ESPORLES-VALLDEMOSSA PER SA COMUNA.

 

 

Avui començam a pujar a la Serra. La ruta elegida: Esporles-Valldemossa anant pel Coll de Sa Basseta, el Coll de Sant Jordi i Sa Comuna de Valldemossa.

Aquesta vegada som nou, perquè un està de viatge i dos de baixa. Com que tant l’anada a Esporles com la tornada des de Valldemossa són trajectes més o manco rectes, hem quedat a l’estació intermodal per fer els dos trajectes en el bus del TIB.

El bus ens ha deixat a la Vila Vella d’Esporles a les 10,15 hores, una bona hora per començar la llarga excursió que hem preparat avui.

Esporles: del llatí sportulis, que vol dir “senalla”. Sembla que aquest nom es deu a la implantació a la zona d’una artesania de llata de palma, basada en el garballó.

La primera església de la parròquia d’Esporles, citada ja a 1248, fou bàsicament una senzilla construcció, d’estil gòtic primitiu i probablement d’una sola nau. La segona església fou bastida al segle XVIII –s’inaugurà el 1720. El temple actual, iniciat el 1904 i beneït el 1923, es basà en un projecte de l’arquitecte Gaspar Bennàssar, i respon a línies neogòtiques amb les quals l’arquitecte volia retre un homenatge a la catedral, la Llonja i Santa Eulàlia

Caminant pel carrer que hi ha davant de l’església, ens dirigim cap a Son Cabaspre. Fa bon temps, ni fred ni calor, a vegades surt el Sol i a vegades s’amaga, fa airet però no és fred, és un dia ideal per anar d’excursió.

El camí asfaltat cap a Son Cabaspre es de lleugera pujada i al cap de deu minuts entram pel portal de la urbanització rural. Aquí ens hem aturat per llevar-nos un poquet de roba i preparar la pujada cap el Coll de Sa Basseta.

 

 

Alguns de noltros ja han fet abans aquesta excursió cap a Valldemossa però no anant pel Coll de Sa Baseta, per això ens fiam del cap que porta un mapa amb aquest l’itinerari senyalitzat.

El camí asfaltat es torna cada vegada més feixuc fins que en uns 45 minuts arribam a l'encreuament que senyala el Camí de Sa Coma Llobera, que és el que hem d’agafar.

 

 

Aprofitam per berenar en aquest lloc perquè n’hi ha un que ja ho ha demanat un parell de vegades i ja és hora.

 

 

Ens crida l’atenció una pintada en anglès al senyal del GR que diu que el camí cap a Valldemossa està tallat i que hem de tenir cura amb les fites marcades... més tard comprovarem que el que va escriure això, té tota la raó, però trobam que no l’autoritza a embrutar de retolador la senyalització del GR que pagam entre tots, i segurament ell no, vatuadell de bruts, que embrutin a ca seva!

 

Passam la barrera i enfilam un camí de carro que comença a pujar a través d'un bosc d’alzines i pins. Les arboceres han començat a madurar i els ocells són els primers que se n’han adonat per la quantitat d’arboces madures mossegades que hi ha per terra.

 

Naturalment hem aprofitat noltros també per menjar-ne qualcuna, però amb cura, no sigui cosa que ens engatem.

 

La pujada és forta i el grup es comença a estirar.

 

Aquesta no es la nostra ruta avui.

 

 El Degà va darrere, com sempre, i davant el guia, que està fort com un roure i l’hem de controlar, perquè tant li és pujar una costa empinada a tota llet, pujar per un penyal com una cabra, com lliscar-se per un precipici... tant li fot, però sovint es perd, s’equivoca de camí, no veu les fites i li hem de cridar cada vegada perquè torni enrere amb la tropa.

Passam per una barrera de ferro i trobam una bassa i un abeurador. Estam al Coll de Sa Basseta. Ara es tracta de continuar pujant per una sendera que s’enfila pel penyal seguint unes fites... que a vegades desapareixen i et fan anar de cul, prova d’això és que el guia ara no se separa del grup. Puja que et puja per un pendent cercant fites que no trobam fins que hem topat amb un penyal que ens feia de barrera.

 

 

 

Evidentment ens havíem perdut. Que si per aquí, que si per allà i primer “Conclave” per estudiar els mapes del GR 221. Conclusió: hem de tornar enrere per localitzar les fites. Així ho hem fet fins que hem trobat el camí fitat.

 

Les sitges i barraques de carboners (confoses per tendes d’indis per en “Rambo” que por mor d’això ha estat degradat a la categoria de “Rocky”) estan per tot arreu per aquest indret, el que et fa pensar la gran activitat que hi havia fa anys per aquestes muntanyes.

Continuam pujant fins que trobam una paret que és la que separa els termes d'Esporles i Valldemossa ens diu un dels caps.

 

 

 

Estam a dalt de la Mola i la vista des d'aquest lloc cap a la Badia de Palma, Son Cabaspre i les muntanyes dels voltants són espectaculars.

Ara continuem per una sendera ben definida fins a arribar a un camí de carro que et porta per dins l'alzinar ple de barraques, rotllos de sitja i forns de pedra per fer pa.

 

De sobte trobam una esplanada amb un aljub molt gran amb un pou i un rafal restaurat que devien emprar els carboners i ara ho fan els caçadors.

 

 

 

El guia ha estat l’únic que ha begut aigua d’aquest pou i encara ha anat bé que no volgués ficar-se a dins per a explorar-ho!.

Les vistes cap Son Olesa, Vistamar i el Pla del Rei són extraordinàries.

 

 

 

Però havíem de continuar i ho hem fet per una sendera que està molt ben marcada, fins que hem arribat a un punt que les fites ens senyalaven cap una paret que apuntava cap al penya-segat... “ca, no pot esser per aquí, hem de continuar per la sendera”, ens ha dit el degà i com que quan ell parla tothom li fa cas, doncs hem continuat per la sendera fins que... ens hem tornat a perdre.

Segon Conclave per estudiar els mapes. Decisió: tornar enrere i anar per allà a on senyalaven ses fites.

 

 

 

Efectivament, arribat a aquest lloc, si puges la paret de pedres veus que davalla, amb un fort pendent, una sendera que sense dubtes et porta al Coll de Sant Jordi. Decisió: degradar al Degà al càrrec de vice-degà (ens ha fet caminar més de 500 metres de més).

 

Davallant hem trobat un indret bo per dinar i... a treure les carmanyoles! Mentre, un de noltros ha aprofitat per agafar un grapat d’arboces per portar-les al seu cunyat, un membre del grup que no ha pogut venir i li encanten.

 

Una vegada al Coll, hem passat una barrera de ferro i hem començat a pujar per un camí al costat d'una reixeta cap a Sa Comuna de Valldemossa.

 

Aiii! el que ens esperava, una pujada de més de 700 metres de collons de mico, amb un desnivell d'un 40% o mésss!. Aquest pendent no s’acaba mai, ziga-zaga, ziga-zaga, el guia i en Rocky davant, els altres darrere i el més gruixut i el vice-degà més darrere... fins que hem arribat a dalt -sempre arribam- (per ara) un descanset i a gaudir de les vistes cap a Palma per un costat i S’Estret de Valldemossa, la Mola de Son Pacs, Na Fàtima i el mar per l’altra. Una passada.

 

Ara es tractava de continuar la sendera que hi ha per damunt Sa Comuna durant una bona estona fins que arribem a “Ses Mossetes” des d’on es veu el Pla del Rei, Son Mas, Son Moragues i Valldemossa... allà baix.

Continuam caminant fins que ens trobam a “Es Penyalot”, on hi ha un aljub cobert i unes roïnes.

 

Aquest era un antic refugi de treballadors de Sa Comuna. El grup ha arribat a aquest lloc estirat. El guia i el que anava davant amb ell, feien unes fletxes a terra per indicar el camí als altres que s’havien quedat enrere segurament badocant mirant les vistes o no sabem què i com que el grup anava arribant, hem continuat la forta davallada cap a Valldemossa per la sendera que estava senyalitzada amb una fletxa groga, una davallada pel bosc d’alzines... que mai s’acaba.

 





Tant és així, que un dels caps i el vice-degà que anaven enrere, s’han tornat a perdre.

 

 

 

 

Pitada per aquí, crits per allà... i res, que no contestaven. Gràcies al mòbil ens hem pogut posar tot el grup en contacte i els hem esperat devora les cases de Sa Teulera que estan reformant, devora sa Font de na Llambies. S’havien equivocat de camí i davallaven per un altre.

 

 

 

No estàvem preocupats perque son dos veterans i saben lo que fan. Encara que faltava una mitja hora perquè caigués la foscor tot d’una han comparegut, i a més emprenyats perquè els havíem deixat . Tenien raó, ja que una de les normes del grup és anar tot junts o esperar-nos de tant en tant, però sempre procurant estar en contacte tant de vista com de veu. Per aquesta vegada no s’ha degradat a ningú però el guia tenia tots els números per a enviar-lo a rereguarda acompanyant al vice-degà.

 

 

Havíem d’anar al Molí de Sa Beata que està vora la font i no hi hem anat, l’horari del bus comanda, però encara hem tengut temps per prendre un granissat d’ametla amb coquetes de patata a Ca’n Molines.

 

Una excursió difícil i llarga (10,500 quilòmetres) amb unes quatre hores de caminada efectiva, molt adient per observar com es guanyaven la vida els nostres avantpassats a la Serra, però totalment prohibida pels panxarruts i els artrósics pel risc que corren de quedar-se a viure per allí, a meitat de camí, per tal de no pujar més costes ni davallar pels penya-segats.

Encara a noltros ens ha anat molt bé.

Fins a la propera! (que encara no sabem a on anirem).

 

Aquesta vértebra d'un animal que trobarem que pareix una cara, acordarem enviar-la a Venezuela.

(Fotografíes: "Trigo", Miquel Barceló i meves).