SA FLOR DE SA FALGUERA I ELS DIMONIS BOIETS.

Antoni Mª.Alcover

Aquest  text figura en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana del mes de Juliol de 1899, nº 212. Es de Antoni María Alcover  i l’escriu com “Tradicions Populars Mallorquines” que diu li varen contar  en Joan Vives “Gosti”, Mestre Monserrat Quetgles i na Bet LLodrana, “Quelona”, de Son Servera.

Es una llegenda ben maca i ben nostra que convé l’anem traient dels textos antics per que no es quedi en el oblit. Seria una llàstima.

Diu així:

“No sé si heu vistes mai Falgueres: Son unes herbes com abrets, molt gentils, ben verdes, de fulles entretallades i se fan a llocs humits.

No les veuen flor mai, i la gent diu que es en la matinada de Sant Joan quan floreixen i grana’n i en sortir el Sol ja tiren sa llavor.

Per això canten:

Sa Falguera es un arbre

que no te propietat;

en una matinada

ha florit, ha granat

i ha escampat sa llavor.

Amor, trieu la garrida!.

Amor, trieu la millor!.

Els fadrins, altre temps, se anaven aquella diada, ben dematí, ben dematí, allà on hi havia falgueres, per veure si aplegarien gens de llavor d’aquella, per que deien que cada gra se tornava un dimoni boiet si li posaven dins un canó de plata.

En Es Puig de Sa Font de Son Servera, sen fan falgueres, i ja ho crec que altre temps tots el fadrins serverins, se matinada de Sant Joan anaven a cercar sa joiosa llavor.

Però sa Falguera es una planta molt traïdora: fa son.

I heu de pensar i creure que els fadrins se plantaven davant ses falgueres, esperant que  badessin ses flors i caiguessin ses llavors per aplegar-les; però sense donant-se compte, quedaven més adormits que una rabassa.

I mentre badaven els ulls, el Sol ja era alt i de ses flors i ses llavors ja no cantaven galls ni gallines.

Ells, per prevenir el cas, be hi posaven mocadors estesos davall, per que ses llavoretes hi caiguessin damunt i les hi trobessin en despertar-se.

Però ses gran traïdores, quan queien foradaven els mocadors i se fonien com si fossin gotes d’aigua amb el Sol, i aquells, com badaven els ulls, no més trobaven els mocadors foradats.

I així cada any. Anem al Puig de Sa Font...! i sempre s’havien de tornar així com hi eren anats.

Es Senyor de Sa Gruta, possessió de Manacor, entre el Port i Son Servera, que si be casat, era més capverjo que els fadrins, i que allà a on pegava feia maig, se passà pes cap un any anar-hi la matinada de Sant Joan a Es Puig de Sa Font, a veure si l’assoliria sa joiosa llavor de falguera, per tenir un parell de dimonis boiets que li ajudessin a fer capbuitades i baladines.

I que fa ell?. En lloc de portar un mocador , sen du un canonet de plata i se seu baix de un parell de falgueres, amb una guerra d’aigua devora.

En donar-se que li venia la son... zas! se tirava un raig d’aigua a la cara, i romania ben deixondit, i en tornar-se a badocar... zas! un altra tamborinada pels ulls d’aigua.

Ja ho crec que no va aclucar els ulls. A l’alba, se badaren ses flors d’aquelles falgueres, i es senyor destapà el canonet de plata que duia, i va anar a posar el canonet davall, a fi de que, en caure ses llavors, hi peguessin dedins.

Quan surt  es Sol, balla qui balla, -per que el dia de Sant Joan, si no ho sabeu, fa aquesta endemesa quan surt-, idò ballant i ballant va sortir una micoia i amb el primer bot, ja o crec , al acte totes les llavors varen caure de ses Falgueres.

Es senyor, maldement li hagués engarrotat una son rabiosa que li rabejava, i fort i no et moguis li volia tancar els ulls, va esser prou valent per aguantar deixondit, baix de ses Falgueres, parant amb el seu canonet de plata i tingué la bona sort que dues llavoretes peguessin dins es canonet.

No més caure,  ja varen esser tornades en dos dimonions boiets, que si el Senyor no tapa aviat el canonet, reboten de dins el canó i li fan sis cucarelles damunt es cap des nas i altres coses pitjors.

Però tingué cura de tapar ben taponat amb un tap de suro i un tros de pell de ca, fermat amb un cordó de seda i... cap a Sa Gruta que falta gent!.

Pes camí ben va fer promeses que no mostraria a ningú es canonet, però quan arribà, es cor li batejava d’alegria i no pogué aguantar-se i li contà a la senyora, que era un paner foradat que tot ho volia saber, i no estava bona si no ficava es nas per tot.

Be li comanà, quan se anava a dormir, desprès de berenat (per que no hi veia de son de sa mala nit passada), que per l’ amor de Deu no obris es canonet. Be li va prometre i re prometre ella que no l’obriria.

Però, què?

Ell encara no havia aclucats els ulls, quan ella ja estigué abordant es tap des canonet.

Gich, el destapà i varen sortir con dues bales els dos dimonions boiets.

I alà hauríeu vist de bots i xe calines i cucaveles i salts mortals y no s’aturaven de cridar :

-      Doneu-nos feina!, doneu-nos feina!... apresa!, o si no, us tomarem la casa... feina!, feina!, feina!.

Amb aquell escàndol el senyor se va despertar i vent que el joc pintava brut i per llevar-se aquells lucífers de davant, que ja se penedia d’haver-hi anat a cercar-los, va dir:

-      No res, dur-me des de Sa Cova de s’Aljub  i de Sa Font des Molins una calçada, a veure si així tendre, aigua a voler.

Sa Font des Molins  està a més de mitja hora per Son Servera anant cap  Artà i Sa Cova de S’aljub es cosa de una hora i mitja lluny, devora ses cases de Sa Gruta.

-      Què me direu?

Els dimonis boiets varem fugir cap a Son Servera a Sa Font del Molins. S’Arremangaren i a un “ja!” un parteix a replegar i a triar ses pedres i s’altre a posar-les. Sa Calçada creixia  i s’estenia d’allà per s’Alou, pes Serralt des Vent, pes Camp de Sa Mata de Sa Punta ( per tots aquets punts s’hi troben vestigis d’una calçada o cosa semblant) i es dos dimonions, que no se donaven raó a ses mans, un a arreplegar pedres i s’altre a posar-les al cap vespre ja tingueren la calçada damunt Sa Cova de s’Aljub. Foradaren i ja caigué un bran d’aigua com es cos d’un home.

Es senyor i sa senyora i tota sa servitud, com veren alló, ho donaren a ses cames per no ésser-hi demés.

Es dimonis tornaren demanar feina i més feina, fent bots i escara vits, fora corda de tot. Com veren que no hi havia ningú, anaren cap Son Vives de Dalt, possessió de devora Sant Llorens des Cardassar, que està d’amunt un turó. Encara no eren arribats, com ja romperen amb un crits lo més desgranadors:

-      Doneu-mos feina!, volem feina!, feina!, feina!.

Davant tal rebombori l’amo i sa madona varen sortir a veure que passava i com aquell lloc estava tan mal parit, en veure que aquells garrameus eren capaços de fer qualsevol endemesa, les digueren:

-      Feu-nos una cisterna aquí davant i no haurem de corre cada

dia al Pou d’en Vicenç (un pou prop d’aquell lloc anant cap a Son servera).

Bona les va dir!.

Se posaren tot dos a gratar allà davant amb ses ungles, ses dents, ses banyes i terra i pols a l’aire a tal punt que no es veia el Sol ni se veien ells mateixos,  ni l’amo i sa madona. Els còdols rebotien com pilotes. Ja ho crec!, tot allò era penya ben closa, i en no ser a cops de manuella, no era possible foradar.

Però que tenen que veure totes ses manuelles del mon amb ses ungles, dents i banyes d’aquells dimonis boiets, que al punt tingueren la cisterna llesta, una cisterna ben fonda i ben ample, que encara la podeu anar a veure.

-      Venja més feina, cridaren els dos dimonis, tot d’una que la tingueren llesta. Més feina!, feina!, feina!.

L’amo, més regirat que un cuc, no sabia per on prendre.

A la fi les diu:

-      Falta una cosa a aquesta cisterna!.

-      Que li falta? digueren ells.

-      Una mina per fer s’aigua fresca, va dir l’amo.

-      Per on voleu que vaja la mina?.

-      Per davall ses cases.

Dit i fet, s’abordaren a un costat de sa cisterna amb ses ungles, ses dents i ses banyes i rach-rach-rach, per endins s’ha dit, com si aquella penya fos de pasta real.

Què me direu?

Al punt tingueren una mina de mes de trenta passes per davall ses cases de sa possessió, que encara hi es, tota oberta dins sa penya.

Vos creïs que amb tot això se cansaren aquells dimonis boiets?.

Idò, aneu errats!.

Demanaren més feina i les digueren que obrissin un forat a un penyal de devora ses cases que feina nosa al passar, i ho varen fer d’una grapada com si fos estat un cor de síndria.

Demanaren més feina i les digueren que rompessin un “cloa” (tros de terra tancat de paret) que hi havia allà prop, per que no trobaven cap eina que li pogués rompre, i ells amb una exhalació la tingueren rompuda .

Aquest terreny dins ses seves mans era mes brèvol que sa pasta de panada fina.

Demanaren més feina i l’amo, tot apurat, per llevar-los de davant les digué:

-      Fes-me un molí de vent.

Dit i fet, un ja va partir a replegar pedreny i s’altre a compondre, i al punt veren sa terra feta i sa torre acabada.

Hi plantaren s’abre dins els encasts, però, quan varen anar a posar-hi sa creu per ficar ses antenes, aquí digueren:

-      No!. Noltros no farem cap creu ni la posarem, no sigui cosa que ens desbarati tota sa potranca!. Que la posi el dimoni gros!.

Varen deixar en banda la feina començada i anaren com cent mil llamps cap l’amo a demanar-li més feina...

L’amo, que ja no hi veia de cap bolla tirant carretades de llamps i pestes per a tots es dimonis i dimonions del infern, no sabia que dir-los i sa madona tingué una idea molt bona.

Davant d’aquells crits tan escardats, digué:

-      Ara vos donaré una feina i ho vorem si la fareu tan aviat!.

Sen va anar i va treure un vell de llana negre i les digué:

-      Jau aquest vell: aneu-lo a rentar en es torrent de Sant Llorens fins que sigui blanc com sa neu.

Es dimonis agafaren es vell i cap es torrent s’ha dit!.

I allà tot dos renta que te renta amb tota la seva força, fent flamadetes, no donant-se raó a ses mans.

Vos asseguro que no hi robaven res en es jornal.

Què me direu?.

Encara es l’hora que no hi son tornats a Son Vives amb el vell de llana blanc ni negre.

No hi ha remei, aquesta madona les atabacà.

Si encara renten o si son fet trons des vell i de qui els entregà, es una cosa que no he pogut aclarir, per més que he indagat.

Que ho aclareixi qui vulgui!.”

Antoni Mª Alcover Pre.