lunes, 31 de diciembre de 2012

viernes, 28 de diciembre de 2012

CAMÍ DES CORREU.



I)             ESPORLES-CALA BANYALBUFAR I TORNADA.

Avui hi ha dues cròniques de la mateixa excursió, ja llegireu perquè.

En aquesta crònica qualsevol paraescut amb la ficció serà pura coincidència, per que tot el que contem es veritat maldament costi creure-ho. Però si voleu assabentar-vos de les característiques tècniques e històriques d’aquesta maca excursió, ideal per les persones que es volen iniciar al senderisme, heu de ometre aquesta i llegir la segona crònica que ha escrit el nostre company “EMBAT”. El punyetero escriu la nostra llengua amb una bellesa literària fora de lo comú. Val la pena llegir-ho.

Aquest Dijous ens tocava fer una excursioneta suau, per alló de la porcella, el xot, el torrons que ens hem empassolat aquestes festes i per això hem decidit fer el Camí des Correu, partint des de Banyalbufar a Esporles, per que diuen els caps que aquesta “versió” es més senzilla que a l’inrevés...Mmmmm.  Havien quedat en anar-hi en la camiona del TIB fins a Esporles i després agafar  la furgona que arriba fins a Banyalbufar…Camiona, furgona, Ca, ca, caaaaa!. Aquesta ratapinyada no  s’ha apuntat a l’expedició global per que no puja a Banyalbufar en bus ni que el matin. De fet hi ha agut un parell del grup que per poc deixen sa porcella dins la furgona segons han dit quan preníem el café. Ca, ca, caaaaa!.
Aquesta ratapinyada voladora diürna ha cercat per Internet informació sobre el “Camí des correu”… 2,30 hores, de Banyalbufar a Esporles. La distancia de  8 quilometres no basta per cremar totes les calories acumulades, així que ha pensat fer el recorregut d’Esporles a Banyalbufar tot sol per, una vegada allí, esperar a la resta del grup i tornar enrere.
Dit i fet. Després de passar el corresponent SMS al cap del grup explicant aquest pla solitari alternatiu (SMS que no l’ha obert fins el mixt dia, encara que porta també un telèfon de darrera generació que no sabem per que serveix per que no el saben manejar), he arribat a Esporles a les 8,30 hores per començar el camí des de l’Església fins a Banyalbufar, amb el fi de poder estar allí quant ells arribessin amb la furgona damunt les 10 hores (sortien de Palma a les 9,30). Era una excursió que no te pèrdua per (o això pensava jo)  que vas sempre seguint el camí des correu que està perfectament conservat i senyalitzat. La qüestió que el rètol de 2,30 hores m’ha espantat i he començat a caminar a tota pastilla donant-li força al pals. Tenia que fer la cursa d’anada en 1 hora i mitja, o al menys a veure fins a on arribaria en aquest temps.
La veritat que amb el dia esplèndid que feia ha estat un plaer començar a caminar  tant prest pel tupi’t alzinar per on se fica el camí.
No més sentia els cops del Pals pegant damunt l’empedregat. La pujada inicial que surt de darrera l’Església per la costa de Sant Pere es forta, vatuadell si es forta,  i més amb un escalons malt parits, desiguals i molts alts, però després de passar la barrera que et porta fins la carretera ja es fàcil. Anava a tota llet, ara pel camí que bordeja la carretera per la banda de sa Riera. Tenia encara 45 minuts fins que sortissin de la intermodal.
Torn a creuar la carretera i començ a  caminar pel bosc d’alzines… un forn de calç, un rotllo de sitja, un altre forn de calç i ritme, ritme, ritme. 
A les 9,25, cinc minuts abans de partir el grup me crida per telèfon uns del caps :

-      On estàs?

-      Cullons fent el camí des de Esporles a Banyalbufar. Vull arribar allí per tornar tots plegats. No ha vist el meu correu el gran cap? (li vaig dir “correu” en lloc de SMS).

-      Diu que no ha obert el correu avui dematí.

-      ¿?  En aquell moment no hi vaig caure.

-      Idò bé ens veurem a Banyalbufar.

-      Ok!.
Mentre caminava a tota pastilla, intentava contemplar aquell indret magnífic. Ara el  camí era gairebé pla, de terra i fullaca, que permetia caminar aviadet. Anava filmant i  traguen  fotografies sense aturar-me. El rètols m’anaven senyalant el temps que faltava  per arribar-hi. Ara 40 minuts fins a Banyalbufar  i eren les 9,45. Va bé.  Tenia que arribar fins al final de la cursa.
He passat pel Coll del Pi i les Cases abandonades de la guixeria de Son Sanutges. Ja tenia a Banyalbufar a la vista allà baix.
He sortit del camí des correu a devora la cantera abandonada i he començat a davallar pel camí asfaltat. L’avia aconseguit!. Una cridadeta per telèfon.

-      Uep!, On esteu, jo ja estic al camí asfaltat.

-      Noltros ara comença’m a pujar. Esperem-nos.
Com volia sortir-los de camí, no vaig fer cas i vaig començar a davallar per aquelles costes asfaltades envoltada de marjades… fins que me vaig trobar dins el poble i ni rastre del grup?.  Una altra cridada pel mòbil.

-      On sou?.

-      Ens hem desviat un poquet per veure els safereigs.

-      Vatuadell jo ja estic al poble.

-      Al poble?.

-      Eh, saps que te dic que ara que estic aquí davallaré fins la cala, feu la vostra via i no us preocupeu per jo.

Així ho vaig fer. Volia veure els esbucament que hi va haver a la Cala de Banyalbufar amem com estava, i con no més eren les 10,30 tenia temps més que suficient per tornar enrere. Havia fet  tot el camí en una hora i mitja aproximadament!, tot un rècord penso!...

Vaig veure una sèrie de rètols i un que indicava cap a la Platja. Per avall. Uf! quina costa.

La Cala estava en obres, sense sorra, tancat el seu accés, quina llàstima. Em va saber greu veure-la en aquell estat. Unes fotografies i per amunt altra vegada. Vaja quin tirany que te aquest camí que condueix a la Cala, alló va ser el boci més fotut de la meva excursió.
Però vaig arribar al poble i ara es tractava de tornar a agafar el camí des correu.  A uns joves excursionistes que davallaven per un camí asfaltat, les vaig demanar si per allà podia sortir al Camí des Correu per que la direcció me semblava era la correcta. Me varen dir que si, que tenia que seguir el camí i després agafar una sendera pel bosquet d’alzines. Venja ho provaré amem si puc agafar al grup. Puja que te puja per aquell bosquet me va agafar un poquet de paparró però com anava pujant gairebé recte fort i no et moguis tenia que topar amb el camí que creuava tot aquell vesant i efectivament vaig arribar.  
Es inconfusible. Vaig estar una estoneta a veure si escoltava el soroll que sempre fem i no sentia ni una mosca. Un xiulo ben fort… i rés. Això es que ja han passat i van davant –vaig pensar. No sabia a quina altura estava fins que no ves qualque rètol.
Vaig partir cap a l’esquerra caminant ben aviat  i els companys que no apareixien, per lo que vaig pensar que m’ho havia de prendre amb calma i me vaig seure per menjar-me l’entrepà que portava. Eren les 12,30 . Vaig agafar el mòbil i no havia cobertura. Bé idò, continuaré la marxa. Uep! Vaig trobar un rètol que indicava a Esporles 40 minuts. Cullons, si que havia fet via. Efectivament damunt les 13 hores vaig arribar al poble. Riiinnng!, el telèfon sonava.

-      Si.

-      A on est!.

-      Jo a Esporles.

-      A Esporles?.

-      I voltros?

-      Pel camí, mem, mem, mem. Tu has anat pel camí des correu?

-      Ja es clar... si no per on vols que hi vagi.

-      ¿?

-      Però per on has passat?.

-      Cullons, jo que sé, he sortit per un caminoi i m’he pensava que ja hauríeu passat voltros.

-      Pero ara anem a dinar, per que no tornes enrere i dinarem plegats.

-      Tornar enrere?!. Saps que, vos esper al bar d’Esporles.

No entenia res. Tenia les cames que em flamejaven. Per lo vist aquella drecera que vaig agafar deu ser el camí des Correu “Exprés”. Em costava creure que havent-hi baixat fins la Cala (que hi ha una mitja hora bona), després pugés i els passés sense trobar-nos!!. Es difícil d’entendre, encara que quan ens trobarem per fer el cafetet em digueren que varen estar molt de temps aturats esperant-me. Pobrets!.

Total que aquesta ratapinyada va fer 16,460 quilòmetres en 5 hores de caminada i el grup uns 7 quilòmetres en 2,30 horetes. Jau vol!.

II)           EL CAMÍ DES CORREU DES DE BANYALBUFAR A ESPORLES.

Avui els ratapinyades hem tingut una estranya volada, des de ciutat n'hem partit nou a bord del TIB, un grup veritablement heterogeni ja que hi havia des de caps altament qualificats fins a novelles incorporacions, érem  E&E, J&J, M&M, P&P i V, i ara direu: i on era  Ll, idò, volava sol! sense permís i per iniciativa pròpia, els del grup estàvem desolats, patint pel germà sense saber on era ni on el trobaríem, ell allà, solitari, aïllat, únic, ignorant el nostre desfici i la pena que passàvem anava fent camí.
El dia es fantàstic, fa sol i la visibilitat és perfecta, la boira dels passats dies ha desaparegut completament, la ruta en bus fins a Esporles fent el preceptiu transbord al mini bus fins a Banyalbufar ha estat plàcida i tranquil·la, gaudint de les vistes i sense el maldecap d'haver de conduir, bé, el segon recorregut per les corbes del traçat sinuós de la carretera ha posat a prova a més d'un, tanta sort que és un tram curt.
Tot d'una d'arribar a Banyalbufar, començam a caminar vora l'església i pels carrers que, en forta pendent ens porten al principi del camí des Correu, passam per les velles cases de Son Borguny i cas Batle Negre fins a un revolt que puja a un grup de safareigs immensos construïts al mateix pendent de la muntanya, com si fossin marjades, alguns ja abandonats i d'altres en ple us, des d'aquí contemplam la millor i més espectacular vista del poble de les seves marjades i de la mar.
 Les espectaculars marjades dedicades al conreu i el complex sistema de reguiu amb sèquies i safareigs caracteritzen el paisatge de Banyalbufar.

És amb la conquista musulmana de Mallorca i amb el desenvolupament d'aquesta nova cultura (902 - 1229) quan realment el poble neix, tal i com el concebim a l'actualitat. Sembla que prest s'hi instal·là al que seria ben aviat Banyalbufar, una comunitat      andalusina.
L'assentament pertanyia al districte de Bunyula, el qual agrupava els actuals pobles de Banyalbufar, Esporles i Bunyola. Foren els andalusins els qui "construïren" l'actual paisatge banyalbufarí. Feren néixer el poble, des del batiar-lo amb el seu topònim (Bany al bahar -construït vora la mar-), fins dissenyar i executar marjades, safareigs i tota una xarxa hidràulica que els investigadors anomenen Ma'jil.-
El camí des Correu és una antiquíssima via de comunicació entre els pobles d’Esporles i Banyalbufar. Aquest camí reial, data des del 1401.

Fent aquest desviament per veure els safareigs hem fet la primera de les moltes telefonades al company solitari a fi de poder-nos trobar i fer almenys una part del camí junts, però ens ha estat impossible, avui, definitivament vola tot sol. Nosaltres, trists i compungits, continuem la ruta.
Anam guanyant altura, passam per la Font de la Vila entre grans i ombrivoles alzines, abastada per les aigues del torrent d'En Roig, aquesta font alimenta tot el municipi i les més importants síquies de reguiu, la de Dalt i la de Baix a partir de les quals es forma la extensa xarxa hidràulica de la vila i contrada començada en epoca islàmica. 
Les marjades banyalbufarines dedicades al conreu son també una meravella, sembla que es van recuperant els cultius de tomàtigues de ramellet i les vinyes de malvasía rescatades des del 1995 gràcies a la iniciativa d'un grup d'emprenedors propietaris de petites extensions que, recuperats els ceps originals, elaboren el most i treuen al mercat un producte únic i de qualitat: la Malvasia de Banyalbufar.

És una llàstima que gran part del camí a aquesta vessant estigui asfaltat, reconeixem que pel trànsit local de vehicles va millor però,  tant visualment com pels senderistes, no és lo seu.
Anam seguint, sempre pujant i amb gran esforç, considerant la proximitat de les passades festes nadalenques i els seus excesos no és gens estrany, però com diu el company solitari “sempre arribam”.
Ara és hora de berenar, ens el hem guanyat, trobam una ullada de sol a l'ombrívol camí i ens menjam els entrepans, tornam a telefonar al isolat company que, definitivament, ens diu que ha arribat a la cala i que està vorera de mar, que ja ens trobarem més envant, au idò!.
Reprenem la marxa, el camí és ara més dolç per caminar, el trispol és de terra i està entapissat d'una gruixada capa de fullaca, assolim el punt més alt de la ruta, el Coll des Pi (454 m.) a partir d'aquest punt començam la baixada cap a Esporles, entre ullades de sol es veu la costa i allà lluny destaca Na Foradada, la gran penya valldemossina que donava recer al vaixell de l'arxiduc.
El paisatge ha canviat, les marjades han desaparegut, ara hi ha sementers entre les alzines i els pins, uns ben llaurats i preparats per a la sembra i d'altres més primerencs que ja verdejen tímidament.
El camí conserva l'empedrat original, en alguns trams bastant deteriorat i en altres restaurat,  però que dóna aquest segell inconfusible, primitiu i bell dels camins de la ruta de la pedra en sec de la nostra illa.
És hora de dinar, fa un poc de frescor en aquestes obagues de pins i alzines, cercam un redol assolellat i ens hi acomodam, sempre és un bon moment el del àpat, ens hem contat com han anat les festes, què hem menjat i begut, si hem estat molts o pocs, en fi, compartim les experiencies i l'amistat i també les restes de coses dolces de Nadal, dels més potents fins panellets variats i exquisit torró fluix, dels més senzills dàtils, bessons molt torrats i xocolata del Carrefour, cap retret de ningú, cap queixa, l'important és compartir, la llàstima és que en falta un, un que ens diu a la enèsima tentativa de retrobar-nos que facem la nostra via, que ja està entrant a la vila d'Esporles i que ens esperarà a un café del passeig.
En acabar la tertúlia seguim, ara ve un tram de rosta baixada, el trispol del camí està en molt mal estat, el temps i l'aigua han fet perdre el pedreny que l'anivellava, les velles pedres queden nues i caminam amb el risc d'una tombada de peu, més endavant trobam altres zones perfectament restaurades per les noves generacions de margers, tant de bo que no s'ha perdut l'ofici.
Ja ens acostam a la granja d'Esporles, antiga alqueria àrab d'Alpich, després monestir cistercenc, més tard casal de de nobles families i ara convertit en una barreja de museu etnogràfic, mostra d'animals de granja, artesania i folclore i restaurant tipic, pel gaudi dels turistes i benefici dels actuals propietaris.
Travessam dues vegades amb molta de cura la carretera que va a Esporles i després d'alguns revolts arribam al pont de Son Vic, aquí fotos de grup, ara ja falta poc.
Entram al poble pel carrer de la Costa de Sant Pere, al costat de l'esglesia i ja enfilam el passeig cercant al nostre fill pròdig, a la fi el trobam instal·lat còmodament a la terrassa d'un café, està cansat el pobre, ha fet doble camí que nosaltres però content de retrobar-nos, ens hem assegut al seu voltant i li hem contat com ha anat el dia, prenem café junts i decidim on anirem el proper dijous.

Avui hem caminat 7,82 quilometres, no està malament per ser després de festes.

Salut i fins a la propera.

(EMBAT)

 

 

COCA DE NARANJA.


Ingredientes:
3 huevos
1 naranja
80 ml.aceite de girasol
250 grs. azúcar
1 Yogurt natural
300 gramos de harina
1 sobre de levadura
1/2 cucharadita de sal
 
Rallamos la piel de la naranja.
Quitamos bien la parte blanca.
En un bol para batidora colocamos la naranja cortada a trozos y añadimos el aceite y el yogurt. Lo batimos todo muy bien.
En otro bol batimos con varilla eléctrica los huevos con el azucar i la pizca de sal.
Añadimos el puré y lo vamos mezclando con una lengua.
Añadimos la harina y la levadura tamizada. Con movimientos envolventes lo vamos mezclando bien.
Colocamos la mezcla en el molde y lo introducimos en el horno a 180º unos 40 minutos (pincharlo con un palillo largo antes de sacarlo para ver si sale húmedo o no)
Y ¡Listo!.
La podemos espolvorear con azúcar, cortarla por la mitad y rellenarla, por ejemplo, de mermelada de naranja...


martes, 25 de diciembre de 2012

PUIG D’EN GALILEU.


Ala idó, l’equip de Ses Ratapinyades hem decidit aquest dijous passat  pujar El Galileu. Una pujada de no més 1.181 metres que per noltros no es res (aiiiisscagondenauuffff). Teníem ganes de veure “les voltes” i les Cases de Neu restaurades pel Consell.

A l’hora habitual hem partit 10 membres (no més n'ha faltat un per fer l’equip complet, tenia “metge”). Hem partit convençuts de poder fer valer el nostre lema de “sempre arribam”. En tres cotxes partim cap a Lluc per trobar-nos al Coll de Sa Bataia. Una vegada unificada l’expedició continuam ben assegudets fins al camí on comença la pujada a la Mola de Son Massip, una finca propietat del Consell Insular de Mallorca.
Just devora el rètol informatiu que es troba a cinc minuts amb cotxe des Coll de Sa Batalla seguint la carretera cap a Sóller, hem deixat els vehicles per començar a preparar els tapins. Cada un ha fet la recompte de les seves necessitats per començar la pujada (pastilles de tota casta ok!, fregues pel genolls amb pomada antiinflamatòria ok!, faixa pels que pateixen de trencadura ok!, menjar de pa amb butxaca ok!, però uep!... aquí un s’ha oblidat de comprar la clàssica panada de mussola que sempre porta per berenar, ja ho val, ara li haurem de donar qualque coseta). El dia està un poquet ennigulat, ni fred ni calor… un bon dia per anar d’excursió... Per amunt!.
Per una costa ben empinada comença la pujada fins que arribes a un botador devora una tanca.
El botam i continua la pujada pel camí que es fica en un espès bosc d’alzines.
Començam a veure rotllos de sitges de carboners amb les roïnes de les barraques a devora, fins que el camí s’acaba a la vora de la primera casa de neu: la de Son Massip, que està esbucada. Ja ens troben a 820 metres d’altura: En aquest indret trobarem unes roïnes del porxo del nevaters, amb un altre rotllo de sitja davant, que ens demostra que els nostres avantpassats aprofitaven les instal·lacions a l’hivern, replegant neu, i a l’estiu, fent carbó. Aquest pou de neu ara esbucat, hem llegit que era explotat a l’any 1723 per Antoni March, de Pollença amb un tal Cifre, essent els propietaris de la finca de Son Massip la familia Pizà, de Ciutat.
Amb la mateixa direcció que portàvem continuem pujant pel camí de Ses Voltes d’en Galileu, seguint per l’ombrívol comellar dins l’espès bosc d’alzines que ens durà fins l’esplanada on es troba la casa i el pou de neu des Galileu a 1090 metres d’altura.
 
El camí de es Voltes d’en Galileu salva aquest desnivell de 255 metres i te un recorregut de 1.236 metres, dels quals 961 corresponen a les voltes que van pujat fent zig-zag per dins l’empinat  freu que proporciona la muntanya. Es feixuga la pujada, al principi de casi un 25% de desnivell.
Tant es així que al cap major li ha donat un atac de molló que ha fet necessari aturar l’expedició i aprofitar per berenar, tanta sort que ja som experts en aquests ensurts, després de l'entrepà un grapat de dàtils i un poc de xocolata i ... au! tornem-hi. En una corba amb unes vistes impressionats ens hem posat a berenar fins que ens hem adonat que el nostre company que s’havia oblidat de la panada de mussola estava mans plegades sense dir res. Pobret. Tot duna li hem ofert plàtans, mandarines, un boci d’entrepà i el que fos. A la fi s’ha empassolat mixt  entrepà i una barreta d’aquestes energètiques que ha resultat ser miraculosa  per que ha pujat com si tingués un pebre de cirereta dins el cul. Començava a fer fred allà dalt i encara estàvem gairebé a la meitat de les voltes.
Una vegada recuperat el cap major amb la berenada, hem continuat la pujada per aquest antic camí de ferradura que el Consell de Mallorca ha condicionat durant 5 anys, fent un empedregat amb marges de pedra en sec que sostenen el camí que es va adaptant cada moment a la topografia del terreny, es digne de veure. Les altures màximes dels marges arriben als tres metres.
A mesura que anem pujant per les voltes, el bosc s’esvaeix i comença la garriga mediterrània, on es poden contemplar la rapa de porc, el llampúdol bord, l’estepa Joana, etc. etc.
Els 275 metres últims formen un tram recte amb un desnivell menys important. Ens hem aturat per contemplar tota la vista de la Serra de Tramuntana que es impressionant.
Ara estem a la gran planura situada al vesant nord de la Mola i caminam cap a la casa i el pou de neu d’en Galileu, nom que feia referència als nevaters que explotaven aquestes cases de neu.

De fet, Galileu, es el mal nom de la família Català. Es construí a l’any 1692 quan en Antoni Català “Galileu” es comprometé a fer construir de nou unes cases de neu a la muntanya de Sa Mola.

A l’any 1723 hi ha documents que parlen de Miquel Català Arbós, propietari d’una casa de neu en explotació. L’any 1788 aquesta mateixa casa de neu era propietat de Joana Aina Morro, viuda de Miquel Català “Galileu”.
L’any 1804 aquest grandiós pou tenia a dins 85.000 quilograms de gel. Com podeu veure a les fotos, el pou es molt gran. Te 13,8 metres de llargària per 7,40 d’ample i 5,40 de fondària.
Durant dos anys, la brigada de margers del Consell ha treballat en la recuperació de l’estructura tant del pou com de la casa del nevaters i ara podem estar orgullosos del resultat obtingut que ens permet estudiar la importància que tenia el gel fet de neu  fins gairebé l’any 1908, quan la primera fàbrica de gel artificial va començar a funcionar a Inca.

La Cultura de la neu a Mallorca antiga

A Mallorca, es coneix la existència de capses de refredar ja en el segle XIV, encara que no és fins al segle XVI quan es constata documentalment i de manera clara el consum de la neu. Des de llavors i gràcies a la consideració d’aquest producte com a de primera necessitat i subjecte a diversos imposts, es troba abundat documentació del seu comerç que arriba fins a principis del segle XX.

Es curiós observar com en la antiguitat la neu s’emprava tant per la medicina com la gastronomia. Des de molt antic la neu mesclada amb aigua servia para baixar la febre, combatre els vòmits nerviosos, els espasmes del diafragma i els singlots convulsius. El gel capolat i ficat dins una bufeta era aplicat damunt el pit en els casos de palpitacions violentes i per baixar les inflamacions en els cops i bonys. Mesclada amb vi era usada com tonificant...

En quant a la gastronomia, es coneix “l’aigua llisa”: aigua refredada amb neu amb unes gotes de llimona sucada. “L’aigua de canyella”: neu amb canyella capolada amb sucre. “L’aigua dolça”: neu i sucre i més endavant els gelats.

Però com era la labor del nevaters? (colles formades entre 8 i 12 homes, sovint carboners, missatgers o margers  -el nevater com ofici no existia per que era una activitat de temporada curta-). Dons era així:

El procés de recollida començava per la neu que es trobava més propera a la casa. S’empraven pales, esparteres, senalles, gavetes i esportins: amb aquestes eines fien caramulls de neu que es transportaven fins al dipòsit  amb civeres i portadores.

Un cop a dins, introduïda a través del portal i de les bombarderes (uns finestrons per a on se introduïa la neu) i els nevaters la pitjaven amb el peus durant unes tres hores per tal de transformar-la en gel.

Aconseguit això, la capa –dita sostre- es tapava amb càrritx i el procés tornava començar per aconseguir diverses capes que es sobreposaven fins arribar a la darrera, la qual es cobria amb sal, cendra i amb una gruixada capa de càrritx i branques. Això es feia durant la temporada de neu (Desembre - Febrer) i finalment se segellava la casa fins a principis d’abril, moment en que les colles de nevaters i jornalers l’extreien per baixar-la a Ciutat.

Com que les cases de neu estaven situades a llocs de molt difícil accés,  s'hagueren de fer camins de ferradura per arribar al dipòsits mes llunyans. Uns cops tallats i trets el “pans de neu” (blocs de gel compactes embolicats dins càrritx, la neu era baixada de nit des de les cases amb muls o ases amb unes beaces especials dites “portadores” fins al pobles. Des de allà mitjançat carros, era portada a ciutat o a els pobles.

Noltros, varem aprofitar per fer-nos unes fotos devora aquests monuments que estan declarats bens de interès cultural.

Ara ens quedava pujar fins al cim del Puig. La fredor ja era considerable i més quan bufava el vent. Aquí el “sherpa” de rereguarda ens va dir que ell no pujava fins al cim i que ens esperaria al cotxe. A un de noltros se li va encendre la bombeta i li va dir: perquè no vas al restaurant “El Gallet” i ens comanes per les 15 hores un arròs brut per entrar en calor?. Dit i fet. Tothom va venir a bé. A ca una puta els entrepans que portàvem, amb aquell fred que feia!.
El sherpa se'n va anar per avall i la resta continuarem per amunt pujant pel vesant de la mola cap el Puig que es troba, com hem dit, a 1.181 metres d’altura sobre una atalaia privilegiada des de la qual es pot veure les valls del Santuari de LLuc, la vall d’Albarca i els germans gegants de Massanella, la Mola, el Tomir, Es Puig de n’Alí, el Puig Roig o el Puig Major i, per suposat la mar. 
El vent era gelador i bufava amb tanta força  que fins i tot va tomar a la ratapinyada més jove que va caure de panxa per damunt els càrritxs, ell diu que es va enganxar un peu amb els càrritxs, però noltros creim que anava badocant pensant com seria possible que el Mallorca guanyés al “Benito Villamarín” (aquest es un aficionat d'aquests que es mereixen una medalla per que son dels pocs que hi van al camp fort i no et moguis a patir) i un cop de vent el va deixondir tomant-lo en terra.
La nostra cèlebre frase “sempre arribam”, aquest pic també la varem poder complir. Quina ventada!, quin fred allà dalt!, però les vistes que gaudíem ens varen captivar, érem just al cor de l'alta muntanya mallorquina, un moment màgic.
Unes fotos, una filmadeta i per avall. Estàvem gelats i ja pensàvem amb l’arròs brut que el nostre company ens hauria comanat.

Podíem fer la tornada pel mateix camí que havíem pujat o partint cap el torrent de Coma Freda, fins arribar a la benzinera del Coll de Sa Batalla. Varem decidir tornar pel mateix camí.

Com sempre pels que pateixen del genolls, les davallades son més fotudes que les pujades i aquesta vegada no va ser cap excepció. Quin patiment!, però també arribarem!.

Que bo va ser aquell arròs brut calentet amb gustet de canyella que ens va preparar l’amo des “Gallet” des Guix. Aprofitarem per fer el nostre dinar de Nadal i desitjar-nos unes bones festes nadalenques!. Uns brindis, un cafetet i cap a Palma després de una excursió fantàstica.

Fins la propera!.

La ruta en vermell es la que varem fer noltros: 5,900 quilòmetres i 3,38 hores de caminada.

Fotos: M.Barceló, "Trigo" i meves.
Dibuixos: Consell Insular de Mallorca: "Les Cases de Neu".