sábado, 29 de octubre de 2011

LLOSETA-BINIARROI-MANCOR.


Aquesta vegada, els deu membres del grup hem recorregut 17,650 quilòmetres, dels quals 10,260 han estat de pujada al Puig de Sa Creu,  de 526,46 metres d'altura. Hem emprat 5 hores de caminada efectiva que, com podreu comprendre, ens han deixat esclafats, encara que la bellesa dels paratges per on em passat i la seva diversitat: de urbà a rural, cementiris, camps de conreus diversos, grans olivars, alzinars ombrívols, punts elevats amb meravelloses vistes sobre la serra i llogarets idíl·lics, ens fa pensar que ha valgut la pena i més quan només en trobat una sola persona en tot el recorregut!.

Ha estat una excursió difícil, dura, llarga i complicada (si no vols tassa, doncs tassa i mitja) a von em utilitzat tots els medis de transport: cotxe, metro, tren i bus, com ara explicarem. Difícil, perquè la ruta la portàvem mal explicada i ha estat bastant complicat cercar el camins adequats, si bé davant la dificultat d’arribar a conclusions efectives, ho hem pogut fer després de continues deliberacions “A DEU”, sobretot en el cim del Coll de Sa Creu, on l’alzinar  es fa molt frondós i és difícil trobar les fites.  Dura, perquè a l'esforç que hem hagut de realitzar per pujar el Coll -es bastant fotuda la pujadeta eh-! has d'afegir la dificultat per trobar  els senders (de vegades desapareguts) i les fites que amb prou feines es veuen. Llarga, perquè camines 17,650 quilòmetres la majoria d'ells de pujada i complicada, perquè damunt el dia amenaçava tempesta i hem hagut de realitzar tota la ruta escopetejats.  Però amb tot això, encara podem treure conclusions positives: “gran cansament=un dinar menys” (qui no se consola es perquè no vol) .

Anem a explicar una mica l'excursió per si hi ha algú que encara la vol fer. En l'estació modal de Palma a von hem arribat, uns en metro, altres en cotxe i altres en bus, hem agafat el tren fins a Lloseta. Un de noltros s'ha anat amb cotxe perquè diu que sempre és bo tenir un cotxe “granera” pel que pugui passar, perquè recordem que la majoria de noltros hem “estat” però cada vegada ja “som” menys.  Per tant, convé que realitzem les nostres excursions ben preparats i segurs.

Des de l'estació del tren, ens hem dirigit pel passeig del Coco cap al cementiri. Després pel Camí dels  Balladors cap a les Cases de S’Estorell Vell (finca propietat de la família March). Aquesta part no té pèrdua. Vas seguint el camí i passant per una sèrie de barreres que has d'obrir i tancar fins que arribes sota les cases.  En aquest lloc, al costat d'un safareig,  hem berenat. A partir d’aquest moment  ja hem tingut problemes per trobar la nostra ruta, però encara que no som bons guies ni exploradors, sempre ens refiem de la fe i la intuïció (d’alguns) per arribar al nostre destí. Com hem explorat tota aquella zona buscant un pas que no trobàvem, mira per a von  ens hem topat amb una antiga “Font-mina”, de la qual hem fotografiat no més la escala per entrar-hi perquè ningú s'ha atrevit a baixar. Doncs com no trobàvem la ruta que ens indicava la guia que portàvem, hem decidit tornar pel mateix camí per arribar a les Cases de S’Estorell Vell, passant per davant d'una possessió. Quan hem passat per davant, no ens ha sortit ningú, malgrat havent tocat a la porta per demanar consell. Després em continuat per aquell camí cap amunt, cap a les Cases. Aquí ja hem començat a suar de bon de veres i hem arribat al costat del grup de cases abandonades de S’Estorell,  gairebé després de 20 minutets. En aquest punt, altra vegada en tingut que fer ús de la intuïció d’alguns per endevinar de nou l'itinerari a seguir. Així, després del consens necessari, hem seguit la nostra ruta cap a la faldilla del Puig de S’Alcadena, passant  a l’esquerra de les Cases de S’Estorell Vell, les quals les hem mirat de refilada. Durant el nostre camí, ara fàcil, hem menjat les primeres herboses d'aquest any.

Com teníem el “Puig de Sa Creu” a la nostra dreta que, evidentment ho havíem de pujar perquè Biniarroi estava darrere, hem començat la pujada, no més passar l’ espectacular i alarmant lliscament del Puig de S’Alcadena. L'ascens és dur i difícil (són 526,46 metres, com ja em dit, els que havíem de pujar) i allí, com ocorre en el Tour de França, el  grup s'ha anat “estirant i estirant” fins que de nou ens hem re agrupat. Així diverses vegades. A l’argot ciclista fèiem la “goma”.

El cel amenaçava tempesta cada vegada més seriosament. “Hai, hai, Pepet si això davalla” (pensàvem). I amb aquesta contínua amenaça del temps hem seguit pujant i pujant, cada vegada per senderes més difícils de trobar, però que estan, igual que les fites i portells que ens indiquen per on s’ha d'anar. De vegades hem hagut de partir cap a un costat i després tornar cap a l'altre per trobar el punts, però al final hem donat amb ells, encara que, repetim, no és gens fàcil. Durant l'ascens havíem de trobar “Sa Font Nova” i vagi si la trobat el nostre emissari.

Eren les 14’- hores quan hem arribat al cim del Puig.  Des de d'allà dalt, les vistes són fantàstiques cap a la Serra (llàstima de dia). Hem esmorzat davant una panoràmica impressionant a von s’albirava el Puig de L’Ofre, Na Franquesa, Sa Rateta, Massanella, el Puig Major… Allí ens han començat a caure les primeres gotes, per la qual cosa no hem tingut molt de temps per pair el menjar. Com teníem encara un llarg camí, hem espavilat  a un company (que ha començat nou amb el nostre grup) que s'havia quedat estès a terra esclafat i hem continuat el nostre camí.
video

Per aquell punt hem estat buscant una altra vegada les fites que ens havien de conduir cap a Biniarroi. Els hem trobat. I després de creuar un filat existent per un pas petitó que hi ha, hem agafat un camí que ens ha portat davant “Ses Cases Noves”, al costat de les quals es troba la “Mina de Sa Font de Na Bàrbara”, que ara estava seca. Des d’aquell lloc, continuant per aquell camí, ens hem ficat en la finca de “Sa Font dels Garrovers”, un enorme i preciós olivar digne d'admirar carregat d’oliveres plenes d’oliva que pareixi madura. Passant per la finca, hem albirat a nostra esquerra Biniarroi i cap allà ens em dirigit. Quan estàvem caminant per aquell comellar ens ha sortit un empleat de la finca que, segons sembla s'ha estranyat de veure'ns per allí, perquè ens ha demanat estranyat de on havíem sortit. Li em dit que veníem de Lloseta, des de el Puig. Ens ha mirat estranyat (per mi no s’ho podia creure)  i  ens ha advertit que per on anàvem no trobaríem el camí d'accés a Biniarroi. No obstant això, ens ha indicat un racó del comellar per on podríem saltar la reixeta per accedir a la sendera que ens conduiria cap a les cases. Aquest punt, de molt difícil accés perquè havies de grimpar per unes branques per saltar la reixeta a través   d’un forat!... ha estat bastant complicat. Uns, amb summa destresa, ho han passat amb certa facilitat. Altres, han quedat embarrancats i ha calgut “estirar-los” perquè poguessin passar. Hi ha hagut un de noltros que ha passat tot el cos però no podia passar el cap i ha quedat travat. Quin problema!. No hi havia forma… Però al final, amb l'ajuda de tots, hem aconseguit creuar aquell punt fatídic.

Després d'ascendir de nou per una sendera de caçadors hem sortit a Biniarroi. No fa falta dir que des d'aquest poble abandonat (que ja no ho és tant perquè s'han reformat i s'estan reformant moltes cases), les vistes cap a l'Est de l’illa són impressionants. A baix està el Santuari de Santa Llúcia, que data de 1348, i més a baix encara Mancor de la Vall. Asseguts en un banc de pedra hem recuperat forces i després de pegar una miradeta pel poble hem iniciat el descens cap a Mancor, per un camí asfaltat que, segons sembla, no és el que havíem d'agafar. Sembla que algú ho ha dit però no li em fet ni punyetero cas. Quin camí més llarg!. Un camí que et porta, després de caminar més de trenta minuts per corbes i més corbes, a una barrera tancada i barrada, que hem hagut de  botar.  Només ens faltava això!. Però com la culpa ara havia  estat de tot el grup per no haver-nos fixat per on havíem de  davallar  i no fer cas a qui ho deia, doncs l'hem botat, no ha quedat altra remei. Això sí, el nostre company novell s'ha fotut encara més. Sort que un company nostre que no havia pogut venir a l’excursió per que estava lesionat  i que ens esperava a Biniarroi per a dinar amb el grup però que al final no hem pogut coincidir amb ell, ens ha vingut a la trobada amb el seu cotxe i s’ha pogut dur al nostre company fotut cap a Palma.

La resta del grup ens hem anat a prendre uns cafetets a un bar de Mancor i des d'allí la majoria s'ha tornat amb tren fins a Palma, mentre uns altres s'han dirigit al cotxe granera que havíem deixat a Lloseta per tornar també cap a Ciutat.

En resumen. Una excursió d'aquestes que mentre l'estàs fent maleeixes a qui se li va ocórrer proposar-la, però que al final te sents molt satisfet per tot el llarg i difícil camí que has realitzat. Llàstima que el dia no hagi acompanyat i que no hàgim tingut més temps per visitar detingudament els punts d’interès que hi ha en el seu recorregut. Però com va dir el “Guru” particular del nostre grup a les penombres del capvespre mentre repicava ara una suau pluja sobre el sostre de l’andana de la estació: “Hem fet petites descobertes col·laterals del camí programat”. Una frase lapidària que ens va fer quedar bocabadats sense arribar a comprendre bé el significat de tan brillant conclusió.

Idò.

Fins a la propera!.
                                    (Fotos: Miquel Barceló, Trigo i Lumer)





















No hay comentarios:

Publicar un comentario