PUIG D’EN GALILEU.

Ala idó, l’equip de Ses Ratapinyades hem decidit aquest dijous passat  pujar El Galileu. Una pujada de no més 1.181 metres que per noltros no es res (aiiiisscagondenauuffff). Teníem ganes de veure “les voltes” i les Cases de Neu restaurades pel Consell.

A l’hora habitual hem partit 10 membres (no més n'ha faltat un per fer l’equip complet, tenia “metge”). Hem partit convençuts de poder fer valer el nostre lema de “sempre arribam”. En tres cotxes partim cap a Lluc per trobar-nos al Coll de Sa Bataia. Una vegada unificada l’expedició continuam ben assegudets fins al camí on comença la pujada a la Mola de Son Massip, una finca propietat del Consell Insular de Mallorca.

Just devora el rètol informatiu que es troba a cinc minuts amb cotxe des Coll de Sa Batalla seguint la carretera cap a Sóller, hem deixat els vehicles per començar a preparar els tapins. Cada un ha fet la recompte de les seves necessitats per començar la pujada (pastilles de tota casta ok!, fregues pel genolls amb pomada antiinflamatòria ok!, faixa pels que pateixen de trencadura ok!, menjar de pa amb butxaca ok!, però uep!... aquí un s’ha oblidat de comprar la clàssica panada de mussola que sempre porta per berenar, ja ho val, ara li haurem de donar qualque coseta). El dia està un poquet ennigulat, ni fred ni calor… un bon dia per anar d’excursió... Per amunt!.

Per una costa ben empinada comença la pujada fins que arribes a un botador devora una tanca.

El botam i continua la pujada pel camí que es fica en un espès bosc d’alzines.

Començam a veure rotllos de sitges de carboners amb les roïnes de les barraques a devora, fins que el camí s’acaba a la vora de la primera casa de neu: la de Son Massip, que està esbucada. Ja ens troben a 820 metres d’altura: En aquest indret trobarem unes roïnes del porxo del nevaters, amb un altre rotllo de sitja davant, que ens demostra que els nostres avantpassats aprofitaven les instal·lacions a l’hivern, replegant neu, i a l’estiu, fent carbó. Aquest pou de neu ara esbucat, hem llegit que era explotat a l’any 1723 per Antoni March, de Pollença amb un tal Cifre, essent els propietaris de la finca de Son Massip la familia Pizà, de Ciutat.

Amb la mateixa direcció que portàvem continuem pujant pel camí de Ses Voltes d’en Galileu, seguint per l’ombrívol comellar dins l’espès bosc d’alzines que ens durà fins l’esplanada on es troba la casa i el pou de neu des Galileu a 1090 metres d’altura.

 

El camí de es Voltes d’en Galileu salva aquest desnivell de 255 metres i te un recorregut de 1.236 metres, dels quals 961 corresponen a les voltes que van pujat fent zig-zag per dins l’empinat  freu que proporciona la muntanya. Es feixuga la pujada, al principi de casi un 25% de desnivell.

Tant es així que al cap major li ha donat un atac de molló que ha fet necessari aturar l’expedició i aprofitar per berenar, tanta sort que ja som experts en aquests ensurts, després de l'entrepà un grapat de dàtils i un poc de xocolata i ... au! tornem-hi. En una corba amb unes vistes impressionats ens hem posat a berenar fins que ens hem adonat que el nostre company que s’havia oblidat de la panada de mussola estava mans plegades sense dir res. Pobret. Tot duna li hem ofert plàtans, mandarines, un boci d’entrepà i el que fos. A la fi s’ha empassolat mixt  entrepà i una barreta d’aquestes energètiques que ha resultat ser miraculosa  per que ha pujat com si tingués un pebre de cirereta dins el cul. Començava a fer fred allà dalt i encara estàvem gairebé a la meitat de les voltes.

Una vegada recuperat el cap major amb la berenada, hem continuat la pujada per aquest antic camí de ferradura que el Consell de Mallorca ha condicionat durant 5 anys, fent un empedregat amb marges de pedra en sec que sostenen el camí que es va adaptant cada moment a la topografia del terreny, es digne de veure. Les altures màximes dels marges arriben als tres metres.

A mesura que anem pujant per les voltes, el bosc s’esvaeix i comença la garriga mediterrània, on es poden contemplar la rapa de porc, el llampúdol bord, l’estepa Joana, etc. etc.

Els 275 metres últims formen un tram recte amb un desnivell menys important. Ens hem aturat per contemplar tota la vista de la Serra de Tramuntana que es impressionant.

Ara estem a la gran planura situada al vesant nord de la Mola i caminam cap a la casa i el pou de neu d’en Galileu, nom que feia referència als nevaters que explotaven aquestes cases de neu.

De fet, Galileu, es el mal nom de la família Català. Es construí a l’any 1692 quan en Antoni Català “Galileu” es comprometé a fer construir de nou unes cases de neu a la muntanya de Sa Mola.

A l’any 1723 hi ha documents que parlen de Miquel Català Arbós, propietari d’una casa de neu en explotació. L’any 1788 aquesta mateixa casa de neu era propietat de Joana Aina Morro, viuda de Miquel Català “Galileu”.

L’any 1804 aquest grandiós pou tenia a dins 85.000 quilograms de gel. Com podeu veure a les fotos, el pou es molt gran. Te 13,8 metres de llargària per 7,40 d’ample i 5,40 de fondària.

Durant dos anys, la brigada de margers del Consell ha treballat en la recuperació de l’estructura tant del pou com de la casa del nevaters i ara podem estar orgullosos del resultat obtingut que ens permet estudiar la importància que tenia el gel fet de neu  fins gairebé l’any 1908, quan la primera fàbrica de gel artificial va començar a funcionar a Inca.

La Cultura de la neu a Mallorca antiga

A Mallorca, es coneix la existència de capses de refredar ja en el segle XIV, encara que no és fins al segle XVI quan es constata documentalment i de manera clara el consum de la neu. Des de llavors i gràcies a la consideració d’aquest producte com a de primera necessitat i subjecte a diversos imposts, es troba abundat documentació del seu comerç que arriba fins a principis del segle XX.

Es curiós observar com en la antiguitat la neu s’emprava tant per la medicina com la gastronomia. Des de molt antic la neu mesclada amb aigua servia para baixar la febre, combatre els vòmits nerviosos, els espasmes del diafragma i els singlots convulsius. El gel capolat i ficat dins una bufeta era aplicat damunt el pit en els casos de palpitacions violentes i per baixar les inflamacions en els cops i bonys. Mesclada amb vi era usada com tonificant...

En quant a la gastronomia, es coneix “l’aigua llisa”: aigua refredada amb neu amb unes gotes de llimona sucada. “L’aigua de canyella”: neu amb canyella capolada amb sucre. “L’aigua dolça”: neu i sucre i més endavant els gelats.

Però com era la labor del nevaters? (colles formades entre 8 i 12 homes, sovint carboners, missatgers o margers  -el nevater com ofici no existia per que era una activitat de temporada curta-). Dons era així:

El procés de recollida començava per la neu que es trobava més propera a la casa. S’empraven pales, esparteres, senalles, gavetes i esportins: amb aquestes eines fien caramulls de neu que es transportaven fins al dipòsit  amb civeres i portadores.

Un cop a dins, introduïda a través del portal i de les bombarderes (uns finestrons per a on se introduïa la neu) i els nevaters la pitjaven amb el peus durant unes tres hores per tal de transformar-la en gel.

Aconseguit això, la capa –dita sostre- es tapava amb càrritx i el procés tornava començar per aconseguir diverses capes que es sobreposaven fins arribar a la darrera, la qual es cobria amb sal, cendra i amb una gruixada capa de càrritx i branques. Això es feia durant la temporada de neu (Desembre - Febrer) i finalment se segellava la casa fins a principis d’abril, moment en que les colles de nevaters i jornalers l’extreien per baixar-la a Ciutat.

Com que les cases de neu estaven situades a llocs de molt difícil accés,  s'hagueren de fer camins de ferradura per arribar al dipòsits mes llunyans. Uns cops tallats i trets el “pans de neu” (blocs de gel compactes embolicats dins càrritx, la neu era baixada de nit des de les cases amb muls o ases amb unes beaces especials dites “portadores” fins al pobles. Des de allà mitjançat carros, era portada a ciutat o a els pobles.

Noltros, varem aprofitar per fer-nos unes fotos devora aquests monuments que estan declarats bens de interès cultural.

Ara ens quedava pujar fins al cim del Puig. La fredor ja era considerable i més quan bufava el vent. Aquí el “sherpa” de rereguarda ens va dir que ell no pujava fins al cim i que ens esperaria al cotxe. A un de noltros se li va encendre la bombeta i li va dir: perquè no vas al restaurant “El Gallet” i ens comanes per les 15 hores un arròs brut per entrar en calor?. Dit i fet. Tothom va venir a bé. A ca una puta els entrepans que portàvem, amb aquell fred que feia!.

El sherpa se'n va anar per avall i la resta continuarem per amunt pujant pel vesant de la mola cap el Puig que es troba, com hem dit, a 1.181 metres d’altura sobre una atalaia privilegiada des de la qual es pot veure les valls del Santuari de LLuc, la vall d’Albarca i els germans gegants de Massanella, la Mola, el Tomir, Es Puig de n’Alí, el Puig Roig o el Puig Major i, per suposat la mar. 

El vent era gelador i bufava amb tanta força  que fins i tot va tomar a la ratapinyada més jove que va caure de panxa per damunt els càrritxs, ell diu que es va enganxar un peu amb els càrritxs, però noltros creim que anava badocant pensant com seria possible que el Mallorca guanyés al “Benito Villamarín” (aquest es un aficionat d'aquests que es mereixen una medalla per que son dels pocs que hi van al camp fort i no et moguis a patir) i un cop de vent el va deixondir tomant-lo en terra.

La nostra cèlebre frase “sempre arribam”, aquest pic també la varem poder complir. Quina ventada!, quin fred allà dalt!, però les vistes que gaudíem ens varen captivar, érem just al cor de l'alta muntanya mallorquina, un moment màgic.

Unes fotos, una filmadeta i per avall. Estàvem gelats i ja pensàvem amb l’arròs brut que el nostre company ens hauria comanat.

Podíem fer la tornada pel mateix camí que havíem pujat o partint cap el torrent de Coma Freda, fins arribar a la benzinera del Coll de Sa Batalla. Varem decidir tornar pel mateix camí.

Com sempre pels que pateixen del genolls, les davallades son més fotudes que les pujades i aquesta vegada no va ser cap excepció. Quin patiment!, però també arribarem!.

Que bo va ser aquell arròs brut calentet amb gustet de canyella que ens va preparar l’amo des “Gallet” des Guix. Aprofitarem per fer el nostre dinar de Nadal i desitjar-nos unes bones festes nadalenques!. Uns brindis, un cafetet i cap a Palma després de una excursió fantàstica.

Fins la propera!.

La ruta en vermell es la que varem fer noltros: 5,900 quilòmetres i 3,38 hores de caminada.

Fotos: M.Barceló, "Trigo" i meves.
Dibuixos: Consell Insular de Mallorca: "Les Cases de Neu".