con la llegada del turismo, la fabricación se orientó a la creación de utensilios para los visitantes.
 

lunes, 20 de mayo de 2013

CONEJO CON CEBOLLA.

Ingredientes:
1 conejo entero
4-5 cebollas
3 hojas laurel
1 bote tomate triturado
1 vaso de vino tinto
2 vasos de agua
3 cucharadas de aceite de oliva v.e.
1 cabeza de ajos
sal y pimienta
Cortamos el conejo a trozos lo salpimentamos y lo metemos en una olla para sofreírlo con el laurel, la cabeza de ajos y 3 cucharadas de aceite.
Cuando haya cogido color, echaremos el vaso de vino y lo dejaremos reducir removiendo de vez en cuando.
Luego echaremos el tomate, removemos y dejamos que se haga por espacio de unos 4-5 minutos.
Ahora añadiremos el agua y dejaremos cocer a fuego lento unos 15 minutos con la olla tapada.
Al cabo de este tiempo echaremos la cebolla que habremos cortado a gajos. Tapamos y dejamos cocer a fuego muy lento unos 30 minutos más.
Transcurrido ese tiempo ya está listo.
Se sirve tal cual con la salsa. Un plato típico mallorquín exquisito.