TORRE D’EN BASSET.

 

Dijous passat la sortida va ser cap a Sa Dragonera, però a aquest ratapinyada que té un caramull de fòbies (entre les quals es troba anar en barca)  el degà del grup, mariner aficionat, li va aconsellar (malgrat la travessa era només de 15 minuts) que no hi anés, per que la mar no estava en òptimes condicions. I com que no era cosa de donar el dia a la resta de companys, vaig optar per anar a Sa Torre d’en Basset, que encara no la coneixia, i com diu “n’Embat” en la crònica de Sa Dragonera, ells varen partir per mar i jo per terra.

 A la Torre d’en Basset s'hi pot anar per dues rutes: una agafant el camí que des de Sant Elm condueix a La Trapa per C’an Tomevi –agafant una sendera que hi ha entre pinars amb uns tiranys bastant forts abans d’arribar  a la Cala d’en Basset - i altra caminant vorera la mar per davant sa Dragonera.
 

 

 

Jo vaig escollir aquesta darrera. Es un trajecte fàcil, amb unes vistes extraordinàries cap Sa Dragonera i curt, uns 2,5 quilòmetres que es fan en gairebé 2 horetes, anar i tornar.

Jo, d’anada, em vaig complicar la vida per que unes fites em varen portar fins al “Pas den Grau”, un passadís aeri molt estret devora el penya-segats que, amb una simple relliscada, te pots fotre per avall cap a les roques.

Allà, si caus, ja no et troben. Aquest passadís el deixam per les persones intrèpides o inconscients. Jo vaig tornar enrere per agafar la ruta que per la muntanya et porta amb total seguretat cap a la Torre.
 

La excursió comença a Sant Elm, per el “Carrer de Na Pòpia”, fins que trobes una desviació a la esquerra amb una fletxa que senyala “a la Torre”.

 

 

Camines vorera de la mar paral·lel a Sa Dragonera per un camí del que volia ser una urbanització que gràcies a Deu està aturada i abandonada. 

 

 

El camí “bo” està un poquet més amunt, però jo aconsello anar per aquesta ruta, vorera de la mar, per que les vistes son molt bones i el camí molt còmode.

 

 

L’únic que has de tenir en compte es que quan s’acaba el camí ample, hi ha un estret sender fitat entre els matolls que et condueix cap el Pas d’en Grau que he comentat. Si vols anar per aquí, endavant, però jo he tornat un poquet enrere  per agafar un altre sender que hi ha a la dreta que et porta al camí de la Torre per la muntanya.

 

 

Aquesta ruta es un camí de carro i està exageradament fitat com podeu veure a les fotografies. No et pots perdre mai.

 

 

Aquesta fletxa de pedres senyala el camí cap a la Torre i a la dreta el sender que puja des de la cala d’en Basset. Des d'aquest punt en no rés ja arribes al monument.

 

Aquestes torres son pels mallorquins uns monuments històrics, la majoria del segle XVI, i es troben abandonats pels nostres polítics i poc a poc aniran desapareixent si qualcú no ho evita.

 

 

La Torre d’en Basset formava part  d’un complet sistema de vigilància que seguia tot el perímetre de l’illa per donar avis del perill que podia venir per la mar de naus enemigues, pirates i corsaris com també d’embarcacions que pogueren introduir a l’illa qualque tipus de malaltia contagiosa.

 

 

Els torrers feien senyals de fum durant el dia i de foc al vespre permetent avisar a les torres veïnes, les quals, torre a torre, feien arribar la informació fins a l’Almudaina.

 

 

No es digne de ser conservat aquest tipus de comunicació que varen idear el nostres avantpassats?.

 

Al segle XVIII es publicaren les Ordenances de les Torres de Foc del Regne, que establien les obligacions del Torrers. La conquesta del nord d’Africa per part de França al segle XIX, acabà definitivament amb el corsarisme berber i les torres varen caure en desús encara que, ocasionalment, s'utilitzaren per vigilar el contraban i també durant les dues guerres mundials i la guerra civil espanyola per vigilar, curiosament, no les incursions marítimes, si no les aèries. Encara hi podem observar a algunes de las torres, las figures dels avions de combat alemanys i britànics pintats a tot color per poder distingir la seva figura al cel.

 

 

Es tot un patrimoni de valor incalculable des de el punt de vista històric, arquitectònic i etnològic, el que cobreix tot el perímetre de l’illa amb aquestes torres situades a punts estratègics, algunes fortificades i altres simplement de vigilància, que no se pot perdre. Des de aquesta d’en Basset fins l’atalaia de Albercutx a Pollença, es troben a la Serra unes vint més, la majoria en deplorable estat de conservació. La Torre Picada de Sóller, de Na Seca, de Tuent, la torre Nova, Es Verger... son testimonis de una època ja passada que visqueren els avis dels nostres avis.

 

Després d’observar el estat d’abandó de la Torre d’en Basset i dels actes de vandalisme que gent sense escrúpols han fet al monument, els vaig dedicar una flastomia esperant que qualque dia es pugui fer realitat: “Mal patinéssiu davant una figuera de moro mentre pixéssiu i fotéssiu a dins amb sa fava per davant!”.  Amén.

 

La tornada la vaig fer pel camí “oficial” i segur que te porta fins aquí.

 

Eren les 13’-hores quan els meus companys de Sa Dragonera em telefonaren  per dir-me que arribarien amb el Ferry de les 15,45. Massa tard. Així que vaig prendre el solellet una estona gaudint d’aquell moment contemplant i imaginant la relativa poca profunditat que ha de tenir “la vall” que separa la terra a on estic del boci de Serra que es va convertir en illa, i me’n vaig tornar cap a cases.

 

Una excursió no gaire cansada e interessant.

Fins la propera!.