Una vegada celebrada la cloenda de la temporada d’excursions 2012-2013 dijous 20 de Juny, aquest dijous, les ratapinyades “diürnes” (un grup reduït de 5 membres dels 12 que formam la bandada) hem començat la campanya d’estiu 2013 per visitar cales verges de Mallorca.
I ho hem fet anant a uns dels llocs millors que per nosaltres hi ha a l’illa: arribar fins a Betlem per la Colònia de Sant Pere i caminar cap “al Caló” visitant primer “Na Clara”.
La campanya estiuenca de Cales Verges, no té res a veure a la temporada d’excursions. Ara partim de Palma ben prest, a les 8,30 h., per arribar al nostre destí sobre les 9,30. Cal dir que a aquesta hora la caminadeta que sempre hem de fer per arribar als llocs verges que volem visitar una vegada hem deixat el cotxe aparcat, es fa molt agradable i, naturalment, no trobam a ningú, que es del que es tracta.
Per poder gaudir de bon de veres de la natura salvatge que encara queda a la nostra illa, s’ha de fer d’aquesta manera, encara que per molt amagat que es trobi el lloc verge, sempre apareixen estrangers; però quan ells venen nosaltres ja partim.
Doncs per a ser el primer dia de la campanya 2013, la sortida ens ha anat molt bé. Hem trobat un dia assolellat amb una temperatura de 25º molt agradable, un poc baixa pels temps en que ens trobam, quasi ja al mes de juliol. Si a més de no socarrar el Sol bufa una brisa marina suau i constant, l’excursió es perfecta. Perfecta per caminar, però amb l’inconvenient que el aigua del mar sempre sol estar per aquest indrets del nord de Mallorca un poc remoguda si bufa vent de Tramuntana.
Hem deixat el cotxe a Betlem, al darrer carrer que se’n va cap al Caló a on s’acaba l’asfalt. Des d’aquest lloc a Na Clara, es tarda uns 15 minuts.
Seguint el camí, quan arribes a una petita bifurcació, has de girar a l’esquerra, cap el mar, perquè si passes un portell que hi ha en aquest lloc i continues el camí, arribaràs al Caló, però ja no podràs davallar a Na Clara.
Seguint el camí, quan arribes a una petita bifurcació, has de girar a l’esquerra, cap el mar, perquè si passes un portell que hi ha en aquest lloc i continues el camí, arribaràs al Caló, però ja no podràs davallar a Na Clara.
Així que, cap la sendera que hi ha a l’esquerra per dins els matolls fins que surts a un lloc a on has de posar-hi les mans.
La davallada no es complicada però has de posar-hi les mans, com hem dit, per aferrar-te fort a les pedres, si no te vols rompre els morros d’un esclat. Has de anar molt alerta a relliscar.
De totes formes, les pedres brutes de la sendera per el pas de la gent, et senyalen perfectament a on has de trepitjar i a on has de posar les mans fins a arribar a les roques.
Després ja no més has de caminar un poquet per damunt d’elles per girar a la dreta a on se troba s’arenalet de “Na Clara”.
La davallada no es complicada però has de posar-hi les mans, com hem dit, per aferrar-te fort a les pedres, si no te vols rompre els morros d’un esclat. Has de anar molt alerta a relliscar.
De totes formes, les pedres brutes de la sendera per el pas de la gent, et senyalen perfectament a on has de trepitjar i a on has de posar les mans fins a arribar a les roques.
Després ja no més has de caminar un poquet per damunt d’elles per girar a la dreta a on se troba s’arenalet de “Na Clara”.
Na Clara es una platja verge que apareix i desapareix. Des de damunt el penya-segat es pot veure com està l’aigua i si val la pena davallar o no.
Si no hi ha vent i la mar està calmada, es un goix poder estar allí i nedar en les seves aigües cristal·lines.
Si pel contrari el vent pega de Nord les ones poden arribar fins a la paret del penya-segat engolint la platja.
Convé doncs, abans de anar-hi, mirar la predicció del temps per aquesta zona.
Si no hi ha vent i la mar està calmada, es un goix poder estar allí i nedar en les seves aigües cristal·lines.
Si pel contrari el vent pega de Nord les ones poden arribar fins a la paret del penya-segat engolint la platja.
Convé doncs, abans de anar-hi, mirar la predicció del temps per aquesta zona.
Nosaltres ho hem fet i sabíem que el vent bufaria fluix, era bon dia per anar-hi. Havia unes petites ones però que no feien gens de nosa per nedar. Un de nosaltres tot d’una s’ha ficat dins l’aigua caminant pel seu fons sorrenc que s’endinsa i s’endinsa a la mar. Eren les 10 del matí i els altres ens hem estimat berenar primer mentre el miràvem com nedava. Al grupet que som, tenim els dos extrems: un que no te gens de por a l’aigua i se fica tot d’una i altre que primer fica les ungles del peus i s’ho pensa dues vegades abans de ficar-se. Com que volíem arribar fins al Caló, em deixat que el nostre company s’eixugués tranquil·lament per després partir tots cap allà convençuts que l’aigua estaria més tranquil·la.
La caminada fins al Caló pel pinar a la vorera del mar, es molt agradable, però com que es troba a uns 45 minuts de Na Clara, si fa un dia de Sol ofegador, convé fer la cursa a l’inrevés i anar primer al Caló i de tornada aturar-te a Na Clara. Avui però no hi ha hagut cap problema. Durant el passeig es pot contemplar la immensa badia d’Alcúdia amb les penínsules del Cap d’es Pinar i Formentor al front.
El camí està farcit de garballons i mentre camines i mires cap a la mar, es poden veure llocs perfectes per pegar una capbussada però que son inaccessibles per terra.
A la dreta, S’atalaia Freda de Morei i el Puig de Sa Tudosa (inconfusible por les antenes al cim) s’aixequen majestuosos, fent d’aquest recó un dels llocs més macos del món, sobre tot a la posta del Sol.
El camí està farcit de garballons i mentre camines i mires cap a la mar, es poden veure llocs perfectes per pegar una capbussada però que son inaccessibles per terra.
A la dreta, S’atalaia Freda de Morei i el Puig de Sa Tudosa (inconfusible por les antenes al cim) s’aixequen majestuosos, fent d’aquest recó un dels llocs més macos del món, sobre tot a la posta del Sol.
Caminant i caminant a vorera del mar, arribam al Caló i observam que no hi ha ningú, encara que una llanxa s’aproxima a tota pastilla amb direcció del nostre objectiu. Efectivament arriba fins a la vorera i fondeja. Cagondena!.
Al estar la Cala resguardada del vent de Nord per la seva morfologia i pel vell l’espigó que varen construir fa un caramull d’anys, les seves aigües estan sempre en calma i transparents.
Ala idò, per avall s’ha dit!. El accés es molt fàcil per devora una caseta esbucada.
Hem caminat per la petita platja de sorra per col·locar-nos davall un pi que es troba ben a la vorera. Dos ninets que han desembarcat de la llanxa que es troba fondejada allà mateix, juguen amb la sorra un poquet més allà a on estam nosaltres. Sense pensar-ho dos pics, aquesta vegada ens hem fotut tots a l’aigua que, la veritat, estava bastant fresqueta. Hem vist que un company que nedava devora la llanxa, saludava a la dona que es trobava a bord, quina casualitat!, allà tot sols apartats del mon i et trobes a un conegut. Ella asseguda a la barca i ell amb el cap sortint de l’aigua han estat parlant una bona estona.
Després tots hem estat a la vorera gaudint d’aquell moment. Com es lògic, en una estona la clàssica parella d’alemanys ha fet acte de presencia i després han vingut dues femelletes més, també estrangeres, una de les quals tenia una forma de prendre el Sol un tant peculiar, enfilada al brancatge de les arrels de un arbre mort a la vorera de la Cala. Idò!. Altra dia el probarem, pentura es comodissim.
Ala idò, per avall s’ha dit!. El accés es molt fàcil per devora una caseta esbucada.
Hem caminat per la petita platja de sorra per col·locar-nos davall un pi que es troba ben a la vorera. Dos ninets que han desembarcat de la llanxa que es troba fondejada allà mateix, juguen amb la sorra un poquet més allà a on estam nosaltres. Sense pensar-ho dos pics, aquesta vegada ens hem fotut tots a l’aigua que, la veritat, estava bastant fresqueta. Hem vist que un company que nedava devora la llanxa, saludava a la dona que es trobava a bord, quina casualitat!, allà tot sols apartats del mon i et trobes a un conegut. Ella asseguda a la barca i ell amb el cap sortint de l’aigua han estat parlant una bona estona.
Després tots hem estat a la vorera gaudint d’aquell moment. Com es lògic, en una estona la clàssica parella d’alemanys ha fet acte de presencia i després han vingut dues femelletes més, també estrangeres, una de les quals tenia una forma de prendre el Sol un tant peculiar, enfilada al brancatge de les arrels de un arbre mort a la vorera de la Cala. Idò!. Altra dia el probarem, pentura es comodissim.
S’ha fet l’hora de partir i anar a dinar de menú a qualsevol lloc. Però anem aquí, anem allà i com que teníem temps, un de nosaltres ha proposat anar a “Ses Torres” que ens venia de camí cap a Palma. Ala idò, cap a ses “Ses Torres” hem partit i hem dinat -massa be hem dinat- (quasi 1,5 kg més de pes ho acredita) de un menú-bufet esplèndid.
Bona jornada d’aigües verges i massa bona jornada gastronòmica. Això no pot esser. Haurem de triar un lloc que ofereixin “menús” d’aquests “rónics” per menjar poc, perquè això de menjar de bufet els ulls i la mà se ten van per aquí i per allà i això no convé de cap de ses maneres.
Fins la propera i aneu al Caló de Betlem si no hi heu anat, feu-nos cas. Val la pena!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario