ES TRENC. Agost 2013.

 

 

Un, que des de fa més de 40 anys ha anat sempre a la platja verge del Trenc a gaudir de les seves aigües transparents i l’entorn salvatge que l’envolta, se’n recorda d’aquells temps quant amb el cotxe se podia arribar fins a la vorera de la platja, una platja completament deserta. Allà no hi havia res, ni una hamaca, ni una ombrel·la, no més els búnquers a on qualcú, fa algun temps, se ficava allà dintre per vigilar no sabem que.

 

 

En aquell lloc, podries viure la autentica natura amb els nostres fills que gaudien d’aquell indret més que ningú. Després, na “Francisca”, va muntar un baret petitó en una caseta de fusta amb un tendal de palla que, amb el transcurs dels anys va convertir en un “chiringuito” familiar. Diem “familiar”, no per que el negoci ho fos amb el seu homo i els seus fills que l’ajudaven, sinó per que se’n recordava de tu quan anaves i te rebia amb una salutació com si fossis de la  seva família. Els pocs clients que tenia al principi, quasi tots ens coneixíem per que érem sempre els mateixos con excepció de qualque alemany que aterrava en aquell paradís i que degueren ser el responsables de que cada vegada venguessin més estrangers.

La veritat que feia molts d’anys que no havíem tornat al Trenc al mes d’Agost. Avui ho hem fet i imaginàvem que trobaríem a molta de gent, però... L’únic que continua sent verge es l’aigua, que continua sent cristal·lina, lo demés…

Teníem dues opcions arribant pel lloc que sempre hem arribat per la salinera (ara aparcament del Ajuntament),  posar-te a la zona “VIP” en les hamaques i ombrel·les que han col·locat cap a la dreta per davant lo que era el “Chiringuito” (ara es cafeteria, bar, restaurant) i pagar 15 euros (més 6’-euros del aparcament) o anar a la part "verge", cap a l’esquerra, que es a on se col·loca la majoria de gent amb lo que porta, damunt la sorra per gaudir de la “autèntica” natura.



En la part “VIP” han col·locat tan prop les hamaques per fer calaix que pràcticament es com si estiguessis en família. Pots participar amb la conversa del de devora, veus lo que mengen, veus lo que te mostren…ara, això si, cadascú te la seva hamaca ben delimitada i ningú te la pot trepitjar ni llevar.

 

 

Aquest privilegi se paga. I per anar a l’aigua o pots fer pel caminet de un pam que el concessionari t’ha deixat per fer-ho.

Si no vols pagar i penses que lo millor es gaudir de la natura tombats a la sorra, has de anar cap a l’esquerra. Però ah! amic, aquí reina la llei del mes fort o del qui té mes barra. El que arriba primer te possibilitat de agafar els dos metres quadrats aproximats de sorra que creus te pertoquen per posar la tovallola i clavar la ombrel·la. Noltros ho hem fet, però no hem calculat bé els voltants. Ara sabem que lo millor es posar-te a darrera de tot, al costat de les cordes que delimiten les dunes amb el risc, això si, de que qualque paparra et visiti, però val la pena per que així ningú se te pot col·locar a darrera tu i tens possibilitat de fugir per la garriga si no pots sortir per altre lloc.

Diem això, per que la gent que va venint ho fa amb una espècie de tendes de campanya d’aquestes que som com coves de la marca “Quechua” que s’han posat ara tant de moda, i si tens la mala sort que te la “claven” davant, darrera i al costat, ja no veus res. Encara gràcies a Déu que la majoria porta les clàssiques ombrel·les  que d’assegut te permeten albirar per davall d’elles, entre la gent, l’aigua del mar.

Però mentre va transcorrent el matí, la gent va arribant i arribant i els dos metres que havies calculat que tindries lliure al teu voltant, ja no estàs tan segur que els respectaran. Efectivament, arriben, planten la sombreta i es foten ben al costat teu.

 

 

Després penses que estàs a la zona “verge” i que la platja es de tots, per lo que no pots dir res, no hi ha més lloc.

Si tens la bona sort de que el veïnats siguin joves i que estiguin de bon veure, encara te pots distreure un poc, però si els que venen son “sindriés” que porten geleres, cadires, matalassos inflables, hamaques, garrafes, sindries, melons i se foten un tiberi allà acotats amb la calor que fot… estàs llest!.

 

 

 ¡Pepeeee, ven a tomarte er gazpacho ahora que eztá frío!, hem sentit entre el soroll del mar i la cridòria de la resta de gent.

Si veus que ve cap a tu aquesta marabunta, lo primer que fas es mirar si hi ha qualque forat a on te puguis traslladar tu y que estigui a poder ser envoltat de gent major (aquets som invisibles pel demés per que ningú ens miren) però no més veus ombrel·les… Te toca aguantar o anar-te de la platja.



Sorprès mires com la gent va arribant i aparcant com li ve en gana i ningú diu res. Doncs penses que lo millor serà prendre-t’ho amb calma, tombar-te (això sí, amb cura, no sigui que li fotis el peu per la cara al alemany que tens davant que te cara de males puces) i descansar, que per això has vingut, a descansar… ¡Coconut, vater melone, meloneeeee, rrrrrrrrrrrcoconuuuutoigaaaaaaa!. Uep!, -penses-, com putes podrà passar amb el carretó el venedor de fruita?…

 

 

T’aixeques sorprès per veure-ho i resulta que no porta carretó, porta un caixonet de fusta amb les mans i va sortejant la gent com pot. Ja ens estranyava.

Es hora de anar a l’aigua, si no perqué has vingut, penses.

 

 

I te aixeques i comences a caminar per un costat i cap l’altre en zig-zag i quan arribes a la vorera te n’adones que has sortir al aigua quasi 50 metres més allà des de on tens la teva sombrel·la.

L’aigua del Trenc la reconeixes, està pràcticament igual de clara que fa quaranta anys.

 

 

Ficat dins l’aigua mires la platja i mentre gaudeixes d’aquest moment ja vas mirant a veure per on tindràs que passar quan surtis per arribar a la teva ombrel·la que per un moment creies que te l’havien fotut per que no hi havia forma  de localitzar-la.

 

 

Ala, ala. Surts de l’aigua, comences de nou el zig-zag per entre la gent i quant arribes, la teva tovallola està trepitjada plena de sorra i el teu espai s’ha reduït a quasi la meitat... No més queda agafar el tapins i partir per la garriga fins arribar al cotxe.

 

Una i prou. Al mes d’Agost no hi tornem. Això no ja no es el Trenc que coneixíem, es més un bordell que una platja verge.

Mentre anem amb el cotxe per les salines, pensem en aquella platja solitària que fa molts d’anys varem descobrir que era un paradís.

I recordant les nostres partides de la platja amb els nins quant eren petitons que ens aturàvem a Campos a comprar-les un polo “JOP” a la fàbrica de gel y gasoses que havia just davant a on està ara la benzinera, ens hem aturat a la benzinera per comprar un polo i recordar aquells temps. No hi havia polos i hem comprat un “Calipo”.

Qui no se consola, es per que no vol.