lunes, 25 de abril de 2016

TORRE NOVA DE S'EVANGÈLICA I CALA DE SES ORTIGUES.


Avui hem enfilat cap Estellencs, o millor dit cap a la carretera d'Andratx a Estellencs, perquè volem anar a Sa Torre de S'Evangèlica per després davallar fins a la mar i vorera vorera arribar fins a la Cala de Ses Ortigues i tornar a pujar pel camí que hi ha fins a la carretera.

Quatre del nostre equip no han pogut venir. Un perquè havia de fer de teta, altre perquè té el colesterol que li surt pels ulls i els altres dos que també estan fotuts.

(Entre la càmera de joguina que porta el cameraman i el seu tremolor habitual, la pel·lícula ha sortit moguda.Que li hem de fer...)
Així doncs hem de partir cap a Andratx i seguir per la carretera d'Estellencs per deixar els cotxes a un camí que hi ha sols passar el darrer túnel.

Des d'aquí ja es veu la Torre i l'espectacle de la muntanya cremada, amb arbres morts, caiguts i ennegrits per tot arreu, contrasten amb el verd que la força de la vida està guanyant a la negror. 

Els brots dels garballons, matolls, càrritxs i estepes, flors i ullets d'arbrets, proliferen per tot arreu donant un espectacle de colors meravellós.

Amb les motxilles carregades a l'esquena i els bastons preparats, hem començat a caminar per un camí de carro que es dirigeix cap a la Torre. 


Sols ens separa un quilòmetre i mig. El dia es presenta variable. Hem vingut amb una boira ben espessa per la carretera i ara pareix que el Sol vol sortir.

Al camí que davalla cap a l'esquerra en direcció a la Torre hi trobam unes cases, però noltros continuam pel nostre camí fins que el company que avui ens guia ens diu que hem de pujar per darrere la Torre i no per allà.

Caminam i caminam fins que...  a pujar s'ha dit per un penyal que surt a l'esquena de la Torre. Aquest era el primer avis de les fortes pujades i davallades que ens esperen avui.

Efectivament hem arribat a la torre de senyals que li diuen Torre Nova de s'Evangèlica.

S'Evangèlica, puig de 449 m de la costa occidental de Mallorca (Andratx) és un bon exemple de com està configurada la costa nord, és un sector abrupte, que acaba en penya-segats de més de cent metres i torrenteres braves, obagues i cobertes de vegetació (no en sabem l'origen del seu nom tan religiós i la veritat és que no ho hem trobat enlloc)

De La Torre Nova de S'Evangèlica, hem trobat la denominació llatina de "Turres ignibus navium admonitores"

Ara es troba en un estat deplorable i és de titularitat privada, sabem que va ser construïda per acord del Gran i General Consell entre els anys 1617 i 1619. Està situada, com totes, a la vorera del penya-segat a una altura de 225 metres. Es troba en roïnes com també la garita que feren al seu costat. Encara que és de la tipologia de les torres de senyals que voregen l'illa, se sap que el 1769 estava artillada amb un canó de bronze d'1 lliura i posteriorment el 1845 amb un altre de 4. En aquests anys fou usada principalment per la vigilància del contraban.

A la vorera de la Torre hem berenat aprofitant les vistes que els niguls ens deixaven contemplar de tant en tant.

Ara ens toca davallar aquests 225 metres fins a arribar a la vorera del mar aprofitant un camí que passa per la casa que hem vist abans. Sabem que ens trobam a una zona privada i volem demanar el corresponent permís, però com que no hi ha ningú, hem continuat davallant fins que trobam una barrera d'una altra casa que hem creuat amb la mateixa intenció i resultat.

Som a uns 80 metres de la mar i trobam una davallada feta amb mitjans sintètics, molt ben conservada, que en fort pendent ens ha portat fins a la vorera.

La mar estava remoguda, llàstima, perquè alguns volien ficar-hi els peus, però no han pogut. 

L'aigua, com sempre, estava transparent i no hi havia cap grumer!, aquestes bestioles que als mallorquins no ens agraden gens.

Ara ens falta caminar per les roques (ja que no trobam cap sendera) uns 200 metres fins a arribar a la Cala de Ses Ortigues, per agafar després el camí que puja cap a la carretera.

Aquest tram a la vorera del mar ha estat bastant difícil perquè et canses de pujar i davallar per les roques, però hem arribat sense cap novetat a la Cala (sempre arribam).

Ara la pujada fins al camí és de pinyol vermell. 



Qualcú ha dit de dinar aquí però hem cregut més convenient pujar el més fotut amb la panxa buida, que plena.

Des de la Cala fins a arribar al camí, hem hagut d'emprar els peus, les mans, els genolls i... Però a la fi hem topat al camí que des de la carretera arriba fins aquí. 


Creiem que el més fotut ja ho havíem superat, però no és així. Innumerables pins caiguts taponaven una vegada i una altra el camí, el que feia que ens haguéssim d'acotar, pujar damunt les branques, botar, reptar... per caminar un parell de passos i tornar a fer-ho. 

Tot el camí està ple d'arbres caiguts. Quin desastre!

Faltaven uns 200 metres per arribar a la carretera i ens hem aturat d'una puta vegada a menjar el dinar motxiller. Com sempre, mentre dinam, surten temes a debat que ens fans discutir, però com que tots ens coneixem ja fa molts d'anys i sabem per on respira cada un, al final la sang mai arriba al riu.
El nostre grup el conformen 12 companys i políticament hi tenim de tot: catalanistes, espanyolistes, comunistes, radicals, de dretes, de centre... I que no és guapo això!. Així quant qualcú vol tocar els collons a algú, ja sap el que ha de fer...




Al que anàvem. Els 200 metres finals han estat molt fotuts, per haver de sortejar el caramull de branques que tanquen el camí. Però hem arribat, a la fi!, al camí encimentat que surt a la carretera devora el túnel.

Cansats de tant pujar, davallar, botar, grimpar, relliscar, ensopegar, acotar-nos i rossegar-nos, hem arribat als cotxes tots sencers, gràcies a Déu!

Ara toca anar fins a Andratx per fer els gins tònics i cafetets de sempre. Així ho hem fet i ens hem acomiadat fins al dijous que ve.

Au idò, una bona excursió molt maca però complicada i difícil. Que estigueu tots bons!
(Fotografies: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)

domingo, 24 de abril de 2016

XOT HUMIT

INGREDIENTES:
1 pierna de cordero
3 cebollas
1 buen manojo de zanahorias
6/7 dientes de ajo
1 limón
1 vaso de aceite de oliva
1 vaso de vino de Jerez
1 vaso de agua
1 brotes de Tomillo y Romero
Sal y pimienta
3 hojas de laurel
Le diremos al carnicero que nos corte la pierna para hacer al horno.
Lavamos la carne,quitamos la grasa y la colocamos en una fuente que resista al horno.
Salpimentamos la carne y colocamos los brotes de Tomillo, Romero, las hojas de laurel y los ajos chafados.
Añadimos el zumo del limón y los tres vasos de vino, aceite y agua. Lo dejamos marinar un par de horas, dando la vuelta a la carne de vez en cuando o dejándolo así de un día para el otro.
A la hora de cocinarlo, sacaremos la carne de la bandeja con las hierbas y añadiremos a la salsa la cebolla cortada en juliana y las zanahorias en lonchas no muy finas. Salpimentamos.
Colocamos la carne encima y... al horno (que lo habremos calentado a 200º). Lo tendremos unos 40 minutos a esta temperatura dando la vuelta a la carne un par de veces. Luego bajaremos la temperatura  150º y lo dejaremos cocer hasta que esté hecha la carne (otros 40 minutos aprox.) que comprobaremos pinchándola.
Dependiendo del grosor de la pierna estará más o menos tiempo cociéndose.
Antes de sacar la bandeja del horno comprobaremos que la carne y la verdura estén a nuestro gusto.
Este plato acompañado con un arroz tres delicias resulta estupendo.
¡Salud!.

viernes, 15 de abril de 2016

MIRADOR DE CAIMARI I PUIG DELS ALBELLONS.


Amb un dia esplèndid hem partit cap a Caimari per fer una excursió no molt llarga, però que ha resultat forta per alguns de noltros. Volem pujar al mirador de Caimari per després agafar el camí vell de Lluc  i pujar al Puig dels Albellons de 585 metres.
Dit i fet hem deixat els cotxes a l’aparcament devora la plaça de Caimari i pel carrer de “Sa Volta” hem començat la ruta.

Poc a poc sortim del poble per ficar-nos per un botador en un bosc de pins i alzines, per després seguir una sendera per terres comunals en direcció Nord.

En  menys de 20 minuts hem arribat a una corba de la carretera de Lluc on parteix la sendera que porta al mirador.


Es una sendera que s’enfila en fort pendent entre el bosc, per agafar un camí de ferradura que en altres 20 minuts ten porta al mirador  de la Penya d’en Pelluc.

Les vistes des de el mirador son espectaculars.

Avall, Caimari, i al front tot el Pla i el Raiguer de Mallorca. 

En aquest lloc hem aprofitat per berenar gaudint de les vistes.

Ara tocava tornar a davallar pel mateix lloc i sortir a la carretera de Lluc per agafar l’antic camí al punt on es troba la Penya del Cavall Bernat.

A partir d’aquí una passejada pel camí vell de Lluc fins que sortim de nou a la carretera al lloc de la foto. 

El tràfic de ciclistes estrangers que pugen cap a LLuc fa coió. Alguns pugen molt bé però altres ja van per aquest punt traient la freixura per sa boca. Tot sigui pel deport. 

Travessem la carretera i pel botador ens fiquem al comellar dels Albellons o Coma Freda com també es coneix. Pasam per un abeurador i començam a pujar a través de la pista forestal. 

La pendent es fa cada vegada més dura i començam a veure rotlles de sitja i alguns forns de calç. Continuam la pujada fins que el camí acaba en un rotlle de carboner.

Hi ha un dels membres del grup que estava embromat i molt constipat que s’ha afluixat de pujar fins el cim. Ens ha dit que tornava enrere i que ens esperaria a Caimari a l’hora del cafetet. Bono, com el grup es democràtic i es permet les desinències, l’hem acomiadat no sense aconsellar-li que anés tira, tira i en cura, donat l’enorme tràfic de ciclistes. Els altres continuarem la marxa.

Anem pujant i en no res ja albiram el Coll dels Albellons. Ens queda encara pujar uns 15 minuts seguint unes fites esporàdiques per un pedregós i fort pendent -sense camí- per arribar a Sa Coma de Ses Ólibes, una clotada a on s’ha quedat part del grup gaudint de les vistes i descansant per agafar forces. 

Mentre, un parell de companys han pujat el coster per dins el pinar fins arribar al vèrtex geodèsic i coronar el cim del Puig dels Albellons on han aprofitat per fer les fotografies corresponents.

Aquí hem dinat i encara que la ruta continuava per la carena de la muntanya en direcció Sud cap a Caimari, hem acordat tornar enrere pel mateix camí de pujada.

Al bar de Caimari, on ens esperava el company fotut juntament amb un caramull de ciclistes alemanys, hem fet els gin tònics i cafetets pertinents i fixat la propera sortida de dijous que bé.

Una excursió de 5,950 quilòmetres que ha resultat forta, però molt bona per fer cames.

Fins dijous!.
(Fotografies: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)