BINISSALEM-ALARÓ PEL CAMÍ VELL.

Les intenses pluges caigudes fa uns dies a la nostra illa, han impedit que anéssim aquest dijous cap a la Serra, ja que podia ser perillós com s’ha demostrat per la quantitat d’accidents d’excursionistes que ha publicat la premsa. Així que hem decidit anar a fer una llarga caminada pel pla.

La ruta pensada ha estat des de Binissalem a Alaró, per on hi ha una sèrie de rutes molt adients per caminar sense perill de relliscades, practicar el Nòrdic Walking e inclús MTB.

Avui, dijous 15 de Novembre, érem 7 els membres del grup que hem partit. Ens han faltat quatre titulars: un que ha estat padrí, altre que tenia vomitera, un que era de viatge i altre que ha estat “missing”.

En el cotxe furgona de uns del caps hi hem cabut tots i així ens en hem anat cap l’estació de Binissalem. Eren les 10 hores i després de deixar-lo aparcat devora l’estació, hem començat a caminar pel camí de “Can Arabí” fins arribar al camí “des Raiguer”, un camí molt antic que ja existia en el segle XV.

Com que per aquell indret hi ha camins per tot arreu i noltros cercàvem la “Torre de Can Morante”, hem demanat consell a un jove que passejava un cadell de “Ca de Bou” autèntic mallorquí, el qual, molt amablement ha vingut a bé acompanyar-nos fins a “s'Empedregat”, un tros del antic camí de carro que uneix el camí del Raiguer amb la possessió de Bànyols, per on passarem després. Aquest camí es públic i se li denomina de varies formes: Camí de Binissalem a Alaró per Terragrossa, Camí dels Moliners i Camí de Bànyols. Continua essent el camí més curt que connecta els dos municipis, del qual en destaquen uns cent metres per la qualitat i antiguitat constructiva del seu empedregat que, segons quines fonts data del temps dels romans.

Però abans de arribar aquest punt, hem passat just davant de sa “Torre de Can Morante”, una torre que data de l’època medieval que formava part de l’original possessió coneguda com Son Manet de la Torre, dividida el 1477 entre els germans Jaume, Vicenç i Joan Bestard. Es ben curiosa l’historia d’aquest lloc. La divisió creà diverses branques, les majors denominades “de la Torre” en referència al lloc d’on provenien. Al llarg dels segles fou dividida diverses vegades i cada porció rebé un nom per diferenciar-la. El topònim  estava format per “la Torre” més el nom o mal nom del propietari. Així la Torre de Can Moranta o Morante, era dels Moranta de la Torre i el 1576 ja n’eren propietaris, concretament de Mossèn Tomàs Moranta. El 1685 ja tenien com a posada a Binissalem Can Moranta de la Torre.  El 1728 n’era propietari l’honorable Joan Moranta de la Torre i Muntaner i tenien terres, cases amb corral, tafona i cup. L’any 1845 començaren a vendre porcions de la terra de la Torre, encara que els seus descendents conservaren les cases.

Can Morante té un buc peraltat que es corona amb el ràfec de teules pintades més espectacular de Mallorca. Segons J.Busquets i J.Mascaró Passarius: “presenten la particularitat singular de tenir pintats de vermell almangre els motius més heterogenis, així com diverses inscripcions en caràcters aràbics, gòtics i llatins”. Certament, el repertori es molt variat: lloances a Alà, noms d’antics propietaris (Pere Morante), caps d’home amb diferents capells, decoracions vegetals i geomètriques, bestiari (aus, dragons, un bou,etc.), una calavera, una forca amb un penjat,etc. I, a la fi, dues teules datades: una el 1541 i l’altra el 1668. Tot això ens indica que aquest buc ha sofert intervencions en diferents èpoques. Així, ens trobam davant un tresor de la nostra etnografia no exempt de cert detalls enigmàtics. Ben curiós e interessant.

Després de deixar Sa Torre, continuam caminant per una sèrie de camins que creuen els camps verds i molt ben cuidats d’aquell indret,  seguint a aquell jove que ens parlava de voler criar cans de la raça “Ca de bou” per que n'hi ha pocs... fins que ens va dir, “Ala, aquí teniu  s'Empedregat”.

Després d'agrair-li l'acompanyament i acomiadar-nos d’ell, ens varem posar a  caminar per aquell  empedregat. A la dreta es veu la possessió de Can Moranta i just a la placeta que hi ha a la seva entrada a on finalitza el camí, ens aturarem a berenar.

Gràcies al bon sentit de la observació (fora de lo comú en un dels nostres fotògrafs) ha vist una “Mantis religiosa” o pregadéu (també se'n diu pregadéu de rostoll, plegamans i cavall de serp) que volia saludar-nos, o això pareixia per que no ens tenia por, si no tot lo contrari, s’apropava cada vegada més a l'objectiu de la càmera i fins i tot estirava una de les seves potes davanteres com si fos a donar-nos “la mà”. Curiós aquest animalet.

Continuem per aquell agradable camí vell de Binissalem a Alaró, seguint unes senyals pintades en vermell a les roques que havíem vist des de un principi i que semblen dues ferradures unides que t’indiquen de on vens i per on has de anar.

Aquest arbust de la foto que estava devora el camí, ens va cridar l’atenció. Però ningú de noltros sabia que era. Ha tingut que ser un expert excursionista que a vegades ve amb noltros (al que li vaig passar la foto per correu) el que ens ha dit lo que era: un “cirerer de pastor”.  Bellíssim aquest arbust, que gràcies a l’informació del nostre company hem llegit  que a l’hivern conserva els fruits vermells i rodons, rebost de la fauna quan fa més fred. És uns dels pocs arbusts, del més alts, de la nostra vegetació autòctona, que perd la fulla. Amb l’abandonament del camp, aquest “espinaler” (com també es diu) ha anat guanyant posicions. Les bardisses, voreres de torrents, horts abandonats, són bon refugi pels que disseminen les seves llavors: els ocells i mamífers silvestres. És un bon patró per empeltar pereres, nespleres, codonyers o serveres, encara que amb el seu port silvestre va molt be  per vestir qualque bocí de jardí o hort, per l’aroma que desprenen les flors blanques abans de convertir-se en aquest fruit vermell, tan llamatiu, un fruit que es comestible, però insípid.

Continuem. Una caminadeta de un parell de minuts i arribem a la possessió de “Bànyols”, ja al terme d’Alaró.

Bànyols era una alqueria originaria de la edat mitjana musulmana anomenada “Baniuls o Banyuls” que formava part de la cavalleria de Guillem Puigdorfila. A aquest terrenys es va construir una mesquita rural, de la que es varen conservar elements fins al segle XIV. Prop de les cases s’han trobat restes de ceràmica islàmica del segle XIII. La possessió es va inscriure en el Llibre del “Repartiments”.

La casa, ara, es troba tancada i en mol mal estat. Es tracta de un casal organitzat en torn a un pati interior que distribueix les cases del senyor, dels amos i les dependències agropecuàries.

Sobre el portal forà, que es un arc  de mix punt, es troba l’escut dels Puigdorfila. Encara se manté l’antiga tafona, els menjadors d’animals al pati, un forn annex a la plaça, un paller, un colomer, un estable aïllat, l’aljub i la cisterna.

Com una cosa curiosa, es troba a la porta una imatge del “Sagrat Cor de Jesús” amb la llegenda “Reinaré en España” com la que es posava a les portes de les cases catòliques a principis del segle XX. Hem sabut que l’origen d’aquesta frase prové de unes visions del “Sagrat Cor de Jesús” que va tenir el jesuïta val·lisoletà Bernardo F. De Hoyos, el maig de 1733 i a les que, segons el seu relat, Jesús li va dir “Reinaré en España y con más veneración que en otras partes”, segons relata el pare José María Sáenz de Tejada. Commemorant aquesta aparició, es varen posar aquestes imatges esmaltades als portals de les cases. Encara aquí es conserva al seu lloc originari aquest “Reinaré”.

Continuam la nostra marxa. Ens uns minuts deixam el camins de terra per començar a trepitjar asfalt. Estem a la carretera que porta a Consell. Davant noltros Alaró. Volem arribar fins al barri originari del poble “Los Damunts”, per això hem de travessar gairebé tot el poble.

Mentre vas caminat pels estrets carrers, es curiós observar  l’ingeni de la gent alaronera : Totes les portes tenen unes fustes per cobrir els seus baixos per evitar les esquitxades de  l'aigua quan plou; una casa tenia un assecador de cabell en terra dirigit cap a la porta per treure l’ humitat; una pastisseria tenia una paperera al carrer amb un rètol que posava “mierdas no grácias”; una casa havia posat dues planxes d’aquestes de ferro antigues que servien per aguantar obertes les portes...

Arribem a la fi al barri de “Los Damunts”. A la plaça, davall d’un lledoner, varem descansar un poquet. Un de noltros parlava amb el nas emboçat i quan el varem mirar  s’havia fotut un tros de cotó a un forat per que deia li havia sortit sang. Ens va dir que no era rés per que li sobrava.

Hi ha una capelleta a una paret de la plaça d’en Cabrit i Bassa, fidels guardians del Castell d’Alaró que amb tant d’ímpetu defensaren durant el segle XIII. Aquesta capelleta te un rètol recordant que, segons la tradició, en aquest lloc varen ser cremats vius per guardar fidelitat al Rei Jaume II. No ho sabíem.

Després de pegar una ullada pels carrers i les cases d’aquest nucli urbà,  tornarem a partir cap avall del poble. Era prest, les 13 hores, i com que havíem caminat gairebé uns 4 quilòmetres, acordarem allargar la caminada cap la zona de llevant.

I com el passeig era agradable i ens anàvem contant les nostres batalletes, varem caminar i caminar fins que decidirem tornar a dinar a les cases de Bànyols.

Com que estava enfora, un de noltros que practica el Nòrdic Walking va començar a donar força als pals i caminar a un ritme fortet per veure si es pot aprimar. Els altres anaven xerrant tranquil·lament amb excepció d’en “Rambo”, que com si fos una paparra, es va aferrar a roda (en aquest cas a cul) i després de més de mitja hora a tota pastilla, arribarem els dos plegats a les cases. Una bona tiradeta amb l’objectiu complert: qualque cosa ens hauríem aprimat!. En una estona arribaren la resta del grup i allà varem dinar de pa en butxaca.

Després de descansar un poquet uns al sol i altres  a l’ombra, començarem la tornada pel camí de les cases de Can Moranta, s'Empedregat, el camí vell... i ens varen perdre, més que perdre confondre, no ens podíem perdre mai per que teníem la torre de l’església de Binissalem localitzada.

Però, com els aparells ultra moderns que porten dos de noltros només xerren amb anglès i no sabem el que diuen,  no ens serveixen de res, ni el GPS, ni el temps, ni ... Ai mare meva, la intuïció ens va salvar.

Encara ens faltava anar a veure “el Pou Poal” que es troba a Binissalem, devora el tren. Seguint les indicacions de l'esmentat Pou Poal, arribem davant una reixa i una porta tancada amb pany, més enllà de la qual podíem distingir un rètol de fusta que ens indicava que estàvem davant del camí públic del Pou Poal, al qual desgraciadament no varem podem accedir i ens quedem amb les ganes de poder contemplar aquest pou històric que en l’antiguitat proveïa d’aigua al poble de Binissalem.

Anàrem cop piu a fer un cafetet a un bar del poble i mira per on tenia exposat una escultura en miniatura de un pou amb un poal (que res te a veure amb el Pou Poal). La varem contemplar i fotografiar.

Qui no es consola es per que no vol.

El podòmetre fiable del company més fiable marcava 16,450 quilòmetres. Una bona caminada.

Idò, fins la propera!.