Dimecres, 21 d’agost, la lluna plena
estarà avui en tot el seu esplendor. El grup Ratapinyades que el mes passat ja
férem una sortida de la lluna plena a la platja des Carbó, quedarem aquesta
vegada per anar al Trenc a gaudir de un
capfico nocturn.
Dit i fet, partirem del lloc de
concentració a las 20 hores cap a Ses Covetes en dos cotxes. Érem 7 i un altra
que aniria directament a Ses Covetes des de l’aeroport. Arribarem
encara amb claror, però la lluna ja guaitava esplendorosa pel Pla
de Campos.
A un dels dos cotxes hi anava un dels
fotògrafs oficials i en veure sortir la lluna, tan preciosa, ens va fer aturar
a cada punt, a la vorera de la carretera, a la rotonda, ara al costat d’una
casa, ara a aquell cantó, “mira si em trobes un molí”, en fi, va fer tot un
reportatge, ja en veurem els resultats, el primer va ser que arribarem els
darrers al punt de trobada.
Al arribar a Ses Covetes (han fotut
“Ora” per tot arreu) una filera de cotxes partien d’allà. Trobarem cotxes
aparcats per la carretera, pels carrers, per tot, i l’aparcament públic tancat.
No ens va quedar més remei que aparcar allà a on varem poder.
El que venia de l’aeroport ja ens
estava esperant i després de flitar-nos amb el repel·lent de moscards d’un
company (li havien dit que en trobaríem molts de moscards i la veritat es que
no varem trobar ni un) partirem tot junts cap la platja del Trenc.
La lluna s’estava aixecant i el Sol
feia estona que s’avia amagat. Feia
claror encara que caminant per la sorra tot duna la foscor ens va
embolicar. La temperatura era molt
agradable 25º, i camina que te camina passam per davant de un parell de grups
que estaven prenent la llum de la lluna, un grupet d’estrangers amb nins
petits, una parella d’enamorats, un grupet de hippies amb ampolles de vi…fins
que arribant a la meitat de la platja un que ja no tenia més caminera perquè
portava una síndria, va dir: aquí estarem bé!, idò allà ens varem quedar.
Hi havia
un grupet d’estrangers a uns 50 metres a la nostra dreta (havíem passat per
davant d’ells, no els veiem però els sentíem) i una parella a l’esquerra que li
donava a les ampolles (veiem les ombres a la llum de la lluna). Una al·lota damunt un cavall, va passar per davant
i ens va saludar i noltros també. Després altres cabalistes varen fer el
mateix.
Estenguérem les tovalloles (que varem
servir de poc perquè com la majoria ja no nyipam i a mes amb la foscor de la
nit, a pesar de la lluna, passàvem una i altra vegada per damunt d’elles) i de
seguida un va voler anar a provar l’aigua. Ens varem posar amb pilotes i no vos
podeu imaginar lo que es gaudeix nedant així en aquelles aigües completament
tranqui-les al vespre, es un plaer que no es pot descriure.
L’aigua estava
calenta i claríssima, es veia els fons perfectament, però encara que la lluna
ens il·luminava tots estàvem en un redol perquè ningú se atrevia a allunyar-se
un poquet, no fos cosa que ens sortís una tintorera o el que fos. Popones que
som, això es la edat. Però estarem en remull una bona estona, xerrant de les nostres
coses, arreglant el món i la bolla i gaudint d’aquell bany nocturn.
Un del nostre grup (el fotògraf
professional) s’havia quedat a la vorera ja no volia nedar (diu que la sorra se
li aferra pels collons i s’escalda després caminant).
Sentírem que xerrava amb la al·lota del cavall que tornava passar en sentit contrari i quan varem sortir de l’aigua, estava fent-li fotografies (al cavall?) i quedant amb ella per enviar-li les fotos per e-mail.
Molt llest era aquell cavall, perquè li espitjava l’esquena (a la al·lota) fotent-la cada vegada damunt del nostre company que estava embolicant amb la seva màquina de fotos i no se adonava.
Sentírem que xerrava amb la al·lota del cavall que tornava passar en sentit contrari i quan varem sortir de l’aigua, estava fent-li fotografies (al cavall?) i quedant amb ella per enviar-li les fotos per e-mail.
Molt llest era aquell cavall, perquè li espitjava l’esquena (a la al·lota) fotent-la cada vegada damunt del nostre company que estava embolicant amb la seva màquina de fotos i no se adonava.
Després traguérem l’entrepà que
portava cada un i començarem a sopar asseguts damunt una mescladissa de tovalloles
i sorra.
Un va dir que portava unes olives, les
va voler treure de la motxilla i no sabem que putes va fer però les va perdre dins
la foscor. No varem poder menjar olives, segons ell molt bones, encara que quan ens en anàvem les va trobar,
ja veus quina casualitat, si no volia que en menjàssim que no les hagués duit!.
El que va dur la síndria (feta a
bocins, fresca i ben talladeta dins un taper molt gros) la va repartir entre
tots. Que bona la síndria allà asseguts, a la platja, a la llum de la lluna,
enviant-nos els pinyons perquè no veiem el que menjàvem.
Altre company al qui li agrada la
cuina sibarita, ens va dur unes postres: flors de fulls de poma, vaja quina
cosa més bona!.
També un dels caps del grup ens havia
dit que portava herbes dolces. Tots esperàvem les herbes per acabar aquell bon
tiberi. Cagondena, ens va treure una ampolleta d’aquestes de joguina, de
mostra, que no més hi caben dos glops. Ell, va dir que l’anéssim passant bevent
un poquet cada un. Li varem fer cas, i tots per por de que s’acabés el licor
abans de donar la volta, fotíem la llengua per llepar un poquet el gustet a
herbes. Mireu si som bons companys que la ampolleta va donar tota la volta i
encara hi quedava un poquet. El cap la va mirar i va dir, uep!, encara queda un
poquet, acabala tu. Glub!, allò era un llim de salivada amb un fi toc de
herbes, però no varem tenir més remei que fer-li cas. Una bona mamada de la cantimplora de l’aigua
ens va llevar les manies.
La sobre sorra del sopar va ser
boníssima. El cap que es va portar una cadireta d’aquestes que empren els
vells, es va seure mentre altres es tombaren i altres, els més àgils, es
quedaren asseguts amb les cames creuades.
Tot prenent la fresca varem veure com
altra vegada (ja ens va ocórrer a Es Carbó) un tractor venia netejant la sorra.
Aquesta vegada estàvem disposts a no moure’ns, ja que el mes passat varem haver
de partir per cames ja que si no, ens hagués esclafat. S’apropava i s’apropava, cap a noltros fins
que va donar un cop de volant i va
voltar. Eeessss paaaaardal!. Ja estava bé d’emprenyar!.
Quan la fresca es va convertir amb
frescor, decidirem partir. La lluna encara no s’havia posat ben damunt de
noltros, però no importava, havíem passat uns moments molts bons.
De tornada, els hippies estàvem
dormint devora el búnker ben tapats amb mantes d’aquestes d’alumini, tots
enrevoltillats de motxilles, bosses, ampolles. La parella d’enamorats estàvem
també ben tapats, aquesta vegada un damunt s’altre i fent uns
moviments…d’aquets… en una paraula… que es veia que estaven...Bé. No se varem
amoïnar quan passarem per devora i continuaren amb els seus moviments. I bé que feren.
Les gandules buides, ben col·locades
una devora l’altra ens feien pensar com estaria demà aquest lloc estibat de
gent.
I rés més, tornarem cap a cases sense
cap novetat, gràcies a Déu, després de la segona sortida del grup a la llum de
la Lluna. Una experiència que no se oblida i que ben segur l’any que ve repetirem.
Salut!.
(Crónica: Lluis Estelrich i "Embat". Fotografíes: L.Estelrich, "Trigo" i Miquel Barceló)
No hay comentarios:
Publicar un comentario