A tots els membres del nostre grup
excursionista “Ses Rata-Pinyades” ens encanta el senderisme, no les pujades
fortes. El caminar observant la natura per camins plans es lo que volem. El que
ocorre és que els tresors que ens ofereix la nostra illa per allà dalt, poden
sempre més que la artrosis, els ulls de polls, els galindons, la tendinitis, etc. etc. que alguns patim, i acabem sempre
fent qualsevol tipus d'excursió, fluixes mitjanes i fortes. I és que com ben va
dir un dels nostres companys “cal gaudir d'aquest moment perquè aquest moment
no ho tornarem a viure”. I té tota la raó del món. Així que procurem viure i
gaudir de la nostra illa lo més que podem i encara que en alguna excursió ho
passem fotut, però que ben fotut, sempre acabem satisfets pensant els
fantàstics moments que hem tornat a viure.
Després de les intenses pluges que han caigut
fa uns dies, pensàvem que el Torrent de Biniaraix estaria en tot el seu esplendor,
al cabal de l'aigua ens referim, i decidim fer-lo una vegada més.
És una de les excursions millors que hi ha a l’illa i que tothom coneix, per això, els detalls tècnics els deixarem per els bloggs especialitzats, que hi ha molts i molt bons. No obstant això, donarem una breu pinzellada sobre el que ens hem trobat pel nostre recorregut, per si hi ha algú que li pugui interessar.
Recorre el Torrent de Biniaraix és una excursió fotuda, la veritat. Fàcil, perquè tot el recorregut es realitza pel camí empedrat que transcorre per la vorera del torrent, però fotuda per que tot es pujada. En total son 9,970 quilòmetres (des de Biniaraix fins al Pla de l’Ofre) amb un total de 5,10 hores de caminada efectiva (de les quals 3,10 son de pujada i les altres dues de baixada pel mateix lloc).
Hem de dir que aquesta excursió se realitza casi sempre passant una sola vegada pel barranc: ben baixant-lo venint de Cúber, per exemple, o pujant-lo per dirigir-se cap a allà mateix, o cap al Tossals, el Cornadors... Noltros ho hem volgut fer aquest pic dues vegades, originals que som!. Primer pujant-ho i després baixant-ho, que no sabem el que és pitjor perquè en la baixada acabes amb les pastilles del fre de mà fent fum, o el que és el mateix, els genolls i els peus fets pols. El “Voltadol gel” amb el qual ens hem empastissat els genolls abans del recorregut, no ens ha servit de rés per que inclús, hi ha hagut una fallada de sustentació d’un company que no ha tingut conseqüències a D.g. A la fi, però, hem arribat. Sempre arribem!.
Al que anàvem. A Biniaraix hem deixat els cotxes on hem pogut. Des del rentadors (on antigament es rentava la roba), hem començat la pujada. Com tothom sap és un camí empedrat que transcorre pel congost entre la Serra de Son Tortella i és Cornador Gros. No més iniciar el recorregut ja hem sentit el renou d’aigua que davallava amb molta força: Era la Font des Patró Lau. Just aquí, a mà dreta hi ha la primera aixeta de les tres que hem vist al costat del camí, on surt un aigua fresca i boníssima. Per cert que al obrir un grifó d’aquestes aixetes, aspirava l'aire cap a dins, senyal que aquella aigua que baixa per una canonada de la Font des Verger ho fa amb tanta força, que impedeix que surti per aquell grifó. Molt curiós.
Pujant pel camí arribes a un punt especial del Barranc on les penyes del dos costats casi es toquen. Es “l’Estret”, que tots coneixem. Com davallava l’aigua per allí!. Fantàstic!. Després de estar una estona mirant aquell espectacle, hem començat a caminar i caminar cap amunt per aquelles pedres perfectament col·locades (per cert amb les pluges han caigut diversos marjals sobre el camí que convindria reparessin al més aviat possible per evitar mals majors; tot això, confiant que els polítics, amb la crisi, no deixin en abandó aquest lloc històric , tant cultural com a turístic del nostre poble), fins que les vistes cap a Biniaraix, la Vall de Sóller, el Port, Sa Torre Picada, Muleta, etc. son cada vegada mes espectaculars.
És una de les excursions millors que hi ha a l’illa i que tothom coneix, per això, els detalls tècnics els deixarem per els bloggs especialitzats, que hi ha molts i molt bons. No obstant això, donarem una breu pinzellada sobre el que ens hem trobat pel nostre recorregut, per si hi ha algú que li pugui interessar.
Recorre el Torrent de Biniaraix és una excursió fotuda, la veritat. Fàcil, perquè tot el recorregut es realitza pel camí empedrat que transcorre per la vorera del torrent, però fotuda per que tot es pujada. En total son 9,970 quilòmetres (des de Biniaraix fins al Pla de l’Ofre) amb un total de 5,10 hores de caminada efectiva (de les quals 3,10 son de pujada i les altres dues de baixada pel mateix lloc).
Hem de dir que aquesta excursió se realitza casi sempre passant una sola vegada pel barranc: ben baixant-lo venint de Cúber, per exemple, o pujant-lo per dirigir-se cap a allà mateix, o cap al Tossals, el Cornadors... Noltros ho hem volgut fer aquest pic dues vegades, originals que som!. Primer pujant-ho i després baixant-ho, que no sabem el que és pitjor perquè en la baixada acabes amb les pastilles del fre de mà fent fum, o el que és el mateix, els genolls i els peus fets pols. El “Voltadol gel” amb el qual ens hem empastissat els genolls abans del recorregut, no ens ha servit de rés per que inclús, hi ha hagut una fallada de sustentació d’un company que no ha tingut conseqüències a D.g. A la fi, però, hem arribat. Sempre arribem!.
Al que anàvem. A Biniaraix hem deixat els cotxes on hem pogut. Des del rentadors (on antigament es rentava la roba), hem començat la pujada. Com tothom sap és un camí empedrat que transcorre pel congost entre la Serra de Son Tortella i és Cornador Gros. No més iniciar el recorregut ja hem sentit el renou d’aigua que davallava amb molta força: Era la Font des Patró Lau. Just aquí, a mà dreta hi ha la primera aixeta de les tres que hem vist al costat del camí, on surt un aigua fresca i boníssima. Per cert que al obrir un grifó d’aquestes aixetes, aspirava l'aire cap a dins, senyal que aquella aigua que baixa per una canonada de la Font des Verger ho fa amb tanta força, que impedeix que surti per aquell grifó. Molt curiós.
Pujant pel camí arribes a un punt especial del Barranc on les penyes del dos costats casi es toquen. Es “l’Estret”, que tots coneixem. Com davallava l’aigua per allí!. Fantàstic!. Després de estar una estona mirant aquell espectacle, hem començat a caminar i caminar cap amunt per aquelles pedres perfectament col·locades (per cert amb les pluges han caigut diversos marjals sobre el camí que convindria reparessin al més aviat possible per evitar mals majors; tot això, confiant que els polítics, amb la crisi, no deixin en abandó aquest lloc històric , tant cultural com a turístic del nostre poble), fins que les vistes cap a Biniaraix, la Vall de Sóller, el Port, Sa Torre Picada, Muleta, etc. son cada vegada mes espectaculars.
En la pujada ens hem trobat amb un grup de 7
dones que, igual que noltros, unes pujaven
ben lleugeres, unes altres intentaven seguir a les primeres i les últimes
anaven traient la llengua fora. Durant el camí ens hem creuat un parell de
vegades, creuat no, passat uns als altres, encara que nosaltres hem arribat al
cim primer.
El Gorg Ca Catí és el darrer de la devallada esportiva del Torrent de Biniaraix, on els barranquistes fan un
ràpel de 38 metres. Noltros ho hem observat d’anfora amb rampa als peus, perque
des de aquell lloc, el bot cap avall és impressionant.
Després de 2,45 horetes hem arribat al Vall de les Cases de l’Ofre. Uns 5 minuts
abans d’arribar-hi hem vist una petita presa al torrent i un pont de fusta que condueix al Refugi den Joaquim Quesada, construït pel Foment de Turisme als anys 50. Noltros, aquesta vegada, ho hem deixat anar.
Allà dalt, vorera les cases de l’Ofre, hem descansat una mica per agafar forces i poder arribar a la creu de ferro que es troba just en la faldilla del roquedal arrodonit característic de l’Ofre. Allí un company ha preferit quedar-se en aquest campament base i no fer el cim amb la resta de l'expedició. Els altres, hem continuat el camí cap amunt, ara per un camí entre pinedes i alzines i també per un caminets bastant empinats que serveixen de dreceres per arribar abans.
Una vegada hem arribat, les vistes de la Serra de Tramuntana amb el Pla de Cúber al fons són espectaculars. Com el dia acompanyava i la temperatura era agradable, hem menjat allà mateix, al costat de la creu. Fixeu-vos si feia sol, que un company nostre ha hagut d'obrir el paraigua per protegir-se perquè segons ell picava molt.
En totes les excursions quan has arribat a la meta te sents satisfet perquè ja ho has aconseguit. En totes, menys en aquesta, per que de seguida ja penses en la baixada que te espera. Per noltros ens haguéssim quedat allà dalt, però... havíem de tornar.
Després de 2,45 horetes hem arribat al Vall de les Cases de l’Ofre. Uns 5 minuts
abans d’arribar-hi hem vist una petita presa al torrent i un pont de fusta que condueix al Refugi den Joaquim Quesada, construït pel Foment de Turisme als anys 50. Noltros, aquesta vegada, ho hem deixat anar.
Allà dalt, vorera les cases de l’Ofre, hem descansat una mica per agafar forces i poder arribar a la creu de ferro que es troba just en la faldilla del roquedal arrodonit característic de l’Ofre. Allí un company ha preferit quedar-se en aquest campament base i no fer el cim amb la resta de l'expedició. Els altres, hem continuat el camí cap amunt, ara per un camí entre pinedes i alzines i també per un caminets bastant empinats que serveixen de dreceres per arribar abans.
Una vegada hem arribat, les vistes de la Serra de Tramuntana amb el Pla de Cúber al fons són espectaculars. Com el dia acompanyava i la temperatura era agradable, hem menjat allà mateix, al costat de la creu. Fixeu-vos si feia sol, que un company nostre ha hagut d'obrir el paraigua per protegir-se perquè segons ell picava molt.
En totes les excursions quan has arribat a la meta te sents satisfet perquè ja ho has aconseguit. En totes, menys en aquesta, per que de seguida ja penses en la baixada que te espera. Per noltros ens haguéssim quedat allà dalt, però... havíem de tornar.
Hem iniciat el descens pel mateix recorregut
d'abans. Exacte. Durant la baixada,
havies d'anar amb molta cura perquè en alguns trams les pedres estaven mullades
i relliscaves amb el perill que això comporta. El nostre company del campament
base ens ha telefonat que iniciava el retorn i que ens esperaria en el bar de
Biniaraix. Davallant, cada moment ens aturàvem
per veure els gorgs i l’espectacle de l’aigua caient. Així en arribat a puesto
sense donar-nos compte i naturalment hem trobat al nostre company, ben assegut
prenent una tònica.
Biniaraix, es una Alqueria musulmana que va correspondre al Conde Hugo IV d'Empúries en el repartiment del Rei en Jaume de 1229. L'Església data de l'any 1602 i el seu campanar és de planta quadrada i acabat piramidal. Per cert, la senyora del bar on ens trobem, és l'encarregada de l’església. Ella té les claus i s'encarrega d'obrir-la i tancar-la així com de la custòdia del Sagrari. Un de noltros li ha demanat que “patró” tenia l'Església. Evidentment la pregunta estava mal realitzada perquè la senyora se li ha quedat mirant com dir “aquest heretge m'està preguen el pel”. Patró?. Ell, amb tota la bona fe del mon, li ha insistit, que patró, quina patrona, Sant Nicolau, Sant Jaume… Res. La senyora amb sa “mitja” en la seva boca no li ha contestat i li ha dit que tenia cara de “pulissó”. Ha hagut de ser un senyor del poble que ha entrat en el bar el que ens ha aclarit el que volíem saber: es diu “Església de la Inmaculada”. Al·leluia!.
Una altra curiositat també digna d'esmentar. A entrat al bar un veí del poble amb una cusseta blanca i negra que és “bombera”. Segons sembla, aquesta cusseta, que viu amb aquest home guardant un ramat d'ovelles, és una experta en trobar persones seguint un rastre. Ens van explicar que a part d'haver trobat a diversos excursionistes extraviats per la zona en varies ocasions, els bombers la vénen a buscar per portar-la a països on s'han produït terratrèmols per a la cerca de persones enterrades. Ens deien orgullosos,tant l’amo com la senyora del bar, que ja havia salvat a quatre persones. Les dues últimes en el terratrèmol de Turquia. Idò. I es de Biniarraix.
Doncs res més. Hem tornat a fer el Barranc, aquesta via de comunicació antiquíssima entre Sóller, L’Ofre, Orient i LLuc, que es anterior a l'època romana i musulmana i que per lo vist, va adquirir posteriorment un caràcter de camí de pelegrinatge precisament fins a Lluc.
Biniaraix, es una Alqueria musulmana que va correspondre al Conde Hugo IV d'Empúries en el repartiment del Rei en Jaume de 1229. L'Església data de l'any 1602 i el seu campanar és de planta quadrada i acabat piramidal. Per cert, la senyora del bar on ens trobem, és l'encarregada de l’església. Ella té les claus i s'encarrega d'obrir-la i tancar-la així com de la custòdia del Sagrari. Un de noltros li ha demanat que “patró” tenia l'Església. Evidentment la pregunta estava mal realitzada perquè la senyora se li ha quedat mirant com dir “aquest heretge m'està preguen el pel”. Patró?. Ell, amb tota la bona fe del mon, li ha insistit, que patró, quina patrona, Sant Nicolau, Sant Jaume… Res. La senyora amb sa “mitja” en la seva boca no li ha contestat i li ha dit que tenia cara de “pulissó”. Ha hagut de ser un senyor del poble que ha entrat en el bar el que ens ha aclarit el que volíem saber: es diu “Església de la Inmaculada”. Al·leluia!.
Una altra curiositat també digna d'esmentar. A entrat al bar un veí del poble amb una cusseta blanca i negra que és “bombera”. Segons sembla, aquesta cusseta, que viu amb aquest home guardant un ramat d'ovelles, és una experta en trobar persones seguint un rastre. Ens van explicar que a part d'haver trobat a diversos excursionistes extraviats per la zona en varies ocasions, els bombers la vénen a buscar per portar-la a països on s'han produït terratrèmols per a la cerca de persones enterrades. Ens deien orgullosos,tant l’amo com la senyora del bar, que ja havia salvat a quatre persones. Les dues últimes en el terratrèmol de Turquia. Idò. I es de Biniarraix.
Doncs res més. Hem tornat a fer el Barranc, aquesta via de comunicació antiquíssima entre Sóller, L’Ofre, Orient i LLuc, que es anterior a l'època romana i musulmana i que per lo vist, va adquirir posteriorment un caràcter de camí de pelegrinatge precisament fins a Lluc.
Com sempre que anem per les nostres muntanyes,
no arribem a comprendre com eren capaços els nostres avantpassats de realitzar tota
aquesta meravella amb les pedres. No tenien “Voltadol Gel” ni “Ibrupofeno”,
ni... I noltros ens queixem!.
Tornarem a pujar!. Fins a la propera!.
Les fotos son d'Eduard Mas, Miquel Barceló i Lumer
(Clicau d'amunt si voleu veurer-les millor)
Al fons l'Ofre
Cúber
És una excursió preciosa, el paisatge, les vistes tot és únic!
ResponderEliminarHola i enhorabona desconeguts amics muntanyencs, acabo de veure el reportatge del barranc de Biniaraitx i la veritat és que he gaudit llegint el text i veient les fotos, i això que com bé comenteu és una ruta coneguda de sobres pels amants de la muntanya, sense voler presumir de res i molt menys desconsiderar la vostra ruta, (si no la coneixeu ja), us recomano que en repetir-la, la feu ascendint primer pel camí vell de Cuber passant pel coll den Se, i per no complicar massa la ruta sortiu pel Gorg de c'an Cati, tornau enrera fins c'an Silles pujau cap can Sivella, acostant-vos en algun moment al torrent que transcorre per la vostra esquerra, allà podreu veure unes cascades precioses i si el torrent porta cabal suficient veureu bufar aigua a molta alçada per un tub d'un estany, en arribar a C'an Sivella, sortiu per darrere de la casa i per un sender enllaçareu de nou amb el camí del barranc, la caminada es fa així més suportable, el retorn podeu fer-ho com millor us sembli.
ResponderEliminarToni Sureda
Senderisno de Socay
http://webs.ono.com/socay/fotos/valentin/paseos.htm