Aquesta vegada no podem publicar cap foto ja que cap de nosaltres teníem càmera, llàstima, el reporter gràfic habitual no ha vengut, deu estar reblanit o arrufat.
Avui, 29 de novembre,
només quatre valents hem sortit d'excursió malgrat el risc de mal temps,
evidentment som membres destacats de la més alta jerarquia dels ratapinyaires,
de la resta del grup en sabem poc, sembla que hi han algunes efemèrides
familiars, problemes de salut i... un poc de pardaleria, normal, amb les
darreres plogudes i la baixada de la temperatura es reblaneixen voluntats i
s'arrufen les còrpores.
Com que hem hagut de
descartar algunes propostes hem decidit tornar a recórrer la serra de Na
Burguesa, au idò!, partim.
Anam en un sol cotxe
que deixam estacionat al peu del monument dedicat a Nostra Senyora de la Pau,
una figura en acer inoxidable obra de l'escultor artanenc Joan Ginard (a)
Sarasate instal·lada cap al 1985 al cim del puig del Caragol.
La serra es coneixia
antigament com a Serra de Porto pi, el nom de Na Burguesa es deu a la família
Burgues, propietària de l'alqueria de Bendinat al peu de la muntanya des del s.
XVI.
Començam el camí per
la rosta costa amunt inicial que ens deixa sense alè fins que arribam a la
primera bifurcació, allà hi ha una col·lecció de rètols i avisos, el que ens ha
cridat més l'atenció diu: no circular en bici ni practicar senderisme els dies
dijous, divendres i diumenges ?! Avui és dijous però seguim.
El dia és fantàstic,
fa fresca però fa sol, la visibilitat és total, a mà dreta de la marxa anam
gaudint de la vista sobre Palma i la badia, fins i tot es veu la silueta de
Cabrera, a mà esquerra tota la serra de Tramuntana i en front el pla, una
passada.
La zona de la serra
que anam seguint té tota una xarxa de camins, senders i tiranys on és fàcil
equivocar-se, si bé l'orientació visual no ens deixa perdre. Hem anat i tornat
un parell de vegades però entre la intuïció, un ciclista i uns caçadors ens en
hem sortit. Per cert, amb els caçadors hem aclarit el significat del cartell
del principi, resulta que aquesta zona és un vedat de caça i els dies que es
pot caçar son els que recomanen no passar pel risc de patir una escopetada, ja
veis si se'n fa cas de la recomanació, hem trobat, com sempre, un grup
d'alemanys, ciclistes, trescadors com nosaltres i cercadors de bolets, una
gentada, tanta sort que no hi han gaires peces a caçar, hem sentit pocs trons
però no tenim cap sensació de perill.
Avui hem hagut de
mirar el rellotge per saber l'hora de berenar ja que no ens acompanya
l'avisador oficial, per mi que ens hem passat de mitja hora, ja ho val! Cercam
un lloc assolellat i arrecerat per a protegir-nos del mestral que avui ens dóna
sensació de més fred i, a berenar s'ha dit, saps que ho és de bo l'entrepà dels
dijous!
Baixam un comellar,
travessam la carretera del Coll de Sa Creu i pujam una altre costa fins al peu
d'una torre de vigilància forestal on trobam una brigada del Ibanat que han
acabat la feina i ja repleguen per anar davant la conselleria de Medi Ambient a
la manifestació diària de protesta per les retallades de les condicions
laborals que pateixen, els hi desitjam salut i sort.
Ara caminam arran
d'una llarga paret seca que separa els termes de Palma i Calvià, la travessam
per un esboldrec i seguim fins a l'hora de dinar, ho feim còmodament
instal·lats a unes pedres prou planes que hem cercat per no seure sobre banyat,
avui tot el camp està ben xop de les pluges d'ahir, tot fent tertúlia i
conspirar contra el govern i les seves malifetes i en acabar reprenem la marxa.
El camí és tot de
baixada suau però en arribar a un trencall s'estreny i la pendent és més
pronunciada, l'antic empedrat ha desaparegut per complet i s'ha convertit en
una torrentera, fa mal caminar, el degà del grup es queixa dels genolls i li
fan mal les ungles dels peus, tant de bo que arribam a les tanques del camp de
golf de son Muntaner i ja trobam camí pla, a partir d'aquí ja serà fàcil,
passam per davant del cementeri parroquial de Sa Vileta, travessam Son Puig i
en cinc minuts som a la plaça on ens aturam a fer un cafè. A la sortida decidim
seguir a peu fins a l'aparcament de Son Moix on hem deixat els cotxes a la
partida.
Dos han anat fins al
monument de na Burguesa a cercar el cotxe d'anada, un torna a Ciutat en bus i
el quart cap al poble, i així acabam la jornada, una llarga caminada, 14,8
quilòmetres de boscos d'alzines, pins i arboceres sense sortir de Palma, un dia
rodó.
9 membres del nostre grup hem partit aquest dijous cap a Sineu. El programa d’aquesta excursió ha estat establert per un de noltros i consensuat per unanimitat: Un itinerari pel pla de Sineu, dinar a un bar del poble i l’horabaixa anar fins a Santa Eugènia a on ens esperarien en Jordi Albis i en Miquel Àngel Bauçà, professors i llicenciats en filologia catalana, per tenir un encontre sobre la nostra llengua i aclarir algunes qüestions històriques que algú de noltros no te massa clar: Hi ha llibertat per triar la llengua? Xerram mallorquí o català aquí a les illes? Pot desaparèixer la llengua catalana amb el pas del temps a Mallorca? Es cert que hi ha una gramàtica mallorquina que es anterior a la conquesta de Mallorca? Que es el català “estàndard”?... aquestes i altres qüestions avui, a aquest blog, després del dinar, al final de la trobada i còmodament instal·lats, ens quedarien perfectament explicades per els dos experts que hem citat.
El primer que hem fet al arribar a Sineu es assabentar-nos que el que havia organitzat la jornada estava barrinat de la esquena i no podria venir a caminar, però si al dinar i també a la trobada...hmmm, això ens ha sonat a pardaleria. Però bé, hem anat primer de tot a una carnisseria molt petita que hi ha al poble a on venen sobrassada de porc negre, per comanar lo que cada un ha volgut: sobrassades, botifarrons, llonganisses... el problema es que no tenien els botifarrons fins a les 17 hores, així que els hem fet la comanda dient-li a la carnissera que tornaríem abans de que tanqués.
Com que el que estava fotut era el guia que ens havia preparat la ruta, no sabíem per on tirar, si cap aquí, si cap allà, pareixíem una filera de processionària quan li lleves el cuc de davant, que tota la filera es descompon sense saber per on tirar. A la fi, hem començat a caminar pel camí de Montuïri.
El camps estaven tots perfectament llaurats. Com a curiositat el color de la terra, que si bé pels voltants de Sineu era obscura i bona, quan més t’allunyaves del terme els camps es tornaven més blanquinosos.
El dia era bo amb solellet i una temperatura ideal, però amb una humitat molt gran que feia que els companys que no encara no estan “aclimatats” després de viure tota la vida a l’illa, suessin de bon de veres en contra dels que hi estem i que anàvem gaudint d’aquest passeig com si res.
Ens ha cridat l’atenció la quantitat de pous que hi ha per tot l’indret, senyal que aigua no falta a aquesta terra, a més, tots tenen la mateixa forma, dos pilars amb un travesser a sobre per aguantar la corriola.
No poden ser més senzilles aquestes boques dels pous. Moltes casetes de pagesos en roines o en molt mal estat es troben pel camí, que fan contrast amb els casals grandiosos que també es deixen veure.
Per aquest camí no passaven gairebé cotxes, i anavem xerrant de les nostres coses fins que hem arribat a un encreuament de camins. I ara?. Passava una furgona i l’home s’ha aturat quan ens ha vist, així m'agrada! ens ha dit, caminar és salut! ha afegit. Aquest homenet ens ha donat tota classe d‘explicacions per on ens convenia anar per caminar, inclús ens va dir que per cercar esclata-sangs, ara, amb la lluna nova era un moment bo per cercar per que els que se trobaven fins ara, amb la lluna vella eren podrits. Una cosa que no sabíem.
Hem girat cap a la dreta deixant el camí de Son Mas a la nostra esquerra on hem pogut hem berenat, a aquell paisatge tot es igual, camps i camps de cultius tot ben llaurats i amb bona saó esperant la sembra, quasi es perden de vista cap l’horitzó.
N'hi ha alguns que tenen animals pasturant, com un grupet de porquets de raça negra que han vingut a saludar-nos amb la mare truja que feia por la pobre amb les mamelles que quasi li arrossegaven per terra. Altres tenen indiots, gallines, coloms...
Eren les 12,30 i ja havíem fet una bona caminada i com que quedarem al bar a les 14 hores, hem decidit tornar cap a Sineu, no hi sabíem gaire per aquell indret i anàvem ben perduts per aquells caminois, de sobte hem sortit a la carretera i vorera vorera, caminant per l'incomode asfalt, hem arribat a Sineu a l’hora prevista.
Han estat 10,300 quilòmetres de una caminada molt agradable pels camps del terme de Sineu, amb 2,16 hores de caminada efectiva. No estava malament.
Al bar ens esperaven el company fotut (que caminava perfectament) cosa que ens ha confirmat que el que tenia era pardaleria per no caminar, i un antic membre que està convalescent i que sol apuntar-se al dinars que fem,a tots ens agrada que vengui per que així al menys estem plegats de tant en tant. Al bar no hi havia frit!, vatuadell anar a Sineu i no poder menjar frit!. Però els “callos”, peus de porc, costelles de mè, xotet, etc. etc. que ens hem fotut ens ha fet oblidar el frit. Tot molt bo.
Després de dinar i fer la sobretaula parlant de temes tan dispars com el conflicte d’Israel i Palestina i de malalties, hem partit en tres cotxes cap a Santa Eugènia a on ens esperaven els dos professors.
Hem arribat ben puntuals.
(2ª part: Trobada amb la Llengua, per "n'Embat").
Després de l'animada sobretaula, tan ben descrita pel meu veí del pis de dalt, on mig arreglarem el món i ens passarem formules magistrals que ho guareixen casi tot, sembla mentida com desferma les llengües i deixondeixles ments uns glopets d'herbes i rebentats d'amazones, també, entre d'altres coses ens informarem de la ruta dels “Cavalls de Foc” que alguns membres del grup parlen sobre les possibilitats de fer-la, fins i tot ja posaren la data inicial de la primera quinzena del mes de juny, ja veurem com acaba aquesta quimera.
Arribarem be a Santa Eugènia, tanta sort que tenim un bon guia que coneix el camí, ens esperava a casa seva en Miquel Àngel amb en Jordi als qui, com a experts en el tema, els hi havíem demanat que ens aclarissin alguns dubtes que teníem sobre temes de la llengua, de la nostra llengua es clar.
Com a bons mestres que son, amb molta paciència i didàctica, anaren desenvolupant els temes, els orígens de la llengua, la seva evolució, les àrees d'influència, els seus usos normatius com l'estàndard, el dialectal, el popular, el local, etc.
Seguint aquests fils tan interessants arribarem a latèrbola historia de la “llengo baléà” els seus defensors i les seves gramàtiques, naturalment tocarem també la utilització política i partidista que se n'ha fet i se'n fa i acabarem parlant sobre la greu situació actual de la llengua catalana als seus territoris, de les grans influencies d'altres idiomes dominants, de la poca, o nul·la segons els casos, protecció institucional, de les darreres incursions del nostre govern, etc. etc.
Jordi Albis
Com podeu veure després de la succinta descripció de la xerrada, de la que segurament deixaré moltes coses al tinter, mantinguérem una llarga i interessant tertúlia, tots hi teníem coses a dir, suggeriments, dubtes, teories, moltes coses aclarirem i d'altres potser no tant, el que si és ben segur és que a banda d'aprofitar els coneixements dels amics professors passarem una tarda molt profitosa i diferent del que solem fer.
A fora ja era ben fosc, hora de partir, agrairem la bona disposició i les explicacions dels joves mestres i ens acomiadarem d'ells. Havíem de tornar a Sineu a cercar les comandes d'embotits a la carnisseria i el xofer tenia pressa, mentre ens enredàvem perles carreteres, com canvien les coses a la nit, rebem una telefonada des de Santa Eugènia dient que hem deixat una càmera de vídeo.
Vatuadell! Ara haurem de tornar. Gràcies a la perícia del copilot i al GPS que estrenava un altre, arribarem a Sineu sense saber com, corrensos cap a la carnisseria recollim les bosses ben preparades amb el nom de cada un i, naturalment, el preu de cada una i... cap a Santa Eugènia falta gent!
Hi arribam, ens esperen al portal, recollim la càmera i... cap a Palma.
Avui hem passat un dia ben complet, una bona caminada, un bon dinar, i una instructiva i amena tertúlia, hem recorregut totes les carreteres de la comarca i compartit, una setmana més, l'amistat del nostre grup.
Salut i fins a la propera. (Les fotos son den Miquel Barceló, "Trigo" i meves)
Zaz,cuyo verdadero nombre es Isabelle Geoffroy nació el 1 de mayo de 1980 en Tours. A los cuatro años sentenció: “Cuando sea mayor seré cantante” y parece que esa frase, dicha con tanta determinación, se ha cumplido. "Lo primero que hay que saber es que siempre he cantado", es una de las frases que ahora utiliza como presentación. A los cinco ingresó en el conservatorio de su ciudad natal y allí estudió violín y piano hasta los 11. A los 15 tomaba clases de canto, aunque no con asiduidad, ella reconoce que en esa época no era muy disciplinada.
A partir de los 20 años las cosas empiezan a ir deprisa para ella. Estudia en el Centro de Información de Actividades Musicales de Burdeos, donde sí se lo toma más en serio. Entra en contacto con un primer grupo especializado en blues, y después se marcha de gira con una orquestilla vasca, compuesta por dieciseis personas, cuatro de ellas cantantes, interpretando todo tipo de éxitos en las fiestas de pueblos y pequeñas ciudades, como Bayona o Carcasona. La gente le pedía canciones de Whitney Houston o Beyoncé y ella obedecía. El trabajo era duro y el salario no muy alto pero le sirvió para coger tablas y madurar. También ha formado parte de un grupo rap, ha cantado con unos chilenos en Casablanca, se ha ido de gira a Egipto y ha actuado en unas minas de sal en Colombia. Ha sido la ganadora de la tercera edición del Génération Réservoir y ha contestado anuncios que le han cambiado la vida, el primero uno del grupo Don Diego que buscaba cantante. Allí acudió ella y se convirtió en Zaz. Con ellos explora repertorios africanos, árabes y andaluces, brasileños y latinos en general. En el repertorio de Zaz también han estado temas de jazz y de blues, así como grandes éxitos de la chanson française pertenecientes a Jacques Brel, Aznavour, Gainsbourg o Nougaro.
En 2006 Zaz decide marchar a París y comienza a actuar, junto a sus amigos, Germain y Mister T, en pequeños locales, piano-bar y en las calles de Montmartre, animando a los miles de turistas que acuden a diario a visitar, por ejemplo, el Sacré Coeur o la plaza del Tertre. En el siguiente video podéis ver a Zaz y a sus amigos en acción, dando fe de esto que os contamos.En 2007 contesta a otro anuncio, de esos que le han cambiado la vida. Este buscaba una nueva voz, grave, con toques jazzísticos y un poco rota. Quien ha puesto el anuncio es Kerredine Soltani que produce su primer disco y compone alguno de sus temas más destacados, como el single que la aupado a los números uno de todas las listas de ventas francesas. Se titula "Je veux" (Yo quiero), una de esas canciones que basta oirla una sola vez para que se te queda grabada en la memoria.Vale la pena ver y escuchar a esta chica que, con su voz quebrada, imprime un ritmo tan lleno de vida a sus canciones que levanta el ánimo a cualquiera.
El ofici de cordador d’olles està ja extingit. El fang va deixar pas al plàstic i amb la modernitat, aquets artesans varen desaparèixer.
Però en la antiguitat, tingueren una gran importància, fins al punt que anaven pels carrers dels pobles anunciant-se fent una cançoneta que era molt coneguda per tota la gent, que els guardava els recipients de test que tenien trencats o cruixits per que els adobessin:
“Hi ha res que adobar,
cossi ribells o olla a cordar?”
Anaven amb bicicleta i portaven les eines en una senalla.
“Sa baldufa” (que era la barrina amb la qual feien els forats als tests) era de ullastre i tenia el capoll molt llarg, amb un forat damunt de tot, per on hi passava sa llendera que estava fermada a cada extrem des travesser i enrevoltillada al mateix temps pes tronc central. Movent o estirant es travesser, sa baldufa començava a voltar i així sa punta foradava fent de barrina amb moviment rotatori cap a la dreta i cap a l’esquerra. Després es tenallons, es martell, es caixonet amb ses gafes ja fetes dedins i els “materials” per fer “sa pasta” o ciment.
Abans de començar la feina de “cosir”, esmolaven sa punta de sa baldufa que era d’acer.
Les gafes les feien els mateixos i les solien dur ja fetes per no perdre temps quan els cridaven per adobar una gerra o ribell. Eren de fil de coure. Per cada gafa cobraven un velló, després pujaren a dos reals, a pesseta, i a la darreria a 25 pessetes la gafa.
L’altre fil, el de ferro, l’empraven per cordar olles o greixoneres grosses. Aquest fil era més barat, i amb sa calor des foc no se dilata tant com el coure.
Per acabar sa feina, aplicaven una pasta blanca per damunt els cruis quan havien engafetat la peça, que estava feta amb calç, vinagre, farina i clara d’ou, encara que a lo darrer ja empraven el “portland”.
Així, amb la senalla passada per sa baldufa i penjada pes coll, anaven amb sa bicicleta cantant amb un triple mixt esquerdat que se sentia de s’altre cap de sa vila:
Les intenses pluges caigudes fa uns dies a la nostra illa, han impedit que anéssim aquest dijous cap a la Serra, ja que podia ser perillós com s’ha demostrat per la quantitat d’accidents d’excursionistes que ha publicat la premsa. Així que hem decidit anar a fer una llarga caminada pel pla.
La ruta pensada ha estat des de Binissalem a Alaró, per on hi ha una sèrie de rutes molt adients per caminar sense perill de relliscades, practicar el Nòrdic Walking e inclús MTB.
Avui, dijous 15 de Novembre, érem 7 els membres del grup que hem partit. Ens han faltat quatre titulars: un que ha estat padrí, altre que tenia vomitera, un que era de viatge i altre que ha estat “missing”.
En el cotxe furgona de uns del caps hi hem cabut tots i així ens en hem anat cap l’estació de Binissalem. Eren les 10 hores i després de deixar-lo aparcat devora l’estació, hem començat a caminar pel camí de “Can Arabí” fins arribar al camí “des Raiguer”, un camí molt antic que ja existia en el segle XV.
Com que per aquell indret hi ha camins per tot arreu i noltros cercàvem la “Torre de Can Morante”, hem demanat consell a un jove que passejava un cadell de “Ca de Bou” autèntic mallorquí, el qual, molt amablement ha vingut a bé acompanyar-nos fins a “s'Empedregat”, un tros del antic camí de carro que uneix el camí del Raiguer amb la possessió de Bànyols, per on passarem després. Aquest camí es públic i se li denomina de varies formes: Camí de Binissalem a Alaró per Terragrossa, Camí dels Moliners i Camí de Bànyols. Continua essent el camí més curt que connecta els dos municipis, del qual en destaquen uns cent metres per la qualitat i antiguitat constructiva del seu empedregat que, segons quines fonts data del temps dels romans.
Però abans de arribar aquest punt, hem passat just davant de sa “Torre de Can Morante”, una torre que data de l’època medieval que formava part de l’original possessió coneguda com Son Manet de la Torre, dividida el 1477 entre els germans Jaume, Vicenç i Joan Bestard. Es ben curiosa l’historia d’aquest lloc. La divisió creà diverses branques, les majors denominades “de la Torre” en referència al lloc d’on provenien. Al llarg dels segles fou dividida diverses vegades i cada porció rebé un nom per diferenciar-la. El topònim estava format per “la Torre” més el nom o mal nom del propietari. Així la Torre de Can Moranta o Morante, era dels Moranta de la Torre i el 1576 ja n’eren propietaris, concretament de Mossèn Tomàs Moranta. El 1685 ja tenien com a posada a Binissalem Can Moranta de la Torre. El 1728 n’era propietari l’honorable Joan Moranta de la Torre i Muntaner i tenien terres, cases amb corral, tafona i cup. L’any 1845 començaren a vendre porcions de la terra de la Torre, encara que els seus descendents conservaren les cases.
Can Morante té un buc peraltat que es corona amb el ràfec de teules pintades més espectacular de Mallorca. Segons J.Busquets i J.Mascaró Passarius: “presenten la particularitat singular de tenir pintats de vermell almangre els motius més heterogenis, així com diverses inscripcions en caràcters aràbics, gòtics i llatins”. Certament, el repertori es molt variat: lloances a Alà, noms d’antics propietaris (Pere Morante), caps d’home amb diferents capells, decoracions vegetals i geomètriques, bestiari (aus, dragons, un bou,etc.), una calavera, una forca amb un penjat,etc. I, a la fi, dues teules datades: una el 1541 i l’altra el 1668. Tot això ens indica que aquest buc ha sofert intervencions en diferents èpoques. Així, ens trobam davant un tresor de la nostra etnografia no exempt de cert detalls enigmàtics. Ben curiós e interessant.
Després de deixar Sa Torre, continuam caminant per una sèrie de camins que creuen els camps verds i molt ben cuidats d’aquell indret, seguint a aquell jove que ens parlava de voler criar cans de la raça “Ca de bou” per que n'hi ha pocs... fins que ens va dir, “Ala, aquí teniu s'Empedregat”.
Després d'agrair-li l'acompanyament i acomiadar-nos d’ell, ens varem posar a caminar per aquell empedregat. A la dreta es veu la possessió de Can Moranta i just a la placeta que hi ha a la seva entrada a on finalitza el camí, ens aturarem a berenar.
Gràcies al bon sentit de la observació (fora de lo comú en un dels nostres fotògrafs) ha vist una “Mantis religiosa” o pregadéu (també se'n diu pregadéu de rostoll, plegamans i cavall de serp) que volia saludar-nos, o això pareixia per que no ens tenia por, si no tot lo contrari, s’apropava cada vegada més a l'objectiu de la càmera i fins i tot estirava una de les seves potes davanteres com si fos a donar-nos “la mà”. Curiós aquest animalet.
Continuem per aquell agradable camí vell de Binissalem a Alaró, seguint unes senyals pintades en vermell a les roques que havíem vist des de un principi i que semblen dues ferradures unides que t’indiquen de on vens i per on has de anar.
Aquest arbust de la foto que estava devora el camí, ens va cridar l’atenció. Però ningú de noltros sabia que era. Ha tingut que ser un expert excursionista que a vegades ve amb noltros (al que li vaig passar la foto per correu) el que ens ha dit lo que era: un “cirerer de pastor”. Bellíssim aquest arbust, que gràcies a l’informació del nostre company hem llegitque a l’hivern conserva els fruits vermells i rodons, rebost de la fauna quan fa més fred. És uns dels pocs arbusts, del més alts, de la nostra vegetació autòctona, que perd la fulla. Amb l’abandonament del camp, aquest “espinaler” (com també es diu) ha anat guanyant posicions. Les bardisses, voreres de torrents, horts abandonats, són bon refugi pels que disseminen les seves llavors: els ocells i mamífers silvestres. És un bon patró per empeltar pereres, nespleres, codonyers o serveres, encara que amb el seu port silvestre va molt be per vestir qualque bocí de jardí o hort, per l’aroma que desprenen les flors blanques abans de convertir-se en aquest fruit vermell, tan llamatiu, un fruit que es comestible, però insípid.
Continuem. Una caminadeta de un parell de minuts i arribem a la possessió de “Bànyols”, ja al terme d’Alaró.
Bànyols era una alqueria originaria de la edat mitjana musulmana anomenada “Baniuls o Banyuls” que formava part de la cavalleria de Guillem Puigdorfila. A aquest terrenys es va construir una mesquita rural, de la que es varen conservar elements fins al segle XIV. Prop de les cases s’han trobat restes de ceràmica islàmica del segle XIII. La possessió es va inscriure en el Llibre del “Repartiments”.
La casa, ara, es troba tancada i en mol mal estat. Es tracta de un casal organitzat en torn a un pati interior que distribueix les cases del senyor, dels amos i les dependències agropecuàries.
Sobre el portal forà, que es un arc de mix punt, es troba l’escut dels Puigdorfila. Encara se manté l’antiga tafona, els menjadors d’animals al pati, un forn annex a la plaça, un paller, un colomer, un estable aïllat, l’aljub i la cisterna.
Com una cosa curiosa, es troba a la porta una imatge del “Sagrat Cor de Jesús” amb la llegenda “Reinaré en España” com la que es posava a les portes de les cases catòliques a principis del segle XX. Hem sabut que l’origen d’aquesta frase prové de unes visions del “Sagrat Cor de Jesús” que va tenir el jesuïta val·lisoletà Bernardo F. De Hoyos, el maig de 1733 i a les que, segons el seu relat, Jesús li va dir “Reinaré en España y con más veneración que en otras partes”, segons relata el pare José María Sáenz de Tejada. Commemorant aquesta aparició, es varen posar aquestes imatges esmaltades als portals de les cases. Encara aquí es conserva al seu lloc originari aquest “Reinaré”.
Continuam la nostra marxa. Ens uns minuts deixam el camins de terra per començar a trepitjar asfalt. Estem a la carretera que porta a Consell. Davant noltros Alaró. Volem arribar fins al barri originari del poble “Los Damunts”, per això hem de travessar gairebé tot el poble.
Mentre vas caminat pels estrets carrers, es curiós observar l’ingeni de la gent alaronera : Totes les portes tenen unes fustes per cobrir els seus baixos per evitar les esquitxades del'aigua quan plou; una casa tenia un assecador de cabell en terra dirigit cap a la porta per treure l’ humitat; una pastisseria tenia una paperera al carrer amb un rètol que posava “mierdas no grácias”; una casa havia posat dues planxes d’aquestes de ferro antigues que servien per aguantar obertes les portes...
Arribem a la fi al barri de “Los Damunts”. A la plaça, davall d’un lledoner, varem descansar un poquet. Un de noltros parlava amb el nas emboçat i quan el varem mirar s’havia fotut un tros de cotó a un forat per que deia li havia sortit sang. Ens va dir que no era rés per que li sobrava.
Hi ha una capelleta a una paret de la plaça d’en Cabrit i Bassa, fidels guardians del Castell d’Alaró que amb tant d’ímpetu defensaren durant el segle XIII. Aquesta capelleta te un rètol recordant que, segons la tradició, en aquest lloc varen ser cremats vius per guardar fidelitat al Rei Jaume II. No ho sabíem.
Després de pegar una ullada pels carrers i les cases d’aquest nucli urbà, tornarem a partir cap avall del poble. Era prest, les 13 hores, i com que havíem caminat gairebé uns 4 quilòmetres, acordarem allargar la caminada cap la zona de llevant.
I com el passeig era agradable i ens anàvem contant les nostres batalletes, varem caminar i caminar fins que decidirem tornar a dinar a les cases de Bànyols.
Com que estava enfora, un de noltros que practica el Nòrdic Walking va començar a donar força als pals i caminar a un ritme fortet per veure si es pot aprimar. Els altres anaven xerrant tranquil·lament amb excepció d’en “Rambo”, que com si fos una paparra, es va aferrar a roda (en aquest cas a cul) i després de més de mitja hora a tota pastilla, arribarem els dos plegats a les cases. Una bona tiradeta amb l’objectiu complert: qualque cosa ens hauríem aprimat!. En una estona arribaren la resta del grup i allà varem dinar de pa en butxaca.
Després de descansar un poquet uns al sol i altres a l’ombra, començarem la tornada pel camí de les cases de Can Moranta, s'Empedregat, el camí vell... i ens varen perdre, més que perdre confondre, no ens podíem perdre mai per que teníem la torre de l’església de Binissalem localitzada.
Però, com els aparells ultra moderns que porten dos de noltros només xerren amb anglès i no sabem el que diuen, no ens serveixen de res, ni el GPS, ni el temps, ni ... Ai mare meva, la intuïció ens va salvar.
Encara ens faltava anar a veure “el Pou Poal” que es troba a Binissalem, devora el tren. Seguint les indicacions de l'esmentat Pou Poal, arribem davant una reixa i una porta tancada amb pany, més enllà de la qual podíem distingir un rètol de fusta que ens indicava que estàvem davant del camí públic del Pou Poal, al qual desgraciadament no varem podem accedir i ens quedem amb les ganes de poder contemplar aquest pou històric que en l’antiguitat proveïa d’aigua al poble de Binissalem.
Anàrem cop piu a fer un cafetet a un bar del poble i mira per on tenia exposat una escultura en miniatura de un pou amb un poal (que res te a veure amb el Pou Poal). La varem contemplar i fotografiar.
Qui no es consola es per que no vol.
El podòmetre fiable del company més fiable marcava 16,450 quilòmetres. Una bona caminada.
.jpg)
