CALA TUENT - SA COSTERA

(Crònica “Embat”)

17 de març 2016. Ens trobam a l'hora habitual al lloc de sempre, hem de partir prest, ja que l’anada en cotxe és llarga i encara hem de recollir un company a mig camí, avui hi ha destacades absències, viatges, malalties i neures priven un grapat d’amics de gaudir d’un dia a l’aire lliure.

Passam en cotxe el primer inconvenient del dia, el peatge del túnel de Sóller, el més car de l’estat per quilòmetre recorregut, quin absurd, costa 5’05 € per 3 km tant a l’anada com a la tornada, idò!

Com dèiem, anar fins a cala Tuent es fa llarg, no per això deixa de ser un recorregut especial, la pujada des de Sóller cap al pla de Cúber entre túnels i embassaments envoltats de muntanyes ja és espectacular.

Però arribar fins a cala Tuent per la carretera de sa Calobra és impactant, corbes i més corbes, muntanyes impressionants i penya-segats esfereïdors que freguen els 200 m.

Aquesta carretera de disseny agosarat es construí el 1932, obra de l’enginyer mallorquí Antoni Parietti dins dels plans de millores viàries impulsades per la II República, sense l’ajut de cap tipus de maquinària, en sis anys de treballs aconseguí salvar un desnivell de 800 metres en poc més de 13 quilòmetres. 

L’escassa amplada de la via i la successió de tancades corbes la fan especial però el pas estret entre les roques per on és complicat el pas d’un autobús i la difícil corba anomenada “nus de la corbata” de 270° la fan única.

El propi enginyer digué “encara que alguns conductors passin por és una carretera totalment segura”.

No en va el nom de Calobra procedeix del llatí colubra que significa serpent, nom aplicat al paratge mallorquí a causa de les giragonses del torrent de Pareis que desemboca en aquella platja.

Nosaltres deixàrem els cotxes a prop del restaurant Es Vergeret i començàrem la ruta.

Està senyalitzada com a part del GR-221 i en principi no presenta cap dificultat, la pujada fins a les cases de Fra Puig ens fa suar un poc però no és gaire difícil.

Seguim la ruta marcada pels pals del GR que ens porten al coll de Na Polla, en arribar a aquest punt ens aturam a berenar i gaudim de les belles vistes sobre la mar, avui calmada, i l’abrupta costa nord.

El camí conserva trams de paviment empedrat i restes de canaletes i abeuradors, transcorre per llocs impressionants sota altíssims penya-segats, pinars espessos i velles oliveres i sempre amb la mar als nostres peus.

No prenem el desviament cap a Sa Fàbrica i la font des Verger, ja que volem seguir fins a les cases de Sa Costera, ja ens hi aturarem en tornar.

La companyia Elèctrica Sollerense, fundada el 1907, va construir una central hidroelèctrica el 1908 aprofitant l’aigua de sa Font des Verger que es perdia al mar. 

La central es va tancar als anys 60 del segle passat, avui, després de l'expropiació de Sa Costera per part del govern de les Illes Balears el 2002 s’aprofita la seva aigua a través de canalitzacions cap a Sóller i Palma.

La ruta d’avui no té més dificultats, seguim les fites i gaudim de les vistes.

Les cases de sa Costera ja són a la vista però no acabam de veure clar com arribar-hi, tenim davant un fort desnivell que ens obligaria a fer de cabres i no ens fa gens d’il·lusió.

Ens estimam més aturar per dinar i gaudir de la Natura des d’aquest incomparable mirador.

En acabar decidim tornar pel mateix camí, l’entorn no cansa i el dia acompanya.

Arribats a Es Vergeret ens hi aturam a prendre cafè i comentar la jornada, ens espera altra vegada la singular carretera de Sa Calobra, es Pla de Cúber, Sóller i el maleït peatge del túnel.

En resum una jornada fàcil i preciosa, en total 8,580 quilòmetres, hi tornarem, i pot ser que en llegir la crònica i veure les fotos els que avui no han vingut s’animin a viure-la i sentir-la com nosaltres, val la pena.

(Fotografíes: Miquel Barceló i Vicenç Trias)

SÓLLER-CAMI VELL DE DEIÀ-MULETA-SÒLLER.

Una excursió llarga (16 quilòmetres) no gaire difícil, molt maca, com totes les excursions per aquest indret, i també molt completa perque puges, davalles, camines per terra, asfalt i en el darrer tram pots practicar Nordic Walking ràpid des de el Port a Sóller.

Partim de Sóller a on uns han arribat en bus i altres en cotxe. Des de la darrera parada del TIB  tornam un poquet  enrere caminant per la carretera principal en direcció Palma fins que trobam la rampa del vell camí de Sóller a Deià. 

Hem tingut sort perque fa un dia esplèndid amb una temperatura molt agradable malgrat a la humitat que hi ha a aquestes hores pel vall de ses taronges.

Les primeres rampes son dures perque s’enfilen de von de veres amb un rost de collons de mico, que en no res te permeten albirar el poble allà baix.

Els cans avisen de la nostra presència per on anem caminant. 

Ens aturam un poquet per agafar l’alè i poder contemplar les muntanyes que ens envolten ja molt conegudes pel grup: El Penyal des Mix Dia, Els Cornadors, L’Ofre, Alfàbia, Puig Major...

Continuam la marxa per l’antic camí de Deià i veiem la cruïlla del camí empedregat que cap a l’esquerra, portava a les diligències a l’hostatjaria que en temps passats es trobava en aquest lloc. 

Noltros però, continuam pel camí i travessam les vies del tren per agafar l’antic camí de Castelló en direcció a Deià.

Ara la cursa es fa molt agradable per un camí de carro que transcorreix per un bosquet d’alzines, garrovers i pins que a vegades es deixa albirar, però bastant enfora encara, el Port de Sóller.

Son les 11’- del matí i el Degà del grup dona l’ordre de descansar per berenar, un berenar que ningú de noltros te per costum fer-ho, però que en les excursions es sagrat. 

Entrepà de sobrassada, qualque empanadeta, fruita... cada un s’empassola el que vol. 

Estiguen asseguts al camí han passat uns cavallers que, segons ens han dit, practicament cada dia fan el mateix recorregut partint de Sóller. Ha de ser tot un plaer recorre aquest caminet muntat a cavall.

Noltros hem aixecat la berenada i hem continuat la marxa fins quehem sortit a Ca’s Xorc, l’hotel rural que ara romandre tancat.

En aquest punt hi ha hagut un conclave per veure per a on tiràvem, perque estaiem en una cruïlla de camins am un rètols que senyalaven cap a Sóller a la dreta i cap a Deià a l’esquerra, i com el nostre objectiu era arribar a Muleta al Port de Sóller, em agafat cap a Deià, pel camí de Castelló, a la recerca de Ca’n Prohom i l’Ermita.

En 15 minuts ja hem vist el pi de l’ensaïmada de C’an Prohom i en no res hem estat davant l’ermita en roines que s’aguanta de peu, no sabem com (no ens estranyaria que un dia d’aquets fotés tot per avall, abans de que el Consell es decideixi començar la seva restauració, com llegirem fa poc que havien aprovat).

Continuem la marxa fins sortir davant Son Bleda per caminar un poquet cap a l’esquerra per la carretera i agafar el camí que ens portarà al Refugi de Muleta al Port de Sóller, a on pensem dinar del que cadascú porta a la seva motxilla.

Aquest tram fa von caminar fins que arriba un moment que has de deixar el camí per girar cap a l’esquerra i agafar la sendera que senyala “Refugi de Muleta”.

Ara tot es davallada encara que per la sendera fa molt mal caminar per la quantitat de còdols que has de anar trepitjant ben alerta de no relliscar per lo llenegadís del terreny.

En 30 minuts arribarem al refugi i ens hem col·locat en una taula afora, al soleiet, per a dinar amb unes vistes extraordinàries. Tot un privilegi el que tenim els mallorquins.

Les cerveses ben fresquetes i els cafès que ens han servit al refugi, han fet que recuperéssim les forces després dels 12 quilòmetres que portàvem a les cames. Ens faltaven els 4 que separen el Port del poble de Sóller.

Davallant des de el Far de Muleta, crida l’atenció el silenci i la soledat des Port ara en l’hivern. No hi havia ningú. Tot estava tancat... quina diferència amb el mesos d’estiu. El passeig des de Muleta al Port ha estat tot un plaer, mirant, contemplant i xerrant de les nostres coses. Mira per on que ens hem assabentat de lo que vol dir un “Carajo”, que la majoria no ho sabía, i lo de “força al canut” que no ve del que la gent es pensa...

Els que havien vingut en bus no han volgut caminar fins al poble i s’han estimat més agafar-ho al Port.  I els que tenien el cotxes a Sóller han decidit caminar els 4 quilòmetres que gairebé hi ha des de el Port, amb la técnica del Nordic Walking molt ràpid, distància que han cobert en gairebé 20 minuts.

Ala idò, una bona excursió que ens ha permet aprimar-nos 2 quilos fins l’hora de sopar.

Fins la propera!. 

 (Fotografies: Miquel Barceló i meves)

SORTIDA NOCTURNA AL CARBÓ.

 

Aprofitant la lluna plena, el dilluns 22 de juliol, decidirem anar a pegar un capfico nocturn a la platja verge des Carbó.

Arribem al vesprejar a la Colònia de Sant Jordi, disposats a caminar els 3 quilòmetres que hi ha fins al Carbó amb el llum de la lluna que ja havia sortit.

Començarem la nostra marxa per la platja des Dolç de la Colònia, quan la foscor començava  a cobrir aquell bell paisatge, ple de vaixells que no se movien res de res per la quietud de l’aigua que pareixia una bassa d’oli.

Feia calor, molta calor i mentre noltros anàvem, molta  gent tornava. La foscor va caure completament quan arribarem a la platja de C’an Curt.

 

 

Tots anàvem ben preparats amb piles, frontals i farolets per si per ventura no veiem per on trepitjàvem, però la veritat que no ens va fer falta.

 

 

La lluna, que se reflectia en el mar, il·luminava tota la costa fent el caminar molt agradable i fàcil.

El suau murmuri del mar que de tant en tant estopejava la vorera, feia encara més agradable el passeig. El boci de camí que has de fer pel sender que hi ha damunt les roques, ho varem fer sense cap novetat.

Després de caminar els 700 metres aproximats que hi ha des de la platja des Dolç fins al Carbó, arribarem a la platja uns 40 minuts després de haver partit.

Teníem pressa per anar a l’aigua. La temperatura era ideal, l’aigua completament calmada, ala idó!, cap allà ens varem anar, tots menys dos, un que esteva constipat i altra que te al·lèrgia al aigua freda i que, encara que varem intentar convèncer-li de que l’aigua estava calenteta, no va haver-hi forma.  Se varen quedar asseguts els dos a una escala devora la sorra que dona a un camí que es fica per s’Avall.

Es difícil de narrar un bany en el mar baix el llum de la lluna. Es un moment únic quan la climatologia acompanya.

 

 

Dins l’aigua se veia perfectament el fons i els voltants completament transparents. Encara estaríem allà ficats si no fos perque començàvem a quedar-nos arruats.

 

 

Una conversa dins l’aigua a la llum de la lluna hi ha que veure lo que relaxa. Quina sort tenim els mallorquins, que en 45 minuts de cotxe ens podem plantar en una platja verge. No sabem lo que tenim!.

Sortirem de l’aigua, sense cap ganes de fer-ho, per menjar un entrepà que cadascun s’avia portat, quan varem sentir un renouer que s’aproximava per la platja cap a on noltros estaiem. Que putes es això, varem dir!, una nau espacial que havia sorgit de l’aigua?.

 

Atenció!: Si veis aquesta màquina... fugiu escapats! el conductor es un perill públic nº 1

Dons era un buldòzer grandiós del servei de neteja amb llums per tot a reu que filtrava la sorra de la platja  per llevar les algues.  Les 12 del vespre, en una platja verge, a la llum de la lluna i un buldòzer de neteja apareix de sobte?.  Idò sí!. Va sortir de per la garriga i se va plantar a la platja.

Cal dir que, a més de emprenyar, el que manava aquell tractor devia anar begut, o s’anava del boll, o  no veia per on passava a pesar del llums que portava, perque va venir cap a noltros i quan  ja estava ben a prop i tots esperàvem que girés… es teu collons!, si no ens apartem ara estaríem polvoritzats en aquella sorra. Mal te morissis d’oi tapat de moc! (qualcú li va maleir).  No volem pensar que hi hagués passat si qualcú se hagués dormit en la sorra amb aquest pardal tocat des boll. Es que li haguéssim pegat una galtada amb sa mà de pixar!… però, ens varem calmar i deixarem anar la qüestió.

La ruta que ferem. Passeig a vorera del mar ideal per fer-ho de nit amb lluna plena.

Encara tinguérem sort que era l’hora de partir i que poguérem gaudir del nostre capfico amb completa tranquil·litat.

Un vespre inoblidable que volem repetir a altre lloc (per no trobar-nos amb aquest bollat)  en la lluna plena del mes d’Agost.

Adéu siau!.