miércoles, 22 de febrero de 2017

LOS “BEACH BOYS” EN PALMA.



El 18 de Junio próximo vienen a Palma para ofrecer un único concierto en España, los “Beach Boys”, que actuarán en “Son Fusteret” a las 22’-horas.


Love, fundador del mejor grupo competidor de los Beatles en la década de los 60, encabeza una formación que completan el guitarrista Jeffrey Foskett, el bajista Brian Eichenburguer, el batería Tim Bonhomme Cowsills, el guitarrista Scott Totten y el teclista Bruce Johnston.
Como vemos únicamente Mike Love y el teclista Bruce Johnston (este último se incorporó al grupo en 1964 cuando el lider del conjunto Brian Wilson dejó de ir a las giras) formaban parte de los “Beach Boys” pioneros.

Los auténticos, los “Beach Boys” que causaron sensación en los años 60, eran los hermanos Wilson (Brian, Carl y Dennis) junto con su primo Mike Love y Al Jardine; incorporándose más tarde Bruce Johnston por los motivos que hemos citado.
Pese a que los hermanos Carl y Dennis Wilson murieron (este último falleció ahogado por haber tirado en un arrebato sus pertenencias desde su barco al mar y lanzarse después para  recuperarlas) y la vida atormentada del único superviviente de los hermanos, Brian (la voz mas aguda del grupo), no han dejado de actuar a lo largo de los años con otros componentes.
Los  cien millones de discos vendidos avalan a uno de los mejores grupos musicales de la historia. Canciones como  Good Vibrations, California Dreaming, Surfing U.S.A... por poner unos ejemplos, las tenemos grabadas en nuestra memoria los que tuvimos la suerte de vivir aquella época.



Los “Beach Boys” sobrevivientes de aquél grupo que comenzó en 1961, se reunieron el 13 de junio de 2006 para la celebración simultánea del cuadragésimo aniversario del álbum “Pet Sounds” y del doble platino para su canción Sounds of Summer”. También en el 2011 se volvieron a unir para celebrar el quincuagésimo aniversario del grupo, aunque como hemos dicho, a lo largo de la historia no han dejado de actuar con diferentes miembros.


Es cierto que para los que ya somos carrozas los “Beach Boys” pioneros fueron los mejores, pero no es menos cierto que las variaciones que han hecho con sus integrantes, son dignas de admirar y de escuchar... aunque solamente sea para volver a oir aquellas hermosas canciones que no olvidaremos jamás.

sábado, 18 de febrero de 2017

POEMES D'UN OBRER (I)




S’ASE DE SON CORCÓ

A Son Corcó hi ha un racó
amb cadires foradades
per que hi seguin ses senyores
adressades al forat.

Pensau que no hi ha més goig
que un forat ben tapat
per s’ase des senyor,
que té allò que minva i creix
i tapa forats quan l’amo ho diu.

Però no sigueu malpensat
per postures coincidents
no fos cosa que el cel us castigues
a s’entrefoc de ses dones,
on els homes s’hi perden
quan fa calor d’estiu.

Per que allò que tenen homes i ases
no s’estira sempre igual,
i si de gruix em de parlar,
val més deixar-ho anar.

Així que no us na rigueu dels ases amb pardal,
que quan el davantal ens posam,
tapam allò petit
que els ases saben fer créixer
i nosaltres mostrar-ho com un confit.


AL.LOTA ESTIMADA

Passen anys
passa el vent,
passen ocells
cantaires I cridaners,
com onades d’escuma blanca
que batetjan nostra terra,
i els vells miren
i troben a faltar,
força de jove que minva
i temps que passa de bades.

No hi ha mur però que aturi
la teva veu estimada,
ni tans sols un record de jovent
que els núvols han xuclat.

He encès una llàntia,
una nit de records,
i no trobo el que cerc,
per que ma vida no em deixa
sortir de la nit.

Tan em dona
per que llum de Sol puc veure
que reflexa el teu somriure,
i això vida meva
és com la gebre que la terra rega
per que broti una flor
que amb el cor et donaré.
                   
         
 (Miquel Sineu)


lunes, 13 de febrero de 2017

ERMITES VELLES.


Avui ens toca anar a Valldemossa per fer la ruta de les “Ermites Velles” i per això hem aparcat  els cotxes devora l’hotel de Ca Madó Pilla. Ens faltaven 5 caminaires que per diversos motius no han pogut venir.  El dia no es molt bó. Ha plogut bastant per Valldemossa unes hores abans de arribar-hi noltros, el que ens fa pensar que trobarem el camí molt banyat, encara que el cel, entre el niguls, deixa passar a vegades el Sol. Ja vorem.

Ben equipats començam a pujar per la sendera que hi ha just davant del Hotel esmentat. 

Cal dir que aquesta ruta es pot fer amb moltes variants. Noltros hem triat aquesta circular de 4,950 quilòmetres, curta, per alguns una passejada, però per altres no gaire còmoda per les contínues pujades y davallades que trobarem.


Pasam per devora la barrera i començam a pujar per un tirany pesadet cap el tupi’t bosc d’alzines per on circularem durant tota la cursa. 

L’excursió no te pèrdua perque anem sempre per un camí de carro que no més l’abandonarem per visitar els miradors que l’Arxiduc va construir.

En no res arribam a L’Ermita de la Trinitat.



Aquesta es l'única ermita que encara està habitada. 

Veiem els seu hortet magníficament cuidat.

Visitem la capella a la vegada que gaudim de les vistes que des de el balcó del seu mirador es pot contemplar.

Impressionants.

Després tornam enrere un poquet per visitar el “Bufador”, una cavitat en les roques per on se filtra el vent i que romandre amb una petita porta que es pot obrir. 

A devora aprofitem per berenar en els bancs de pedra que hi ha.

Uns minuts mes tard començam a pujar pel camí que puja en suau pendent i contemplam els rotllos de sitja i restes de barraques de carboners que hi ha per tot arreu.

Forns de calç.

Forns per fer pa etc.etc.

Totes aquestes restes ens fan pensar en  l’activitat que havia en aquest indret anys enrere.

Continuam pel camí i veiem la “Bassa dels Porcs” una bassa molt gran feta aposta per recollir aigua i arribam al recinte de Ses Ermites Velles.

Aquí es poden veure perfectament les restes del tancament i de la construcció de les dues Ermites de Sant Pau i Sant Antoni que van haver-hi aquí al segle XVI.

Sortint del recinte de les Ermites seguim una sendera en direcció cap a la mar que ens porta a la “Capella des Puig des Verger”, d’estil àrab.

També el “Mirador dels Ermitans”, ara sense vistes per el tupi’t que es troba el bosc d’alzines i que empraven els ermitans per meditar.

Continuam la caminada i la brusquina ens fa aturar-nos per agafar els chubasqueros, capells, paraigües... brusquina que es tura totduna i ens trobam ara caminant tots tapats amb un soleiet que passa entre els arbre i altra vegada a guardar tota la roba de pluja.

Visitam el mirador del “Pla de l’Ullastre” de forma ovalada i ara també sense vistes.

Aprofitam el poquet  soleiet que deixen passar les alzines per dinar. Fa frescor, el aire es fred i un de noltros comença a xerrar amb afonia…el “me-meu” li ha començat a visitar.

Passam devora un coll de tords i visitam “Sa Cova d’en Ramón LLull” que es troba senyalitzada amb una creu de fusta  i està ben a prop.

La cova es petita amb un finestró i segons la tradició aquí va viure en Ramón Llull. 


Al fons de la cova hi ha un relleu que data de 1627 del Beat oferint la seva obra a la Mare de Deu.

Després de caminar un poquet mes també trobam el mirador de “Son Gallard” de forma trapezoïdal.

No gaire no més endavant passam per altra coll de tords i travessam una paret que es la divisòria dels termes de Valldemossa i Deià.

El mirador dels “Tudons”, una joia que va fer construir l’Arxiduc,  es puja per unes escales i es l’únic que ara per ara gaudeix de vistes.

Sa Foradada, Miramar, Son Marroig i al lluny El Puig Major que es troba nevat.

Ara ja no més ens queda continuar el camí que bordeja la carretera fins arribar a l’hotel de Ca Madò Pilla des de on hem partit.


Com sempre per uns ha estat una bona excursió, per altres un passeig per la muntanya i per altres interessant per veure les restes de tot el que va haver-hi allí, pensant l’extraordinari que devia ser quan els miradors servien per el que es varen construir: mirar, meditar i contemplar les vistes de la costa Nord ara completament tapades.

Uns chocolates i cafés amb llet bens calentets amb coques de patata de C’an Molines de Valldemossa, posaren punt i final a aquesta jornada d’excursió per la Tramuntana.

Fins la propera!

(Fotografíes: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)



lunes, 6 de febrero de 2017

PLA DE CÚBER-FONT DE SA PARRA.



Seguint amb les nostres clàssiques eixides hebdomadàries tant pel pla com per la muntanya, avui n'explicarem una ben tradicional.

Avui en mancaven dos del grup, un per motius de solaç esbargiment al mar Carib i altre per raons d'enderrocament previ a obres de millora domestica.

Hem partit un poc més prest donada la distància més allunyada del nostre punt de partida: l'esplanada habilitada per estacionament de cotxes davant la tanca d'accés al Pla de Cúber, abans d'arribar a l'àrea d'esbarjo de la Font d'es Noguer.

Les darreres pluges a l'illa han deixat els embassaments que desborden i que res té a veure amb la nostra excursió del 2012 que passem per Cúber per pujar al Cornador, com es pot comprovar en aquesta peli.



Malgrat el sol i el dia clar, feia fresca en encetar el camí, ben abrigats comencem la ruta en direcció a la presa.


L'embassament ben ple deixava sortir l'aigua sobrant per sobre, feia temps que no el veiem així, com hem dit. Anem seguint la ribera sud per camí planer sense dificultat fins que trobem la ruta del GR 221 que va pujant paral·lel al torrent de Binimorat tot endinsant-nos al bosc.


Prop de les cases de Binimorat hem fet la primera estació per berenar i descansar un poc i reprendre la ruta cap al coll de l'Ofre.


Allà si que hi bufa un fort i fresc vent, ens hi aturem per fer unes fotos a la espectacular vista sobre el Pla de Cúber, Puig Major, Puig de Ses Vinyes, una meravella.



Parats vora la creu de ferro que corona el coll hem compartit una estona amb el grup de la UOM que venien de la Serra de Son Torrella i ja partim.


Ara seguim el camí que circumda el Puig de l'Ofre cap al Coll d'en Poma on arranca la sendera cap al puig, nosaltres ens desviem a la dreta per una pista ampla i definida que s'endinsa al bosc d'alzines baixant suaument,  ja falta menys per arribar a destí.


Som a un pla amb vistes cap a la Vall d'Orient, les finques de Coma-Sema just a baix i la de Solleric més lluny, els puigs d'Alaró i de s'Alcadena s'aixequen imponents davant nosaltres, una bella vista. Curiosament a aquest indret de vistes panoràmiques formidables a algú se li va ocórrer una genial idea: instal·lar un telescopi turístic, d'aquells que funcionen amb monedes i, allí segueix, un poc deteriorat i sense òptica, no creiem que ningú hi vagi a recollir la recaptació.


Trobem ara un refugi de caçadors, una caseta ben reformada i tancada, un poc més de baixada ben embassada amb els peus en remull i, allà la tenim, la Font de Sa Parra.


Un bon broll d'aigua surt amb força d'un tub cap a la pica de pedra picada que serveix d'abeurador, una aigua fresca i pura que hem begut i on ens hem refrescat a pesar de la fresca del dia, el lloc és ombrívol i humit i després d'estar-hi una estona ens hem estimat més tornar enrere i cercar un lloc a recés del vent per dinar més còmodes.


Desfem el camí per la mateixa ruta, ara tot és pujada fins al coll de l'Ofre on tornem trobar el GR 221 que seguim i, en trobar el lloc adient per a tots ens aturem per dinar. 

Ja hi havia rusca després de la caminada i ho hem trobat ben bo, compartim fruit secs i llepolies, comentem temes d'actualitat i programem properes rutes i activitats, repleguem i continuem, un agosarats que mai en tenen prou s'han desviat per anar a veure i fotografiar la font de s'Aritja, just al darrera de Binimorat.


De tornada decidim seguir el GR que va per la ribera nord de l'embassament, així canviem un poc la ruta, la pega ha estat que, el pla que transcorre just a baix de la Serra de Cúber està molt inundat, l'aigua corre per tot arreu i caminem xapotejant per aquests aiguamolls temporals fins que hem trobat un rierol, suposem que ve del torrent de Binimorat i com que ha plogut tant ha format un altre corrent prou ample per tenir dificultats de travessar-lo, hem explorat la zona per a trobar el lloc adient per passar i ho provam, dins un grup gran i divers com el nostre sempre n'hi ha de més hàbils que d'altres i, és clar, un ha llenegat i per poc hi cau, res greu, només un peu. 


Uns altres més vius han trobat un pas amb un tauló, ara si que anirà bé! diuen, i van passant però un d'ells, el més gran, ha perdut l'equilibri just a sobre el tauló i... catacrac! També hi ha fotut! tant de bo que amb l'ajut dels bastons ha aguantat i just hi ha ficat un peu. Quina sort que un company portava recanvi de calcetins i n'ha deixat un a cada un per què poguessin tenir el peu eixut, idò!


Arribem sense més novetats on hem deixat els cotxes i hem partit via Sant Pere d'Escorca i Lluc per aturar-nos a prendre un cafè al Coll de Sa Bataia, hi hem estat una estona tot comentant la jornada i les vicissituds del camí.


Una bona excursió (13 quilòmetres aprox. anar i tornar) un bo dia i una bona companyia, qui en dona més?

Texte: "Embat". Fotografíes: Miquel Barceló i Vicenç Trias.