ELS ANTICS “MATALASSERS”.

Ens acordem quan erem nens, que els nostres pares cridaven de tant en quant als matalassers, per que vinguessin a casa a deixar com a nous els matalassos de llana que tothom usava i que, amb el temps, quedaven endurits, si be també hi havia gent, els més pobres, que encara els he tenien de palla.

Per això mateix, per que el matalassos de llana eren els més apreciats i cuidats per la seva comoditat, venien a casa arreglar-los i deixar-los un altra vegada com a nous els matalassers.

Al terrat, pati, cotxera o al mateix carrer, estenien a terra grans teles i a sobre hi desfeien els matalassos, treien la llana i la rentaven juntament amb la funda. La creença popular deia que la llana havia de ser “tosca” i es tenia que rentar mentre hi hagués lluna vella ja que així no s’arnava.

Una vegada secada la llana, amb un parell de vergues flexibles i lleugeres, la batien, estovant-la, amb un soroll característic dels bastons i amb una habilitat, rapidesa i eficàcia fora de lo comú. Després tornaven a ficar la llana batuda a les fundes procurant que aquesta quedés ben esbarriada per tal que no fes bonys i les recosien, retornant la forma al matalàs, que quedava tan tou com si fos nou.

Ja no més quedava a l’embasta’t, que consistia en passar unes vetes (bastes) de 30 a 40 cm. pels ullets (una sèrie de forats que hi havia a banda i banda de la funda) amb l’ajuda d’una llarga agulla de matalasser i a fer una forta llaçada estrenyent els dos costats del sac.
Aquestes vetes ajudaven a que el farcit quedés subjectat i no es concentrés a un costat del sac.

La darrera feina era cosir els cantons per donar-li la forma definitiva al matalàs amb agulles saqueres fent lo que es deia “vora a l’anglesa".
A mitjans del segle XX l’ofici de matalasser va anar desapareixent degut al matalassos d’espuma, molles o materials sintètics que varen sortir al mercat.