POEMES D'UN OBRER (VII)

VORETJANT LES ILLES



Ma terra té un penyal

ombrívol a la Serra,

on colpeja la campana

d'una església molt petita;

i vaig romandre un dia

amb records d'al·lot petit,

mirava el Cel a la vesprada

i amb les mans recollia

polsim d'estels casolans,

eren dies de goig,

d'infantesa dolça com la mel.

El temps no passa debades,

ni els estels s'aturen a la nit,

acluc els ulls i escolt

el somriure dels ocells,

per això mon cor demana

amor i vida per gaudir

d'un petit soroll encisador.

Batecs d'un cor jovençà

romangueren baix un pi,

a les hores vaig pensar,

déus de l'Univers,

que la pluja d'estels no aturi

ma vida que contempla

blaves llunyanies

d'un Cel imaginari.

La tebior transforma el somni

d'oliveres mil·lenàries

que tocant el Cel fan soroll

d'enyorança de minyó,

somnis no em deixeu,

tornau a mi i donau-me

l'aire del meu cor,

que estim vida meva

quan rebutja la tristor.

Vull viure i gaudir

tendresa i amor ferm,

com infant agosarat,

com onades que colpegen

ma Terra vora mar.

                                                                                  (Miquel Sineu)