CAMÍ DES CORREU.

I)             ESPORLES-CALA BANYALBUFAR I TORNADA.

Avui hi ha dues cròniques de la mateixa excursió, ja llegireu perquè.

En aquesta crònica qualsevol paraescut amb la ficció serà pura coincidència, per que tot el que contem es veritat maldament costi creure-ho. Però si voleu assabentar-vos de les característiques tècniques e històriques d’aquesta maca excursió, ideal per les persones que es volen iniciar al senderisme, heu de ometre aquesta i llegir la segona crònica que ha escrit el nostre company “EMBAT”. El punyetero escriu la nostra llengua amb una bellesa literària fora de lo comú. Val la pena llegir-ho.

Aquest Dijous ens tocava fer una excursioneta suau, per alló de la porcella, el xot, el torrons que ens hem empassolat aquestes festes i per això hem decidit fer el Camí des Correu, partint des de Banyalbufar a Esporles, per que diuen els caps que aquesta “versió” es més senzilla que a l’inrevés...Mmmmm.  Havien quedat en anar-hi en la camiona del TIB fins a Esporles i després agafar  la furgona que arriba fins a Banyalbufar…Camiona, furgona, Ca, ca, caaaaa!. Aquesta ratapinyada no  s’ha apuntat a l’expedició global per que no puja a Banyalbufar en bus ni que el matin. De fet hi ha agut un parell del grup que per poc deixen sa porcella dins la furgona segons han dit quan preníem el café. Ca, ca, caaaaa!.

Aquesta ratapinyada voladora diürna ha cercat per Internet informació sobre el “Camí des correu”… 2,30 hores, de Banyalbufar a Esporles. La distancia de  8 quilometres no basta per cremar totes les calories acumulades, així que ha pensat fer el recorregut d’Esporles a Banyalbufar tot sol per, una vegada allí, esperar a la resta del grup i tornar enrere.

Dit i fet. Després de passar el corresponent SMS al cap del grup explicant aquest pla solitari alternatiu (SMS que no l’ha obert fins el mixt dia, encara que porta també un telèfon de darrera generació que no sabem per que serveix per que no el saben manejar), he arribat a Esporles a les 8,30 hores per començar el camí des de l’Església fins a Banyalbufar, amb el fi de poder estar allí quant ells arribessin amb la furgona damunt les 10 hores (sortien de Palma a les 9,30). Era una excursió que no te pèrdua per (o això pensava jo)  que vas sempre seguint el camí des correu que està perfectament conservat i senyalitzat. La qüestió que el rètol de 2,30 hores m’ha espantat i he començat a caminar a tota pastilla donant-li força al pals. Tenia que fer la cursa d’anada en 1 hora i mitja, o al menys a veure fins a on arribaria en aquest temps.
La veritat que amb el dia esplèndid que feia ha estat un plaer començar a caminar  tant prest pel tupi’t alzinar per on se fica el camí.

No més sentia els cops del Pals pegant damunt l’empedregat. La pujada inicial que surt de darrera l’Església per la costa de Sant Pere es forta, vatuadell si es forta,  i més amb un escalons malt parits, desiguals i molts alts, però després de passar la barrera que et porta fins la carretera ja es fàcil. Anava a tota llet, ara pel camí que bordeja la carretera per la banda de sa Riera. Tenia encara 45 minuts fins que sortissin de la intermodal.

Torn a creuar la carretera i començ a  caminar pel bosc d’alzines… un forn de calç, un rotllo de sitja, un altre forn de calç i ritme, ritme, ritme. 

A les 9,25, cinc minuts abans de partir el grup me crida per telèfon uns del caps :

-      On estàs?

-      Cullons fent el camí des de Esporles a Banyalbufar. Vull arribar allí per tornar tots plegats. No ha vist el meu correu el gran cap? (li vaig dir “correu” en lloc de SMS).

-      Diu que no ha obert el correu avui dematí.

-      ¿?  En aquell moment no hi vaig caure.

-      Idò bé ens veurem a Banyalbufar.

-      Ok!.

Mentre caminava a tota pastilla, intentava contemplar aquell indret magnífic. Ara el  camí era gairebé pla, de terra i fullaca, que permetia caminar aviadet. Anava filmant i  traguen  fotografies sense aturar-me. El rètols m’anaven senyalant el temps que faltava  per arribar-hi. Ara 40 minuts fins a Banyalbufar  i eren les 9,45. Va bé.  Tenia que arribar fins al final de la cursa.

He passat pel Coll del Pi i les Cases abandonades de la guixeria de Son Sanutges. Ja tenia a Banyalbufar a la vista allà baix.

He sortit del camí des correu a devora la cantera abandonada i he començat a davallar pel camí asfaltat. L’avia aconseguit!. Una cridadeta per telèfon.

-      Uep!, On esteu, jo ja estic al camí asfaltat.

-      Noltros ara comença’m a pujar. Esperem-nos.

Com volia sortir-los de camí, no vaig fer cas i vaig començar a davallar per aquelles costes asfaltades envoltada de marjades… fins que me vaig trobar dins el poble i ni rastre del grup?.  Una altra cridada pel mòbil.

-      On sou?.

-      Ens hem desviat un poquet per veure els safereigs.

-      Vatuadell jo ja estic al poble.

-      Al poble?.

-      Eh, saps que te dic que ara que estic aquí davallaré fins la cala, feu la vostra via i no us preocupeu per jo.

Així ho vaig fer. Volia veure els esbucament que hi va haver a la Cala de Banyalbufar amem com estava, i con no més eren les 10,30 tenia temps més que suficient per tornar enrere. Havia fet  tot el camí en una hora i mitja aproximadament!, tot un rècord penso!...

Vaig veure una sèrie de rètols i un que indicava cap a la Platja. Per avall. Uf! quina costa.

La Cala estava en obres, sense sorra, tancat el seu accés, quina llàstima. Em va saber greu veure-la en aquell estat. Unes fotografies i per amunt altra vegada. Vaja quin tirany que te aquest camí que condueix a la Cala, alló va ser el boci més fotut de la meva excursió.

Però vaig arribar al poble i ara es tractava de tornar a agafar el camí des correu.  A uns joves excursionistes que davallaven per un camí asfaltat, les vaig demanar si per allà podia sortir al Camí des Correu per que la direcció me semblava era la correcta. Me varen dir que si, que tenia que seguir el camí i després agafar una sendera pel bosquet d’alzines. Venja ho provaré amem si puc agafar al grup. Puja que te puja per aquell bosquet me va agafar un poquet de paparró però com anava pujant gairebé recte fort i no et moguis tenia que topar amb el camí que creuava tot aquell vesant i efectivament vaig arribar.  

Es inconfusible. Vaig estar una estoneta a veure si escoltava el soroll que sempre fem i no sentia ni una mosca. Un xiulo ben fort… i rés. Això es que ja han passat i van davant –vaig pensar. No sabia a quina altura estava fins que no ves qualque rètol.

Vaig partir cap a l’esquerra caminant ben aviat  i els companys que no apareixien, per lo que vaig pensar que m’ho havia de prendre amb calma i me vaig seure per menjar-me l’entrepà que portava. Eren les 12,30 . Vaig agafar el mòbil i no havia cobertura. Bé idò, continuaré la marxa. Uep! Vaig trobar un rètol que indicava a Esporles 40 minuts. Cullons, si que havia fet via. Efectivament damunt les 13 hores vaig arribar al poble. Riiinnng!, el telèfon sonava.

-      Si.

-      A on est!.

-      Jo a Esporles.

-      A Esporles?.

-      I voltros?

-      Pel camí, mem, mem, mem. Tu has anat pel camí des correu?

-      Ja es clar... si no per on vols que hi vagi.

-      ¿?

-      Però per on has passat?.

-      Cullons, jo que sé, he sortit per un caminoi i m’he pensava que ja hauríeu passat voltros.

-      Pero ara anem a dinar, per que no tornes enrere i dinarem plegats.

-      Tornar enrere?!. Saps que, vos esper al bar d’Esporles.

No entenia res. Tenia les cames que em flamejaven. Per lo vist aquella drecera que vaig agafar deu ser el camí des Correu “Exprés”. Em costava creure que havent-hi baixat fins la Cala (que hi ha una mitja hora bona), després pugés i els passés sense trobar-nos!!. Es difícil d’entendre, encara que quan ens trobarem per fer el cafetet em digueren que varen estar molt de temps aturats esperant-me. Pobrets!.

Total que aquesta ratapinyada va fer 16,460 quilòmetres en 5 hores de caminada i el grup uns 7 quilòmetres en 2,30 horetes. Jau vol!.

II)           EL CAMÍ DES CORREU DES DE BANYALBUFAR A ESPORLES.

Avui els ratapinyades hem tingut una estranya volada, des de ciutat n'hem partit nou a bord del TIB, un grup veritablement heterogeni ja que hi havia des de caps altament qualificats fins a novelles incorporacions, érem  E&E, J&J, M&M, P&P i V, i ara direu: i on era  Ll, idò, volava sol! sense permís i per iniciativa pròpia, els del grup estàvem desolats, patint pel germà sense saber on era ni on el trobaríem, ell allà, solitari, aïllat, únic, ignorant el nostre desfici i la pena que passàvem anava fent camí.

El dia es fantàstic, fa sol i la visibilitat és perfecta, la boira dels passats dies ha desaparegut completament, la ruta en bus fins a Esporles fent el preceptiu transbord al mini bus fins a Banyalbufar ha estat plàcida i tranquil·la, gaudint de les vistes i sense el maldecap d'haver de conduir, bé, el segon recorregut per les corbes del traçat sinuós de la carretera ha posat a prova a més d'un, tanta sort que és un tram curt.

Tot d'una d'arribar a Banyalbufar, començam a caminar vora l'església i pels carrers que, en forta pendent ens porten al principi del camí des Correu, passam per les velles cases de Son Borguny i cas Batle Negre fins a un revolt que puja a un grup de safareigs immensos construïts al mateix pendent de la muntanya, com si fossin marjades, alguns ja abandonats i d'altres en ple us, des d'aquí contemplam la millor i més espectacular vista del poble de les seves marjades i de la mar.

 Les espectaculars marjades dedicades al conreu i el complex sistema de reguiu amb sèquies i safareigs caracteritzen el paisatge de Banyalbufar.

És amb la conquista musulmana de Mallorca i amb el desenvolupament d'aquesta nova cultura (902 - 1229) quan realment el poble neix, tal i com el concebim a l'actualitat. Sembla que prest s'hi instal·là al que seria ben aviat Banyalbufar, una comunitat      andalusina.

L'assentament pertanyia al districte de Bunyula, el qual agrupava els actuals pobles de Banyalbufar, Esporles i Bunyola. Foren els andalusins els qui "construïren" l'actual paisatge banyalbufarí. Feren néixer el poble, des del batiar-lo amb el seu topònim (Bany al bahar -construït vora la mar-), fins dissenyar i executar marjades, safareigs i tota una xarxa hidràulica que els investigadors anomenen Ma'jil.-

El camí des Correu és una antiquíssima via de comunicació entre els pobles d’Esporles i Banyalbufar. Aquest camí reial, data des del 1401.

Fent aquest desviament per veure els safareigs hem fet la primera de les moltes telefonades al company solitari a fi de poder-nos trobar i fer almenys una part del camí junts, però ens ha estat impossible, avui, definitivament vola tot sol. Nosaltres, trists i compungits, continuem la ruta.

Anam guanyant altura, passam per la Font de la Vila entre grans i ombrivoles alzines, abastada per les aigues del torrent d'En Roig, aquesta font alimenta tot el municipi i les més importants síquies de reguiu, la de Dalt i la de Baix a partir de les quals es forma la extensa xarxa hidràulica de la vila i contrada començada en epoca islàmica. 

Les marjades banyalbufarines dedicades al conreu son també una meravella, sembla que es van recuperant els cultius de tomàtigues de ramellet i les vinyes de malvasía rescatades des del 1995 gràcies a la iniciativa d'un grup d'emprenedors propietaris de petites extensions que, recuperats els ceps originals, elaboren el most i treuen al mercat un producte únic i de qualitat: la Malvasia de Banyalbufar.

És una llàstima que gran part del camí a aquesta vessant estigui asfaltat, reconeixem que pel trànsit local de vehicles va millor però,  tant visualment com pels senderistes, no és lo seu.

Anam seguint, sempre pujant i amb gran esforç, considerant la proximitat de les passades festes nadalenques i els seus excesos no és gens estrany, però com diu el company solitari “sempre arribam”.

Ara és hora de berenar, ens el hem guanyat, trobam una ullada de sol a l'ombrívol camí i ens menjam els entrepans, tornam a telefonar al isolat company que, definitivament, ens diu que ha arribat a la cala i que està vorera de mar, que ja ens trobarem més envant, au idò!.

Reprenem la marxa, el camí és ara més dolç per caminar, el trispol és de terra i està entapissat d'una gruixada capa de fullaca, assolim el punt més alt de la ruta, el Coll des Pi (454 m.) a partir d'aquest punt començam la baixada cap a Esporles, entre ullades de sol es veu la costa i allà lluny destaca Na Foradada, la gran penya valldemossina que donava recer al vaixell de l'arxiduc.

El paisatge ha canviat, les marjades han desaparegut, ara hi ha sementers entre les alzines i els pins, uns ben llaurats i preparats per a la sembra i d'altres més primerencs que ja verdejen tímidament.

El camí conserva l'empedrat original, en alguns trams bastant deteriorat i en altres restaurat,  però que dóna aquest segell inconfusible, primitiu i bell dels camins de la ruta de la pedra en sec de la nostra illa.

És hora de dinar, fa un poc de frescor en aquestes obagues de pins i alzines, cercam un redol assolellat i ens hi acomodam, sempre és un bon moment el del àpat, ens hem contat com han anat les festes, què hem menjat i begut, si hem estat molts o pocs, en fi, compartim les experiencies i l'amistat i també les restes de coses dolces de Nadal, dels més potents fins panellets variats i exquisit torró fluix, dels més senzills dàtils, bessons molt torrats i xocolata del Carrefour, cap retret de ningú, cap queixa, l'important és compartir, la llàstima és que en falta un, un que ens diu a la enèsima tentativa de retrobar-nos que facem la nostra via, que ja està entrant a la vila d'Esporles i que ens esperarà a un café del passeig.

En acabar la tertúlia seguim, ara ve un tram de rosta baixada, el trispol del camí està en molt mal estat, el temps i l'aigua han fet perdre el pedreny que l'anivellava, les velles pedres queden nues i caminam amb el risc d'una tombada de peu, més endavant trobam altres zones perfectament restaurades per les noves generacions de margers, tant de bo que no s'ha perdut l'ofici.

Ja ens acostam a la granja d'Esporles, antiga alqueria àrab d'Alpich, després monestir cistercenc, més tard casal de de nobles families i ara convertit en una barreja de museu etnogràfic, mostra d'animals de granja, artesania i folclore i restaurant tipic, pel gaudi dels turistes i benefici dels actuals propietaris.

Travessam dues vegades amb molta de cura la carretera que va a Esporles i després d'alguns revolts arribam al pont de Son Vic, aquí fotos de grup, ara ja falta poc.

Entram al poble pel carrer de la Costa de Sant Pere, al costat de l'esglesia i ja enfilam el passeig cercant al nostre fill pròdig, a la fi el trobam instal·lat còmodament a la terrassa d'un café, està cansat el pobre, ha fet doble camí que nosaltres però content de retrobar-nos, ens hem assegut al seu voltant i li hem contat com ha anat el dia, prenem café junts i decidim on anirem el proper dijous.

Avui hem caminat 7,82 quilometres, no està malament per ser després de festes.

Salut i fins a la propera.

(EMBAT)