martes, 5 de abril de 2016

PUIG DE L’ÀGUILA PEL CAMÍ DELS PRESOS.


Aquesta excursió parteix de Cala Sant Vicenç. Avui pujarem al Puig de l’Àguila pel camí que els presos republicans de la Guerra Civil varen ser obligats a construir entre 1937 y 1940 en aquest lloc per instal·lar una bateria d’artilleria.

Es una excursió fàcil però que se pot “complicar” com un vulgui.

Hem quedat amb un company, que ja ha fet la ruta un parell de vegades, a la mateixa Cala. Aquest company serà el que ens guiarà i ens mostrarà les diverses variants que se poden fer.

El dia està emboirat, no fa ni fred ni calor, i per això resulta ideal per anar d’excursió encara que per les fotografies no es el dia adequat. Al arribar a la Cala ja estava esperant-nos el nostre guia. Hem agafat els tapins i...a caminar.


L’excursió comença a uns 100 metres a l’esquerra abans de arribar a Cala San Vicenç.


Es un camí amb trespoll de ciment que en no res et porta devora un monòlit que el Ajuntament de Pollença va dedicar als presos que feren el camí que parteix d’allà mateix. La major part dels presoners eren soldats republicans vinguts de la Península. La seva feina era construir un camí fins al lloc de Coves Blanques, on s’havia d’emplaçar una bateria de costa. Finalment no es va arribar a col·locar cap peça d’artilleria i tota la feina va ser inútil. O sigui, aquest camp de concentració a més d’una injustícia, va ser una total inutilitat.


Hi ha una barrera de ferro que se pot traspassar.


El camí es conserva perfectament i mentre vas caminant i guanyant altura.


Les vistes comencen a ser espectaculars. 


A la vorera del camí es poden veure encara les senyals que el barrobins varen deixar a la muntanya.


Portàvem uns 20 minuts gaudint de la caminada, quan hem vist l’entrada al túnel que varen excavar els empresonats a la roca com a polvorins de les futures bateries i utilitzat també probablement com a refugi.


També es conserva perfectament i té una sortida al final que porta cap el cim del penyal que suposam serveix de ventilació i també de possible escapatòria.


Sortim... una petita caminada més i  el camí ja arriba al seu final. 


Som al Pla de Coves Blanques, una planura on hi ha uns forats on imaginam que haurien d'estar col·locats els canons.


Des de aquest punt es domina tot el rocadís que ens envolta, des de la Cala d’on hem partit fins a Sa Punta Galera. 


Enfora es veu Formentor i cap el Nord...el mar.


A partir d’ara l’excursió se pot fer lo llarga i difícil que un vulgui, per que se tracta de anar pujant i pujant a través de les roques i matolls seguint les fites de una sendera que es troba ben definida. Hem aprofitat per berenar i després...cap amunt.


Aquesta sendera et porta per damunt els riscos fins a on vulguis arribar en direcció Sud-Oest.


Comença a bufar el vent i viem uns niguls negres que venen cap a noltros des de el Nord. Per a alguns són la costa de Barcelona i comença el debat, que si i que no, però en veure que s’acosten se n’adonen de l'error.
 


Que fem, que no fem...per amunt s’ha dit, encara estan enfora. 


Una petita desviació cap el penyassegat i tenim avall les cales Estremer i Castell. 


Les seves aigües al recer del vent i completament calmades contrasten amb la maror que hi ha afora d’elles.


Uns pescadors estan aprofitant per pescar allà protegits acompanyats d’un caramull de gavines que esperen les deixies.


El vent cada vegada bufa mes fort però volem arribar al “Pas del Pescadors” que no es mes que una sendera a través del penya-segat que empraven els antics pescadors, per anar a recollir les  barques que romandrien protegides a recer de Sa Punta de Sa Galera.



Al front tenim el Castell del Rei, a Ternelles, i cap al Sud, entre els penyals, es poden albirar les badies de Pollença i Alcúdia.


Ara el vent ja bufa de bon de veres fins al punt que quasi ens fa perdre l’equilibri, per això decidim tornar, però seguint unes fites que ens portaran a través d’un tàlveg més aviat empinat, millor dit “molt empinat” al principi del camí dels presos i que ens estalviarà una bona caminada.


Com hem dit, la davallada per aquest lloc acurta el camí  però es un tant perillosa, sobre tot pels que pateixen vertigen, encara que arribarem al camí sense cap novetat, a no ser un “embarrancament” que va patir un company botant un petit desnivell i els genolls de qualcuns fent flamarada.
Faltava mitja horeta per les 14’-hores i decidirem anar a dinar als bancs de la zona recreativa que hi ha a Cala Sant Vicenç. Allà cadascú va treure el que portava a la motxilla i després anàrem a una cafeteria que estava oberta a prendre el cafetets pertinents.
La propera setmana tenim previst anar de Lluc a Pollença pel camí vell, dormir al refugi del Pont Romà i l'endemà pujar al Puig de Maria a empassolar-nos un arròs  brut. No farem crònica per que ja tenim la ruta fitxada en aquest blog. Així que, salut i força!.
 (Fotografíes: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)


No hay comentarios:

Publicar un comentario