viernes, 27 de diciembre de 2013

¡FELÍZ AÑO! pero jodidos.


Según Unicef ya hay en España 2,2 millones de niños españoles pobres. Este colectivo ya se ha convertido en el más desfavorecido gracias a lo bien que lo están haciendo nuestros políticos. Pero no vamos ahora a hablar de eso, ni de la falta de trabajo, ni...

 
 Asco de país.

 

domingo, 22 de diciembre de 2013

¿FELIZ NAVIDAD? PARA QUIEN.

 
Otra vez, como el año pasado, tenemos que colgar el mismo post navideño a la espera de que alguna Navidad podamos cambiarlo por otro completamente diferente.
  
 
Las familias con desempleados, las que ya no tienen apenas para comer, las que han visto como el banco se ha quedado con sus ahorros, las que esperan temerosas el desahucio de sus hogares, las que se han quedado sin la paga extra de Navidad, las que se no pueden comprar el juguete que les piden sus hijos, las que tienen a algún miembro enfermo en lista de espera para operarse, las que no podrán acudir a la Justicia por no tener dinero para cubrir las tasas, las que ven como la educación gratuita de sus hijos cada vez se deteriora más, los pensionistas que son una y otra vez engañados, los que ven como son recortados una y otra vez sus derechos…todos estos españoles, que ya han podido comprobar cómo el mal de la inmensa mayoría significa para el gobierno el simplemente famoso “que se jodan” de la sinvergüenza que lo profirió, brindaremos estas Navidades, aunque sea con gaseosa y un pincho de mortadela, para acordarnos de todos ellos y decirles que, desde luego, no nos quedaremos nunca indiferentes a lo que nos están haciendo. 

¡Salud! e intentar pasar estas Navidades lo mejor que podáis en compañía de los vuestros, porque esos momentos en familia, ¡nunca nos lo podrán quitar!...

 

viernes, 20 de diciembre de 2013

UKULELE ORCHESTRA of Great Britain.


 
Este grupo músico-vocal inglés de siete ukeleles y un bajo, es capaz de versionar cualquier canción de forma excepcional.

Se fundó en 1985 y durante este tiempo han ido pasando por el grupo varios integrantes, aunque manteniendo siempre su línea habitual de ofrecer una música de calidad a través de sus ukeleles y sus extraordinarias voces, transmitiendo además al público su clásico sentido del humor.


                                         http://www.ukuleleorchestra.com/

lunes, 16 de diciembre de 2013

BARRANC DE BINIARAIX PEL CAMÍ VELL.


 
Aquesta excursió la teníem a la nostra agenda ja fa molt de temps i per varies circumstancies no l'havíem arribat a fer. Dijous passat amb un dia esplèndid anàrem cap allà.

És una excursió que té diverses alternatives. Noltros decidirem fer el camí vell, visitar la cova de s’Alfàbia, travessar el torrent i enllaçar amb el camí nou per pujar fins al Coll de l’Ofre i tornar a davallar pel camí nou fins a Biniaraix.

Es tracta d'una excursió forteta que transcorre paral·lela al camí nou del Torrent de Biniaraix, però per l’altra vorera.

Amb els ànims ja recuperats després dels darrers esdeveniments, partirem un grup amb el bus cap a Sóller per després caminar fins Biniaraix i altre grup amb cotxe directament fins al poble. No demaneu perquè no partim tots plegats amb bus per què no val la pena saber-ho.
 
Un cuc de terra gigant
 

Bé, realment només un creu que no val la pena conèixer certes intimitats, però alguns altres no tenen inconvenient en comentar-ho. Resulta que cada un és com és i al nostre grup s’accepta tothom sigui com sigui, això no vol dir que certes fòbies i filies s’hagin d’amagar, i si els transports públics no agraden, idò es va en cotxe particular, no passa res! I, si a més, el qui vol anar en cotxe ha de passar per davant la casa d’algú del grup, s’aprofita el viatge i el xofer no va tot sol, el que si crida un poc l’atenció és l’itinerari que unilateralment decideix el titular del vehicle, no sempre el més curt ni més fàcil, i per arrodonir el viatge, l’absència de mapes planells i navegadors sumats al desconeixement de l’entorn fan que la ruta que semblava curta, ràpida i fàcil es converteixi en tot el contrari, però no passa res, sempre arribam, pot ser més tard, però arribam!

La qüestió és que arribaren primer als rentadors de Biniaraix els que anaven en bus i venien a peu des de Sóller que els del cotxe que venien de Fornalutx i no precisament de visitar el poble.
 
 
Des dels rentadors començarem a pujar, ja tots plegats, pel camí del torrent. Tota l’excursió és ombrívola, és a dir, no hi pega el Sol en cap moment, el que suposa un risc per constipar-se perquè pujant sues de bon de veres, t’atures i la suor es gela i et quedes banyat, fred, i no et pots encalentir amb el soleiet.

Com que vas sempre per l’ombra, els còdols del camí estan humits el que et fa anar amb molta cura per no fotre una relliscada i xapar-te el cap... el cul...o el que sigui.

Pel torrent no davallava aigua, encara que ens dirigíem cap al salt de s'Aladern i allà segur que en trobaríem. L’aigua s’amaga des de dalt de la muntanya i torna a sortir a baix de tot.

Després de caminar uns vint minuts arribam a la desviació que està ben senyalitzada com “Camí vell - Cúber”. Ara es tracta de girar cap a la dreta i començar a pujar pel caminet paral·lel al torrent.     
 El camí vell encara es conserva en bon estat però, si ja és fotut pujar el torrent de Biniaraix pel camí nou, per aquest encara es fa més feixuga la pujada.
Volta cap aquí, volta cap allà i quan ens n'adonem el Degà se n'havia afluixat i havia quedat amb un parell que ell pujaria pel camí nou, que és més segur i ens esperaria a l’encreuament on hi ha el salt d’aigua. Aquesta decisió del Degà ja va preocupar uns quants perquè el seny i l’experiència que té ens fa sempre pensar en aquella cançó d’en Serrat que diu:
“Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys...” i no és cosa de fotre faves.Però seguirem endavant amb tot el grup.

El desnivell és fortet i la vall de Sóller apareix tot d'una allà baix per l’encletxa que deixen veure les muntanyes. A l’altra banda del torrent els cims de les muntanyes estaven ben assolellats, cagon dena!.
Berenarem quan un va dir que ja era hora. Basta que un ho digui perquè els altres li fem cas. Un parell d'esternuts ens indicaren que allà no podíem estar molt de temps aturats perquè ens refredaríem. Així que continuarem la pujada entre les marjades i els olivarets que poblen tot l’indret del torrent.
 
Quan ja dúiem una bona estona pujant, el guia d’avui ens va dir que havíem de seguir una fletxa blava pintada a una roca, i ens portaria en no res cap sa cova de les alfàbies.
                                 
 Havíem arribat a un punt que, si miraves cap avall, el precipici era de vertigen (pensàrem amb el Degà), però el nostre company ens va dir que ja érem a sa cova, que era qüestió de cinc minuts.
 
Ala idò, sortirem del camí i ens enfilarem per un sender entre les roques que ens va portar tot duna (sort) a una porteta enreixada que donava accés a una espècie d’avenc però obert cap el torrent.
 
Allà hi ha una alfàbia fixada a la roca col·locada just sota una estalactita de la qual va caient una goteta d’aigua de tant en tant i la va omplint. Curiós. També hi ha un petit dipòsit que té la mateixa funció.
 
 
Una cara que qualcú va esculpir a la roca, vigila que tot aquell indret, petit però molt curiós, mantingui un to misteriós que el fa ser únic. Un ratet estarem allà fent fotografies i a tornar al camí altra vegada.

La pujada continuava cada vegada més pesadeta fins que començarem a sentir el soroll d’un salt d’aigua. Havíem arribat al punt a on el Degà ja ens esperava, just en aquest lloc que desemboca altra vegada en el camí nou. Dos de noltros decidiren continuar pujant pel camí de S’Aladern fins a la cascada d’aigua.
 
  La resta continuarem la pujada, ara pel camí nou. El Degà se’n va acomiadar de noltros perquè ja havia complit la missió de les seves excursions, fer una bona caminadeta però... a peu segur i fora trescar per trescar i més si hi ha precipicis.
 
 
Aquest tram del camí del barranc és el més fotut, pensàrem que, després d'haver fet tota la pujada pel camí vell, si no volíem tassa, dons tassa i mitja!... però a la fi trobarem un raconet assolellat! Allà descansarem un poquet i tornarem a agafar la temperatura corporal que ens havia fugit de tanta humitat en la pujada. Després continuarem fins dalt del Coll on esperarem als dos companys que havien anat fins s’Aladern. No tardaren molt a comparèixer i dinarem tots plegats.
 
Aquests dos agosarats pujaren per un estret viarany molt espenyat i envaït per la vegetació i amb un fort desnivell, fins a arribar a un punt des d’on gaudiren de l’espectacle únic del salt d’aigua del torrent en mig de les altes i obagues parets de l’estret. No s'hi quedaren molta d’estona, feia fred i humitat i els companys esperaven al coll per dinar, tornaren enrere pel mateix camí, ara més perillós per mor del pendent banyat.
 
 
Cal dir, com a anècdota, que va comparèixer un jove amb una motxilla ben carregada que venia de dormir al cel ras a Valldemossa i volia arribar el dissabte a Pollença per guanyar una paella que s’havia jugat amb els amics. Aquest vespre havia de dormir a Cúber a la tenda de campanya que portava que no li havia servit de res a Valldemossa perquè a les dues de la matinada va haver de posar-se a caminar pel fred que va passar. Hi ha gent per a tot! (va dir un de noltros) i tingué raó. 
 
 Estar una estona allà relaxats contemplant la vista que s’albira és una vertadera pasada. 
Tornarem a Biniaraix posant el fre de mà tot el camí del barranc tant per la humitat dels còdols com per la quantitat d’esglaons que anàvem baixant, el que va fer que avui encara estiguem esbraonats per haver-hi esgotats les pastilles.

Com que a Biniaraix el cafè estava tancat seguirem fins a Fornalutx i ens prenguérem una reconfortant tassa de xocolata amb ensaïmades.

Ben segur que ens recuperarem i tornarem a sortir dijous que ve, si no hi ha res de nou.

Adéu siau.
 
(Fotografíes de Miquel Barceló, "Trigo" i meves).

viernes, 13 de diciembre de 2013

ANTÒNIA FONT.




Desde 1997, Antònia Font nos ha estado deleitando con sus canciones de pop en malloquín con letras fantásticas dedicadas al espacio, a artistas de cine, a la robótica, al mar…


El compositor del grupo es el guitarrista Joan Miquel Oliver que ya ha editado discos en solitario y compone también para otros grupos.


La curiosidad del nombre se debe a una compañera de facultad que les ayudó cuando la formación del grupo y que ahora se dedica a dar clases en Llucmajor. Es esta de la foto.


Después de diecisiete años y habiendo editado ocho álbumes, Antònia Font han anunciado su retirada de los escenarios que se producirá el 27 de Diciembre próximo en el Teatro principal de Palma. Satisfechos de su exitosa trayectoria, consideran que ya ha llegado la hora de poner fin al grupo para dedicarse a otros proyectos individuales que no tienen porque pasar por la música.


Joan Miquel Oliver (guitarra y composición), Pau Debon (guitarra y voz), Jaume Manresa (teclados), Joan Roca (bajo) y Pere Manel Debon (batería), han visto premiada su labor artística en muchas ocasiones. Ganaron el Premio de la Música 2008 al Mejor Album de pop por “Coser y Cantar” (2007); Premio Nacional de Cultura (Música) de la Generalitat de Catalunya (2008), dos Premios “Puig-Porret” en 2002 y 2011 y un Premio Altaveu, entre otros.


Lástima que lo dejen porque su estilo con sus baladas habladas, casi mejor que cantadas, ya se nos habían hecho familiares y la verdad que siempre nos ha encantado escucharles.

¡Hasta siempre y gracias por la música que nos habéis brindado todos estos años que se quedará ahí, en vuestros discos, para siempre!.



lunes, 9 de diciembre de 2013

Mandela.


  

Poema Invictus, que acompañó a Mandela durante sus 27 años de cautiverio
En la noche que me envuelve,
negra, como un pozo insondable,
doy gracias al Dios que fuere
por mi alma inconquistable.
En las garras de las circunstancias
no he gemido, ni llorado.
Ante las puñaladas del azar,
si bien he sangrado, jamás me he postrado.
Más allá de este lugar de ira y llantos
acecha la oscuridad con su horror.
No obstante, la amenaza de los años me halla,
y me hallará, sin temor.
Ya no importa cuan recto haya sido el camino,
ni cuantos castigos lleve a la espalda:
Soy el amo de mi destino, soy el capitán de mi alma.
William Ernest Henley


Tracy Chapman en el septuagésimo cumpleaños de Mandela. Concierto de homenaje en el estadio de Wembley en Londres 1988.

domingo, 8 de diciembre de 2013

Quan un amic se’n va.

 
Se’ns ha anat en Mateu Bover, un dels pioners del nostre grup excursionista “Ses Ratapinyades”. Dimecres passat va morir  víctima de una llarga infermetat.


Fa un parell d’anys que va deixar les excursions per mor d’aquesta  malaltia que li anava consumint poquet a poquet, però que no va poder rompre mai el contacte que ell volia continuar tenint amb noltros. Li agradava que li remetéssim la crònica i les fotografies de les nostres excursions setmanals y que li remetéssim també correus de qualsevol tema, per que això li ajudava a distreure’s. Ens passava a vegades e-mails demanant-nos quina banda sonora era la de tal o qual vídeo, perque li havia agradat. Les anava classificant en una carpeta amb el títol corresponent, ens va dir un dia.  Assegut al seu ordenador, seguia les nostres aventures que tant li havia agradat participar i noltros procuraven que no li faltés el seu correu diari. Ens havia creat una obligació que ens agradava complir.

Ara s’ha anat, i un espai buit queda en la nostra vida quotidiana que no es pot omplir en res.

Avui, hem esborrat la seva dreça de la llibreta de direccions…i se’ns ha fet un nus al coll. Ja sol ens queda recordar-li…El records es queden per sempre i això es lo que ens fa mes mal a la nostra edat, la nostàlgia, els records dels bons moments de la vida.

Encara que procurem gaudir del temps que ens queda, els records sempre estàn bategant al nostre cor...no se pot evitar.

Adéu.

 

sábado, 7 de diciembre de 2013

FLAUTA DE PAN.


Se llama así, además de muchos otros nombres que a través de los tiempos y de los distintos países de los cinco continentes se le ha ido dando, a ese antiquísimo instrumento compuesto por un conjunto de tubos de distinto tamaño fabricados con materiales de diversa índole (caña, madera, bambú, etc.) que, tapados en un extremo y unidos entre sí, produce un sonido parecido a la flauta travesera pero sin acordes, ya que cada tubo emite un único sonido al soplar verticalmente sobre él. La nota musical tiene relación directa con la longitud del tubo, mientras que el volumen va en relación con el diámetro interno de cada elemento.

¿Porqué se denomina flauta de pan?, porque en la mitología griega se usaba como tributo del amor del dios Pan con la ninfa Siringa. A partir de ahí ese instrumento ha acompañado prácticamente a todas las civilizaciones aunque con diversas variantes.
Una de las mejores especialistas de ese tipo de flauta en la actualidad es la alemana, de origen español, Daniela de Santos, quien ha logrado dominar de forma total la técnica de ese instrumento tras muchos años de dedicación. Su flauta de cristal es una verdadera joya -así la define ella-, porque se la construyó un artesano del vidrio por expreso encargo de Daniela habiendo logrado sacarle un sonido extraordinario.


Gheorghe Zamfir, es también un privilegiado de este instrumento.

martes, 3 de diciembre de 2013

LUCA AQUINO.


 
El trompetista italiano Luca Aquino acabada de sacar su nuevo álbum “aQustico” y lo abre con esta magnífica canción "Mastroianni"  dedicada al  conocido actor.

Para quien le guste el sonido puro de la trompeta, este video le encantará sin duda alguna.
 
Luca Aquino junto con Rafaele Casula, ya retirado, son a nuestro juicio dos de los grandes trompetistas que ha dado Italia.