Altra vegada hem partit les dues ratapinyades intrèpides i voladores cap Artà, per anar a veure les Cales verges de la part Sud de la Badia d’Alcúdia, que es troben a la costa de la Colònia de Sant Pere, Betlem i la urbanització de S’ Estanyol.
Com dijous passat, mentre el nostres companys estan penjats a la fresca engreixant i dormint a l’ombra, aquestes dues ratapinyades han partit a les 8’- hores de Palma cap Artà, per després agafar la carretera de la Colònia de Sant Pere i arribar fins a Betlem. Eren les 9’- quan hem arribat. Havíem vist en el mapa del temps que avui el vent bufaria de Sud, lo que ens aniria molt bé per veure el mar calmat. Així ha estat. L’aigua era una basa d’oli. Bufava una brisa molt agradable i el dia esplèndid, amb uns poquets de niguls al principi que poc a poc s’han anat dissipant.
.....
Des de Betlem, hem agafat el camí que porta fins al Caló i hem deixat el cotxe quan s’acaba l’asfalt. D’aquell lloc fins al Caló hi ha uns dos quilòmetres per un bon cami per caminar i difícil pels cotxes. En un poquet més de mitja hora hem arribat.
Abans hem passat per Cala Mata, Na Clara i altres Caletes petites totes elles amb un aigua cristal·lina i completament calmada, lo que feia possible esbrinar els fons marí de tota la zona. Totes aquestes Cales son de nudistes.
Na Clara és una platja verge amb fons de sorra on es troben algunes roques, sobretot en la riba. Té una longitud de 100 m. i una escassa amplitud. Es troba a 200 m del camí sense asfaltar que s'ha descrit per anar a Es Caló, sota uns penya-segats.
Es tracta d'un sector, dins de la badia de Alcúdia, de penya-segat baix amb petites ancorades amb coves que li donen un encant especial, amb sorres fines i blanques barrejades amb graves de tonalitats grises. El seu nom vol descriure la transparència de la seva aigua, oculta sota la frondositat dels pins i els penya-segats que alcen s’Atalaia Freda a 562 metres, la cota de major altitud de la Serra de Llevant, proporcionant una vista panoràmica francament fantàstica.
Després ve una Caleta petita que es diu Cala Mata, també de sorra fina, que ens cridava per que anéssim a nedar allí, cosa que no hem fet per que volíem arribar primer a la nostra meta que era El Caló.
Cal dir que no més hi havia un home nedant. En el camí hem trobat un al·lot mallorquí d’aquell indret que ens ha explicat els noms de les Cales i el temps que faltava per arribar al Caló. Ningú més. Ara que ho pensem, que putes feia aquest al·lot tot sol a les 9,30 del dematí per allí?...
En no rés hem arribat al Caló, a on hi havia un llaüt i una llanxa varats. Ningú a la platgeta.
El Caló no es pot afirmar que sigui una platja pròpiament dita, és més aviat una entrada rocosa d'uns 20 metres de longitud, protegida per un espigó artificial, que permet l'accés al mar en un pintoresc lloc, als peus de les muntanyes de la Serra de Llevant.
Amb el mar en calma com avui, efloreix la platja de fina sorra blanca que ha fet les delícies del nostre bany d’avui. Des de aquest lloc s’albira tota la costa Sud de la Badia d’Alcúdia, immensa badia. Al Voltant hi ha una Caleta petita, també de roques i sorra, que li diuen “la Platgeta”. Feia també nadera allí.
Al Caló hem estat gaudint d’aquell lloc i aquella aigua fins les 12’- que hem agafat els tapins i hem començat a caminar de tornada per que ens faltava veure la Cala que li diuen Ca els Cans i després la platja de Sa Canova. Cal dir que hem trobat a dues al·lotes (no tant al·lotes) catalanes de molt bon veure, que ens demanàvem dades de les platges de l’illa i sobre tot d’aquella zona nudista. Naturalment, noltros, experts en la matèria, les hem dit tot lo que volien saber.
En 45 minuts hem fet els 3 quilòmetres aproximats que hi ha, i això que ens hem aturat per treure fotografies i filmar. Ara ja havia gent a Na Clara, unes 10 persones.
Ca els Cans és una tranquil·la cala amb 115 m de longitud ben protegida del mal temps, on en lloc de sorra hi ha petits cants rodats. En la riba l'alga és abundant, formant una còmoda capa vegetal sobre la qual la gent estén la tovallola. Es poden observar uns escars, construccions tradicionals on els pescadors guardaven les seves embarcacions i aparells de pesca. Es troba al final de la petita carretera, que surt de la Colònia de Sant Pere cap el mar. Després gires a la dreta i al final d’un camí asfaltat sense sortida està la Cala.
Eren les 14’- hores i com hem vista a la Colònia un baret que feien menús per 8,50 euros, cap allà hem anat. Després amb la panxa plena ja aniríem a veure la plata de Sa Canova.
Cal dir que el menú ens ha agradat i també ens ha sorprès, per que amb aquest preu ens han servit una botella de vi rosat, una d’aigua de litre i una gasosa, totes gelades, que amb els canalons i un peixet a la planxa que s’ha fotut qui escriu i una ensalada i costelles que s’ha fotut s’altra, ens hem quedat perfectes y amb unes ganes... de anar fins a la Platja. Però, ho havíem de fer ja que estàvem allí. Hem agafat cotxe i girant a la dreta vorera del mar, hem arribat a S’ Estanyol, nucli urbà petitet, que res te que veure amb s’ Estanyol de Sa Ràpita. Hem aparcat i per un caminoi que indica el camí cap a sa platja, hem començat a caminar. La temperatura avui no ha estat molt forta. Calculem que devien fer 28-29º de temperatura, res a veure als dies passats.
En 10 minutets, després de passar per una platgeta petita ve la immensa platja de Sa Canova, de sorra fina, ample i llarga.
Sa Canova és una platja verge amb gairebé 2000 m. de llarg per 100 m. d'ample, amb un singular sistema dunar darrere, cobert en bona part per un bosc de pins. Generalment en el Mediterrani, es presenten dunes paral·leles a la platja, en canvi en Sa Canova les dunes són obliqües a la costa i penetren terra endins fins a allunyar-se gairebé 2 km de la costa. Això és a causa de la intensitat i constància del vent de Tramuntana (nord-sud), adreça en la qual es col·loquen les dunes. Per aquest motiu, és un lloc molt freqüentat pels practicants de windsurf. Es pot arribar des de la urbanització de S´Estanyol en la Colònia de Sant Pere, caminant al costat de la riba de la costa cap a l'esquerra si ens situem mirant cap al mar, com hem fet noltros, o també es pot accedir des del final de Son Serra de Marina, aquesta vegada caminant cap a la dreta. De fet aquest espai natural protegit, es troba entre les dues urbanitzacions.
No cal dir que amb la calma absoluta de l'aigua que havia avui, els practicants de windsurf devien estar amagats a l’ombra de casa.
En aquella immensa platja no mes hi havia quasi una vintena de persones, lo que feia que paregués que estava buida. Aconsellem a qui els agrada les platges solitàries de sorra, que venguin aquí. A bon segur que gaudiran d’un dia especial, encara que s’ha de tenir en compte sempre el vent de on bufa abans de partir, cosa que se pot saber consultant el servei meteorològic, inclús dies abans.
Hem tingut sort altra vegada pel dia que hem escollit. A les 16’- hores quan el Sol pegava de ple, ja estàvem a Palma. El matí que hem gaudit, no se pot oblidar mai.
Fins a la propera sortida clandestina!....schsssttt, que no s’assabenti el nostre grup de ratapinyades...
Per tota la vorera l'aigua estaba igual de clara
Al fons El Caló
Les vistes son molt macas
El camí es bó per caminar
Hem tingut sort amb el dia
El Caló
La platgeta que hi ha darrere El Caló
Aquí, a l'ombra ens hem quedat a nedar
El lloc ideal
El Caló de bon dematí
 |
S'Atalaia Freda vigilant    |
No hay comentarios:
Publicar un comentario