lunes, 16 de noviembre de 2015

PUIG DE SON REUS (RANDA).

(Fotografies: Miquel Barceló i Vicenç Trias).

Tenim al nostre guia oficial fotut i per això l’excursió que havíem de fer avui l’hem hagut de canviar. S’ha proposat anar al Puig de Son Reus, un Putxet  de 489 metres del Massís de Randa per després pujar cap als tres Santuaris que, encara que ja els coneixem, sempre és bo tornar-hi per renovar les nostres plegaries...
 

Puig de “Son Reus” perquè s’anomena així? Hem llegit  que l’any 1502 la primitiva torre de Randa ja pertanyia a la família Reus, un llinatge dels més antics d’Algaida i se sap que l’any 1513 un tal Miquel Reus era propietari d’una possessió amb una font, que no és altra que la de Son Reus... Doncs ja ho sabem.

Al que anàvem. Hem arribat a Randa i una vegada hem deixat els cotxes a l’aparcament que hi ha just davant de l’únic bar/celler de Randa (llevat de l’hotel) hem començat a caminar pel carrer de l’Església i de Sa Font. Els rentadors són una autèntica joia, amb una aigua fresca i transparent que ve de la font de Randa i passa sense aturar-se per dins les piques i que continua per una canaleta fins no sabem on. Primer, la pica on els animals devien beure, i a continuació els rentadors, on les dones rentaven la roba de casa mentre xerraven i xerraven per arreglar el seu món... que ben segur no era altre que el llogaret de Randa. Igual que ara.

Caminem un poquet per la carretera i totduna a la dreta ve el “Carrer des Puig”. Pujam per unes escales de pedra que ens mostren un camí de carro que s’endinsa al bosc, i que agafam seguint les instruccions del company que ha preparat l’excursió.


Aquest caminet, ple de verdet per la humitat, puja suaument per un frondós bosc d’alzines, garrovers i pins i caminar per allí ens feia el passeig summament agradable. Tots anàvem gaudint d’aquell lloc fins que el guia, mirant el seu GPS, ens ha dit que havíem de tornar enrere per agafar una sendera que havíem passat i que s’enfilava, en fort pendent, per dins el bosquet... i s’ha acabat el passeig.


Ara es tractava de pujar per aquell lloc ombrívol i humit a la recerca d’un roquissar que ens havia d’aparèixer en cinc minuts... i ja en dúiem quasi vint i encara sols veiem herbes, pedres i bolets (n’hi havia per na Bet i sa mare: Blaves, Cames Seques, Peus de Rata... però esclata-sangs ni un).

Seguíem un caminet que s’enfilava entre els matolls banyats per l'humitat, per aquell bosc que no deixava passar ni un raig de Sol, fins que ha arribat un moment que hem quedat embarrancats.

No veiem el roquissar que cercàvem i el que és pitjor, cap camí per on continuar, perquè ja estàvem pujant a la brava seguint caminois que en realitat no ho eren. Alto!, conclave, i tornar enrere per trobar el camí que sense dubtes devia estar no gaire enfora, com així ha estat.


Una vegada localitzada la sendera correcta, en un no res ens hem topat amb unes roques d’uns tres metres d’altura i que segons el guia havíem de pujar amb ajuda de les mans, però el seny d’uns companys ens ha aconsellat que no ho féssim pel perill que suposava en estar totalment banyades i amb verdet. Fotre una relliscada allà podia significar fer-nos mal de veres.  Que fem?

Un company ha descobert un estret caminet que vorera, vorera d’aquells penyals se n’anava... ja veurem a on, i per allí hem partit un darrera l’altra.

Com ets pot apreciar amb la següent ilustració, la fletxa vermella era el camí que havíem d’agafar, però hem hagut de recórrer tot el voltant Nord del Puig fins a trobar un lloc adient per poder pujar al cim. 

Cal dir que gràcies a aquesta volteta per aquell bosc espès, l’excursió ha durat cinc hores i denou minuts, quan en realitat trescant per aquelles roques, haguéssim acabat massa prest.


Des del cim de Son Reus es pot albirar pràcticament tota l’illa.

Les vistes són fantàstiques i ara teníem davant noltros el Puig de Randa on es podien veure perfectament els Santuaris de Gràcia, Sant Honorat i Cura, la nostra meta.


Davallant cap al coll que separa les dues muntanyes, hem passat per les pedreres de Son Reus, on encara es troben els refugis que devien emprar els picapedrers per dormir o refugiar-se quan les inclemències del temps no les deixaven fer la seva feina.  

Molt interessant imaginar-se l’activitat que en l’antiguitat es feia en aquest lloc.


El camí de davallada ha estat fàcil i ens ha portat fins a una barrera de ferro devora la carretera que puja fins a Cura (recentment asfaltada per delícia dels ciclistes) i ens hem fitxat en una sendera que devora ella davalla fins al llogaret de Randa, sendera que agafarem de tornada. Ara havíem de pujar fins a Gràcia i Sant Honorat seguint una drecera ben senyalada que parteix a mà dreta de la carretera.


I com els tres Santuaris ja els tenim comentats en aquest blog (punxeu aquí) creiem que no  cal repetir-ho.

Hem fet els cafetets al bar de Randa i, naturalment, ha sorgit el debat sobre el tema que ens ocupa ara sobre “Catalunya” (encara no havien passat els horribles atemptats de França) i com era d’esperar, no ens hem posat d’acord...

Au idó, adéu-siau i tornarem si Déu vol.





No hay comentarios:

Publicar un comentario