MIRAMAR. MIRADORS DE S'ARXIDUC. S'ESTACA.

 Miramar. (1ª crònica)

Després del parèntesi pasqual tornam a les nostres habituals sortides hebdomadàries. Avui, a indicació dels nostres guies més experts d’aquesta zona hem anat cap a Valldemossa a passejar pels antics miradors de l‘arxiduc, deixam els cotxes a Ca Madò Pilla i, després de botar una paret feta expressament per impedir el pas i no fer cas d’un rètol que ens advertia del perill del camí en mal estat i ens recomanava no passar, passam.

Realment el camí està molt deteriorat, els esglaons del tram inicial, darrera la piscina del hotel La Encina, estan mig esbucats, el trispol de ciment romput en mil bocins i les baranes que ens protegeixen del gran desnivell han desaparegut, un gran pi caigut per l’efecte d’alguna tempesta està travessat sobre el camí i ens barra el pas, tots l’hem hagut de botar passant per damunt ben eixancats (tots menys un que l’ha passat per davall) amb greu perill de la nostra més intima integritat física.

A pesar de tot, seguim, arribam al primer mirador, el del Pi, el seu nom és ben explicit i lògic, hi ha un pi al bell mig, una plataforma quadrada protegida per una paret de pedra d’uns cinquanta centímetres d’alçada sobre un esfereïdor penya-segat amb una caiguda vertical immesurable, això si, la vista sobre la costa nord valldemossina és impressionant, la mar en calma gràcies al vent de migjorn ens ofereix totes les tonalitats del blau, la escarpada costa baixa sobtada, brava i amb força a trobar les cristallines aigües, una meravella.

I seguim en direcció nord, ara el camí s’ha tornat més estret, escassament tres pams, hi han arbres caiguts, càrritx i altres obstacles que fan mal passar, a la nostra esquerra un estimball vertiginós cap a la mar sense cap protecció, dissortadament al grup hi ha dos membres que pateixen de vertigen i no poden seguir aquesta (per a ells) perillosa ruta i decideixen tornar enrere, per no perjudicar a la resta decidim que ens anirem comunicant per telefon i ens trobarem al final.

Els dos prudents caminaires desfem el camí descrit fins aquí i, en arribar a la carretera seguim cap a Miramar i entram al monestir del mateix nom, fundat el 1276 per Jaume II, a petició de Ramon Llull, per acollir un col·legi de missioners dedicat a l'ensenyament de l'àrab i d'altres llengües orientals, ara el recinte es propietat privada i es pot visitar previ pagament, nosaltres no trobam ningú i hi entram, fem una volta als edificis i pels jardins, admiram una part del claustre, fet construir per l'Arxiduc a partir d'unes arcades gòtiques del segle XIII provinents de l'antic convent de Santa Margalida de Palma i ens en tornam.

Partim amb la intenció d’arribar a la ermita de Valldemossa, hem de fer un tram de carretera i novament ens posam en perill, els cotxes i els ciclistes ens passen ben arran per aquesta carretera sense voreres ni llocs on refugiar-se, hem d’anar un darrere l’altre, a l’alçada de can Costa trobam el desviament cap a la ermita i ja fora de perill ens aturam a berenar, en acabar seguim el camí fins arribar al nostre destí.

L’ermita de la Santissima Trinitat fou bastida a partir del 1648 quan l’ermità Joan Mir de la Concepció, natural d’Alaró i fundador de la congregació dels ermitans de Sant Pau i Sant Antoni, va cercar recés a les contrades de Miramar on, tres segles abans Ramon Llull cercava Déu en la contemplació. Accedim al recinte eremític per una entrada coberta que dona accés al pati tot empedrat, amb un coll de cisterna al mig, també de pedra, hi ha la porteria amb una petita botiga de records, les dependències dels ermitans i la capella dedicada a la Immaculada Concepció, seguint el pati i baixant uns esglaons trobam un mirador que ens ofereix des d’aquesta altitud l’espectacle grandiós de la mar, a mà dreta, tota la pau del petit i apartat cementiri dels ermitans.

A la sortida hem vist l’hort dels ermitans, una enveja pels qui intentam fer d’hortolans ocasionals, lletugues, cols, porros, cebes i alls, ni una mala herba, la terra treballada i adobada a punt per a la sembra d’estiu, a un racó les aromàtiques i a l’altre flors, una passada, son ben feiners aquests ermitans!

El recinte exterior de l’ermita està tancat envoltat de malla metal.lica, però al costat d’una porta tancada amb pany i cadenat la reixeta està rompuda i permet el pas, hi ha un camí ben visible i el seguim, després d’un mirador natural on es veu la mar i la torre de Son Galceran, just en aquest lloc, el membre més prudent de la estranya parella ha tengut una revelació fisico-espiritual i ha tornat a l’ermita a cercar la necessària intimitat per aliviar-se el cos, l’altre, ara en solitari, segueix el camí que va en direcció nord i s’endinsa al bosc espès i frondós, alzines i arboceres, mates de llentrisca i xiprell, aquí i allà antigues sitjes de carbó i les restes d’un abeurador pel bestiar “la bassa dels porcs” més endavant les runes de les ermites velles, probablement el lloc on es bastí la primera ermita, el camí continua, sembla que va en direcció a Deià, un altre dia ho haurem de comprovar, ara es el moment de tornar cap a l’ermita i retrobar el company ara feliç d’esperit i alleugerit del cos.

Quan ens disposam a dinar a la formidable taula de pedra d’una sola peça que hi ha al principi del camí ens telefonen els del grup dels agosarats dient-nos que ja son a S’Estaca i que si volem dinar junts ens hi esperen, naturalment que volem compartir el moment de l'àpat però, hem de baixar de l’ermita, tornar endarrere a Ca Madò Pilla, agafar el cotxe i baixar cap al Port de Valldemossa, sis quilometres de sinuosa carretera on amb prou feines hi passa un cotxe, cap allà que partim.

Seguim les expertes indicacions que ens porten fins a les darreres corbes del camí, gairebé ja som al port però no trobam la desviació que ens diuen, creuam diverses telefonades i no identificam el lloc, donada la hora i el camí fet decidim que ja es hora de dinar i així ho hem fet, cada grup on es troba, nosaltres al port, davant la mar, ben arrecerats davall una porxada, en acabar hem anat a prendre cafè al mateix port.

Al cap d’una estona ens tornen a telefonar els de l’altre escamot i ens diuen que ens esperen al punt quilomètric 4 de la carretera. Partim i els recollim, tots, menys un que ha de tornar prest a ciutat, anam a Valldemossa a prendre una xocolata i una coca de patata mentre ens explicam les experiències de la jornada i decidim programar les properes sortides, sempre que es pugui, al gust i possibilitats de tots.

Salut per a tots i fins a la propera.

EMBAT (Bunyola)

ELS MIRADORS DE S’ARXIDUC. (2ª crònica).

Haureu vist que, una altra vegada, hi ha dues cròniques. Es perque el nostre grup “Ses Rata-Pinyades” ha tornat  a dividir-se per fer dues excursions diferents el mateix dia… La crònica anterior del nostre company EMBAT, ens ha descrit perfectament  la ruta que han fet els dos dissidents d’aquesta vegada. La resta hem fet l'excursió planejada dels Miradors de s’Arxiduc, que es una de les més macas de l’Illa.

L'única cosa que discrepem de la crònica, és sobre la forma que explica el moment de l'escissió del grup. La veritat és que el punt  per on havíem de passar era bastant perillós. El camí era molt estret en aquell indret com bé diu el cronista, i es que el “tall” del precipici impressionava de debò. Però la decisió de tornar-se per enrere, a partit del  “padrinet” del grup que ha dit: “EEEEh?, jo per aquí no pas!”. Hem intentat convèncer-ho , però res de res. “Que no hi pas!”  De sobte, hem vist que l’altre company,el cronista anterior, estava ajupit inclinat cap a la roca ... Li haurà pegat ara un atac de “lumbago”, hem pensat. Però quan li hem demanat que li passava,  ens ha dit balbotejant:  “M’ha entrat rampa a les cames!”...  Vatuadell !, era un atac de paparrò!. No ha valgut de res que intentéssim convèncer-los que passessin aquell tros de camí sense mirar cap a baix, més encara quan el més valent del grup (avui) havia explorat el mateix i ens deia que solament  era un tros perillós, que després el camí s'eixamplava... “És teu cullons” li ha dit el “padrí”, “jo per aquí no pas, i no pas!. Au , ja ens vorem després”. I ha començat a caminar de retorn a la carretera mentre l'altre company, més blanc que el guix, li seguia darrere encorbat cap a la paret, “Esperem... esperem... que jo vinc amb tu…”

Així que els quatre restants, els mes valents, no ens ha quedat més remei que continuar tot sols.

Se'ns ha ocorregut  fulletjar a casa el llibre del Arxiduc LLuís Salvador  “Die Balearen” i la veritat que, ningú millor que ell, pot descriure aquesta excursió encara que hagin passat més de 130 anys. Els indrets que descriu estan perfectament identificats i es un plaer lletgir-ho.  Diu l’Arxiduc: “Todo el territorio de Miramar está surcado por innumerables senderos; bosque  y trechos cultivados se entremezclan multicolores. Bajando desde la plataforma de la casa(…) todos quedan sorprendidos al mirar hacia abajo y ver la vertiginosa profundidad hasta el mar, donde los botes parecen pequeñas boyas; ese mar que acantilado tras acantilado, estribación tras estribación, se va sucediendo desde la Foradada con su aspecto de esfinge hasta la Punta de s’Aliga en Banyalbufar.  Un camino que se desliza entre pinos(…) y que se adentra en el encinar, conduce de la Torre del Moro hasta la capilla del beato Ramón Llull tallada en las rocas…Junto a un roquedo rodeado de pinos y encinas, comunicado con la roca más próxima mediante un puente, se levanta la monumental capilla del beato Ramón .

La primera piedra se puso con ocasión de celebrarse el 600 aniversario de la fundación de Miramar, el 21 de enero de 1877(…) Se trata de una sencilla rotonda románica con un sendero alrededor  y una barandilla de hierro, desde la cual se disfruta de una sobrecogedora panorámica en todas las direcciones. El mismo acantilado más arriba del puente proporcionó el material para la construcción de la capilla; una piedra caliza que se trabajó con sillares cortados de forma regular. El techo, el portal y el revestimiento interior están realizados con “pedra de Santanyi”. En el hueco del ábside por encima del altar hay una estatua del fundador realizada por Dupre en Florencia.

El pavimento está hecho con toda clase de mármoles”.

Ja veieu en la fotografia com es troba en l'actualitat  la capella que relata l'Arxiduc. Algúns amb “seny” ha anat recollint les pedres tallades que han caigut i les ha col·locat al costat de la resta de la capella esperant, suposem, que algú prengui la determinació de restaurar-la. No ha de costar molt la seva restauració, però els nostres polítics estan més pendents de la construcció del macro-hotel de Sa Ràpita que de recuperar el nostre patrimoni històric.

Però seguim amb la nostra excursió. Diu l’Arxiduc en el seu llibre, que “En estos parajes puede descansar uno durante horas sin que nada ni nadie venga a perturbar su reposo. Cuando se está sentado en el salón de la casa (Miramar) contemplando desde tres ángulos el mar a sus pies, se cree uno estar en un barco; la gaviotas revoloteando por los alrededores hacen más verosímil esta sensación. Se deja uno llevar entonces por la fantasía a los más distantes lugares y cuando al final el sueño se desvanece se da uno cuenta con gozo de que permanece todavía en este bendito lugar de la tierra”.  És una gauda llegir el llibre de l'Arxiduc havent estat pels llocs que ressenya. T'adones que tot el que assenyala és la pura realitat arribant afirmar que la “Costa Nord” gens ha d'envejar a cap altre lloc del món.

Haurien d'adonar-se aquests que només saben fotre els nostres diners, que ja hi ha molt turisme que ve a practicar senderisme a la nostra Illa. Els que fem excursions ho tenim més que comprovat. I no parlem del cicloturisme, el qual ja ha agafat una força digne de ternir-ho ben en compte. L’estacionalitad del nostre turisme podria deixar de ser-ho, si els inútils que ens dirigeixen cuidessin una miqueta més aquestes activitats. Per tots els llocs ens trobem estrangers perfectament preparats i informats dels itineraris de les excursions. És gent preparada i respectuosa amb el mitjà. S'adonaran algun dia aquests del Consolat?.

Bé, anem ja a acabar. Del Mirador de la Ferradura (que anomena l’Arxiduc como “el más bello lugar”) baixem per un camí que hi ha a la seva esquerra fins a ses roques on l'Arxiduc muntava allí la seva caseta de fusta per banyar-se en aquestes aigües transparents. Després hem cercat  el camí que ens portaria a S’Estaca. Ens hem equivocat (com sempre passa) i hem sortit just davant de la Casa de Michel Douglas. Mira per on hem vist la casa per afora i els vinyers de Malvasía perfectament cuidats,  fet que fa referència tambè l'Arxiduc. Al final hem acabat a la Cala de S’Estaca, aquest pintoresc lloc de pescadors amb les seves casetes juntes just damunt del mar, que fan que aquest racó sigui únic al món.

Des d'allí ens vam posar en contacte amb els nostres companys acollonits i la resta ja ho sabeu.

Una excursió inoblidable en la qual pots estar traient fotografies i filmant cada racó. Una autèntica passada.  En total 7,590 quilòmetres de pujades y davallades i 4,15 hores de caminada. Que raro, avui ningú s’ha queixat de les seves malalties...

Per cert, en vist a la premsa d’avui, que aquest divendres se celebra la cursa “IV Ultra Mallorca Serra de Tramuntana” , una carrera  de ultra resistència a peu de 106 quilòmetres que va des de Andratx a Pollença i que consta amb més de 500 participants entre nacionals i estrangers. Això es una bona noticia, perque sense cap dubta, els organitzadors donen a conèixer la Serra per tot al mon.  Diu la noticia que el Director  General de Esports del Govern de les Illes, Javier Morente, “ha agradecido a los organizadores privados el trabajo que han realizado para conseguir que Mallorca pueda acoger estas carreras de nivel, con la repercusión internacional que  conlleva”. No està empegueït?. Que pinta doncs el Govern en aquesta cursa si no ha aportat res?.  Haurem de aprendre a organitzar els ciutadans actes promocionals de la nostra illa prescindint dels nostres polítics que no més van a lo seu i a fotre al ciutadans. Molt bé pels organitzadors, però altra vegada prescindiu dels polítics!. Ànim Tófol, Ànim Miquel!.

Fins la propera!.
                                            Fotos: Trigo, Miquel Barceló i Lumer