sábado, 28 de abril de 2012

VALL DE BÓQUER I CALES DE SANT VICENÇ, BARQUES I CARBÓ.



Dijous, 26 d’abril. Set del nostre grup hem partit amb el “TIB” cap al Port de Pollença i dos ho han fet amb cotxe (un tenia presa i l'altre no te remei).  Ens hem trobat tots a la parada del bus i plegats hem començat a caminar per la platja del Port cap l’ urbanització Bóquer.

Mentre caminàvem vora la platja hem vist com uns artistes (per que ho son), havien fet unes escultures molt ben fetes a l'arena. Per mirar-les no te cobren res, però si vols fer alguna fotografia te passen la bacina. Noltros n'hem pogut fer una clandestina.
Al cap de una mitja horeta hem arribat a les cases de Son Bóquer. Bóquer prové de “Bocchor”, important poblat talaiòtic situat al “Pedret”,a uns 200 metres al Oest de la possessió, que va ser adquirida a finals del segle XIX per Joan Capllonch, el qual, a la seva mort ho va traspassar al seu germà, el concertista i compositor Miquel Capllonch Rotger (1861-1935).

Allà, devora la casa, com que feia una bona ombra i era l’hora de berenar, hem aprofitat per menjar l'entrepà mirant las vistes que des de allí s’albiren del port de Pollença.  Després hem començat a caminar través d’unes enormes roques del Penyal Roig que tenim a la dreta, fins que hem vist a l’esquerra un caminoi de accés a un poblat format per moltes cabanyes ciclòpies que poden datar de 1800 a 1350 a C. I que està associat a diverses coves de enterrament que es varen descobrir a la muntanya pròxima.


A la dreta del nostre camí surt un altre sender que puja fins a la Serra d’Albercutx. Noltros continuam per la vall que forma aquesta Serra i la del Cavall Bernat, a on arriba un punt que els pins deixen pas a una vegetació baixa, sense cap ombra, que en un dia de sol i si no vas protegit, ho pots passar bastant malament, ja que quasi un quilòmetre ho fas entre mates de romaní, càrritx i garballons.  La Vall de Bóquer, amb el torrent que hi ha a la nostra esquerra, es va obrint cap a la mar. A dalt del Cavall Bernat, es pot apreciar “S’ull de Bou” a l’aresta de la muntanya del “Morro del Forat” de 320 metres, un enorme forat a la roca.
A partir del Coll del Moro, el camí es converteix en sendera que ens portarà a la Cala.

La platja verge de Cala Bóquer es d'uns 80 metres d’ample i es troba en una entrada del mar de 928 metres, a on els pescadors poden fondejar les barques en cas de mals temps. A més de la pedregosa platja principal, la extensa vorera de la Cala Bóquer té altres racons privilegiats com “Els Cingles”, la “Cova del Vell Marí” i a la dreta d'aquesta s’illot de “Es Colomer”,  símbol de la costa salvatge de la Serra de Tramuntana que només a 50 metres de la costa, la vigila majestuós.

Hem trobat molts de fotògrafs  amb càmeres i objectius impressionants, i es que a la primavera, la Vall de Bóquer constitueix un paradís pels ornitòlegs per la quantitat d’aus migratòries que es troben en aquesta zona, encara que noltros sols hem trobat moltes d’abelles i un falcó que ens vigilava des de les altures.

Després de descansar un poquet fent algunes fotografies, hem tornat cap enrere per anar a Cala San Vicenç. A la sortida de les cases de Bóquer, hem trobat una doneta ja molt major, que ha resultat ser la madona de la possessió. Un del nostres companys ha parlat una bona estoneta amb ella i entre una cosa i altra li ha contat que havia conegut dos dels fills de la casa, malauradament ja morts, cosa que ha provocat una emotiva conversa, la resta de companys han hagut d'esperar un poc.

Després el grup dels 7 magnífics han començat l’ascensió a la Cala Sant Vicenç per un coll que hi ha a Cavall Bernat. Els altres dos companys, els del cotxes, els han anat a cercar per esperar-nos per Cala Carbó, a on havíem d'arribar en una horeta aproximadament. Un d'ells ha fet de bon samarità i, apiadant-se dels companys que caminaven sota el sol, els hi ha portat refrescs, cerveses i sucs de fruites gelats, per tal que, amb aquesta calorada no arribessin deshidratats, la rebuda va ser espectacular, mamballetes i abraçades per agrair el detall del bon amic. Allà, devora Cala Carbó, hi havia els cotxes “graneres” que ens donen la possibilitat d'estalviar-nos el bus per poder tornar a casa.

Hem vist les tres cales, Carbó, Barques i Sant Vicenç i hem dinat de pa amb butxaca a una espècie de pinaret que hi ha per allí amb taules de pedra per dinar a la fresca.

Després de fer el cafetets habitual, als que ens ha convidat el company que celebrava el seu aniversari, hem davallat tots, còmodament, amb el cotxes “granera”.

En total una bona excursió, fàcil, de 11,050 quilòmetres i quatre hores de caminada efectiva.

Com que això de portar al grup avituallament fresquet en ple esforç ens ha agradat, hem demanat que per la propera cursa vingués també un equip de massatgistes per amollar els músculs engalavernats . Petició que no ha estat acceptada, per manca de voluntàries.
Fins a la propera!.

                       (Les fotos son de'n Miquel Barceló, Trigo i Lumer)
Vall de Bóquer
Les Cases de la possessió
Al fons el Port de Pollença
Cala Bóquer. Al fons Es Colomer.
L'aigua estava cristalina.
Un detall de'n "Trigo"
Cabres autòctones pasturan pel Vall.
Un boc a l'aresta des Cavall Benat.
Escultura a la platja del Port de Pollença.
Cala Bóquer.
La platjeta de Cala Bóquer.
Cala Sant Vicenç
Cala Barques
Id.
Id.
Cala Carbó.
Id.
Id.




viernes, 27 de abril de 2012

UN BODRIO CON LANZA.

Cuantas veces hemos pasado por delante de ese bodrio que se halla en la rotonda al lado de Carrefour. Siempre lo hemos mirado con estrañeza y cierto estupor. Nos preguntábamos que podría significar esa horrorosa figura con una lanza. Ahora lo hemos averiguado.

Se llama “El guardià dels vents del nord” y su autor es el Pollençí Joan Bènnássar. Hemos querido averiguar un poquito más sobre la estatua y su creador y hemos sabido que, Joan Bennàssar, se define a sí mismo en su blog comouno de los artistas más destacados de la pintura española contemporánea. Pintor y escultor, su carrera artística se inició de muy joven y ha ido siempre paralela a los lenguajes de su tiempo.


La pintura de este artista ha alternado la figuración y la abstracción. Hoy, sin embargo, llegado a una envidiable madurez creativa, ha conseguido construir un mundo propio, personal, único… Y esto sólo está al alcance de los grandes. Un mundo mítico, mágico, genial, donde la figura humana es la protagonista, en el que el pintor va a la búsqueda de la belleza absoluta, una belleza física, plástica, pero también espiritual.


Joan Bennàssar ha expuesto en las más importantes galerías de España, pero también en Estados Unidos, Alemania, Francia, México, Inglaterra, Italia y Costa Rica. Y formó parte durante años de la nómina de artistas de la Galería Maeght, para la que trabajó gente como Miró, Picasso, Matisse, Chagal o Braque. Su obra está en los principales museos y varias esculturas adornan las calles de Barcelona y Mallorca. Hoy vive en Pollença, en la calma de la Sierra de Tramontana mallorquina, desde donde crea una obra internacional y universal”.
En otro Blog leemos que “Joan Bennàssar nació en 1950 en Pollença y desde pequeño ya quiso dedicarse a la pintura. Estudió Bellas artes en la Universidad de Barcelona y manifiesta, que lo que realmente le interesa es la política de oposición franquista a la que se dedica hasta 1975 en que pierde el interés y se dedica de nuevo a la pintura, pasando temporadas en Inglaterra y Pollença hasta que se instala definitivamente en Barcelona. En 1985 reside unos meses en México, estancia que influye en su pintura en cuanto a los colores y lo aleja de la figura humana, centrándose en las cosas y objetos que le rodean. Desde entonces alterna la presencia y ausencia de la figura en su obra. Actualmente vive y trabaja en Pollença.
Ha expuesto entre otros países en España, Alemania, Suiza, Francia, Inglaterra, Costa Rica y Japón. También es abundante su producción escultórica y cerámica”.
Volviendo a la estatua que nos ocupa, Bennàssar la creó en 1998 con motivo de la Universiada. Pertenece a la serie “Universiada 99” y estuvo durante un tiempo expuesta en Sa Faixina hasta que la trasladaron (no nos extraña) a la rotonda actual a la salida del centro comercial que hemos mencionado.
El material que empleó es hormigón y hierro. Hemos leído que la alta figura (estrecha vista de frente y amplia con joroba vista de perfil) sosteniendo una especie de lanza, está hecha de esta forma  porque “La estrechez en su frontis y la amplitud en su perfil se debe a la forma “aerodinámica” que tiene, porque se enfrenta a los vientos”. ¿?.
Pues bueno, que por saber nada quede. No dudamos que el amplísimo currículum de exposiciones que ha realizado Bennàssar le avalan como excelente pintor, escultor y ceramista. Pero un fallo lo puede tener cualquiera ¿no?, porque no todo lo horroroso es arte, ¿o sí?. Nosotros en nuestra modesta opinión y habiendo leído lo expuesto, pensamos que quizás, con motivo de la Universiada, Bennàssar quiso hacer la figura del clásico atleta griego lanzador de jabalina y le salió el bodrio que le salió. Porque mira que está mal hecha la figura ¿eh?. Buscar el nombre del “guardià del vents del Nord” se nos antoja que le debió costar más tiempo al autor que hacer la propia figura. Si se quería referir al dios mitológico Eolo, como guardián del viento, hasta podría considerarse como un insulto. No lo creemos. Lo que sí creemos que una obra que ha salido mal, no tiene que ser expuesta.
En fin, a ver si el viento le puede alguna vez y lo tumba algún día para que no se vuelva a levantar. Sa “bubota”, el nombre con el que algunos niños lo tienen bautizado, no merece estar en ningún sitio público.
Es muy curioso ver con que pulcritud realiza Joan Bennàssar sus obras. Hasta las pisotea incluso con suma delicadeza. Vean, vean, que curioso.

miércoles, 25 de abril de 2012

PORRUSALDA (en mallorquí PORROS AMB BACALLÀ)


Con los puerros que me dió mi cuñado de su huerto, vamos a hacer una "porrusalda".

Ingredientes para cuatro personas

7 u 8 puerros
6 o 7 patatas
3 dientes de ajo
2 cucharadas de aceite de oliva virgen extra
caldo de verdura
1 lomo de bacalao desalado

"Rompemos" las patatas en trozos no muy pequeños.

Hacemos un caldo de verdura como queramos. Yo he usado un brik de esos que venden ya con el caldo hecho. Lo ponemos al fuego y echamos las patatas.


Seguidamente en una sarten salteamos el ajo cortado a láminas en el aceite de oliva.


Cuando empiecen a estar dorados echamos los puerros cortados a trozos más bien gradecitos.


Lo salteamos un poco. Cuando las patatas ya estén un poco cocidas echamos el puerro en el caldo. Deshacemos el bacalo como nos apetezca (desmigado, trozos medianos, grandes, etc.), lo salpimentamos y lo rehogamos un poco en la sarten. Luego lo echamos también al caldo.


Probamos el punto de sal y dejamos cocer un poquito hasta que las patatas estén hechas.



¡Y ya está!. Eh!, ha salido buenísimo. Muy rápido, y facilísimo de hacer. Otra vez pondré unos huevos hervidos partidos por la mitad. Han de quedar muy bien.

 

¡Buen provecho!.

lunes, 23 de abril de 2012

ANNI B SWEET.


Como ya hicimos con Andrea Moti, hoy hablaremos de una cantante excepcional que se está abriendo paso en el mundo de la canción por ella sola.  Es Ana López cuyo nombre artístico es “Anni B Sweet”.

Nació en Málaga en 1988, estudió en un Colegio británico y pertenece al movimiento “indie” (independent) donde los músicos hacen lo que desean, no sólo en la música sino también en la manera de ver la vida. Ser “indie” es hacer las cosas a tu manera, asumir tus propios riesgos y apostar por tu propio trabajo. El “indie” musicalmente hablando se puede definir como un movimiento independiente cuyo lema es “hazlo tu mismo”; por eso, suele ser siempre algo nuevo y diferente lo que ofrecen sus autores. Huyen de los patrones establecidos al encontrarse alejados del término comercial, porque buscan crear un estilo propio, un estilo personal.

Anni B Sweet escribe sus canciones principalmente en inglés y su estilo, suave y melancólico recoge influencias de la música folk y pop indie.


A los 9 años ya  compuso sus primeros temas. Se trasladó a Madrid para estudiar arquitectura y es aquí donde comenzó a dar conciertos a principios del 2008 en pequeños Club de la Capital. Graba su primera maqueta con Javier Doria y Brian Hunt y consigue ganar y alzarse con el primer premio del concurso de maquetas de la Revista “Mondo Sonoro”, además de conseguir una gran difusión de sus canciones a través de Internet.
Annie B Sweet ha actuado ya en países como Francia, Alemania, Inglaterra, Suiza, México, Japón…El 28 de abril de 2009 publicó su primer disco “Star, Restart, Undo”. La canción “Take on me” el grupo “A-ha” la incluye en la segunda edición de su disco unos meses más tarde. Es muy buena esta canción.

Mañana, 24 de abril, saldrá su segundo álbum “Oh, Monsters”, del cual hemos podido coger una de sus canciones.

Con este nuevo disco, la fama de Annie debería estallar del todo, tanto para el público indie o no indie, porque los que saben apreciar lo bueno disfrutan oyendo a estos cantautores que son capaces de deleitar al público con sus melodías y sus fantásticas voces.
Dice Juan Manuel Freire que  “Ana-Anni inventa canciones desde los 7 años, y eso se nota. En el principio fueron improvisaciones a capela desde el asiento trasero del coche de su padre; bosquejos de canción inspirados por lo que veía o sentía en ese momento. También se le daba bien hacer freestyle pop sobre los samples de un órgano de juguete. Llegarían después los primeros grupos: uno de versiones, otro más serio y de rock’n’roll, o aquel dúo con un amigo bajo la briosa influencia de Belle and Sebastián. Y al final del camino –o el brillante principio, según se mire– sus canciones en solitario, su versión personal e intensa del legado de Bob Dylan, Joan Báez, Kate Bush o Cat Power. Ya en Madrid grabó una maqueta con Brian Hunt (Templeton, Half Foot Outside) y Javier Doria (The Melocotons) y el resto vino solo: éxito total en MySpace, victoria en el concurso de maquetas de Arindelle Records y EGO, número uno de las mejores maquetas del 2008 para la revista Mondo Sonoro, shows abarrotados, una invitación para talonear a Antonio Vega o, at last but not least, su condición de fichaje estrella del FIB… sin disco en la calle.

El porvenir de esta chica debería ser dulce, como su apellido artístico o las canciones de ese primer disco tan poco primerizo. “Iniciar, reiniciar, deshacer”, dice el título. Por supuesto. El caso es no conformarse, sino pelear –suavemente– por la vida o la música que uno desea. Y así surgen canciones como estas doce primeras de Anni B. Sweet, de apariencia sencilla pero arreglos trabajados, instrumentación riquísima y malabarismos sonoros; Brian Hunt vuelve a lucirse en la producción como ya hizo en la maqueta. Por momentos deja uno de pensar en el canon folk clásico para hacer comparaciones con Micachu, St. Vincent y otras chicas traviesas del (art-)pop moderno. Son canciones dulces pero menos, porque en esas melodías de parque en primavera puede haber espacio para preguntas difíciles; dudas sobre sentimientos de uno mismo y del otro, angustias cotidianas, traumas latentes. Canta Anni en “Mr. D”: “Supongo que tengo que coger mi guitarra una vez más / y cantar mis últimos pensamientos sobre nuestro amor imposible”. Lo canta en inglés convincente –estudió en un colegio británico–, como todo el disco, salvando “Tumbado en mi moqueta azul”, la única canción no compuesta por ella.


Al final suele haber un rayo de sol colándose por la ventana: ella olvida, perdona y gana. Y todos ganamos escuchándola. El viento se serena, las nubes se quedan en leve adorno y el invierno acaba de una vez. Gracias”.

domingo, 22 de abril de 2012

TALAIA MOREIA PER S’ALQUERIA VELLA D’AVALL.



Dijous 19 d’abril. Avui ens n'anem a la Serra de Llevant, cap Artà. Volem pujar  al Cap Ferrutx fins a la Talaia Moreia, una excursió de 14,930 quilòmetres que hem fet en 4,26 hores.
En un parell de cotxes hem arribat a l’aparcament del Parc natural de Llevant, a S’Alqueria Vella d’Avall, a Artà. Hem agafat els atapins i ens hem posat a caminar cap el “Campament dels soldats”, on hem arribat pel camí del presos en trenta minutets. Allí hem berenat. Varem estar aquí l’any passat quan varem anar a S’Arenalet des Verger (pensem tornar-hi aquest any quan faci més calor  perque val la pena anar en ple estiu per banyar-se  en aquelles aigües verges).
Hem topat un dia variant, amb estones de Sol i estones de niguls, però la temperatura es molt bona  per fer aquesta excursió.

Per el camí que varen fer el presos republicans que varen estar empresonats en aquest campament, ara convertit en pista forestal, hem començat a caminar. Es un bon camí per practicar el senderisme y el Nòrdic Walking. El 70% d’aquesta excursió transcorre per aquest camí i el 30% restant en la pujada i davallada cap a Sa Talaia Moreia, trescant, perquè no hi ha cap caminet. S’ha de anar pels càrritxs, seguint unes fites de pedres vorejant l’aresta des Coll des Vent, on els precipicis que donen a la part de Betlem impressionen de bon de veres.
Mentres vas pel camí, les vistes cap al Verger d’Albarca son meravelloses. Anem traient fotografies però el temps canviant  ens fa sospitar que algunes no sortiran lo suficientment clares per gaudir d’aquestes imatges. Hem arribat a un lloc del camí a von hi ha una vintena de bous pasturant. Ens han mirat mentre passàvem rapidet, no fos cosa que qualque animalet tingués males puces.

Un grupet del nostre equip ha començat a pujar per un caminet que hi ha a la esquerra, mentre la resta que veníem endarrere pel camí, quan ens en hem adonat  hem començat a trescat per anar amb ells, a excepció del veterà del grup que ens ha dit que ell continuava pel camí… Al cap de una estoneta el caminet ens ha portat de nou al camí a on ens estava esperant el nostre company. No se n’ha fotut de noltros, però hem fet una bona pardalada...
Altra vegada tots plegats hem continuat fins arribar a la fi del camí. Ara havíem de pujar cap a sa Talaia. En aquest punt el nostre company més veterà ens ha dit que ell no pujava i que ens veuríem als cotxes després de dinar.  Molt bé. Hem  començat a pujar devora una reixeta que està col·locada just a l'aresta del penya-segat que dona a la vessant de la Badia d’Alcúdia , fins que hem trobat un botador per passar a l'altre costat. Ho hem fet sense cap novetat i puja que te puja a través del càrritx i els matolls (no hi ha cap caminet) seguint unes fites de pedres, hem albirat al fons la Torre de vigilància de sa Talaia Moreia. Ala idò, fins allà hem de arribar!.
Aquesta pujada es ben fotuda, encara que gaudeixes de unes vistes impressionants, tant a la vessant de la Platja de Muro com a la vessant del Parc natural de Llevant. I com tot arriba a n'aquest mon, hem coronat el cim de Sa Talaia Moreia, de 433 metres i hem esperat a la resta de companys devora la Torre  Aquesta Torre (que data del any 1580)  te l’entrada casi a dalt de tot. Hi ha una escala de ferro  -gens segura- que dos de noltros hem pujat per veure que  hi avia allà dins. Res, una cambra amb palla, per que segurament algú ha dormit allà dins.
Quan hem estat tots junts  hem co-mençat a gaudir de les vistes que des de allí s’albiren. Com anècdota direm que un de noltros ha demanat a on era
el Cap Ferrutx ¿?... Cagon dena!, es veu que ha tingut un lapsus per la pujada. Quan li hem dit que ho estava trepitjant, les rialles han estat generals.

Després de una bona estona de gaudir aquell moment, hem començat la davallada pel mateix lloc que hem pujat. A meitat de camí, devora el vèrtex de la vesant del Coll des Vent, els que anaven endavant s’han aturat pels càrritxs per dinar. Ala idò. Allà mateix hem tret el pa que dúiem a la taleca i hem dinat a un mirador únic al mon. Per un costat s’albirava Betlem, la Colònia de Sant Pere, S’Estanyol, Ca’n Picafort, la Platja de Muro...i per l’altra, tot el parc natural de llevant.  Després de dinar a un de noltros li ha entrat el xubec i a fet una dormideta per damunt les  carritxeres mentre tant els  altres discutien de funerals i enterraments. El que dormia devia estar a la glòria, perque roncava de bon de veres. La temperatura era ideal i el soleiet  ja començava a picar un poquet.
Hem dexondit  al company i tots plegats hem continuat el descens fins arribar altra vegada al camí. Aquest camí es llarguet, però pla, lo que s’agraeix després de la pujada i davallada a Sa Talaia. Com anècdota, hem trobat als  bous del dematí que estaven aquest pic envaint el camí. Glup!. No ha passat res, perque noltros hem passat entre ells mentre ells han passat de noltros.

Ara el temps havia canviat I els niguls havien desaparegut tots. L’atmosfera neta ens permetia  albirar la silueta de l’illa de Menorca perfectament, com millor es pot apreciar a la fotografia d’en Miquel.

Quan hem arribat a l'aparcament de l’Alqueria, allà estava el nostre company que ens ha rebut amb el braços oberts!.

I res més. Una excursió molt bona que hem fet en el dia i el temps ideal per fer-la. Després del cafetet de sempre  a  un bar d’Artà, ens hem acomiadat fins al proper dijous, si Déu vol.

Salut per a tots!.
                                        (Fotos: Miquel Barceló, Trigo i Lumer)
Campament des soldats
Badía d'Alcudia
Talaia Moreia
Vistes cap Formentor
Vistes vesant Nort
Vistes vesant Sur. Albarca
Vistes des de Cap Ferrutx

Interior de Sa Torre

Punta des Calò

Panoràmica de sa Punta des Calò

Detall den Trigo

Id.

Torre de vigilància de Sa Talaia Moreia

Foto: Trigo

Id.
Panel indicatiu