PLATJA "ES COLL BAIX".

 

Després de la anada a Menorca la setmana passada, aquest dijous havíem de celebrar la cloenda de la temporada d’excursions 2012-2013 amb una sortida curteta, volíem  acomiadar-nos amb un dinar de companyonia fins la propera temporada.

Hem triat la platja des Coll Baix, una platja verge a la que s'hi accedeix després de caminar uns 45 minuts (encara que la caminada es pot allargar fins allà a on vulguis) i que ja varem fer el 22 de juliol del any passat com podeu veure al video.

 

Nosaltres hem partit en dos cotxes cap el Mal Pas d’Alcúdia i al arribar a la “Bodega del Sol” a la carretera que porta a La Victòria, hem agafat el camí de la Fundació Yannik i Ben Jakober.

Aquesta carretera, de bon accés al principi, se va deteriorant poc a poc fins que es fa pràcticament intransitable, si bé, després de recorrer uns 3 quilòmetres amb els cotxes, s'arriba a l'aparcament del refugi del Coll Baix.

Una vegada aparcats els vehicles davall el pins, hem caminat un poquet fins arribar al refugi que roman tancat, encara que els seus voltants estan molt ben conservats amb bancs per menjar i descansar. Nosaltres hem aprofitat ja per berenar.

 

Ara es tracta d'agafar la sendera que et porta fins a la platja, davallant entre pins i matolls, gaudint de les vistes magnífiques  que s’albiren durant aquesta davallada.

El grup al complet (dotze en total) hem començat el descens en fila índia. Tancava l’expedició el més feixuc i el més veterà dels “Ratapinyades” i com sempre sol ocórrer, poc a poc s’han anat quedant enrere... fins que el Degà s’ha perdut. 

 

 

 

Uns crits de localització i rés de rés.  I es que la sendera que davalla fins a la platja arriba un moment que pareix que s’allunya del objectiu, cosa que no es així, i com que hi ha un parell de caminois que et porten cap avall,  alguns que els agafen surten a dalt del penya-segat de la platja i han de tornar enrere per poder davallar.

 

El mòbils no tenien cobertura i mentre  el grup arribava a les roques, del degà no sabíem rés, encara que no passàvem gaire pena ja que es tracta del  més experimentat del grup.

 

A la platja s’arriba després de caminar uns 200 metres per d’amunt les roques, un accés un poc complicat que fa de filtre pels turistes inconscients que es desplacen fins aquest lloc amb xoquins o espardenyes i que quan estan aquí, després de davallar tot el camí pel pinar, es troben que no poden arribar a la platja.

Mira per on, ens hem creuat amb una estrangera embarassada que anava amb espadanyes i l'hem avisat que no davallés pel perill que corria de relliscar i fer un desastre...Ai Deumeuet!.
 

Ens ha fet cas i han tornat enrere amb el seu home i la sogra (creiem) que l’acompanyaven.
 

Mentre davallàvem hem vist que un catamarà ple de turistes fondejava a la vorera de la platja. Un grapat de turistes s’han llançat per pegar un capfico, però encara sort que no més han estat 20 minutets.

Un toc de campana els ha avisat que partien i han salpat mentre nosaltres encara estàvem aproximant-nos per las roques.
 

Aquesta platja verge de aigües profundes, es de pedretes polides que fan molt agradable el caminar per d’amunt d’elles, amb l'avantatge amb la sorra de que no s’aferren quan vols partir. Uns cops de tovallola i la pell queda perfectament neta.

 

Tots menys un que encara troba l’aigua freda, hem pegat un capfico reconfortant, fins que un company que tenim (especialista en que els grumers vagin cap ell) ens ha avisat de la presencia de un parell. Perfectament localitzats quatre grumers, uns han continuat nedant i els altres han sortit a la vorera. Mentre un del nostre grup, que li agrada socarrar-se al Sol, s’ha posat a prendre-ho com Déu l'ha portat al món.

 

Quan estavem a la platja hem sentit per damunt els penya-segats  uns xiulos mescla de cadernera, milana i metlera que ens han resultat familiars. Era el degà que ens avisava que tornava cap el cotxes!. Ja estàvem tots tranquils. Sabíem que era impossible que s’hagués perdut, encara que, al final, ens ha confessat que quant ha arribat a les roques no estava segur si havia agafat el camí bo o s’havia equivocat i s’ha estimat més tornar enrere.

Bé idò, hem estat una bona estoneta a la platja fins que hem agafat el tapins per començar el retorn. Cal dir que la pujada ha resultat  menys pesada del que ens pensàvem. Quant pujàvem ens hem creuat amb una escola de nines jovenetes que davallaven amb els seus professors a la platja. Hummm... la veritat es que passar per d’amunt d’aquelles roques...trobem que hi i ha excursions més adients pels nins.
 

Una vegada als cotxes ens hem dirigit cap Alcanada a on havíem reservat una taula a un restaurant pel dinar de fi de curs.  L’amo del restaurant, que té una terrassa amb unes vistes fantàstiques, ens ha donat permís per usar les dutxes de un club privat.

 

 

Les cambres de dutxes privades, el sabó perfumat, les tovalloles grans i petites, les esponges, l'assecador de pel... han fet les delícies de tot el grup, fins arribar a la conclusió de que tots volem ser milionaris quant abans millor. Je,je!.

 

El dinar, servit per un a colla de cambreres poloneses i romaneses (guapíssimes i molt eficients) ha estat boníssim. I a la darreria tots esperaven el regalet que cada temporada ens fa el nostre cap “Embat”. Quan ha dit que anava al cotxe a agafar el “pongos”, hem respirat tranquils per que pensàvem que, potser aquesta temporada no havia preparat rés.

 

 

No ha estat així i aquest any, ens ha donat a cada un, una figura de un excursionista que va fer d'una pasta de mineral fos. No cal dir que l'agraïment va ser unànime i l'aplaudiment que li varem brindar el va fer empegueir per que els demés clients es varen girar tots cap a l'artista per mirar de que es tractava.

 

Després d’una sobretaula molt agradable acompanyada de gorrions que volaven de forma suïcida per damunt la nostra taula atrets pels xiulos (mescla de cadernera, milana i metlera), que el nostre degà de tant en tant amollava amb la sorpresa dels demés comensals que miraven a veure a on es trobaven aquests aucells que cantaven tan bé, ens varen acomiadar fins la propera temporada, encara que el grupet de “ratapinyades diürnes” continuaran fent cales verges durant tot l’estiu si no hi ha res de nou.

Ja us contarem.

 

Adéu-siau!.