ERMITA DE SON ORLANDIS.

Aquesta vegada hem donat més prioritat al bon dinar que a la caminada. I es que la gastronomia es una cosa molt, però molt important a la nostra edat. 

Un membre del nostre grup ens ha convidat a casa seva d'Andratx per menjar arròs melós amb sobrassada i botifarró i celebrar el seu aniversari, el fa de “putamare”. No cal dir que quan  hi ha una convidada d’aquest tipus tot l’equip està dispost i ben preparat per assistir. Tant es així, que avui s’han apuntat fins i tot els que estan convalescents. En total som tretze els que hem quedat avui per dinar, hem recuperat als dos que estaven de viatge la setmana passada i ens hem alegrat ben molt de veure totalment recuperat al company que patí un ensurt camí del Coll Baix. No obstant tot això, els Ratapinyades de “pota negra” hem volgut fer una caminadeta abans del dinar. L’amfitrió ens ha acompanyat als 9 caminaires (3 vendran a l’hora del dinar) per dins el poble fins agafar el camí de vianants al Port d’Andratx. Teníem dues opcions: arribar fins al Port o pujar a l’ermita de Son Orlandis. A la fi  ens hem decidit per pujar fins l’ermita, que no coneixíem.

 Quan hem arribat a la carretera d’Andratx al Port (on hi ha uns aparells per fer gimnàstica) just davant, a l’altre costat de la carretera, hi ha una escala de pedra amb una barana de fusta que puja a la “Tortuga”, una muntanyeta amb forma de tortuga (si es mira des de el Port)  que tothom la coneix per aquest nom. 

Aquí l’amfitrió ens ha deixat per tornar cap a casa i poder preparar el tiberi. Noltros hem travessat la carretera i hem començat a pujar aquella escala, per amunt s’ha dit!.

Hem llegit que fa un grapat d’anys que la Parròquia d’Andratx va arribar a un acord amb l’Ajuntament  per arreglar el camí de l’ermita. El camí l’hem trobat en perfecte estat de conservació. 

Caminant, tot d’una vas guanyant altura i les vistes cap el Port es fan cada vegada més bones. Llàstima que el Port d’Andratx, que era un lloc idíl·lic, hagi estat espoliat de tal forma que ara fa plorera mirar-ho. 

Les edificacions de Sa Mola son un crim paisatgístic que demostra el desgavell que en aquest indret s’ha fet als darrers anys amb el consentiment dels polítics regidors. Encara n'hi ha algun a la presó, però el mal ja està fet. Ara ens toca al mallorquins contemplar aquest desastre d’edificacions que han destrossat el que era un racó  dels més bonics del Mediterrani... (el cap se’ns en va cap una altra banda i això ara no convé) Continuem amb l’excursió.

Arriba un moment que el camí es divideix en dos, un cap a l’esquerra i altra cap a la dreta. Com que no hi ha cap rètol, noltros hem agafat el de la dreta, el que no era, i hem sortit davant el Castell de Son Orlandis.

Evidentment ens havíem equivocat, però com que el lloc era molt maco, hem aprofitat per berenar contemplant aquesta possessió de la que cal destacar la seva torre, encara que també té una tafona, celler i capella.

Si no estem equivocats la va comprar un Suís i encara que es veu que han tingut molt d'esment en la seva conservació, podrien haver tingut un poquet més de gust al dissenyar els jardins amb plantes  i arbres autòctones i no d’altres llocs, els hagués quedat molt més maco.

Veient el que portava la majoria de companys per berenar es veia ben clar que esperàvem un bon dinar, peces de fruita, algun cocarroi o petits entrepans. En acabar de berenar ha sortit el guarda de la finca, ens deu haver vist amb les càmeres de seguretat de la casa-castell i deu haver temut que fóssim una banda de facinerosos (un poc si que ho pareixem), ha tancat la barrera i ens ha demanat on anàvem, després de dir-li el nostre destí (ens ha entès a pesar de ser estranger) ens ha senyalat el bon camí.  

Altra vegada cap enrere fins la bifurcació per agafar l'altre camí. Ara les vistes son cap el poble d’Andratx a on sobresurt l’Església. El temps amenaça pluja com es pot veure a les fotografies, però hem tingut sort i no ha plogut en tot lo dia.

El passeig per aquest camí es fa molt agradable i vas voltant la muntanya al mateix temps que vas pujant suaument. 

Ens ha cridat l’atenció dues covetes que hi ha devora el camí, amb imatges religioses.

Quan ja estàs quasi al cim, et trobes amb uns monuments religiosos que representen els Misteris del Rosari. Els cinc monuments han patit destrosses de gent sense escrúpols que han picat d’amunt les ceràmiques per... per què?. Evidentment es tracta de gent tocada del boll que hauria de estar internada en un psiquiàtric. 

Aquests “Misteris” varen ser sufragats per subscripció popular i el veïns del Port contribuïren a la seva construcció. 

Als anys 80 es va fer molt popular pujar a l’Ermita per resar el Rosari tots els diumenges d’octubre. Molts de fidels aprofitaven la pujada per netejar l'indret i la capella. Ara fa pena.

Aquesta ermita es va construir a l’any 1920 aprofitant un molí de farina que hi havia i durant els mesos compresos entre maig i octubre, la parròquia d’Andratx venerava la imatge de la Mare de Deu del Roser, una talla del segle XVII, que estava dipositada a l’oratori i que afortunadament varen retirar d’aquest indret per que si no ves a saber lo que haguessin fet amb ella. Ara està dipositada a la Parròquia d’Andratx.

L’any 2008 uns vàndals destrossaren els Misteris i també l’oratori. El deteriorament i l’abandó d'avui es evident, fa llàstima i no es compren com cap organisme públic no pugui o no vulgui posar-hi remei. Tot està abandonat i inclús unes construccions adjacents estan en total roïna. Brutor i fems envolten l’oratori, quina llàstima.  

En lloc de resar el Rosari ens va venir una maledicció i la varem mollar allà mateix:  “Mal  patinessin davant una figuera de moro mentre pixessin i fotessin a dins amb sa fava per davant els que varen fer aquesta destrossa”. Amén!.

Es veu que ARCA ha demanat a l’Ajuntament d’Andratx que vetlli per la correcta conservació d’aquest espai de tanta importància per al seu poble i que és redacti un projecte de recuperació i restauració de tot allò que ha estat danyat,  incloent els monuments del cinc Misteris i la edificació propera a l’ermita i els danys per humitats que hi ha a la pròpia ermita, pel seu valor de patrimoni popular. 

Devora l’ermita estiguérem asseguts un bon ratet fins que decidirem que ja era hora de tornar al poble, no fos cosa que els que no havien pujat ens fessin qualque putada amb el dinar. Ja havia rusca.

Ho teníem ben clar avui, només dos o tres portaven motxilla, pocs anaven amb bastons, alguns amb una bossa de costat o sense res, l'objectiu del dia estava ben clar. La excursió d’avui ha estat de 7,530 quilòmetres, que no està gens malament per ser una jornada gastronòmica.

Quan arribarem a casa ja hi havia tres dels companys i encara en faltava un. Cal dir que la nostra sospita no es va dur a terme, si no tot el contrari, tenim un company que es un cuiner extraordinari i ens va portar una coca de verdures amb pebres torrats feta seva, que va resultar boníssima. La Coca i una espinagada de llom del forn de Reina Maria Cristina va ser l’entrant mentre l’amfitrió tirava l’arròs ja que per fi érem tots a la taula.

L’arròs melós de carxofa  sobrassada i botifarró (clicau l’enllaç per veure la recepta) va sortir boníssim com sempre, i diem com sempre, per que aquest company es cuiner de un sol plat, ja que sempre ens fa el mateix arròs, però dit sigui de pas, li surt molt bo i podem repetir totes les vegades que vulgui.

Fins la propera!.