L’ALQUERIA D’AVALL- SON SERRA DE MARINA (GR 222).

 

Com passen els dies, avui dijous tenim la caminada del nostre grup, però, que passa? mai som els onze que tocaria, jo crec que hauríem de fer un dinar per aconseguir “quòrum“.

Hem avançat l’hora de sortida perquè tornam al Parc de Llevant, (volem fer una etapa del GR 222) i així no arribarem tan tard com altres dies que hem anat per la zona d’Artà.

De cap de les maneres hem pogut combinar l’excursió amb el bus i hem hagut de partir en tres cotxes, anar primer a Son Serra de Marina, deixar-ne un i partir tots amb els altres dos fins a l’Alqueria Vella d’avall.
 

Començam a caminar a les 11 des de l’aparcament de les cases de l’Alqueria Vella en direcció a l’ermita de Betlem.  
 

És una pujada suau, d’uns dos-cents metres, que transcorre entre garballons, matolls i garriga. 

La sendera està molt ben definida i senyalitzada. 

Amb el sol que fa, pareix un dia de primavera (ningú diria que estam a 6 de novembre) i amb aquest soleiet i un airet que bufa molt suau fa que la pujada sigui molt agradable i gens pesada. 
 

Quan arribam dalt del camí les vistes són extraordinàries: el mar completament en calma, l’ermita de Betlem i a baix de tot la urbanització. 
 

Hem de rodejar tot un costat de muntanya per poder arribar a l’ermita.

Com que no hi ha cap arbre que ens pugui donar ombra per berenar, amb el permís de l’encarregat de recordar-nos l’hora, n’aconseguim una devora un portell i berenam.
 

Continuam per un camí ple de carritxeres i un poc humit, amb les vistes ja molt definides de la urbanització de Betlem.
 

Després d’una estona arribam a l’hort de l’ermità, amb la font i una taula de pedra que està devora la cova amb la imatge de la Mare de Déu de Lourdes.
 

Algú va dir que allà podíem haver-hi berenat com uns senyors. L’excursió de Betlem fins a l’ermita ja la férem el 28 de Gener de 2012, i posarem a la crònica un poquet de la seva història Clicau aquí. 

L’ermita de Betlem que es presenta tota majestuosa al final del camí vorejat de xiprers, està molt ben cuidada i això que ja no hi ha ermitans.
 

Fetes les fotos de rigor ens posam de nou en ruta sabent que ara ens espera una llarga baixada i ja se sap “tots els sants ajuden”.
 

Només sortir de l’ermita, se’ns presenta un petit dubte per seguir la ruta perquè hi ha un senyal que no defineix molt bé si has de seguir el camí recte o has d'agafar el de la dreta. Ens girarem tots cap al Degà, que com sempre venia enrere, i amb un senyal del cap ens va senyalar el de la dreta. Ala idò tots per avall.
 
La baixada és molt espectacular perquè transcorre pel costat del torrent de Betlem a través d’un tàlveg entre les muntanyes i el mar al fons. 
 

Passarem per la presa que es va construir per evitar grans riuades d’aigua i a baix, ja tocant la carretera, trobam les antigues cases de la possessió de Betlem, en estat ruïnós i un antic quarter, convertit ara en casa de colònies d’estiu que està en molt bon estat i que pertany a l’ajuntament d’Artà.
 

Travessem la carretera i ens dirigim cap a la mar per un pinar molt frondós fins que sortim a la garriga que ens condueix a les roques. 
 

La mar està en calma i el Sol pega però no escalfa. Se’ns ha fet hora de dinar i tenim la disjuntiva de fer-ho devora la mar o anar dins el pinar. Decidim anar cap al pinar a l’ombra.
                 

Panxa plena (manco un que la volia buida) haguérem de despertar al més veterà que s’havia quedat cuit fent la sesta. Després continuam la caminada vorejant la mar amb un Sol emprenyós, baix i que pegava de cara.
 

Passarem pel Dolmen de S’Aigua Dolça (ossera d’humans de l'any 1880 A.C.) el camí se’ns converteix en una carretera asfaltada que no ens deixarà fins a sortir de la Colònia de Sant Pere o bé de la Colònia d’Artà, com n’hi ha que la coneixen, (pareix que el topònim del sant per alguns ja no està ben vist).
     

Quan entram a la Colònia d’Artà, un dels xofers tenia pressa i altre tot el contrari perquè volia nedar a la platja de Sa Canova. 

 

Que fem i que no fem, fins que un que no volia nedar i que es pren sempre les coses en calma, va dir que podia anar ell a cercar el cotxe del nedador. 
 

Dit i fet, aquest li va donar les claus i els dos xofers i el de reserva, varen accelerar la marxa per agafar el vehicle que havíem deixat a Son Serra de Marina i tornar a S’Alqueria per a baixar els altres dos.
 

Així tots contents, perquè el que tenia pressa se n’aniria tot sol cap a Palma i els altres podíem estar una estoneta més gaudint d’aquell magnífic indret i el que volgués nedar, nadés.
 

Des de la Colònia fins a S’Estanyol hi ha una sendera que voreja el mar ben senyalitzada recordant-te que camines pel GR 222.
        

I mira per on, caminant per aquesta sendera trobarem una tovallola petita que varem reconèixer, la va perdre un dels que s’havien avançat per anar a cercar el cotxe. 
   

Quan li tornarem en va tenir una gran alegria.
  

Tota la caminada per la platja verge de Sa Canova, aproximadament uns 45 minuts, va esser un poc pesada.
 

L’únic que ens va fer oblidar el cansament, varen esser les sílfides que estaven tombades a la sorra tal com havien vingut al món.
 

La mar estava feta una bassa d’oli i això, tal com era previsible, va animar als dos valents de la colla a ficar-s’hi per fer una nedada, mentre els altres anàrem a fer un cafetó tot esperant als nedadors i als companys que havien anat a cercar els cotxes.
 

A l’hora de pagar tornaren las clàssiques discussions perquè el compte el feim a parts iguals i n’hi ha uns que es foten gins tònics, altres cerveses i altres només un simple cafetet que els hi costa 5 euros i això... no els hi va bé als darrers com és lògic. Només hi ha una solució: privar o consentir i es va optar, per majoria, per la darrera.
   

Havíem fet exactament 14,760 quilòmetres.
  

Una llarga ruta, fàcil, amb unes vistes meravelloses que et permet, quan arribes a Sa Canova, fotre un capfico en aquestes aigües verges i deixar el cansament dins la mar.

Fins a la propera!


(Crónica: Xim Fuster. Fotografíes: "Trigo", Miquel Barceló i meves)