POEMES D'UN OBRER (VI)

A un fill estimat en el seu 40 aniversari

Matisos de minse claror

que a l’alba claretjen

obriu portes a l’amor

que un fill estimat arriba,

com a branques d’ametller arriben

quan la flor treu color,

color blanc com la neu

farcits d’olor agosarada.

Gràcies Deus de l’Univers

per regar u petit brot

de la flor romanial,

que les llàgrimes fan brotar

de la terra dura i ferma.

Tal vegada un dia

un desig agosarat

romandrà vora el mar,

pregant a Deu bellesa

d’un petit cos estimat.

Aclaparadora llum del sol

encisadora de matisos, colors i formes

deixem mostrar meu amor

de pare a fill desitjat,

com esplet de roselles

que dins el blat es mostren,

com escuma blanca

que la mar ens dona,

com onades de tendresa

que el meu cor està xuclant.

Adesiara, David,

els poemes volen sols

com estornells perduts a la nit

com tortoles adormides

així i tot

vull traspassar el llindar

d’una bafarada de olor de mar,

vull arrelar a ma terra

quan comença la tardor,

i així podrem junts

respirar soroll de poemes

asseguts a un pedrissal,

que les paraules arrelen

quan es parlen amb el cor.

T’estim

Mirant el Cel

Missatgés d’ocells cantaires

que del Cel arribeu,

tallant l’aire d’estiu,

com el Cel talla la nit

i la vellura talla el desig,

ajunteu-vos amb cridòria

de cigarrers camperoles,

de Sol fugisser

i minsa claror

d’amor jovença,

i així els núvols de la serra,

reflexaran la llum de nostre cor,

que esperant està,

descabdellant records

d’endolçida llunyania.

Puc veure el vent

i escoltar el silenci,

que les flames guaridores

envolten el meu cos,

i els colors llampants del Cel,

de bravura agosarada

tomben cap a la nit,

apagant la caliuera

d’ormejos d’infantessa,

que el temps no passa de bades

com a blat d’anyada curta

que neix a la tardor.

Els ocells ja no canten,

i la tebior que el Sol transmet

m’ofega un desig

d’allargar vida meva,

i una veu embollcadora

d’aigües colpidores

rompen el silenci

de paraules adormissades.

Així i tot

Un esplet de roselles dins el blat

obrin parpelles d’un nou temps

i un perfum acarona el meu cos

donant-me vida i amor.

  (Miquel Sineu)