sábado, 31 de diciembre de 2011

GALATZÓ. SES CASES I SES SÍNIES.


Una excursió que alguns de noltros encara no havíem fet. Decidim anar, aquest dijous 29 de desembre,  a la finca pública de Galatzó, una finca de més de 14 milions de metres quadrats que va ser comprada per l'Ajuntament de Calvià i que permet als ciutadans visitar l'antiga possessió del Comte de Formiguera (el Comte “Mal”),  entre altres, a més de realitzar algunes excursions de senderisme fàcils, altres menys fàcils i unes altres difícils, com la que sen va de ses Cases fins a Estellencs.


Nosaltres deixem els cotxes a Capdellà, al poble,  (després, cagon dena, ens assabentem que just abans d'arribar a les cases hi ha un pàrquing). Però bono, varem agafar els tapins i varem començar a caminar per l’antic camí de carro de la finca Galatzó fins que varem arribar a las barreres de la pròpia finca, després de caminar uns 500 metres. Després varem veure una senyal que ens indicava el camí de “Delme”. Idò per allí partim.
Tot d’una ens trobem amb un petit graner, una caseta on es guardava el gra que es recaptava com a tribut de les terres de la comarca. Hi ha un rètol que ho explica perfectament.
Continuem caminant i al fons ja s'albira l'enorme casal de la possessió, on arribem en alguns minuts. La casa, de forma rectangular de tres altures amb un pati central típic de les possessions mallorquines, està en període de restauració i solament vam poder visitar sa tafona que es troba ja restaurada. Impressiona veure aquella nau amb els utensilis i sistemes que empraven antigament per fer oli. Un company del grup s'ha encarregat d'interpretar i explicar-nos perfectament tot el mecanisme de producció de l'oli. Ha resultat molt interessant.

Ens imaginem en aquell enorme pati on es troben els habitatges dels servents, una bullícia constant enfront de la senyorial escala que porta a la primera planta on vivien els senyors. La tercera planta s'usava com a graner. Existeix una placa damunt d'un dels portals que assenyala que el Comte de Formiguera va realitzar aquesta obra en 1688.

En uns bancs i taules de fusta hem aprofitat per berenar, abans d'iniciar el nostre recorregut. Allí hem estudiat les diferents variants que es poden realitzar: 1º) Ses Cases i Sa Vinya, de 4 Km.  2º) Ses Cases i Ses Sínies, de 4,7 Km. 3º)  Ses Cases i Ses Planes, de 3 Km. i l 4º) Ses Cases i S’ Esclop de 5,5 quilòmetres. Com qui més i qui menys estava ja fart de menjar golafreries aquestes festes, ens hem decidit per fer una ruta de les fàcils, no fos cosa que la ressaca encara fes acte de presència per allà dalt. Ens decidim per fer la Ruta de Ses Sínies que comença per un camí que hi ha darrere del casal.

En aquesta ruta hi ha diversos vestigis històrics de les feines que realitzaven els nostres avantpassats perfectament restaurats, que són dignes d'admirar. En primer lloc, ens trobem uns forns de calç. Fins avui sempre havíem vist restes dels mateixos esbucats i molt deteriorats pel pas dels anys. Allí hi ha un “muntat” que et dóna una idea de l'enorme treball que havien de realitzar els calciners per obtenir la calç, una matèria que va ser molt important durant tota una època, com comentem en la nostra anterior entrada d'aquest blog. Just al costat, es troba un altre forn però sense muntar , i al costat d'ells, trossos de pedra calcària que era la que  s'emprava per obtenir el producte.

Continuem per aquell camí empedregat amb lleugera pujada, travessant i vorejant el torrent que ara estava ben sec, fins a trobar-nos amb una esplanada on hi havia vàries barraques de carboners, també perfectament restaurades i una “sitja” també muntada, que ens dóna una idea de la importància que també va tenir el carbó per als nostres avantpassats.
 La veritat és que la gent aprofitava els escassos recursos que li oferia les nostres muntanyes per treure el màxim profit dels mateixos. Tota una cultura digna d'admirar.

Després d'obtenir algunes instantànies d'aquell lloc, continuem cap a el “Mirador de Ses Sínies”, ara a través d'un pendent bastant fortet entre garritxos que ens va portar fins a un punt on es troba un banc de fusta i un rètol indicador. Es el Mirador.  Les vistes des d'allí són impressionants: És Comellar d’es  Lladres, sa Moleta Rasa,  el Puig de Galatzó, el Puig d’es Caragol…Bufava un ventet fred, fred, fred, i uns negres niguls guaitaven per d’amunt els cims amenaçant pluja, per la qual cosa després de descansar un breu moment contemplant aquelles vistes, comencem el retorn a poc a poc, creient que a lo millor ho tindríem que fer corregent. Hi ha també en el camí un pou amb una “manxeta” manual que funciona perfectament per treure l'aigua. Varem provar si funcionava i ja ho crec que funcionava. Molt curiós i instructiu.
Quan arribem de nou a les Cases, ens asseiem als bancs de fusta altra vegada, ara per menjar de “pa amb butxaca” que cadascun es porta des de ca seva. Al final tots compartim alguna coseta, fruits secs, postres, xocolates, etc. Però avui em provat una cosa que no havíem tastat mai que havia preparat la dona d'un de noltros amb molta cura : mantegats picants…Si, si, picants! Excepcionals!.

Va haver-hi també un petit embolic amb les pastilles que alguns de nosaltres prenem, com pastillers “crònics” que som. Però el millor va ser l'actuació que ens va oferir un del grup imitant a un violinista que li faltava el braç esquer i que, malgrat el seu handicap, va demostrar que se sap desembolicar perfectament per arreglar qualsevol problema que li pugui sorgir quant actua. Ens va mostrar uns recursos que ningú s’esperava. Genial.

En definitiva una estupenda excursió de 9,800 quilòmetres, molt fàcil, entretinguda, interessant i instructiva pel seu contingut, de 3,10 hores de caminada efectiva.

Fins a la propera, que serà una curteta perquè alguns padrins han de portar als seus néts a veure la cavalcada dels Reis i lo primer es lo primer.

Doncs, adéu siau!...
                                     Fotos den Miquel Barceló i Lumer                                                      
Ses Cases


El pati
Detall de sa tafona
El pati interior
Sa Tafona
Pou
Forn de calç
Barraca de carboner
Camp d'ametlers
Vistes impresionants

Aquesta muntanya te una cara que deu ser el Comte Mal que vigila







miércoles, 28 de diciembre de 2011

LA FABRICACIÓN DE CAL EN LA SERRA DE TRAMUNTANA.


Aunque no tanto como las ”Sitjes” de carboneros, en la Serra de Tramuntana se pueden encontrar bastantes restos de hornos de cal, donde nuestros antepasados la fabricaban. Unas construcciones cilíndricas abandonadas en las zonas menos elevadas de la Serra, constituyen uno de los pocos testimonios que aún hoy se pueden observar de lo que fue la tradicional industria de la cal.

Dice el Archiduque Luis Salvador en el “Die Balearen: “La cal existe en gran abundancia en el país; se la cuece en el mismo sitio donde la hay y asimismo donde se encuentra con leña abundante para tal menester. Es costumbre cuando se tala o poda un bosque construir en el lugar mismo un horno de cal, de forma ligeramente cónica con muros revestidos de piedras cubiertas con tierra por encima y con una boca más baja, para emplear al instante toda la leña que no merezca la pena ser acarreada. En muchos bosques hay hornos de cal que se emplearon alguna vez en muchos años, y a veces otros que funcionan cada año. Junto a Selva hay hornos que cuecen cal durante todo el año, por lo que pueden considerarse como auténticas fábricas de cal”.

Las características especiales de la Serra de Tramuntana ponía al alcance de los “calciners” todo lo que les hacía falta para fabricar la cal, en aquellos tiempos tan necesaria para la vida de nuestros antepasados: la piedra calcárea como materia prima, la leña como combustible para la cocción y, no menos importante, una orografía en pendiente que ayudaba en la dura tarea de cargar el horno. La cal se usaba en la construcción como hoy el cemento y el hormigón: se mezclaba con arena y grava cuya mezcla era un excelente mortero o “argamassa”.

Por otra parte, la cal era utilizada también como producto con propiedades reconstituyentes para las personas con deficiencias de cal en los huesos (los médicos recetaban agua de cal);  para el aislamiento térmico de las casas, la desinfección de cisternas,  para blanquear las paredes y también para salpicar las viñas. De hecho, todas las casas tenían una tinaja reservada para la cal.
Un horno de cal consistía en una excavación (olla) tapiada hasta la parte de arriba de la superficie del terreno. Para producir cal, primero se preparaban los fajos de leña procedentes de la desmochada de las ramas bajas de los pinos. Luego se extraía la piedra y por último se transportaban los elementos cerca del horno. Acto seguido, con grandes piedras se componía una bóveda partiendo de la base interna del horno dejando unos agujeros entre las piedras para que pudieran pasar las llamas. Sobre esta bóveda, el resto del horno se llenaba de piedra viva y se cubría con tierra. El vacío bajo la bóveda se llenaba de leña fina y se prendía fuego. Era necesario ir añadiendo leña durante un tiempo que variaba entre 9 y 15 días, llegándose a obtener una temperatura entre 1000 y 1200º C. La producción de cada hornada era de entre 100 y 150 toneladas de cal que, una vez cocida, se tapaba perfectamente con carrizo y ramas para evitar que se mojara, ya que esto la estropearía.

viernes, 23 de diciembre de 2011

ELS CARBONERS DE LA SERRA DE TRAMUNTANA.


Cuando subes a la Serra de Tramuntana puedes observar prácticamente en todos los encinares, pero principalmente al lado de los caminos más transitados (camí del Bosc de Masanella, camí des Correu, camí de Sa Fita del Ram, por poner algunos ejemplos), antiguos "rotles de sitjas" i barracas de carboneros que dan testimonio de una actividad persistente a lo largo de los siglos y que constituyó uno de los principales recursos de subsistencia para una parte muy importante de los habitantes de los pueblos de la Serra.

La producción de carbón vegetal como fuente de energía básica en Mallorca es antiquísima y llega hasta la década de los 60 del siglo XX.

Así se fabrica el carbón vegetal, haciendo arder la madera en atmósfera enrarecida en oxígeno, para que produzca la menor cantidad de llama, pues  si arde con fuerza la leña, se convierte en ceniza. Todo ello requiere una constante vigilancia por el carbonero, que día y noche vigila que la combustión sea la adecuada reparando y adecuando los orificios que se van produciendo en la "Sitja".En su barraca permanece el carbonero los 11 días que aproximadamente dura la combustión, hasta que puede recoger el carbón.

                                                               (1ª PARTE)
                                                                       
                                                                      (2ª  PARTE)


Las barracas y los hornos de carbonero son dos tipologías de primitivas y sencillas construcciones cuyos restos, como hemos dicho, los podemos encontrar por toda la Serra.

La barraca de carbonero es una rudimentaria construcción con la que el carbonero se protegía mientras realizada su actividad, que tenía lugar principalmente en primavera y verano para eludir la época de las lluvias que, como es lógico, arruinaría todo su trabajo. Su construcción casi siempre era redonda, levantada con piedras de  pared seca de doble cara de aproximadamente un metro de altura con una sola abertura o portal de acceso y cubierta con palos recubiertos de ramas y matas.

En esta barraca, que se construía a escasos metros de la "Sitja", el carbonero permanecía en la montaña todo el tiempo necesario que duraba la fabricación del carbón. Dada la simplicidad de la barraca, solamente contaba con un camastro hecho de ramas donde dormía. Una red colgada en su parte central donde tenía los alimentos a salvo de las alimañas del bosque, era todo lo que necesitaba. La "Sitja" no era más que un circulo de tierra rodeado de piedras donde se quemaba, durante un tiempo que oscilaba entre 8 a 15 días, la leña de alcina, almendro, olivo y hasta de las higueras de donde se obtenía el carbón.

Cerca de la barraca y de la "Sitja", el carbonero solía construir también con la técnica de la piedra en seco, un horno donde se fabricaba su propio pan durante los días que debía permanecer en aquél lugar, lugar que no abandonaba hasta ser extraído el carbón.

Esta técnica que nuestros antepasados dominaban a al perfección, la llevaron también a ultramar principalmente cuando algunos mallorquines emigraron a finales del siglo XIX y principios del XX, a países como Argentina, Cuba, Chile...

Leemos en el Libro "L'emigració a ultramar 1830-1960, de Joan Buades: "Marché a la Argentina el 15 de febrero de 1928 a los 16 años, llamado por mi tío Bartolomé Massanet "Reiet". Conmigo vino también otro tío mío, Miguel Cabanelles, Damián LLabrés, Sebastián "Met d'Ullaró" y su mujer, Magdalena "Moger" de "Son Pacs". Fuimos a trabajar a un rancho que explotaba uno de Mancor, en Grau Martorell, cerca de la estación de San José, provincia de Córdoba. La explotación estaba cerca de la estación desde donde se cargaban los trenes de carbón y bueyes. En sus alrededores había un pueblecito. El rancho estaba en una región selvática donde hacía todo el año mucho calor de día y frío en la noche. Los leñadores eran indígenas del país y se dedicaban a cortar las ramas en trozo de un metro que iban colocando en una "Sitja" de grandes dimensiones (venían a ser diez veces más grandes que las de Mallorca), que luego tapaban con una planta llamada "jarilla".

La "Sitja" quemaba más de 15 días y luego se escogía el carbón. El crudo se ponía aparte y servía para preparar una nueva "Sitja". El otro se cargaba en carros y se llevaba a al estación de San José desde donde se distribuía por las provincias y la capital. El rancho donde obteníamos la madera se mantenía unos dos o tres años hasta que se acababa la materia prima. Luego partíamos hasta otra explotación. En este rancho trabajé con otros seis o siete campaneteres y sólo nos encargábamos de construir las "Sitjas" y de hacerlas funcionar. Lo hacíamos durante todos los días de la semana, incluso las noches vigilábamos su funcionamiento, no conocíamos ni domingos ni días de fiesta. Dormíamos en un campamento de casas hechas de chapas de aluminio y bolsas de tela, en cuyo interior había camas de aluminio y colchones. No existía ningún tipo de diversión, solamente conocíamos el trabajo.

Vivíamos bien, estábamos bien alimentados, no nos faltaba buey, cabrito, café y bebidas. Matábamos un buey y lo colgábamos de un hierro donde se mantenía perfectamente durante unos ocho días. En el año 1928 ganábamos cien números (250 pesetas) mensuales y lo podía ahorrar porque no teníamos gastos e íbamos mantenidos y con ropa limpia. Los indígenas que cortaban la leña, en cambio, tenían que pagar los comestibles que nosotros nos encargábamos de suministrarles..."

sábado, 17 de diciembre de 2011

S’AVENC DE SON POU I EL SALT DES FREU.


Una altra excursió de les clàssiques i única per la seva bellesa. Amb la meitat dels membres del nostre grup excursionista (l'altra meitat per diverses circumstàncies no han pogut venir), ens hem dirigit amb dos cotxes fins a Orient, i hem aparcat un quilòmetre abans d'arribar al poble, just davant on comença el camí que, a través de la muntanya, condueix fins a Santa María i Alaró travessant el torrent de “Coanegra”, un camí “romp turmells” per la quantitat de pedres que el pas de l’aigua ha deixat soltes i que fa difícil caminar per allí. Però es curtet.

No sabíem si anar abans a veure el “Salt des Freu” o primer pujar fins a “S’Avenc”. Al final ens hem decidit per anar primer fins a la cova. Hem travessat el torrent i hem començat a pujar per un camí que va fent zig-zag entre les alzines amb algunes pendents bastant fortetes. Mentre anàvem pujant sentíem contínuament el murmuri de l'aigua que transcorria pel torrent que teníem a baix i algunes veus llunyanes d'un grup d'aventurers que havien de llançar-se als gorgs des de les altures, perquè s'escoltava també el esclafit de les seves capbussades.
Quan més amunt pujàvem la temperatura anava descendint, però aquell airet fresc que ens venia molt bé per a l'esforç que estàvem realitzant, ens va a arribar a preocupar per por que agaféssim una “pipida” amb la suada que dúiem.
Després d'uns 40 minuts d'ascens, arribem a una explanadeta on hi ha una bifurcació de camins i un forn de calç. Allí hem aprofitat per berenar i treure'ns algunes fotografies.


Hem reposat  forces i tot seguit hem agafat la sendera que condueix a Santa María. L'altre porta a Alaró. Aquest camí, que al principi és de descens suau, va recorrent al llarg el torrent de Coanegra a una altura més que considerable. Les alzines ara es barregen amb, pins, mates i arboços. Continuem el descens m’entres pensàvem que si ja se'ns hi feia prou pesat davallar, a la tornada ho hauríem de tornar a pujar… Buf!.

Després d'una horeta aproximadament de baixada, arribem a un punt on un rètol indicador ens indica que si seguim recte anem a Santa María i si retrocedim per on hem vingut ens tornem a Orient.
Just davant d'ell hi ha una sendera molt empinada que puja la muntanya que varem suposar és el que condueix a “S’Avenc” encara que no hi ha res que ho indica. Després ens hem fixat que algú havia pintat en el pal indicatiu una fletxa amb el dibuix de una cova  senyalant aquesta sendera.

Aquesta pujada sí que és de les fotudetes. Es una antiga sendera per a persones que està construïda sobre “marges” de paret seca. Cada vegada que veiem l'enorme treball que realitzaven els nostres avantpassats per les muntanyes, ens deixa bocabadats. Aquest tram, que dura una mitja horeta, és dur perquè ascendeixes un desnivell d'uns 120 metres fins a arribar a la boca de la cova que es troba a 455 m. d'altura.. Allí ens estava esperant un noi a qui havíem telefonat uns dies abans per dir-li que anàvem a venir aquest dijous i demanar-li que per favor vingués a obrir-nos el reixat del túnel que dóna accés a “S’Avenc” que, com tots sabem, és de propietat privada. No hi ha hagut cap problema.
Després de donar-li la propineta que ens ha sol·licitat, ens hem ficat en el passadís de mina que picat sobre la roca ens condueix després d'un recorregut d'uns 50 metres fins a la cavitat. Quan entres allò és impressionant. S’Avenc té uns 70 metres d'altura amb un forat a l'alt per on els especialistes realitzen ràpels com podem veure en You Tube. L'amplària de la cova és d'uns 100 metres de diàmetre i té una profunditat d'uns 200 metres.
Noltros estàvem sols allí dins i el silenci era escruixidor. Les nostres veus es perdien entre les parets de roques humides i les estalactites i estalagmites. Varem preparar les nostres piles i ens vam disposar a baixar al fons de l'avenc on hi ha una petita entrada que et porta a una altra càmara enorme. Mentre anaves baixant la foscor s'anava fent cada vegada més intensa. Allí, per la humitat, el sòl estava molt relliscós i dos de nosaltres ho vam poder comprovar molt bé amb la culada que ens varem pegar. A un de noltros li va agafar un poquet de claustrofòbia i no se va voler ficar acotat per allí i ens va esperar al centre de la cova.
Els altres, després d'explorar aquella enorme cavitat, varem tornar a sortir cap al centre de s’avenc on la llum solar penetra per aquell enorme forat donant-li un efecte únic que et fa recordar la pel·lícula “Viatge al Centre de la Terra”. Després de les consabudes fotos, varem sortim de nou a l'exterior i després d'acomiadar-nos de l’encarregat, vam tornar per on havíem vingut. Ara baixant aquella sendera súper empinada per després iniciar l'ascens de nou pel camí direcció a Orient.

La veritat és que pugem millor que baixem, perquè ens va parèixer que, en no rés, varem fer tot aquell camí de pujada fins la bifurcació dels camins Alaró-Orient-Santa Maria. Per allí varem aprofitar per menjar en unes roques on el soleiet ens convidava a fer-ho.
Un de noltros que té problemes en un peu, aquell descanset li va venir molt bé per poder continuar, ara costa avall cap el torrent de Coanegra. Tenia el peu enrampat.

Quan varem arribar al torrent no baixava molta aigua, però la que ho feia ho feia amb força i el soroll dels petits salts entre les roques era espectacular. Caminem seguint la llera cap avall buscant el famós “Salt des Freu”, on els bombers i gent aficionada al barranquisme ho solen baixar freqüentment en ràpel. Per allí ens creuem amb un grup de nois proveïts tots ells amb equips de neoprè, cascos i material d’escalada, que de ben segur, eren els que sentíem el dematí llançar-se al gorgs.
Després de passar per unes ruïnes d'un antic molí, el soroll d’aigua cada vegada era mes fort. Això ens indicava que el salt estava prop. Efectivament allí hi era . Vam poder baixar fins a la base per filmar-ho i fotografiar-ho. És verdaderament espectacular.


Després, vam continuar baixant seguint el curs del torrent, però com la llum solar allí no arriba mai i no ens quedava molt de temps, varem acordar donar-nos la volta no fos cosa que  la foscor en caigués d’amunt per allà baix.

Una altra excursió de les bones que no es pot deixar de fer. Ni és de les fàcils ni de les difícils. Té moments durs i moments no tan durs. Però val la pena arribar als dos punts que hem visitat.

Res més. Fins a la propera!, si podem. Adéu siau!.
                                    (Les fotos son d'en "Trigo" i Miquel Barceló)
                                                                    S'Avenc












                                                        Torrent de Coanegra