viernes, 14 de octubre de 2011

CALÓ DES MÀRMOLS.


Per aprofitar el bon temps que fa durant aquest mes d'Octubre, decidim realitzar les nostres primeres excursions d'aquesta temporada, abans de pujar a la Serra, per Cales verges que encara ens queden a la nostra Illa. Així , avui 13 d'Octubre, decidim anar per la zona sud-est de l’illa. La Cala que em triat  es el “Caló des Màrmols”, última Cala de Llevant a Ponent del municipi de Santanyi.
El nostre punt de partida: el far de Cap de Ses Salines, o Cap Salines.
Aquest far, situat a l'extrem meridional de Mallorca, és l'única edificació que existeix en aquesta zona en diversos quilòmetres. Es va construir entre 1850  i 1870  i en les edificacions annexes, hem llegit,  que existeix un espai dedicat a la investigació científica sobre els ecosistemes litorals i del mar Balear, que depèn del IMEDEA (CSIC-UIB).



Vam tenir la sort d'agafar un dia esplèndid. La temperatura, al principi,  ideal, però al migdia de retorn, la calor ens va esclafar, tenint en compte que tot el camí es una sendera de pedres i roques sense cap ombra on poder protegir-te…  Aconsellem per qui vulgui anar-hi, que porti un bon capell que li tapi el clotell i abundant aigua per anar bevent.

És una excursió fàcil, de 10,113 quilòmetres i 2,46 hores efectives de caminar, que comença en la finca “S’ Avallet” (on es troba el far) i acaba en la de “És Rafal des Porcs” (on està la Cala), una de les propietats més extenses del municipi de Santanyi.

A les 9,15 hem partit del nostre habitual punt de concentració a Palma per traslladar-nos en tres cotxes fins a Ses Salines. Una vegada em arribat… c’agon dena!... ens hem adonat que ens havíem deixat un integrant del grup -que ens esperava a Cala Blava- i que l’havíem de recollir. Ningú havia pensat amb ell. Quins cullons!.  Hem deixat dos dels cotxes just al costat del far, on s'acaba la carretera, i un company ha tornat endarrere  per “rescatar” al membre abandonat. El altres sabíem que hauríem d'esperar una llarga estona allí fins que vinguessin els dos, però no ens quedava més remei.


Quan deixes la carretera i et dirigeixes caminant cap al mar, lo primer que et crida l'atenció és l'Illa de Cabrera. La tens just enfront i te dona la sensació que està extremadament a prop (en realitat estem en el punt més proper des de Mallorca, solament a 5,5 milles nàutiques).



Hem llegit, que en el lloc conegut com “Na Gosta”, molt prop del far, s'alçava antigament una torre de vigilància, avui ja desapareguda, però que la seva grandària ha quedat gravada en la memòria popular. Aquesta frase que es diu a Santanyi, quan es refereixen a algú de complexió alta i robusta, que “és més gros que sa Torre de Na Gosta”. Doncs ja sabem perquè es.


Asseguts al costat de la paret que voreja el far per protegir-nos del Sol, ens hem acomodat disposats a esperar als nostres companys. Mentre, ens hem posat a berenar…treure fotos, filmar, parlar i observar els centenars de muntets de pedres, una espècie de  “fites”, que la gent es dedica a col·locar en aquella zona ¿?. Hi ha muntets de pedres, per aquí, per allà, per tot!. Quina distracció col·locar pedretes fent “iutipiris” d'aquests.

Espera, que t'espera... les 11,30 hores, zzzz. De sobte, més de 100 al·lots vestits tots de blau, ens han envaït. Eren del Col·legi  “Ramón Llull” d'Inca. Han berenat allí i , com no!, s'han dedicat a aixecar més “iutipiris” per tot… Després d'uns 20 minutets s'han marxat cap a Ses Salines deixant-nos una altra vegada sols.
Però tot arriba en aquest mon i quan varen aparèixer el company abandonat i el seu rescatador, varem agafat els tapins i ens varem posar  a caminar tots plegats cap a la cala, vorejant el mar per un caminet que hi ha entre roques, savines, ullastres i garriga, per aquells petits penya-segats.

Una cosa que hem de destacar és la transparència de l'aigua en tot el recorregut. Els mallorquins estem acostumats a veure les nostres aigües transparents per tot el litoral, però com aquella… Suposem que el dia ens ha acompanyat. El mar estava completament en
calma. Una lleugera brisa ens acompanyava… fantàstic.

El recorregut és molt fàcil. Tot és pla. Passes per una platgeta de sorra, molt petita, que et convida a donar-te un capfico allà mateix. Camines i vas caminant fins que et talla el pas un torrent, el “Torrent des Barracot”, que evidentment has de travessar per continuar la sendera. Aquest torrent deu tenir una altura propera als quinze  metres. Has de baixar d'una banda, travessar-ho i tornar a pujar. Fàcil?. Per alguns de noltros NO!. Però passem.
Després de caminar gairebé horeta i mitja, arribem a la Cala!. La veus allà  a baix. Quina aigua! Aquesta Cala és un dels tresors del nostre litoral. Sense ocupació turística. Salvatge. Lliure. El seu fons transparent, et deixa veure el jaç blanc de la seva sorra , molt fineta, que potser li vengui d’aquí el seu nom. La Cala penetra uns tres-cents metres terra endins. Es la desembocadura del “Torrent des Màrmols”. La voregen uns penya-segats d'uns 20 metres que, evidentment, també has de baixar i després tornar a pujar. I aquí van venir els problemes per a alguns. Per baixar per la part esquerra de la Cala, la més difícil, has d'emprar les mans i també… el cul. Va ser complicat, però com sempre, tots arribem. Uns antes, altres després, però tots arribem.

No fa falta dir que ens va faltar temps per ficar-nos dins l’aigua. El plaure que això va suposar no es pot narrar aquí, però ja vos lo podeu imaginar, encara que varem tenir uns convidats inesperats, alguns grumés, però no ens van arribar a emprenyar perquè uns de noltros duia un gambaner. Ja! l’experiència!...





Se veu que algun que no deu tenir el cap ben moblat, va tenir la feliç idea de fer un “yutipiri” de pedres, típic  d’aquella zona, en la vorera, dins de l’aigua. Evidentment si noltros ho haguéssim vist no li haguéssim permès.  Aquella caleta, que es destaca precisament per les transparència de la seva aigua i la fina i blanca sorra, a algun se li va ocórrer  ficar un munt de pedres en la vorera!. Ay Deu meu.





Varem dinar  de “pa i butxaca”  allí mateix i desprès de descansar una estona, varem començar el nostre retorn pel mateix camí que havíem vingut i que no cal narrar perquè no hi va haver rés de nou. Això sí,  mentre caminàvem, uns del caps ens va contar com es pot fer un casc de víking pels nins, amb un globus, paper i goma blanca de fuster!. Idò. Molt curiós i molt fàcil. Altra cosa que varem aprendre...
Un dia esplèndid, una excursió molt agradable, fàcil, un bany fantàstic… que més podem demanar!.

Fins a la propera! si els mercats, els polítics i la m… que els va parir a tots ells, ens ho permeten.





                                     Si voleu veure les fotos millor, clicau d'amunt d'elles.
                                            Unes son de Miquel Barceló. Altres meves.











video

1 comentario:

  1. És realment fastigós trobar les columnetes de pedra d'aquestes pertot. Són l'emprempta que els imbècils necessiten deixar sempre en el paisatge. Els que intentam que ningú conegui per ón hem passat ens emprenya molt. Jo les tomb totes. A més, moguent pedres incrementen l'erosió i deixen desarrelades i sense protecció les plantes que creixen a primera línea del litoral, que tardan anys a crèixer. Un dessastre.

    ResponderEliminar