miércoles, 28 de diciembre de 2016

¡FELÍZ 2017!


¡QUE 2017 SEA UN AÑO DE PAZ Y FELICIDAD Y QUE LA PROSPERIDAD LLEGUE DEFINITIVAMENTE A TODOS LOS HOGARES!. 


lunes, 26 de diciembre de 2016

PLANÍCIA PEL CAMÍ VELL, CAMÍ DEL RAFAL I S'ARBOSSAR.


Una variant de Planícia molt maca, encara que un poc forta, no per la distància, sinó pel rost que hi ha per pujar de bon començament els quasi 300 metres de fort pendent que transcorre pels camins que fins fa poc estaven tancats al públic.



En total quasi 9,130 quilòmetres que es fan en 2 hores i 45 minuts de caminada efectiva.




És una ruta circular que parteix del poble de Banyalbufar pel camí des Rafal, és la Costa que es troba just davant l'aparcament.


Aquest camí, ara asfaltat, puja com hem dit en un pendent considerable entre les cases i es converteix en un camí de ferradura empedrat que continua pujant i que era el que empraven les dones de Banyalbufar que anaven a collir olives a la finca de Planícia.


Arribem a una cruïlla de camins i girem a la dreta continuant cap a la finca des Rafal.


Passem la barrera que fins fa poc romania tancada i arribem a les Cases des Rafal.




Passarem per davant d'elles seguint les indicacions del GR per un camí ben definit i senyalitzat.


Ara per aquest indret el camí es planer i permet a uns quants recuperar l'alè.

Un poquet més enfora hi han unes casetes d'abelles amb un rètol que recomana silenci, cosa que respectem. 



En aquest lloc ens desviem del camí cap a la dreta per veure el mirador de Sa Talaia. 


Una passada. 


Tota la costa Nord s'albira des d'aquest lloc a 300 metres d'altura, just a baix nostre la Torre des Verger. 


Més lluny el Galatzó, la Mola de s'Esclop, la Punta de Son Serralta fins al cap Fabioler es veuen perfectament.


El dia és grisenc però les vistes, amb una mar completament en calma, són extraordinàries. Aquí, hem aprofitat per berenar. Un lloc de privilegi.


Tornem a davallar fins al camí i continuem fins a arribar a una altra cruïlla que ens porta en direcció a les cases de Planícia. 



Ara caminem pel camí "Antic de Planícia", en temps passat ple d'oliveres i ara un frondós pinar.

Arribem a les cases de Planícia i allí descansam un poquet gaudint de les vistes que s'albiren des de l'esplanada. 



Perquè no s'aprofiten les cases? Un refugi no estaria gens malament, pensem alguns.

Ara ens toca tornar un poquet enrere per agafar una sendera que puja cap a la dreta per anar cap S'Arbossar.



Pel camí trobem gran quantitat de bolets és impressionant, fins i tot caminant trobem un parell d'esclata-sangs i peus de rata.

Però com que hem vingut a caminar i no a cercar esclata-sangs, continuem el nostre camí per aquest bosc ben tupit d'alzines. 



El guia anava davant i tots darrere d'ell. Si ens arriba a amollar per allà tots sols, no sé si encara estaríem donant voltes per la quantitat de cruïlles de camins que hi ha.


Ens va fer pujar per una paret seca que botem de cul...o com poguérem, però tots l'hem botat!

Ara, per aquell camí de carro dins el bosc és tot de davallada. Un vertader plaer anar caminant per aquell indret tot menjant arbosses.


En 15 minuts arribem a les cases de S'Arbossar
 que demostren l'activitat que degué haver-hi en el seu dia a aquesta possessió.


Continuem davallant fins que ens desviam del camí que va cap Esporles, per davallar cap a l'esquerra a cercar l'antic camí de Planícia que ha estat recentment condicionat pel Consell de Mallorca, fins a entroncar amb l'antic camí des Correu.

Ja hem passat les dues i encara no ens hem aturat a dinar. 



Les protestes comencen a fer-se notar però els que van endavant volen aturar-se a on faci un poquet de Sol, ja que tot el camí hem tingut molta humitat.



Davallant cap a Banyalbufar caminam pel sender GR fins que trobem una rampa que ens porta al camí de Sa Síquia de Baix.


Aquesta sendera, ben estreta, discorre per damunt la canaleta.


Entre corrals, horts, jardins i diversos safareigs, ara la majoria buits o semi buits per la sequera que pateix l'illa.


Devora un d'aquests safaretjos que estava ben ple, hem dinat, a la fi!

Ara només hem de continuar per la balconada que dóna sobre el poble fins a arribar a la plaça de l'església i després anar a cercar els cotxes a l'aparcament.


Acordem anar fins a Esporles a fer el cafetet de fi de ruta i així ho fem.

Ha estat una excursió molt maca però un poc dura, per què no dir-ho, sobretot al començament.

La nota negativa és que el qui subscriu va perdre la seva camareta de fotos amb més de 50 fotografies de la ruta. 


Que hi farem! Sort que tenim els fotògrafs titulars que sempre fan les seves. 


Per fotografies no estarem.

Ala, bones festes i molts d'anys!

( Fotografíes: Miquel Barceló, Vicenç Trias i Xim Fuster)



sábado, 17 de diciembre de 2016

¿FELICES NAVIDADES PARA LOS NIÑOS DE ALEPO?.


Ahora, en estas fechas tan señaladas para nosotros, queremos acordarnos de los miles de niños que están siendo masacrados en Siria. ¿Qué navidades han de pasar esos niños?. No deben saber lo que es la felicidad y por esto nos gustaría decirles que estamos con ellos y esperamos que, de una vez por todas, los políticos que tienen el poder para parar ese holocausto pongan fin a esta tragedia.

Oímos decir a un político en una entrevista por televisión, que ahora que los expertos ya vislumbran la escasez del petróleo, se lucha para quedarse con la mayor bolsa de gas natural del planeta que guarda el subsuelo de esa zona. No importa lo que se tenga que hacer, no importa masacrar a niños, ancianos y mujeres inocentes con tal de poder quedarse con él. La codicia humana no tiene límites...qué pena.

El vídeo que sigue está grabado por niños cristianos de Alepo en la Navidad del 2011. Dice el comentario del mismo que fue la última Navidad que tuvieron en paz. Cantan un villancico en español. Nadie podía imaginar que pocos meses después se desataría una guerra...






No hay más palabras.

lunes, 12 de diciembre de 2016

EL TAMBORERS DE LA SALA.




De niño siempre me llamaba la atención el grupo de tamborers que iban en las procesiones del Corpus, en Semana Santa, en las Cabalgatas de los Reyes, en la fiesta de “L’Estandart” y en alguna que otra festividad local como “Les Beneïdes de Sant Antoni”, por su vestimenta y solemnidad; una vestimenta que data del año 1824, cuando el Marqués del Palmer, regidor del Ayuntamiento de Palma propusiera al Consistorio designar una comisión para aprobar el diseño de un nuevo uniforme que se basó en el boceto que realizó el pintor oficial municipal, Pere A.Umbert y que describe Muntaner Bujosa de la siguiente manera: “Pechera blanca con chorrera; chaleco y calzones cortos de paño rojo con banda azul. Holgado chabán azul, también de paño, con chatarreras, bocamangas y una banda en los extremos de la prenda también rojas; cintas del mismo color cubren las costuras. Medias rojas y zapatos bajos negros; gorra o boina azul con cintas radiales rojas”...” y el tamborer major lleva medias blancas, casaca de paño azul oscuro con galones dorados, y se cubre la cabeza con un bicornio. Como insignia de su cargo lleva un largo y grueso bastón rematado con un gran pomo de metal”. 


Ese es el uniforme de gala que los tamborers lucen desde entonces en todas sus salidas.


Esta formación, de origen medieval, es una de las formaciones más antiguas de Europa, juntamente con los “Blavets” de Lluc y ha estado siempre ligada históricamente a ceremonias políticas, civiles y religiosas organizadas por el Consistorio palmesano.

No es de extrañar pues, que con tanta antigüedad, algunos poetas como Pere d’Alcàntara Penya los mencione en algunos de sus poemas como en “Sa Colcada”, que Miquela Lladó suele recitar cada año en la Fiesta de “L’Estandart” en la plaza de Cort

-“ Per aquí mateix, i amb ells
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virells,
i hi anaven els Jurats
amb les gramelles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiments dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
- Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei? ...”

y que una estatuilla de un tamborer, sea también el galardón que el Ayuntamiento de Palma regala cada año al pregonero de la Fiesta de la Conquista.

Pero ¿cuáles son sus orígenes?.  Xavier Carbonell  dice que els “Tamborers de la Sala” se creó como una entidad ciudadana estable en el siglo XVI, y que existen muchos testimonios documentales en esos años que hablan de tambores y tamborers que participaban en actos públicos civiles.

Fue en 1529, según el cronista Juan Muntaner, cuando aparecieron en las “Instrucciones de Cerimonial” redactadas por Miquel Malferit (que era por aquél entonces el maestro de ceremonias de los Jurados de la ciudad), las primeras reseñas que hacían mención a la existencia de un “conjunto municipal” de dos tamborers que eran nombrados por los Jurados. Más adelante, en 1589,  se hallaron también escritos donde figuran ya nombres concretos de nombramientos de tamborers que, como dato curioso, debían aportar sus propios instrumentos.


Así lo corrobora también Bartomeu Bestard, cronista de la ciudad,  al señalar que el origen dels tamborers de la Sala debe buscarse en las antiguas milicias medievales, época en que defendían la Isla els “homes d’armes”, es decir, todos los varones capaces de empuñar un arma –como el modelo del ejército suizo, diríamos hoy en dia-. Estos milicianos, se articulaban a partir de compañías, que únicamente se convocaban en caso de necesidad.


En el siglo XVII, en 1601 más concretamente, la llamada “Banda de tambores” del Consistorio palmesano inicia una reorganización y se crea el cargo de “Tamborer Major” y posteriormente el de “Tamborer Mestre” que era el que se encargaba de la enseñanza de las tocatas.


La labor de los tamborers consistia antiguamente en acompañar a los Jurados, publicar pregones, participar en los desfiles y actos de la fiesta de la Conquista e integrarse en las procesiones y cortejos festivos de caràcter excepcional, permitiéndoseles también poder entrar en la Catedral percutiendo sus tambores desfilando sonoramente por las naves del templo hasta la puerta del coro.


El número de los componentes del grupo ha ido variando con el paso tiempo. De los dos músicos de orígen, a un número superior a cuatro en el siglo XVII; ocho entre 1759 y 1769; cinco en 1849; siete en el 1900; nueve en 1968 hasta quedar en los 8 de la actualidad.


La “reglamentación” del grupo data del 22 de noviembre de 1759, cuando se aprobó el “Nuevo arancel de los salarios y gastos de la Ciudad” donde figuran las remuneraciones anuales asignadas a los tamborers y donde se estipula el número de ocho componentes, así como las obligaciones de la agrupación.


J.Massot y también A.Noguera constataron hace más de 100 años que uno de los perfiles del conjunto percusionista ciudadano eran sus particulares toques o diseños rítmicos, todos antiquísimos,  definiéndolos como muy raros y difíciles de retener: “Els tamborers de la Sala han d’haver estudiat set anys devall terra” dijo el folklorista J.Massot. Los tamborers realizaban tocatas diferentes según requería cada ocasión.


El redoble, era como un toque de atención y se utilizaba a la hora de pregonar los bandos de la Alcaldía, la Santa Bula, etc. 

Otra tocata era la Marcha de Comitiva tal como escuchamos hoy en las grandes solemnidades civiles y religiosas junto a la Corporación municipal. El repertorio lo completaban con la Marcha militar y una lenta Marcha fúnebre.

/

En 1980, Pep Toni Rubio y Josep Rotger reorganizaron la antigua formación reincorporándose al grupo. 


Hoy el Tamborer Major es Juan Berga Cifre, más conocido como el ilusionista “Joanet de Sa Calatrava”. El, delante con su vara como siempre, y detrás siete jóvenes tamborers, también como casi siempre, continúan con la antiquísima tradición. 


Y que dure.
Corporación municipal en dia festivo (Foto "Die Balearen")