EXCURSIÓ A MENORCA.

Peripècies de deu ratapinyades per Menorca.

(Crónica: "Embat". Fotografies: Miquel Barceló, Pep Planas i "Trigo")

Un any més, i aquest ja és el segon, (sembla que ho convertim en costum) hem anat a Menorca a fer la cloenda del nostre curs d'excursions.

N'hem parlat molt d'aquesta sortida, que si un dia o dos, on dormim, en avió o en vaixell, etc. etc. A la fi i com diu el nostre company “sempre arribam” i a posar-nos d'acord també. Conclusions: anada i tornada en vaixell, hi estarem dos dies, passarem una nit a un hotel de Ciutadella i contractarem un minibús per anar i tornar. Dit i fet, repartim tasques i endavant.

A la fi som deu, dues baixes per motius diversos, sortirem el dia 12 del Port d'Alcúdia a les 8 h. dormirem a l'hostal Menurka de Ciutadella, hem negociat l'autobús i tornarem el dia 13 a les 22 h. fins aquí tot bé i sense problemes, bé, el que ha fet i pagat les reserves ens ha duit a l'esquena uns dies, però sembla que no li hem desbaratat el pressupost.

Primer problema, la companyia naviliera ens comunica que, per raons internes modifica els horaris de les nostres reserves, la sortida de dia 12 serà a les 10 h. i la tornada del 13 serà a les 18 h. si no ens va bé podem cancel·lar i ens tornen l'import. Telefonades, mails i comentaris varis per veure què hem de fer, la decisió és unànime: hi anam, ja ajustarem l'horari.

Com l'any passat volem caminar alguns trams del Camí de Cavalls partint de Ciutadella i hem triat pel primer dia la ruta fins al far de Punta Nati i seguir fins a cala Morell i pel segon, anar a la Bassa Verda.

Dia 12,

A les 8 h. ens trobam a l'aparcament del Conservatori, ens repartim en dos cotxes i, cap al Port d'Alcúdia, arribam amb temps de sobra, deixam els cotxes i anam cap a la estació marítima a treure les targes d'embarcament, hem de presentar els DNI i el certificat de residència. Primer embús, som deu i son molts de papers, la empleada ha de fer fotocòpies de tot i grapar els documents, sembla mentida a aquestes alçades de l'era digital!

Passat el tràmit burocràtic i abans d'embarcar la Guàrdia Civil ens fa passar per l'arc detector, au! fora cinturons i rellotges, moneders i mòbils, i després les motxilles per l'escaner,  ai! i els ganivets? tots en duim, passaran o els requisaran? idò res, han passat, ja ho val!

El vaixell salpa deu minuts abans de l'hora prevista, va bé, arribarem un poc abans, ens acomodam al saló de butaques, son ben còmodes i l'espai és ample, a aquest tipus d'embarcació no es pot sortir a les cobertes o sigui que veiem desfilar la costa pels finestrals, Port d'Alcúdia, Alcanada, Es Coll Baix, es cap del Pinar, la visibilitat és total, la mar plana i tranquil·la ens dona una navegació perfecta i plàcida. Aprofitam el temps per berenar, ens han dit que viatjam en un vaixell ràpid, en teoria arriba a destí en hora i mitja.

Son les dotze del migdia i estam a la bocana del port nou de Ciutadella, navegam lentament ja que el nostre vaixell en deixa sortir un altre de més gran, el que va a Barcelona, per mor d'aquest alentiment atracam dues hores i quart després de la sortida del port d'Alcúdia, que ràpid! quan som a fora de la estació marítima fa un sol de justícia i una calorada de por, per acabar-ho de compondre resulta que no hi ha bus, ha partit a la seva hora, buit! tampoc hi han taxis, idò au! a peu cap a Ciutadella. Tanta sort que sempre hi ha algun company optimista i amb bona visió que ens dona una alegria, mirant cap a ponent ha dit ben convençut: Mirau, es veu Cabrera! mentre senyalava amb el dit la costa mallorquina.

Arribam a la plaça dels Pins ben suats i acalorats, anam cap a la botiga per comprar els entrepans per dinar i, es clar, preparar deu bocatas porta el seu temps i això que les dependentes son ben diligents i simpàtiques, una vegada proveïts de menjar i beure, partim tot d'una, son la una de la tarda.

Travessam la vila en direcció nord, vorejant el gran espai on es celebren els famosos Jocs des Pla de les festes de Sant Joan, ja es respira la festa per tota la ciutat, les finestres i balcons son plenes de banderes santjoaneres, als mostradors de les pastisseries ja es veuen les típiques llepolies de les festes, coques bambes, carquinyols, amargos i pastissets, mmm, que bons! Quan ja estam sortint de la zona urbana hem trobat un policia local i un dels companys li demana la direcció del camí de Punta Nati, la resposta clara i concisa del guàrdia de la porra ha estat: “hableme en castellano, no entiendo” realment la pregunta era de difícil comprensió, a la paraula direcció li falta una “N” i a camí ni falten dues “NO”, Punta Nati no té traducció, com ha aprovat la plaça de municipal aquest senyor, en fi, sense comentaris, la llàstima és que això no ha fet més que començar.

Be, no he dit que la resposta del guàrdia ha estat: sigan recto! Nosaltres hem anat seguint les indicacions del far i, quan ens n'hem adonat, seguíem realment el camí del far, estret i amb dos carrils bici, no el Camí de Cavalls que va vorejant tota la costa, a pesar de tot i donada la immensa calor que feia i l'escurçament del temps que hem anat acumulant, decidim seguir cap al far, ens hem estalviat uns quatre quilometres.

Tot l'entorn de Punta Nati és espectacular, des de Ciutadella es va progressant en suau pujada fins a l'extrem nord-occidental de l'illa, és un terreny pedregós, àrid, sense arbres, llunar, amb interminables parets seques que delimiten grans partions de les diverses propietats.

 

 

Criden especialment l'atenció les característiques construccions circulars, dites barraques o ponts de be, constituïdes per una successió de cossos que van reduint el diàmetre, com una piràmide esglaonada, també de pedra seca, que serveixen per a refugi del bestiar.

El far de Punta Nati és força recent, la decisió de la seva construcció fou el naufragi del vapor francès Général Chanzy ocorregut el 9 de febrer de 1910 del que es salvà només un tripulant i en moriren 156.

 

 

Les obres començaren el 5 de juliol del 1912 i es va inaugurar el dia 1 de setembre de 1913.

 

 

Just a la vora del far hi han dues construccions imitant els refugis de bestiar, son búnquers militars que amagaven bateries de costa, a dins d'un d'ells ens hem refugiat de l'implacable sol i hem dinat, que els hem trobat de bons els entrepans de Ciutadella.

I, després de descansar un poc, seguim, ara si pel propi Camí de Cavalls, GR-223 que com diu J. Gomila al seu pròleg de la guia del Camí:

“... no és, només, un camí fet de la suma de viaranys o caminets, que dóna la volta a l'illa, sinó un patrimoni col·lectiu que forma part de la nostra identitat.”

El camí està perfectament senyalitzat amb postes de fusta cada 50 o 100 metres, hi ha portells amb tanques d'ullastre, tan menorquines, per anar travessant tota la xarxa de paret seca que trobam.

 

 

Poc a poc va canviant l'entorn, ja trobam més vegetació, sobretot estepes, llentiscleres i camamil·les, caminam prop dels esfereïdors penya-segats que cauen en verticals de 200 metres al mar, avui en calma completa i més blau que mai.

 

 

Veles blanques es destrien lluny i també arran de costa desafiant els roquissars, més endavant, gairebé com un miratge, ja veiem les cases blanques de cala Morell.

 

Encara ens falta un bon tros però veure el nostre destí final ens encoratja i anima.

Arribam a la cala ben cansats, uns més que altres, però hem arribat, ens n'anam directes a l'únic bar a beure, necessitam hidratar-nos després d'un dia tan feixuc de sol i calor, aigua, cerveses i tòniques circulen per la taula i per les assedegades gargamelles, ara ben assaciats anam a prendre un bany a les cristallines aigües per apaivagar el rebull de la solejada, al principi la trobam freda però a mesura que ens hi adaptam la sentim bona i reparadora.

 





Son més de les sis, hem caminat uns 17 quilometres amb forta calor però estam satisfets de la ruta, ara ens toca esperar uns minuts el bus que ens ha de portar a l'hotel, suspiram seure bé mitja horeta i després dutxa, roba neta i sopar.

L'hostal Menurka es agradable i acollidor i el seu personal atent i simpàtic, molt cèntric considerant les dimensions de la ciutat, hi va haver un poc de confusió en quant al repartiment del personal a les habitacions ja que ens volien instal·lar a quatre en habitacions amb tres llits, després de negociar-ho amb la simpàtica recepcionista, varies pujades i baixades d'un pis a l'altre, la incorporació d'una altre habitació i la posterior recol·locació d'algun company que resultà beneficiat amb una habitació individual amb vistes al pati interior on s'hi guarden estris diversos, graneres i fregones.

Els torns de dutxes varen suposar gairebé una hora, quedarem de veure'ns tots a la plaça dels Pins per anar a fer una volta i sopar.

L'ambient de Ciutadella a aquesta hora, entre vuit i nou, és magnific, molta gent passejant, terrasses plenes, trànsit de “velos”, infants jugant, turistes, molt agradable caminar tranquils per la plaça de ses Palmeres, ses Voltes, la plaça del Be, la Catedral, es Born, etc. llocs i noms tan familiars i coneguts com llunyans, son els condicionants de la insularitat que patim tant els d'aquí com els que venim d'allà.

Sopam junts confortablement instal·lats a una terrassa, tasca gens fàcil per a un grup de deu persones però aconseguida gràcies al bon ofici del cambrer, un jove català simpàtic i diligent i amb molta paciència, després de l'àpat estiguérem una bona estona fent tertúlia, comentant la jornada, la calor i el cansament, també intentarem arreglar la política i l'economia del país, comentarem la incessant corrupció i, com no, el nostre tema favorit: la immersió lingüística del nostre grup.

Un company dels més sensibilitzats volgué posar a prova la resta del grup demanant si sabíem com es diu en català “Pupitre” i ningú ho va saber, ni ell mateix, el que passa és que tant el castellà com el català venen del mateix lloc i resulta que compartim més paraules del que ens pugui semblar, tant el Pupitre castellà com el Pupitre català venen de la deformació popular francesa del Pulpitum llatí que significa estrada o tarima, consultat el DCVB trobam la següent definició:

Pupitre.

m 1 MOBL Moble de fusta, amb la tapa formant un pla inclinat, que es posa damunt la taula i sobre la qual es posa el paper per escriure més còmodament.

Acabada la tertúlia la majoria optà per anar a dormir, només tres decidirem anar a estirar les cames (encara més!) i prendre la fresca fent una volta pel port vell, gran animació i molta gent sopant als típics restaurants, el molls farcits de barques amarrades com a grans d'un llarg rosari esperant el nou dia per emprendre noves singladures, una meravella, però hem de partir, demà ens espera una nova etapa i hem de descansar, giram i marxam cap a l'hotel.

Dia 13,

Abans de les vuit ja n'hi ha que berenen i algun ja ve de fer voltes, poca son tenim, coses de l'edat, el bus ha de venir a cercar-nos a les nou i mentre l'esperam aprofitam per comprar quelcom al forn del costat de l'hostal, formatjades i rubiols, els mateixos noms per a designar coses diverses, les formatjades son de carn com les nostres panades i els rubiols son de verdura com els nostres cocarrois, això és cultura illenca.

 

El bus ens porta fins a la zona d'aparcament de la cala d'Algaiarens, des d'on començam a caminar pel  Camí de Cavalls cap a llevant en direcció al Macar d'Alfurinet, aquest primer tram no te cap complicació, és pràcticament pla.

 

 

Travessam camps de conreu fins que trobam uns abeuradors, en aquest punt  hem de deixar el Camí de Cavalls i desviar-nos a l'esquerra, aquí comença el camí cap a sa Bassa Verda, el nostre destí d'avui.

Sa Bassa Verda és una llacuna temporal que es nodreix de l'aigua de les pluges de l'hivern i manté el període vital de flora i fauna específics fins que s'asseca a principis d'estiu, aquest és el cicle d'aquests fràgils ecosistemes d'estanys naturals transitoris.

Al poc temps d'haver-nos desviat el camí comença a pujar i entra al bosc, pins i alzines ens regalen una ombra reparadora, en poc temps i caminant ara per un tirany pedregós pujam un desnivell de més de 100 metres, qui havia dit que Menorca era plana? mentre avançam  pel roquissar que ens du bosc endins i com per art de màgia ens apareix la Bassa Verda davant nostre però, oh!, no hi ha aigua, ja s'ha assecat, encara manté un fons fangós i un alt grau d'humitat, la vegetació conserva el color verd característic i les roques d'un color entre roig i marró semblen més altes.

Així i tot és un lloc especial, ens hem assegut i ben relaxats hem gaudit del moment, uns s'han enfilat pels voltant fent fotos, altres ens hem menjat el que dúiem per berenar i al cap d'una estona hem desfet el camí, alguns volien aprofitar per fer un bany a Algaiarens abans de tornar a Ciutadella.

Mentre els banyistes eren a la cala els altres ens hem refugiat a l'ombra dels pins tot esperant el bus  que ha vengut a l'hora prevista i, cap a Ciutadella falta gent. Recollim els equipatges a l'hostal i anam a dinar a la plaça de les Palmeres sota les grans ombrel·les del restaurant, qui s'ha assegut en darrer lloc demana al cambrer si li tocarà el sol i ell respon diligent,

–   fa molts anys que ho tenc calculat, si li toca el sol el convidaré als postres!

–   d'acord!

Tot comentant el dia ens hem fotut un bon menú, a pesar dels para-sols fa calor i, el sol implacable i imparable va fent el seu camí, total que ja arriba al cap del cap de taula que crida al cambrer i li exigeix cobrar la promesa, ens hem fet un fart de riure però ell, entre bromes i veres, simpàtic i servicial ens ha portat un pitxer gelat ple de gin amb llimonada tot dient-nos que mai ha faltat a la seva paraula, hem brindat, contents, a la seva salut. Son ben simpàtics els menorquins!



I ara ja ens toca partir, hem de ser al port una hora abans de sortir el vaixell, altre vegada com a l'arribada no hi ha bus al port, hem de tornar-hi anar a peu, carregats, panxa plens, els ginets i el sol ens fan arribar mig esclatats, a l'estació marítima els tràmits han sigut més senzills, no han fet falta fotocopies ni detectors, es veu que son més fiats. Salpam a les sis i, després de dues hores de navegació tranquil·la arribam al port d'Alcúdia sense novetat.

Ara una horeta de carretera i cada un a ca seva, la eixida ha valgut la pena a pesar dels entrebancs, Menorca ens agrada, Ciutadella és una passada i caminar pel Camí de Cavalls una experiència recomanable.

Hi tornarem!