Una excursió de les clàssiques. 14,450
quilòmetres de recorregut (Llucmajor-Cura i tornar endarrere), dels quals més
de la meitat són d'ascens i descens al Santuari de Cura. En total 4,33 hores de
caminada efectiva. En acabar hem trobat a faltar les crítiques a l'itinerari, per
que ha transcorregut durant molt de temps per asfalt i això no ens agrada a ningú.
Es veu que les decisions democràtiques que el grup decideix se respecten. Se
respecten amb resignació i emprenyo, però se respecten.
Doncs be. Altra vegada en un dia ennuvolat,
ha resultat una excursió molt entretinguda per la diversitat de visites
religioses que et trobes en el recorregut: Els Santuaris de Gràcia, Sant Honorat
i Cura. Els dos primers pertanyen al municipi de Llucmajor i l'últim al
d'Algaida.
Hem deixat els cotxes a Llucmajor i hem
començat a caminar cap al Massís de Randa (aquest conjunt muntanyenc que es va
formar, segons explica la llegenda, amb el cistell de pedres que un gegant
africà portava damunt del seu cap mentre navegava damunt de dues barques amb un
peu a cada una d’elles i que li va caure en ensopegar amb l'illa de Cabrera). Des
de lluny, albiràvem ja els Santuaris de
Gràcia i Sant Honorat situats amunt d'aquella muntanya. I cap a allí em anat pel
Camí Vell de Gràcia, entre parcel·les de terrenys guardades totes elles per
gossos que s'avisaven uns als altres mentre anàvem passant per davant del seus
“dominis”.
Després d'una caminada per asfalt d'uns 45
minuts, hem començat l'ascens a la muntanya per la carretera. Al llarg del
recorregut es poden observar moltes dreceres que retallen el camí al llarg,
però com no retallen l'esforç, hem decidit continuar per la citada carretera. El
Massís de Randa és una extensa àrea muntanyenca que destaca poderosament entre
les terres del Pla. Està format per roques calcàries i margues de les eres
Secundària i Terciària, entre les quals diuen (nosaltres no varem veure cap) es
poden trobar restes fòssils d'organismes marins que vivien en un antic mar que ocupava
la zona. Mentre camines es molt curiós observar els “talls” rectes de les
roques i com les capes estan superposades una d’amunt l’altra com si s’haguessin
fet a mà.
En començar el Camí Vell per on venim, hi ha una creu de pedra i mentre vas ascendint vas trobant altres creus similars, molt antigues, bastant deteriorades, que suposem formen part d'un “viacrucis”. La veritat es que creus es veuen per tot a reu. Inclús hi ha una a Cura que està feta de tub galvanitzat i neumàtics de cotxes ¿?. Hem de dir que la pujada no es gaire difícil però és bastant fotuda per les fortes pendents. De seguida vas guanyant altura i les vistes cap al Pla es fan cada vegada més immenses. Entre alzines, pins, xuclamels, esparregueres d’ombra, aritges, càrritx, etc. etc. vas pujant i pujant, corba trass corba, fins que surts just sota un gran penyal. Aquest penyal es diu Sa Falconera, que han tangut d’encotillar amb unes enormes malles per evitar possibles lliscades. Allí, baix d’aquest penyal, es troba el Santuari de nostra Senyora de Gràcia.
Els orígens d'aquest Santuari es remunten al
segle XVI, quan alguns frares Franciscans van començar a viure en la cova d’Aresta
per complir els seus vots de pobresa i austeritat i que van acabar
convertint-la en 1449 en ermita. L'actual temple va ser conclòs l'any 1819 i
són dignes de veure els mosaics de la Capella de Santa Ana (segle XVIII), la
imatge de la Verge i l’abscís del primitiu oratori.
Davant de noltros anava fent el mateix recorregut (excepte en Sant Honorat que no els hem vist) el Col·legi de Sant Vicente de Paul de S’ Arenal. Més de 50 al·lots que anaven guiats per un parell de professors y professores els quals han estat summament agradables amb nosaltres en tot moment. Quan els alumnes es marxaven a cop de xiulet, arribàvem noltros, lo que ens ha permès realitzar la visita als temples amb summa tranquil·litat.
Hem sortit de Gràcia i em enfilat de nou a la
dreta, cap a la carretera que ens conduirà fins al Santuari de Cura. Però abans,
després de uns vint minutets de caminada, ens hem sortit de la carretera per
dirigir-nos cap el Santuari de Sant Honorat, que es troba just damunt del de Gràcia,
a 463 metres d'altitud. A baix s'han quedat alguns membres del nostre grup que
han preferit esperar-nos. Aquesta actitud laica-aconfessional-contestatària-passota
d'alguns Rata-Pinyades, ha contrastat
amb l'efectivitat i eloqüència del monjo de Sant Honorat, el qual, amb summa
paciència i hospitalitat, ens ha ofert una interessantíssima lliçó d'història
sobre la vida de contemplació de les distintes ordes de frares (Franciscans,
Trapenses, Benedictins, etc. etc.). A més, ha contestat a totes les preguntes
que un company del grup li ha formulat sobre els menús de les hostatgeries dels
santuaris. Molt interessant. Allà, hem llegit que Arnau Desbrull, un cavaller
de la noblesa que havia escollit la vida d'ermità, va sol·licitar en 1394 al
Bisbe de Mallorca, després de viure 30 anys a la muntanya, permís per edificar
la Capella de Sant Honorat, la qual va ser acabada en 1397. Posteriorment, en
1661, es va edificar l'Església que existeix actualment.
Segons sembla, en l'antiguitat aquests
paratges de Randa eren els preferits per tots els que desitjaven tenir una vida
contemplativa, moguts per l’iniciativa que va tenir Ramón Llull en 1273 (1394
Sant Honorat, 1449 Gràcia en la mateixa Penya Sa Falconera, Cura, més amunt…). Molt curiós. A dalt del
Oratori hi ha una capella amb diverses sepultures que suposem pertanyen a
frares que van viure i van morir en el Santuari. En el mateix lloc, a escassos
50 metres, hi ha una altra capelleta dedicada al P. Francisco Palau, que va viure allí en 1860. Ambdues capelles
estan orientades mirant al Sud, cap al Pla de Mallorca.
Abans de partir, ens va cridar l’atenció que
després d’ una visita de tanta riquesa cultural i religiosa, el únic comentari
que varem sentir de Ses Rata-Pinyades
va ser el de un company que mentre caminava, anava repetint la cèlebre frase
que per lo vist se diu a Sant Honorat quan cerques qualque cosa que has perdut mentre fas un nus a un mocador:
“San Honorato! ¡San Honorato! ¡Tus
cojones te ato! Y cuando encuentres mi...(objecte perdut) te los desato. Extraordinari!. Després de treure fotografies d'aquell lloc i
de les fantàstiques vistes que des d'allà dalt s'albiren amb l'Illa de Cabrera
al fons, ens hem anat a buscar als companys que s'havien quedat descansant en
la carretera, per “coronar” tots junts el Puig de Randa fins al Santuari de
Nostra Senyora de Cura.
Altra vegada a pujar per la carretera. Aquí
si que hem aprofitat per fer una drecera que ens ha estalviat bastants metres
d'asfalt. En el cim, a 549 metres d'altura, unes enormes antenes de telefonia i
aparells per controlar la navegació aèria coronen la muntanya. El Puig de Cura
és el més alt del massís de Randa. Això ens ha espantat per que tenim un
company que te “al·lèrgia” a tot lo que siguin antenes i aparells que emetin
qualque tipus de radiació o contaminació. L’en vist que passava ràpidament cap
baix per aquell lloc. Teníem por de que no respirés mentre passava per aquella
zona i li passes qualque cosa. Però l’ha superat. Uf!.
Aquí , a Cura, va ser on Ramón Llull va viure
una temporada entorn a l'any 1273. De fet, hi ha una cova petitona que la llegenda
diu que fa ser la que va habitar. A noltros, aquella coveta ens va fer pensar
que havia de ser molt petitet en Ramón Llull. En aquell lloc, al segle XV es va
fundar una escola Lul·liana per difondre la seva doctrina. Al mateix edifici es
va instituir també una aula de gramàtica llatina, igual que en Monti-sión de Porreres,
on van arribar a conviure 150 alumnes que convivien en el Santuari. En
l'actualitat ho regenten frares Franciscans. Per cert que un company nostre té
a un fill de un nebot allí recuit. Llàstima que no pogut veure-ho malgrat els
intents que ha realitzat.
Allí, en una taula de pedra, com feien els
nostres avantpassats, hem menjat de “pa amb butxaca” amb un desagradable vent que
justament ha començat a bufar quan ens em posat a menjar. Com alguns exagerats
tenien inclús fred i tot, ens em ficat de seguida en el bar per prendre uns
cafès i alguna cosa per entrar en calor. Després hem iniciat el descens.
Aquesta vegada, cercant naturalment totes les dreceres que veiem per que, costa
per avall, malgrat que el genolls de
qualque company s’han ressentit, es molt diferent que costa per amunt. En no
rés em arribat al nostre punt de partida.
Hem de destacar la labor que realitza el
sherpa del grup que malgrat arriba sempre l'últim, és el que ens indica els
camins per on em d’anar i que em de seguir per arribar sempre a bon port.
Amolla el “ramat” endavant i ell
caminant tira, tira y aviadet des de darrera, dirigeix l’expedició i si el cap
d’itineraris s’equivoca, sen dona compte tot duna i el crida l’atenció. Ens va
perfecte, per que d’aquesta forma no ens podem perdre mai!.
I res més. Una excursió clàssica entre les
clàssiques, molt interessant des del punt de vista religiós que val la pena
realitzar des de qualsevol punt d'accés: Algaida, Llucmajor o Montuïri.
Fins
la propera!.
Fotos Miquel Barceló i Lumer
Itinerari
Cova de Ramón LLull
Sant Honorat i Gràcia
Capella de Sta. Ana (Gràcia)
Hola Llius Miquel, de casualidad he entrado en tu Blog, y he de decirte que por el me doy cuenta de que ademas de un muy buen fotógrafo, eres un amante de la Mallorca escondida a los ojos de la mayoría, te gusta caminar y otros aspectos que todos ellos juntos nos hacen coincidir en muchos aspectos. mi intención ahora no es otra que darte la enhorabuena por tu Blog y decirte que lo incluire en mis favoritos.
ResponderEliminarRecibe un cordial saludo y mi admiración.