CORDADORS DE CADIRES.

 

Ses cadires es podien fer de corda i de bova. Sa bova que s´utilitzava generalment venia de fora. A Ibiza es trobava a sa vora des torrents, però era de baixa qualitat. En tot cas, era important segar-la amb lluna vella perquè no es corqués i deixar-la al sol fins que blanquejava i era seca. Quan arribava es moment d´utilitzar-la, es cordador la banyava per estovar-la i la tapava amb un llençol perquè aguantàs s´humitat i no tornàs negra. Després, xapaven es brins amb una agulla sequera i els esbrufaven d´aigua. Fet això, ja es podia començar sa feina que, ben bé, no sé com puc explicar-la. És una cosa que s´ha de veure.

Us puc dir que s´agafaven tres o quatre brins, depenent des gruix que es volia, i es donaven tres passades as bastiment de davant i tres més a sa banda esquerra. A sa part de darrera, en ser més estreta, sols es donaven dues de passades, i a sa banda dreta es feia el mateix. Així s´anaven fent voltes i més voltes, d´una banda a s´altra, sempre en es mateix sentit, fins que s´arribava al bell mig de sa cadira on es feia s´acabat. Els mostatxos i brins que sobresortien de sa part de dalt es ficaven entre cordats que així quedaven més estrets i tibants. A sa part de baix de sa cadira, es tallaven amb estisores. Una d´aquestes cadires sortia, als anys cinquanta, per 250 pessetes. I cas que sa feina fos de corda, aquesta es podia fer de palmes o de pita, encara que també es comprava feta.

S´única diferencia, en treballar sa corda, era que ses passades es feien paral·leles, de davant a darrera i d´esquerra a dreta. De primeres, començant a la banda de davant, es donaven unes passades llargues de cap a cap; llavors es donaven tres passades as barreró i es tornaven a fer ses passades llargues. I el mateix es feia as barreró del darrera i d´esquerra a dreta, però això sí, entrepassant sa corda per damunt i davall de ses passades fetes al inici.

Una altra cosa cosa important es que aquestes feines, fer cadires i cordar, l´havia de fer una mateixa persona: qui la comença, l´acaba, es deia. Això era perquè d´altra manera no sortia igual. Només puc afegir que, segons era s´habilitat i fantasia d´es cordador, es podien fer dibuixos ben diferents. Amb bova o amb corda, tant era. Encara que tot s´ha de dir, sa bova era de més categoria. Em podeu ben creure, hi havia cordadors que feien vertaderes filigranes. (M.A.González Diariodeibiza,es)

Antigament, la persona encarregada de cordar les cadires era un pagès més. Durant els mesos de primavera, estiu i tardor, aprofitava el bon temps per dedicar les hores de sol a l’agricultura. Emperò, l’arribada de l’hivern obligava als pagesos a cercar altres dedicacions complementàries. En aquest sentit, una d’elles era el cordatge de cadires, una afició que, a més d’omplir els temps buits de les famílies pageses, suposaven una petita ajuda per a l’economia familiar.  Igual que a altres tasques artesanes, la decadència també va arribar al cordatge de cadires. A partir dels anys cinquanta del segle passat, coincidint amb l’èxode rural, els nous materials que varen aparèixer al mercat, la moda i el poder adquisitiu dels ciutadans, suposaren el punt i final d’aquest tipus d’artesania. Només els artesans més tradicionals continuen arreglant ells mateixos les cadires rompudes i, de tant en tant, en confeccionen alguna de nova. (Del Setmanari “Veu de Sóller”).