SERRA DE GALDENT.

Dijous 21 de Març.  Partim del lloc de concentració habitual a Palma, 9 membres del nostre grup perquè dos tenien bony o forat i no han pogut venir. En dos cotxes hem anat cap a Llucmajor perquè volem fer la Serra de Galdent començant pel Puig de Ses bruixes. Aquesta serra és una cadena de muntanyes del Massís de Randa que es troba situada entre els termes municipals de Llucmajor i d’Algaida. Els accidents més destacats son el puig de Galdent o de Son Roig al ponent, el puig d’en Claret situat al centre i el puig de les Bruixes al llevant.

Els diferents itineraris que hi ha penjats a Internet de blogs especialitzats, et donen peu a fer la cursa com vulguis. Un company portava una cursa impresa d’un d'aquests blogs, altra de l’Ajuntament de Llucmajor, un cercava el camí de Can Marió i l’altre el cementeri...al final hem aparcat el cotxes a la carretera de Llucmajor a Algaida, just davant del Camí de Can Marió, i per aquest camí hem partit cap el nostre destí d’avui.

El dia es presentava fenomenal, amb un sol esplèndid i una temperatura ideal. Per aquest camí asfaltat que transcorre entre “parcelas” i casetes, es divisa perfectament la serra de Galdent i especialment el Puig de ses Bruixes que es a on anem.

Seguin les indicacions de un dels guies que anava llegint la ruta, ens hem despistat i hem tingut de demanar a un propietari de una parcel·la que estava mirant-nos, per on havien de anar per pujar al Puig. Ha resultat ser un estranger que intentava explicar-nos una cosa que no enteníem: “seguir camí asfalto, una badrerra...i luego flexa camino sin asfalto”. Una que?, “una bradeerra” “baderra” i pujava i davallava les mans volent  explicar-nos el que volia dir, fins que un de noltros ha dit: “una barrera?” “Ok, una bardrera”, ara l’aviem entès i això que xerrant feia “sopes”. Havíem de continuar pel aquest camí asfaltat fins trobar una barrera que puja i davalla i devora trobaríem un camí sense asfalt senyalitzat amb un fletxa que es el que havíem d'agafar.

Ala idó, continuem per aquesta carretereta asfaltada, fem un gir de 90º i continuem cap el puig que cada vegada tenim més proper, fins que hem trobat una fletxa que senyalitzava una sendera que es ficava a la muntanya. Per curiositat casi tots hem mirat a la carretera asfaltada a veure si trobàvem aquella barrera i efectivament, un poquet més amunt,  el camí estava tallat per una barrera d’aquestes que s’alcen. Idò! Sempre trobam un estranger que ens aclareix els dubtes.

Aquella sendera te un tirany que pels jubilats com noltros que hem estat però que ja no som (llevat d'alguna excepció), es fa molt pesadet, perquè es fortet, fortet. En no rés ja has guanyat altura i les vistes es fan cada cop mes maques. Una aturada per llevar-nos roba (el sol pegava de bon de veres) i a continuar cap amunt.

El nom del puig de ses Bruixes es una llegenda que diu que en aquest puig, hi ha una cova d’on sortien les bruixes en temps del moros. El rei en Jaume, amb un parell de capellans i un escolà, hi varen pujar per maleir-les i diu la gent que de llavors ençà no han tornat a veure-les. Malgrat tot això, l’escolà,  de la por que tenia es posà damunt el cim veïnat, d’aquí li ve el nom del puig de s’Escolà, un puxet que es troba ben devora del puig de ses Bruixes.

Be, hem arribat  a un punt a on hi ha una bifurcació de senderes, una que gira per pujar al cim i l’altra que parteix cap la cresta de la serra. Aquí el nostre company més veterà, que te vertigen, ens ha dit que esperaria allà que davalléssim i la resta hem continuat cap amunt. En no res hem trobat un lloc molt adient per berenar amb unes vistes precioses.

Ens faltaven uns 20 metres per arribar a dalt de tot i qualcú va pensar que lo primer era berenar i després ja  “coronaríem” els 355 metres que te el puxet.  Així ho hem fet, tots menys dos, que s’han quedat al campament base perquè els ha fet peresa pujar damunt aquella roca.

Quan estàvem a dalt de tot, sentíem al company de més avall que ens cridava i feia espavents amb els braços. Noltros creiem que ens saludava i fèiem lo mateix, però després ens ha dit que estàvem bojos pujant fins aquella roca i ens deia que davalléssim perquè els peus li feien rampa de veure’ns allà dalt. La veritat que el bot es impressionant.

Ara es tractava de anar caminant per l’aresta de la serra cap el Puig d’en Claret, de 378 metres. Mentre caminaven per una sendera ben senyalitzada amb fites i pintura vermella, el guia anava llegint-nos la ruta... que no coincidia per on caminàvem noltros.

Cercàvem una bifurcació que no arribava mai i havíem de passar per una encletxa que es diu “Sa potada des gegant”. Noltros deguérem anar “a la culada des gegant”, perquè varem davallar tota la muntanya fins arribar al tàlveg, al cul, a baix de tot, on hi havia una sendera  entre els matolls i càrritx ben tapits, fins al punt de haver-hi posat les fites damunt els arbres per que a terra no es veien.

La varem seguir i seguir fins que arribarem a una clariana amb una bifurcació de camins. Uep!, a la dreta un ample camí s’anava cap Algaida i la sendera ara pujava cap a l’esquerra. Evidentment estàvem al peu del Puig de Galdent i havíem de pujar-lo. El Puig d’en Claret, ben mirat, el varem passar sense donar-nos compte.

Ara la pujada a Galdent o Puig de Son Roig com li vulgueu dir, es bastant fotudeta, fins i tot, al darrer tram has de posar les mans per pujar entre les roques.

I si pujant hem d’emprar les mans, això vol dir que davallant haurem de rosegar el cul, però es igual, noltros sempre arribam a on sigui.  De nou el veterà del grup ens ha dit que ens esperaria a la bifurcació de camins. Molt bé, li hem dit.

Hem arribat al cim del Puig de Galdent i ens hem trobat amb una dona ja granada, holandesa, amb un gos d'atura, i ens ha contat que viu per s’Aranjasa i que sol venir per aquí sovint. Li hem dit que quan davallés li donés memòries al nostre company que ens esperava i després ha resultat que han estat els dos parlant gairebé una hora amb el gos per damunt del nostre company que ha trobat un bon motiu per descansar.

A dalt del Puig de Galdent les vistes arriben a tota l’illa, la panoràmica abrasa els 360º. D’aquest punt, girant el cap, es pot veure tot el pla de Mallorca, fins la badia de Palma, Cabrera, la Serra de Tramuntana, la Badia d’Alcúdia, el Puig de Randa... es una passada.

Hem tret el pa amb butxaca que portava cada un i amb aquelles vistes excepcionals hem dinat  i gaudit d’aquella estona.

La davallada ha estat més fàcil de lo que pensàvem. No sabem si pujant ens ha paregut més difícil o que el “Condrosan” (un antiinflamatori que es mà de sant) ha fet un efecte miraculós.

La qüestió és que hem davallat com si rés, sense cap llenegada, fins al nostre company que estava dormint a on l'havíem deixat.

Ara, caminant tots plegats per aquell ample camí, tot duna hem arribat a la antiga carretera de Algaida a Llucmajor.

Que anam cap Algaida o cap a LLucmajor?. Dos de noltros volíem veure les pedreres de Galdent i el Restaurant que està dins una cova de la antiga cantera de marès i com que no ens aclaríem, ha estat un veïnat de la zona que passava per allí el que ens ha explicat que havíem de anar cap a Llucmajor.

Una bona caminada per aquell camí ens ha portat fins a la carretera d’Algaida a Llucmajor. Ara no mes hem hagut de caminar un poquet vorera, vorera, fins arribar als cotxes.

Faltava veure la cantera de Galdent i com que era prest, hem decidit anar-hi amb els cotxes ja que estava bastant enfora d’aquí  (si  haguéssim vingut per l’altra banda haguéssim sortit devora... deia un de noltros). Però anar a la pedrera de Galdent seguint els rètols asseguts als cotxes al final tothom ho ha agraït .

La cantera de Galdent es digne de veure. El marès de Galdent tenia fama a Mallorca. Ara la cantera s’ha convertir en un impressionant restaurant.

Hem entrat perquè la porta estava oberta i ens hem quedat espantats de la immensitat d’aquella cova. 

L’amo del restaurant, un homonet ja d’edat, ens ha donat permís per veure la cova i treure fotografies d’aquell lloc que te fa pensar en la frenètica activitat que devia haver-hi allà dins quan es treia el marès, ara convertit en un restaurant  a on hi caben milers de persones.

Hem pres el cafè allà mateix molt ben atesos pels propietaris del restaurant.

I rés més. Hem caminat 10 quilòmetres, pujant, davallant i gaudint de unes vistes fenomenals i hem arribat tots sense cap novetat. No podem demanar rés més.

Fins la propera!.