L'AFICIÓ PELS CAPELLS DELS MALLORQUINS.

               Any 1920. Pasetjant per la riba. Tothom amb capell i els nins de marinerets

Va haver una època que tants els mallorquins com les mallorquines portaven tots capell. No sòls a Mallorca, també a les altres Illes la moda dels capells va causar furor a finals del segle XIX i principis del segle XX, si bé, com es lògic, el capell sempre s’ha usat a Mallorca, sobre tot la gent el camp.

Aquí parlarem no més dels anys que tothom portava capell per anar a la moda que dictava Catalunya i el país Valencià.

El Bombet o bombí, era un capell fort de cofa convexa que es va dur a l’hivern durant el segle XIX, amb l’americana, als ambient ciutadans . Amb l’aparició, del capell de feltre, d’ales amples, el bombet li va deixar pas poc a poc. Aquest capell, que estava de moda tant a Catalunya com a Valencia, com hem dit, tenia un curiós llenguatge visual: sembla que, segons com s’elevaven les diferents parts de l’ala, s’entenia l’estat de qui el portava: fadrí, casat o viudo.

Per l’estiu, el capell de palla era el que portaven tants el homes com les dones. El capell de palla es feia normalment de fulla de margalló i el portaven també a Eivissa i Menorca.

                                                                       Passeig des Born. Tothom a la moda

Per altra banda, les trones, o capell de copa,  no mes les portaven les autoritats o gent important per anar a qualque acte que exigís anar-hi de etiqueta.

                                                   Primers empleat de "Sa Nostra" l'any 1882. Tots amb capells distints

Però no sols eren aquets capells els que se usaven a Mallorca. Hi havia de tota classe i gusts. Això sí, durant aquest període de temps, tothom portava capell, faltaria mes, era la moda.

                                       1902. Mallorquins examinat els planols del enderrocament de les murades.

Diu Màrius Verdaguer en el seu llibre “La ciutat esvaïda”, que els capells eren un artefacte indispensable per a saludar. La salutació d’un senyor no es podia concebre de cap manera separada del capell. Sense capell no hi havia  possibilitat de descobrir-se, i sense descobrir-se era absolutament impossible manifestar respecte i admiració. En una paraula, era trobar-se sense armes per a complir degudament amb les regles fonamentals de la urbanitat.

Saludar amb la mà, sense que aquesta mà sostingués un capell, entre la societat distingida del segle XIX i principis del XX era una grosseria inadmissible.

Per això, un homo sense capell era un senyor desarmat davant la societat.

Diu Verdaguer  que un cavaller que saludava amb el capell de copa o trona d’una manera irreprotxable i nobilíssima era el General Ortega, el nom del qual perdura en un carrer de la nostra eixampla.

                                                                  1930. Membres de la Societat Can Ribas

El General, que gaudia de la simpatia unànime de la nostra ciutat, cada horabaixa sortia de paisà amb la seva elegant levita i el seu llustrós capell de copa, acompanyat del seu ajudant, d’uniforme.

                                                                           Corporació de l'Ajuntament

El capell de copa, o trona, impel·lit pel ressort invisible de la seva irreprotxable urbanitat, iniciava, des del precís moment en que sortia de Capitania, una sèrie inacabable de salutacions.

El salut que feia davallar el capell fins casi tocar la copa amb el genoll mentre un somriure bondadós il·luminava la cara del general, era el que destinava als soldats que, quadrats i fent mitja volta de front, li rendien el salut reglamentari. Després hi havia la salutació per a les senyores, ampla, en la qual el capell descrivia mig cercle respectuós, donant la sensació que li havia de nàixer un plomall per besar en terra. Després venia el salut rígid, ràpid, dosificat, d’estricta etiqueta, per a distribuir entre els que per la seva banda li oferien la capellada.

                                                            Mercat de la Porta de Sant Antoni a principis de segle XX

Tot això ara pot semblar una mica xocant; però sens dubte, aquesta rigorosa urbanitat senyorívola, de la qual el general Ortega era un miralla net, introduïa un prestigi, un relleu i fins i tot una bellesa subtil en les relacions socials, abeurades d’un matis de senyoriu i d’aristocràcia que ara s’ha perdut completament.

El cavaller mallorquí que saludava d’una manera insuperable amb el bombet, diu Verdaguer, era el senador del Regne Don Jeroni Rius.

Quan veia que s’acostaven senyores conegudes, s’aturava, inclinava la noble testa, de la qual penjaven dues abundants patilles blanques, i, quan les dames passaven per devora ell, feia descriure al seu bombet un cercle lent i respectuós, mentre deia amb veu greu:

-      Als seus peus, senyores meves!.

Es podia circular per tota Palma amb bombet, fora per Santa Catalina. Això a principis de segle, era una utopia. Només hi havia, como zona neutral, el carrer de Sant Magí per a la comunicació amb el Terreno. Si un s’aventurava amb el bombet posat, passar  per qualsevol carrer d’aquest simpàtic barri, l’al·loteria s’amotinava tot d’una i la gatzara que s’armava era inenarrable.

En el centre del que ara és la Plaça del Progrés hi havia un  turonet amb les roines d’un molí. L’al·loteria catalinera tenia allà muntat el seu quarter general, i mai cap bombet es va atrevir a passar-hi.

Quin temps...

;