CALA TORTA-S’ARENALET DES VERGER.

 

 

Dijous, dia d’excursió. A l'hora de sempre, ens trobam a Palma els “Ratapinyades” disposats a sortir de nou per gaudir de la natura. En falten un parell i dels que han comparegut n’hi ha un que està convalescent. Ens diu que pot caminar però no relliscar ni fotre cap esclat. Que te pareix?, quina responsabilitat! Ala idò, l’excursió que teníem preparada se'n va a fer trons i pensant, pensant...ens diu, perquè no anam a caminar pel GR222, des de Cala Torta a S’Arenalet d'Albarca, que és tot pla? Ala!, altra vegada al mateix lloc del dijous passat que vàrem acabar a Cala Torta. Però com que feia un dia expléndit i alguns volien nedar, es va aprovar la proposta i partirem cap Artà.

LLaaarg camí de cotxe des de Palma a Cala Rajada fins que trobes la desviació cap a Cala Torta. Una carretera a on és molt fàcil deixar els amortidors dels vehicles de tan malament que està. Però gràcies a Déu arribam al bosquet de pins de Cala Torta i aparcam a l’ombra.

Feia sol i calor, vaja quin mes d’octubre! A la cala hi ha poca gent. L’aigua està calmada, transparent, els temps acompanya... això ens anima i començam a caminar pel sender vorera de la mar cap a Cala Mitjana. En quinze minutets hi arribem.

Menys gent encara. Una al·lota neda en pèl, l’aigua ja ens fa nadera però travessam la Cala cap a Cala Estreta.

Cala Mitjana

En deu minuts més arribam a Cala Estreta, una caleta molt petita amb l’aigua cristal·lina. No hi ha ningú.

 

La vorejam i seguim la sendera per arribar fins a la Torre d’es Matzoc a on volem berenar.

Pujam pel penya-segat de roques i la ratapinyada fotuda comença a quedar-se enrere. Estàs bé? li demanen... Schssiii! ens contesta.

Continuam i ja veiem la Torre d’es Matzoc. No falta el grupet d’alemanys que circulen, com sempre, per tots els indrets.

La Cala d’es Matzoc té la vorera plena d’algues, però l’aigua està claríssima.

 

La travessam i el nostre guia, o millor dit el que va quasi sempre davant amb en “Rambo” i que encara no té molt definit el sentit de l’orientació, no espera arribar a la Torre. Es fica per un pinaret on ha trobat una pedra per seure ell i berenar. Ens quedam a berenar, dos dempeus, altra assegut en una pedra que ha anat a cercar i altres asseguts a terra. La berenada dura mes de mitja hora per què han sortit uns temes importants que debatem entre tots. Els membres del grup col·laborem en diverses ONG’s o grups d’ajuda a la gent que no té recursos; des de “Mans Unides”, Fundació “UNES”, Club “Horizonte”, menjador social “Zaqueo”, Can Gaza, etc. etc. Uns ho fan com a col·laboradors i altres ho fan fent feina per a aquestes organitzacions preparant menjars i facilitant aliments a la gent necessitada i a vegades, surten debats curiosos com, per exemple, si les llenties s’han de preparar no més amb patata i verdura o els hi hem de posar també costelletes de porc i qualque trosset de xulla, xoriç, etc. En aquest punt, alguns dels que preparen mensualment les llenties volen aclarir que, els responsables del menjador social on es distribueixen els aliments mai no han demanat com s’han de fer, no incloure porc va ser una iniciativa dels qui les elaboren per si hi havia vegetarians i/o musulmans, surten igual de bones i així no hi ha problemes. Al final, es tracta que la pobra gent sense recursos, per desgràcia cada vegada més nombrosa, es pugui dur qualque cosa a l’estómac, el resultat del debat és que, el verdaderament important, és donar menjar a tots i per això feim el que podem.

Torre des Matzoc

Cinc minuts més de caminar i arribam a la Torre d’es Matzoc. Una torre de defensa que es troba en un estat de conservació acceptable però que convé no oblidar.

Des d’aquest indret hi ha unes vistes de pel·lícula.

El blau marí d’alta mar es va tornant verd turquesa a mida que es va apropant a la vorera i la transparència de l’aigua fa que es pugui contemplar els fons marí.

És una verdadera pasada.


 

Dos dels companys pujam fins al cim de la torre a on es troba encara el canó que devien emprar els nostres avantpassats per defensar aquest indret de costa.

A partir de la torre, tens dues opcions per continuar la marxa: anar per un camí de carro molt ben conservat a través d'un bosc de pins i tamarells o continuar per la sendera que voreja la mar per les roques. Com que el sol pegava de bon de veres, decidim anar pel bosquet i a la tornada fer-ho per la costa.

En uns trenta minuts arribarem a la platja de Sa Font Celada, fantàstica, una platja verge amb una aigua que feia nadera...però volíem arribar a S’Arenalet.

Platja de Sa Fon Celada

En aquesta platja hi ha una corriola amb una corda fermada a un salvavides que fa pensar que no et pots allunyar molt de la vorera per mor de les correnties marines que t’empenyen mar endis.

 

S‘ha de nedar amb molta cura.

 

Una caminadeta més i arribam a S’Arenalet d'es Verger.

Un grup de ciclistes de muntanya partien d’aquell lloc i a la platja només hi havia una família alemanya que havia arribat amb llanxa.

S'Arenalet des Verger

Ara era l’hora! Mentre uns es dirigien cap l’ombra del porxo del refugi, altres ens vàrem fotre tot d’una dins l’aigua.

El plaer de nedar en aquestes platges verges és un goig inenarrable.

No haguéssim sortit d’allí, però era l’hora de treure el pa amb butxaca i dinar tots plegats, així que, caminarem fins al refugi i ens ficarem baix la dutxa d’aigua dolça que hi ha. 

Refugi S'Arenalet des Verger

 

Bufava una brisa marina que feia que la calor no es notés, però estàvem gairebé a 30º. Tinguérem sort.

S'Arenalet
 

Després de l'intercanvi habitual que solem fer després de dinar, de xocolata, dàtils, anous, etc., férem un poquet de sesta fins que el guia ens va dir que havíem de partir. Eren les tres i mitja.

La tornada la vàrem fer per la sendera que hi ha per les roques.

 

 

És un camí llarg i emprenyós perquè camines tot el temps per damunt les pedres i, si a més, veus que el guia deixa la sendera i se'n va directe per les roques cap a la mar, penses si és que s’ha equivocat o que va a cercar crancs... Que putes crancs, que s’havia equivocat!. Vam tenir sort de no seguir-ho, per que va tenir que tornar a pujar tot lo que havia davallat..

La resta prenem de nou la sendera i el darrer tram, baixant la Torre d’es Matzoc, és tan empinat que t’ho has de prendre com els que pugen a l’Annapurna, passet a passet si no vols treure la freixura per la boca. Però arribam, sempre arribam!

Després d’aquesta pujada la continuació fins a Cala Estreta és “amollar bolla”, encara que el camí es bastant llarguet. Tant és així que en “Rambo” va agafar la directa i ens va agafar més de 500 metres d'avantatge.

Pal passar  per Cala Mitjana uns varen estar a punt de fotrer-se de nou dins l’aigua que estava igual de bona que el matí, però per no perjudicar els altres, continuarem fins a Cala Torta,i els qui arribaren primer al xiringuito, aprofitaren el temps d’espera dels darrers per engolir-se unes cerveses. En “Rambo” ens va sortir de per allà dient-nos que ja li teníem preocupat de tant de temps esperant-nos... je...je...je, és divertit el tio. 

 

Una excursió de 11,650 quilòmetres i 3’29 hores de caminada efectiva, que s’ha de fer quan el mar està en calma per poder nedar en qualsevol de les cales verges que passes. Val la pena. Un paisatge únic!.

Fins a la propera!

 (Fotografíes: Miquel Barceló, Trigo i meves)