TALAIA D’ALCÚDIA.

Amb la puntualitat que ens caracteritza ens trobarem tots aquest dijous al lloc habitual de concentració. Be, tots no, per que faltaren dos caps que estan de viatge i dos fotuts. L’objectiu d’aquesta sortida es pujar fins S’Atalaia d’Alcúdia des de l’Ermita de la Victoria, baixar pel Collet des Coll Baix, continuar pel  Coll de Na Benet, Camí des Coll de Ses Fontanelles i sortir de nou a l’Ermita. Aquesta excursió la hem programat a través de missatges pel correu electrònic i com hi ha un que no ho empra per res, no s’hi havia assabentat  i  creia que aniríem a Betlem. Una vegada convençut  (ens a costat)  hem partit en tres cotxes cap El Mal Pas d’Alcúdia.

Sabíem que aquesta excursió era llarga, uns 7 quilòmetres tots per muntanya, però no sabíem que era tan fotuda i que ens passés lo que ens va passar.

A les 10’- ja érem a l’aparcament de l’Ermita i després de condicionar cadascú els seus tapins, hem començat a caminar pel camí de la dreta, un camí que no mes començar ja puja de von de veres. 

En no res hem estat devora les tres creus, un lloc a on va aparèixer la Verge i el motiu que es fes l’Ermita aquí. Les vistes cap a la badia d’Alcúdia ja començaven a ser boníssimes. 

El dia estava clar lo que permetia albirar el paisatge perfectament. Continuem pujant i ja havia qualcú que es queixava i no més acabàvem de començar!. Passem per un botador i davant un camí amb una barana de fusta que condueix a la Penya Rotja  o des Migdia, un altra excursió però més arriscada per que has de passar per un precipici aferrat a una cadena a les roques, ca, ca, ca.

De on hem partit fins a S’Atalaia hi ha una hora aproximadament de pujada. Hem berenat pel camí aprofitant el soleiet. Aquí el més veterà del grup, el que volia anar a Betlem, ens ha dit que no pujava més. Sabem tots que te vertigen i li hem donat les claus de uns dels cotxes per que ens esperés a l’aparcament. Ell faria una volteta pel seu compte. 

Els altres hem continuat, ara trescant per un sender estret que et porta a l’altra banda del Penyal, al costat de la Badia d’Alcúdia. 

La arribada al “Pla de s’Atalaia” ho hem fet sense cap novetat. Hi ha un rétol que  indica que estàs a 5 minuts del cim... i per amunt, hem arribat al Índex Geodèsic que es troba a 446 metres d’altura. 

Sa Atalaia ja no existeix, no més hi ha uns restes de lo que va ser una Torre de vigilància que es va construir a l’any 1567. Hem llegit que aquesta Torre, de planta circular amb una sola habitació, tenia una porta a mitja altura que s’accedia per una escala de fusta i una corda que es retiraven en cas de perill. Hem vist altres Torres que encara se conserven de característiques similars, per exemple la de cap Es Ferrutx, no gaire enfora. 

Des de aquest punt, les vistes son espectaculars i més amb un dia com avui. Allà d’alt estàs  a un punt a on es veu tota la badia de Pollença a la dreta, fins el cap de Formentor; la d’Alcúdia a l’esquerra, com podeu veure a les fotografies i el vídeo i a l’esquena  el “Cap Ferrutx”, el Cap des Pinar...

Fins allà dalt ens ha vingut a visitar una parella de cabres mallorquines, gens estranyades de veure’ns, i que mes bé hem pensat venien per si els donaven qualque cosa per menjar.

Les roïnes de un refugi miren a la part d’Alcúdia i per allà parteix un caminoi que ens portarà al Puig del Boc. 

Una  estona al cim gaudint de les vistes i... per avall.

La caminada per aquest indret es molt maca, ara tot es davallada fins que tornes a pujar aquest Puig des de on s’albira perfectament la zona des Cap des Pinar fins que surts a dalt de la platja del Coll Baix. 

Hi ha un bon bot fins allà baix i a algú els peus li feien pessigolles quan guitava.

Una caminada més i seguint una sendera en zig zag, hem arribat al refugi del Coll Baix, que es troba tancat. 

Eren les 13,15 hores, un poquet prest per dinar en aquells bancs que hi ha aposta devora el refugi des de on parteix la sendera que davalla a la platja i que tornarem a fer-la quan puguem nedar, amb tot l’equip. Havien recorregut tota la cresta de la muntanya que uneix els dos penyals i encara ens faltava una bona tirada.

Pel camí que arriba fins aquest indret des de el Port d’Alcúdia, hem començat a davallar fins trobar els desviament del Coll de na Benet, que es troba a uns vint minuts del refugi. 

Per allà hem partit per un sender estret entre un pinar frondós que creuava el torrent, ara sec, de una banda a l’altra. 

Hi ha un lloc a on qualcú s’ha entretingut a col·locar caramullets de pedres com si fossin fites ¿?.

Aquest comellar es ofegador, tant es així, que en “Rambo” que sempre va davant del grup, ha començat a fer figa i a aturar-se per eixugar-se la suor. Quant estaiem pujant una forta pendent, s’ha aturat mes blanc que es guix, fins el punt que s’ha tingut que seure. Ens ha preocupat aquella “pájara” de un del mes forts del grup. En “Rambo” ha fet figa?, no podia ser. Idò sí. No sabíem que li passava per que s’ha quedat sense contestar-nos a les preguntes que li fèiem. Li hem llevat la motxilla, les ulleres que tenia aferrades amb la mà i no havia forma que les amollés, per que el volíem tombar amb les cames per amunt amem si reaccionava. El pols, ni li trobàvem, la temperatura, estava més fred que el gel i justament avui l’infermer del grup no ha vingut... que fem, que no fem?.  De sobte, s’ha acotat un poquet i ens ha dit que tenia ganes de mollar un pet... Idò amolla’l, li hem dit. Vatuadell, ha amollat dues explosions que han retombat en tot el Coll i ens ha fet recular a tots. I mira per on que després d’aquesta descàrrega ha començat a reaccionar... Avui hem aprés que dos pets ben amollats son capaços de ressuscitar un mort!. No sabem que li ha passat; pentura tenia un pet travessat, però ha estat mollar s’aire i reaccionar tot duna. Alleujat ell i també noltros amb la seva reacció, hem acabat de pujar aquell comellar  i al cim, davall de un garrover, hem dinat de lo que cada un portava. Allà comprovarem que la recuperació d’en “Rambo” era ja completa, encara que hem quedat d’acord que al arribar al campament cridaríem al nostre company per que vingués a cercar-ho, per que encara ens faltava un llarg camí fins arribar a la fi de la nostra excursió.

Tots contens per la recuperació del nostre company, hem començat a recorre el camí des Coll de Sen Fontanelles... un llarg, llarg, camí que no s’acaba mai i que arriba a fer-se pesadet, més quant dus tants de quilòmetres caminant per muntanya com portàvem ja noltros, encara que el indret es molt maco per que vas caminant per un comellar amb el mar al fons.

Hem comprovat que la recuperació d’en “Rambo” ha estat total, quan a tornar a agafar la davantera del grup amb un ritme que no més ell pot dur. Quan hem arribar a un camí que posava 5 minuts per anar cap el Campament de la Victoria, ha girat  a la dreta dient-nos  que res de cridar al company que vingués a cercar-ho per que ell volia acabar l’excursió programada. Ala idò ens faltaven encara un parell de quilòmetres per arribar a l’aparcament i les cames de alguns ja no ens aguantaven. En “Rambo” ens havia fotut per que havíem fent-nos a la idea que aniríem en cotxe els quilòmetres que faltaven.

Es molt pesada aquesta tirada i sobre tot, quan puges pel bosc de pins i mates cap l’ermita. Pareixia que pujaven el Anapurna. Hi ha hagut un que no ha vist una rel que sortia més d’un pam per la sendera i ha fotut de morros a terra... però hem arribat, sempre arribem!.

Hem trobat al nostre company dormint en un banc devora l’Ermita i tots hem partit a fer un cafetet  a un bar que no recordem que es diu, que te l’amo que li falta un bull per que pareix un bàmbol figa quan atén a la gent.

Be, idò, aconsellem fer l’excursió de S’Atalaia de la Victoria per que val la pena, però  deixant un cotxe al aparcament del refugi del Coll Baix. La tirada pel Coll de na Bet i Ses Fontanelles es massa llarga i se fa molt pesada.

Fins la propera!.