jueves, 31 de octubre de 2013

MARIO MOLA.

 

 
El mallorquín Mario Mola Díaz, de 23 años, se acaba de proclamar tercero en el campeonato del mundo de Triatlón (natación, bici y carrera a pie) detrás del también español Javier Gómez Noya y el inglés Jonathan Bronwlee.

 
Este estudiante de Administración y Dirección de Empresas, lleva una brillante carrera en esta dificilísima especialidad, estando llamado a suceder al tres veces campeón del mundo Gómez Noya. Desde que comenzó a competir en Triatlón en el 2005, ha sido campeón del mundo, sub-campeón mundial en Duatlón (bici y carrera a pie) y sub-campeón europeo de Triatlón de la categoría Junior, además de contar con varias victorias en los campeonatos de España de esas categorías, así como de los 5000 y 10000 metros.

Este año ya había quedado tercero en el campeonato de Europa celebrado en Turquía. Ahora, dada su trayectoria y su juventud, todos esperamos que pueda clasificarse para representar a España en los próximos Juegos Olímpicos.

La parte fuerte del triatleta mallorquín es la carrera a pie, defendiéndose muy bien con la bicicleta y siendo su punto flaco la natación, se bien en las últimas pruebas a demostrado una notable mejoría en esa especialidad.
 
 
El es consciente de ello y sabe que la prueba de natación es fundamental para, o bien quedarte descolgado, o bien colocarte en una posición idónea para poder competir con los mejores en la bicicleta y sobre todo en la carrera a pié de los 10000 metros, que es la que casi siempre decide.

Hablando de Gómez Noya y de los hermanos Bronwlee, Mola reconoce que no flojean en ningún segmento y que su regularidad es lo que les hace ser diferentes al resto.

Los recortes en las ayudas públicas preocupa a Mario Mola y ha manifestado que no sería justo que en unos Juegos se le exija resultados sin haber obtenido los apoyos necesarios y no se valore todo lo que no sea una medalla.
 
Otro mallorquín en la élite del deporte mundial.

 



lunes, 28 de octubre de 2013

VACABOU.

(Foto: Bárbara Vidal)
El mallorquín Joan Felíu es el compositor del duo VACABOU además de voz y guitarra (acústica y eléctrica). Su compañera la francesa Pascale Saravelli es la vocalista.


 
Para este grupo que canta siempre en Inglés (salvo el tema en francés “Mon Théorème”) un pop que no se puede encuadrar en un estilo concreto (lo han definido los críticos como poliédrico, acústico, electrónico, onírico y paisajista) no existen autolimitaciones, porque como dice Juan Felíu, “cualquier sonido, nota o tempo pueden ser válidos siempre que se encuentre su ubicación natural”.

Foto: Juanmi Bauzá
En noviembre de 2003 publicaron su primer disco “Vacabou, primeros pasitos” que fue editado dos años mas tarde no sólo en el Reino Unido, sino en el resto de Europa, EE.UU y Canadá siendo elegido por la revista francesa “A Nou Paris” en 2005 como uno de los 10 grupos mejores del año.

Llegaron al gran público también gracias al uso de melodías suyas en anuncios de radio y televisión de Cepsa que popularizó su “Life as Interference”,en la película XXL y a múltiples cortometrajes.

En 2007 apareció su segundo disco “Twelve Songs Inside” y hace unos días, el 21 de octubre, su tercer trabajo “The drums of twiligth” que cuenta con las colaboraciones de Joan Miquel Oliver de “Antònia Font”, Jaime G. Soriano y del escritor Agustín Fernández Mallo.

Son muy buenos, son diferentes…

sábado, 26 de octubre de 2013

CALA TORTA-S’ARENALET DES VERGER.

 

 

Dijous, dia d’excursió. A l'hora de sempre, ens trobam a Palma els “Ratapinyades” disposats a sortir de nou per gaudir de la natura. En falten un parell i dels que han comparegut n’hi ha un que està convalescent. Ens diu que pot caminar però no relliscar ni fotre cap esclat. Que te pareix?, quina responsabilitat! Ala idò, l’excursió que teníem preparada se'n va a fer trons i pensant, pensant...ens diu, perquè no anam a caminar pel GR222, des de Cala Torta a S’Arenalet d'Albarca, que és tot pla? Ala!, altra vegada al mateix lloc del dijous passat que vàrem acabar a Cala Torta. Però com que feia un dia expléndit i alguns volien nedar, es va aprovar la proposta i partirem cap Artà.


LLaaarg camí de cotxe des de Palma a Cala Rajada fins que trobes la desviació cap a Cala Torta. Una carretera a on és molt fàcil deixar els amortidors dels vehicles de tan malament que està. Però gràcies a Déu arribam al bosquet de pins de Cala Torta i aparcam a l’ombra.

Feia sol i calor, vaja quin mes d’octubre! A la cala hi ha poca gent. L’aigua està calmada, transparent, els temps acompanya... això ens anima i començam a caminar pel sender vorera de la mar cap a Cala Mitjana. En quinze minutets hi arribem.


Menys gent encara. Una al·lota neda en pèl, l’aigua ja ens fa nadera però travessam la Cala cap a Cala Estreta.
Cala Mitjana
En deu minuts més arribam a Cala Estreta, una caleta molt petita amb l’aigua cristal·lina. No hi ha ningú.

 

La vorejam i seguim la sendera per arribar fins a la Torre d’es Matzoc a on volem berenar.




Pujam pel penya-segat de roques i la ratapinyada fotuda comença a quedar-se enrere. Estàs bé? li demanen... Schssiii! ens contesta.



Continuam i ja veiem la Torre d’es Matzoc. No falta el grupet d’alemanys que circulen, com sempre, per tots els indrets.
La Cala d’es Matzoc té la vorera plena d’algues, però l’aigua està claríssima.
 
La travessam i el nostre guia, o millor dit el que va quasi sempre davant amb en “Rambo” i que encara no té molt definit el sentit de l’orientació, no espera arribar a la Torre. Es fica per un pinaret on ha trobat una pedra per seure ell i berenar. Ens quedam a berenar, dos dempeus, altra assegut en una pedra que ha anat a cercar i altres asseguts a terra. La berenada dura mes de mitja hora per què han sortit uns temes importants que debatem entre tots. Els membres del grup col·laborem en diverses ONG’s o grups d’ajuda a la gent que no té recursos; des de “Mans Unides”, Fundació “UNES”, Club “Horizonte”, menjador social “Zaqueo”, Can Gaza, etc. etc. Uns ho fan com a col·laboradors i altres ho fan fent feina per a aquestes organitzacions preparant menjars i facilitant aliments a la gent necessitada i a vegades, surten debats curiosos com, per exemple, si les llenties s’han de preparar no més amb patata i verdura o els hi hem de posar també costelletes de porc i qualque trosset de xulla, xoriç, etc. En aquest punt, alguns dels que preparen mensualment les llenties volen aclarir que, els responsables del menjador social on es distribueixen els aliments mai no han demanat com s’han de fer, no incloure porc va ser una iniciativa dels qui les elaboren per si hi havia vegetarians i/o musulmans, surten igual de bones i així no hi ha problemes. Al final, es tracta que la pobra gent sense recursos, per desgràcia cada vegada més nombrosa, es pugui dur qualque cosa a l’estómac, el resultat del debat és que, el verdaderament important, és donar menjar a tots i per això feim el que podem.
Torre des Matzoc
Cinc minuts més de caminar i arribam a la Torre d’es Matzoc. Una torre de defensa que es troba en un estat de conservació acceptable però que convé no oblidar.

Des d’aquest indret hi ha unes vistes de pel·lícula.

El blau marí d’alta mar es va tornant verd turquesa a mida que es va apropant a la vorera i la transparència de l’aigua fa que es pugui contemplar els fons marí.

És una verdadera pasada.

 
Dos dels companys pujam fins al cim de la torre a on es troba encara el canó que devien emprar els nostres avantpassats per defensar aquest indret de costa.

A partir de la torre, tens dues opcions per continuar la marxa: anar per un camí de carro molt ben conservat a través d'un bosc de pins i tamarells o continuar per la sendera que voreja la mar per les roques. Com que el sol pegava de bon de veres, decidim anar pel bosquet i a la tornada fer-ho per la costa.

En uns trenta minuts arribarem a la platja de Sa Font Celada, fantàstica, una platja verge amb una aigua que feia nadera...però volíem arribar a S’Arenalet.
Platja de Sa Fon Celada
En aquesta platja hi ha una corriola amb una corda fermada a un salvavides que fa pensar que no et pots allunyar molt de la vorera per mor de les correnties marines que t’empenyen mar endis.
 
Sha de nedar amb molta cura.
 
Una caminadeta més i arribam a S’Arenalet d'es Verger.




Un grup de ciclistes de muntanya partien d’aquell lloc i a la platja només hi havia una família alemanya que havia arribat amb llanxa.
S'Arenalet des Verger
Ara era l’hora! Mentre uns es dirigien cap l’ombra del porxo del refugi, altres ens vàrem fotre tot d’una dins l’aigua.

El plaer de nedar en aquestes platges verges és un goig inenarrable.



No haguéssim sortit d’allí, però era l’hora de treure el pa amb butxaca i dinar tots plegats, així que, caminarem fins al refugi i ens ficarem baix la dutxa d’aigua dolça que hi ha. 
Refugi S'Arenalet des Verger
 
Bufava una brisa marina que feia que la calor no es notés, però estàvem gairebé a 30º. Tinguérem sort.
S'Arenalet
 
Després de l'intercanvi habitual que solem fer després de dinar, de xocolata, dàtils, anous, etc., férem un poquet de sesta fins que el guia ens va dir que havíem de partir. Eren les tres i mitja.

La tornada la vàrem fer per la sendera que hi ha per les roques.
 
 
És un camí llarg i emprenyós perquè camines tot el temps per damunt les pedres i, si a més, veus que el guia deixa la sendera i se'n va directe per les roques cap a la mar, penses si és que s’ha equivocat o que va a cercar crancs... Que putes crancs, que s’havia equivocat!. Vam tenir sort de no seguir-ho, per que va tenir que tornar a pujar tot lo que havia davallat..
La resta prenem de nou la sendera i el darrer tram, baixant la Torre d’es Matzoc, és tan empinat que t’ho has de prendre com els que pugen a l’Annapurna, passet a passet si no vols treure la freixura per la boca. Però arribam, sempre arribam!



Després d’aquesta pujada la continuació fins a Cala Estreta és “amollar bolla”, encara que el camí es bastant llarguet. Tant és així que en “Rambo” va agafar la directa i ens va agafar més de 500 metres d'avantatge.


Pal passar  per Cala Mitjana uns varen estar a punt de fotrer-se de nou dins l’aigua que estava igual de bona que el matí, però per no perjudicar els altres, continuarem fins a Cala Torta,i els qui arribaren primer al xiringuito, aprofitaren el temps d’espera dels darrers per engolir-se unes cerveses. En “Rambo” ens va sortir de per allà dient-nos que ja li teníem preocupat de tant de temps esperant-nos... je...je...je, és divertit el tio. 
 
Una excursió de 11,650 quilòmetres i 3’29 hores de caminada efectiva, que s’ha de fer quan el mar està en calma per poder nedar en qualsevol de les cales verges que passes. Val la pena. Un paisatge únic!.

Fins a la propera!


 (Fotografíes: Miquel Barceló, Trigo i meves)

 

 

 

 

miércoles, 23 de octubre de 2013

CLANNAD.


 

 La banda irlandesa “Clannad” ha publicado un nuevo disco titulado “Nádúr” (naturaleza).

Esta banda se dio a conocer con el tema “Harry’s Game”  inicialmente escrito para la BSO original de la serie para TV del mismo nombre que trataba sobre el conflicto político en Irlanda del Norte, si bien en España se hizo muy popular gracias a Ramón Trecet, que la usó como una de las sintonías del mítico programa radiofónico que él dirigía y presentaba “Diálogos 3”.
 

Harry’s Game (El Juego de Harry) es una composición irlandesa que viene de un antiguo texto gaélico con un trasfondo pacifista que da a entender que ninguna de las partes en conflicto ganan. Todos pierden.
 

Ahora con la publicación del nuevo disco “Nádúr” la banda “Clannad” reúne de nuevo a toda la familia (los hermanos Moya, Ciarán y Pól Brennan y sus tíos gemelos Noel y Padraig Duggan). Juntos de nuevo desde que en 1989 dejara el grupo Pól tras presentar el álbúm “Past Present”,  la banda lanzó cuatro discos más de gran éxito, el último “Landmarks” ganador del Grammy en 1998.

Con la vuelta de Pól en 2011, la banda vuelve a ser la mítica “Clannad” y “Nádúr” el álbum del reencuentro.
 

lunes, 21 de octubre de 2013

CALA AGULLA-CALA TORTA PEL CAMÍ DES COLL DE MARINA.


 
El darrer dijous ens hem trobat els ratapinyades per fer la nostra eixida habitual. De tot l’equip titular, només érem la meitat, sis, la resta han tingut bony o forat i no han pogut venir.
Però la moral dels que som al punt de partida habitual no defalleix i encara que havíem planejat anar a s’Arenalet des Verger, al terme d'Albarca, després d’una xerrada hem decidit partir cap a Cala Rajada, per fer la ruta Cala Agulla-Cala Torta pel Camí des Coll de Marina.
 


Una vegada hem deixat els cotxes a l’aparcament de cala Agulla, hem agafat el camí que porta a cala Mesquida.
 
 
 
 
 
És un camí de pujada, molt transitat per turistes que en ple mes d’octubre ocupen els hotels de la zona i quan hem arribat a tir de pedra de les dunes de Sa Mesquida, decidim berenar, però rapidet perquè se’ns ha fet un poc tard i no és qüestió de badar.
 


Travessem la curiosa passarel·la de fusta que protegeix les dunes que creuen cala Mesquida.
 
 
 
Sense aturar-nos ens dirigim cap a cala Torta per unes escales que travessen un hotel, és un pas públic -així ho diuen uns cartells de l’ajuntament-.
 
 

Cala Mesquida

Enfilam el puig de ses Camamil·les, planta protegida molt abundosa en aquest punt.
 
 
 
 
És una pujada que té un pendent considerable amb unes vistes formidables cap Sa Punta des Boc i Sa Caleta.
 
 
 
Després d’una altra pujadeta, arribam a cala Torta, el final del nostre trajecte. Hem caminat 6 kilòmetres, això ens ho ha dit el nostre “GPS” particular.
 
Realment el paisatge que veiem és de gran bellesa, amb un cel de tardor, ple de matisos, núvols grisencs i una mar verdosa i blavenca que ens meravella, a terra és un poc més àrid, sense arbres, gràcies als núvols i la brisa, la ruta s’ha fet més agradable.

Cala Torta
Arribam a cala Torta i s’ha fet hora de dinar, però abans hem d’aprofitar per fer sa nedadeta, i així ho fan dos ratapinyades dels més valents (hi havia unes ones considerables) però ens han dit que encara que les ones pegaven fort, la temperatura de l'aigua era molt bona. Alguns s’han estimat més fer una cervesa al “chiringuito” per refrescar-se, tot val.
Cala Torta és una de les millors platges verges de Mallorca preservada encara en el seu entorn natural.
 
Foto d'arxíu
 
Diem “encara” perquè el dia que se li ocorri mostrar el nas a l'alemany que està espoliant l’illa ja fa molts d’anys amb el beneplàcit dels polítics de torn, això ja s’acabat, com passarà a Muleta per desgràcia. La Cala té una longitud de 150 metres per 200 d’amplària, amb una abundant sorra de textura fina.
 
 
 
Aquests paratges han estat molt castigats pels incendis forestals que sols han deixat una petita part de l’extens bosc que cobria aquestes muntanyes. A la cala Torta s’hi pot arribar amb cotxe seguint la carretera d'Artà a Capdepera fins que es troba la desviació que ho indica.
 
 
 
Una vegada a la cala, seguint la sendera que transcorre per la vorera de la mar, s’arriba a Cala Mitjana, Cala Estreta, Cala des Matzoc i la torre del mateix nom i ja després s’Arenalet des Verger, altra ruta que aconsellam fer si voleu gaudir de la bellesa i tranquil·litat de cales i platges verges.
 
Hem dinat a l’ombra a la Cala mentre gaudíem de l'espectacle que la natura ens ofereix. Una estoneta de sesta i a tornar pel mateix camí que hem vingut.
 
 
 
En total han estat uns 12 quilòmetres els que hem caminat en tres hores efectives.
 
 

Aquesta és una excursió de senderisme molt maca però una mica incomoda quan puges el pujol per mor dels forts pendents, però val la pena de fer per aprofitar de banyar-se a les aigües transparents que envolten tota aquesta zona.
 
 
Una vegada als cotxes partirem cap a Artà per fer un cafetó i aclarir comptes, aquesta vegada teníem el tema del pàrking i això ens desbaratava una mica a l’hora de saber que cobraven els xofers dels cotxes, perquè el que sap com funciona tot aquest cotarro és un dels que no han pogut venir. Ja ho aclarirem.
Mira per on, el bar estava davant l’estació d’Artà, una estació on no hi arriba el tren, perquè allà on toca haver-hi les vies, ara hi fan un passeig per vianants i bicicletes que costarà segons diuen més de cinc milions d’euros, i això que diuen els que manen ara que trobaren el calaix buit, com quedam? una via que ens agradaria més fer en tren però si la fan verda l’haurem d’estrenar, si és que arriba a funcionar. Mira fins a on arriben les retallades…
 
En definitiva una bona ruta per fer una caminada llargueta, no gaire difícil, si llevam la pujada al puig de ses Camamil·les
Salut, i esperem que el dijous que ve ja siguem l’equip complet.
(Crónica: Xim Fuster. Fotografíes : Miquel Barceló i Xim Fuster).