jueves, 30 de marzo de 2017

POEMES D'UN OBRER (IV)


CANT A L'AMOR

Vaig esbrinar el Cel
entre branques d’ametller
i la neu de les flors
va obrir lleugerament
les parpelles del meu cor.

La blancor encisadora i suau
no deixava passar el temps,
bell i trist com nosaltres,

Desiara,

m’adonava del silenci
quan passaven els estels.

Vaig romandre al teu costat
i regava amb llàgrimes de desig
un esplet de roselles dins el blat,
obrires lleugerament les parpelles
i veres una vida passar
per pins i garrigues
sembrades amb mates i romaní,

Per això vaig pensar,

terra meva que em parles
no aturis mai la ventada
que em dona claredat,

I així podré

Gaudir de la vida
que Deu ens donà,
com l’aire que respir,
que el meu cor demana,
com l’Univers de l’amor,
com la flor que creix
dins el ventre de la mare.


PER EN LLUÍS, AMIC RATAPINYADA

Dalt dels cims una rosella corona
l’harmonia de l’univers,
i assegut a un pedrissal,
veig el vent que acarona
onades de goig de nostra vida
que passa sota núvols de tristor.

La fesomia del paisatge
em parla amb tendresa
i sento el meu cor bategar,
que l’anima adormida desperta
sorolls d’un temps passat.

traspàs el llindar de ma vida
com onades de mitjanit,
i no puc esbrinar el que m’envolta
i tot arreu estim.

Flors i núvols no em deixeu
que ma vida no pot córrer, com ocells esverats.

Així i tot

Les teves petjades em diuen,
caminaire estimat,
que si feble és la vida
el Cel s’ha deixondit
per que passi mon cor alleugerit
com infant agosarat
a veure com trenca l’alba
i el Sol torna a sortir.


(Miquel Sineu)

jueves, 16 de marzo de 2017

POEMES D'UN OBRER (III)



Serenor

oh! Mort de silenci cridaner
que envoltes nostra vida,
obri portes i sembra flors
per embellir camí que espera,
tal vegada així un dia
la dolça serenor del somni etern
agombolarà el nostre cos,
acollint penes i alegries
que un dia romangueren
dins  nostre cos envellit.

Penyals de mort soterrada
que somnis de jovent atures,
obri finestres per que entri
la tebior de l’aire blanc.

Deixa que passin anhels
que al Cel color donen,
deixa que el Sol mostri
l’escalfor de l’estimera,
deixa que onades de vida i amor
ens banyin com la gebra
de nostra Terra estimada,

I així tal vegada un dia,
la llavor que hem sembrat
farà un bram pels infants
que alegres i cridaners
desperten somnis adormissats
dels qui un dia partiren
i no han mort per que viuen
dins el cor dels amics.


Quimera jovençal

Cos de vell arronsat
de somriures apagats,
que l’aixopluc no atura
la pluja d’anys passats,
per això vull apedaçar
retxilleres de vent glassat.

No vull un cor fenestrat
que refredi el caliu,
ni que deixi passar l’amor
com passen temps i onades.


Vull un cor jovencell
per fruir del que estim,
dona , infants i llumí
i núvols de colors,
que neixen del desig,
com la Font d’aigua clara,
ombrejada per Figuera
de verdós clarejat.

Maleïda guerra

La meva Terra vesa sang!
que heu fet miserables
botxins de nens
que gaudien vida tot arreu.

Descans pels innocents,
insomni pels assassins
que a tret d’alba heu sortit,
de la nit del món,
de l’ínfer ple de foc,
de les clavegueres del carrer.

No torneu a Nostra Terra
on cada dia surt el Sol.

No hi ha lloc pels qui no escolten
el bateig de les ales,
que tendresa acarona
el somriure d’un infant.

No torneu al meu poble
on sona la campana
que crida bona gent.

Que la blancor de la flor d’ametller
us cegui  els vostres ulls
i l’olor de la tendresa
sigui cop de destral
pels qui no volen pensar
ni deixar que el Cel sembri
llumins a Nostra Terra,
per encendre els estels
que mostren el camí.

(Miquel Sineu)


viernes, 10 de marzo de 2017

LA SUSTITUCIÓN DE SOLDADOS EN EL SIGLO XIX.





En el año 1856 una Ley fijó en 8 años el servicio militar obligatorio que fue ampliado a 12 años (6 en activo y 6 en la reserva) con la Ley del 28 de agosto de 1878.



A mediados del siglo XIX la guerra con Marruecos movilizó a más de 45.000 soldados y este servicio de “ultramar” como se denominaba, causó miles de muertos no sólo por los actos bélicos, sino por las condiciones en que se encontraban las tropas durante los 6 años que duraban las milicias. Las enfermedades gastrointestinales y más concretamente el cólera diezmaban a los soldados más aún que por las balas o heridas de arma blanca del supuesto enemigo.


La gente lo sabía y temía que al mandar a un hijo al servicio militar en ultramar, significaba una alta posibilidad que volviera lisiado, herido o en el peor de los casos muerto. De ahí que la gente buscara recursos económicos, incluso endeudándose de por vida, para evitar que sus hijos se libraran del servicio militar, pagando a quien fuera para ello.


Así fue como el gobierno del país, sabedor de esta voluntad popular, no tuviera más remedio que promulgar unas leyes para regular primero la “sustitución” de un solado por otro, y luego a través de la Ley de 1851 la “redención” a metálico para que otro soldado fuera al servicio militar en lugar al que le correspondía. Posteriores leyes fueron regulando este requisito. Ello permitió que muchos de los jóvenes que tenían que incorporarse a filas, se quedaran en casa porque su familia pagó para ello. Otros sin embargo, sin esos recursos económicos, tuvieron que partir sustituyendo a los primeros hacia un futuro totalmente incierto.


Aquí en Mallorca, como no podía ser de otra manera, también afectó  a los jóvenes que se tenían que incorporar al servicio militar.

¿Cómo se hacía la sustitución o redención de un soldado por otro?. Acudiendo a un Notario para que, por documento público, se dejara bien patente el acuerdo que se había llegado entre las partes que se obligaban a ello.


Adjunto figura una curiosa escritura del año 1867 donde comparecen ante el Notario de LLucmajor dos padres, uno con su hijo ofreciéndose a sustituir al hijo del otro en el servicio de las armas, pactándose por un precio estipulado todo lo relativo a tal sustitución.



 


Hombres ricos, hombres pobres…

sábado, 4 de marzo de 2017

POEMES D'UN OBRER (II)



REFUGIATS DEL DOLOR

Llunyania d'infant que plora
que de tristor es nodreix,
perquè la seva terra vessa
amargura i condol.

La disbauxa s'acaba,
i el nin descalç camina,
cercant amor i no troba
el goig que acarona
paraula soterrada farcida
de roïssos de tristor.

L'infant mira al Cel,
entre pins i alzines,
mirant estels fugissers
que no es volen aturar,
l'infant mira i veu
estels que ploren llàgrimes
banyades en sang innocent.

Quina bogeria de món
de caires punxeguts,
que sospiten mort sobtada
quan l'infant espera
roses i gessamins
d'olor agosarada.

Calma esgarrifosa no cridis
a l'orella de l'infant,
que la mort dolça acarona
un somriure impossible.

Amaguem cards i ortigues del món,
sembrades per malparits,
que no dubten trastocar la vida,
dels que miren el Cel i demanen
la mirada d'un Déu boig,
que no vol veure tendresa
dels qui demanen amor.



OBITUARI D'UN COMPANY
(comiat d'en Mateu)

Quan el batec d'un cor s'atura
sonen campanes de dol,
i els companys que escolten,
romanen tristos i ajupits,
pensen que tal vegada un dia
podran tornar pel camí
que joiosos feren junts.

Escoltaren el vent que atupa els pins
I les ones colpejant
límits de vida i mort.

Sentiren ocells cantaires
i enfosquiren amb el Sol.

Veren onades tenyides de blanc
que taparen nostres ulls,
i per això tal vegada
tocaren terra,
llàgrimes banyades d'angúnia
que regaren la tristor
d'un amic perdut.

Tal vegada un dia
trepitjarem espines de roser
i el dolor del nostre cos
servirà per evocar,
que sota la flor de la vida
sempre hi ha espines que recorden
un camí que ens junta,
per gaudir de la serra
respirant poesia i colors.

Tal vegada un dia tornarem junts a caminar
vora serres i penyals,
compartirem el pa dels amics
i l'ombra de l'alzina.

Besarem el paisatge
amb llavis humits de goig,
i volarem amb la gavina
sota blancor de núvols reflectits.

Compartirem camí
amb amics i sentiments,
que l'escalfor de l'amistat
acurça el llarg passeig
que un dia ens ajuntà,
i això amics meus
no es pot separar,
perquè la mort i la vida
son com la tendresa i l'amor,
que agombolats l'un amb l'altre,
es donen escalfor. 




LA BLAVOR DEL CEL

Un sòtil d'estels cobreix el meu cor
i un bateg cridaner
demana lluna i sol,
que la foscor que m'envolta
cobreix tempestes de tristor.
Per això necessit
aire de llum endolcit.

Tal vegada un dia
llàgrimes de dol i records
regaran vida meva soterrada
i sortiran flors pels indrets
que et porten pel camí
cap a un far desconegut
que d'arribada espera caminaires perduts.
Tal vegada el llum és fosc
i no trobam l'amor
que devora ens acompanya,
com un infant a la mare
perdut a voravia
amb clots punxeguts
que dolor desperten
i sentiments alliberen.

No sempre podem veure
qui al costat tenim,
i quan ens n'adonam,
la tempesta del dolor
ha fet mal-bé a qui tenim devora.
Ha traginat records
cap a l'infern de l'oblit
i les llàgrimes no poden
brotar un altre pic.

Tal vegada un dia
brotarà una flor
de llavor arrelada
dins la terra del meu poble,
i les campanes de l'església
tornaran a sonar
per mostrar vida i natura
de boirosa matinada,
freda i calenta
de poble adormissat
per cançons de pagesia.

Despertau amics que el camp vos crida
a fer l'amor per tocar
una flor i una donzella
sota tempesta del desig
per altre cop poder veure
verdes branques de fills
que no es rompen amb el vent,
així i tot regau
l'arbre que vida dona
als qui  a sota esperen
que passi el temps i mostri
el fruit que ha de donar
la passió i el desig
d'un amor jovencell.

  
(Miquel Sineu)