sábado, 5 de enero de 2013

TORRENT DE SANTA PONÇA.


Altra vegada hi ha agut un frit i bullit amb la manera de partir d’excursió el nostre grup Ses Ratapinyades. Un membre del equip que m’havia d’acompanyar a l’estació del bus, s’ha quedat engalavernat de l’esquena quan s’ha aixecat de dormir i no ha pogut venir, per lo que aquesta ratapinyada  s’ha quedat a terra mentre els altres han partit amb el “TIB” cap a Sóller per fer el camí de “s’Aladern”, al barranc de Biniaraix, excursió que a la fi no han pogut fer per causa del mal temps (s’ha de tenir en compte que “el radar detector de obstacles” de la majoria de ratapinyades, ja no funciona correctament per mor de la edat, amb el perill que això suposa de poder pegar de morros per les roques, pels abres i per tot si hi ha un poquet de boira) Ja vorem quina volta varen arribar a fer per aquell indret. Esperem que ens remetin la crònica.

Donada aquesta circumstància de força major, no m’ha quedat més remei que cercar una ruta alternativa per fer-la tot sol. Que faig, que no faig... doncs he decidit  fer una caminadeta (anar i tornar) pel torrent de Santa Ponça, que no coneixia (després encara m’ha donat temps per caminar pel passeig de Calvià aprofitant el soleiet que feia). Com no tinc podòmetre ni mòbil de darrera generació d’aquets que te xerren amb anglès, ni GPS i demés històries, no sabré mai lo que he caminat, però m’hen fot, per que ha estat un bon dia de caminada a peu pla, sense pujades ni davallades, lo que es tot un plaer pels genolls.

Anem a veure. Partim des de el Molí de Santa Ponça per un camí que amb direcció al polígon Son Bugadelles, se fica dins el camp.

Aquest camí el va fer l’Ajuntament de Calvià i transcorreix paral·lel al torrent fins sortir a la carretera de “Son Pillo”, a 2,5 quilòmetres del poble de Calvià i 5 de Santa Ponça. 

Com em parava a cada moment per treure fotografies, no puc dir lo que se tarda en fer-ho de tira. Jo he tardat 2,30 hores per anar i tornar.

No més començar el camí hi ha un rètol, o millor dit, havia un rètol que indicava les característiques de l’excursió. Es una llàstima per que els ornitòlegs valoren de von de veres aquest indret per la quantitat de ocells que niden i viuen devora el Torrent, encara que jo no més he vist un parell de tords, però he sentit el càntic de aucells durant tota la cursa.
 Es un plaer aquesta caminada per que també vas sentint el transcorre del aigua pel torrent durant tot el temps, encara que avui no davallava molta.

No més començar, he deixat el camí un momentet i m’he ficat dins el torrent per veure-ho. 

El colorit es una meravella. Plantes aquàtiques el cobreixen amb un color verdós que sobresurt dels joncs que bordegen tota la llera, juntament con mates de murta, estepa, batzers, matavelles, càrritx i plantes enfiladisses.

El dia per aquesta zona de ponent ha sigut bo, ha fet soleiet i la temperatura ha estat  molt agradable.   

Tot lo contrari que per la Serra de Tramuntana, a on estaven la resta de ratapinyades, que estava completament ennigulat com podia veure. He aprofitat per enviar-lis un sms, dient-los que vagin amb molta cura caminant per les roques banyades, per que també crec que per allà estava plovent. Però encara que les antenes no ens funcionen, estava tranquil per que tots son veterans i  saben lo que fan.

Caminant devora el torrent, cada moment podries estar traient fotografies per que l’indret es molt maco. 
Hi ha zones que el bosc de joncs es tan tupit que si vols entrar cap el torrent no pots fer-ho per falta de llum natural. 
Està totalment fosc i no més es sent el transcórrer de l’aigua. Continues caminant i quan me he adonat estava caminant per un bosquet d’àlbers, amb els seus troncs platejats que estaven quasi coberts per les mates, joncs i batzers.

La caseta en roïna de lo que era un transformador, està just enmig del camí, en una zona que no podia passar per un gran bassiot d’aigua de pluja que impedeix el pas. He tingut que voltar per darrera la caseta per poder continuar. Aquí les bicicletes es tindran que fotre dins l’aigua si volen passar.

Un bancs de fusta en una endinsada a la esquerra, te conviden a seure i berenar, però com no duia entrepà ni siquiera motxilla, he continuat.
 Mentre camines, vas veient com unes senderes parteixen cap el torrent. Val la pena seguir-les i guaitar per que es l’única manera de poder observar com transcorre l’aigua, ja que tot el camí la sents però l’espessa vegetació t’impedeix veure-la.

Arriba un moment que el camí et porta cap el torrent i l’as de creuar per continuar per l’altra banda. 

Un parell de metres i altra vegada l’has de tornar a creuar.  Es de las poques vegades que pots veure de on ve i per on sen va l’aigua.

Al passar el camí devora un hort amb tarongers, te n’adones que l’excursió ja s’ha acabat. Efectivament pujant una costeta surts al camí de Son Pillo devora un transformador. 
 A la carretera hi ha dos rètols, un senyalat cap a l’esquerra que indica “Calvià, 2,5 Km.” i altra cap a la dreta “Sta. Ponça 5 Km.”.

Lo seu es anar fins a Calvià, però jo he tornat enrere fins al Molí de nou. 

Després he creuat la carretera i m’he posat  a  caminar pel passeig de Calvià, per  davant  la capella de Sa Pedra Sagrada, cap a Son Ferrer i després cap El Toro. El dia te convidava a fer-ho.

Bé, idò, si voleu fer qualque vegada el torrent, sapigueu que es tot un plaer caminar pel sender que el bordeja i si quan acabeu teniu més ganes de caminar, us podeu arribar vins a Calvià poble pel Camí de “Son Pillo” i també podeu anar pel pont del torrent fins a Es Capdellà, a on l’Ajuntament a fet també un camí peatonal que arriba fins a Paguera.

Ala idò. Mireu de quina manera he complert  l’objectiu que m’havia fitxat quan m’he posat avui les botes per fer el Camí de s’Aladern...

Fins la propera!.


(Crònica del grup, escrita per n’EMBAT. Fotografies "Trigo").

La colònia de ratapinyades despertam de la letargia gastronòmica-festiva-religiosa de les passades festes nadalenques i, per estrenar l'any nou i intentar perdre el que hem guanyat, sortim dels nostres caus i volam en direcció nord, l'estol principal ho fa des de ciutat recollint més endavant a un parell que habiten a mig camí, com que avui hi ha bus, el solitari de ponent ha decidit seguir volant tot sol.

Certament la climatologia no semblava gaire propicia per anar d'excursió, però som fidels a la màxima del nostre company llevantí “sempre arribam” i arribats a Sóller ens equipam per caminar sota la pluja i... partim. 


Seguint al nostre guia solleric d'avui  travessam la ciutat per carrers i carrerons que cap de nosaltres coneixíem fins a sortir directes al camí de Biniaraix, els horts de la vall farcits de tarongers i llimoneres llueixen sota la pluja, no hi ha ni una ànima, tothom deu estar refugiat davant un bon foc, fa fred i plou amb més força quan ja sortim de Sóller i ens hem aturat un moment sota la teuladeta del portal de l'oratori de Sant Felip, ens havíem de protegir millor de l'aigua i així ho hem fet, després reprenem la marxa, uns metres més endavant s'atura un cotxe conduit per una al·lota ben agradosa que ens demana si la motxilla que hi ha a la porta de la capella és nostra, potser d'algú de nosaltres, en aquest moment a aquest algú se li va encendre un llum interior i va saber que la sensació de caminar més falaguer era certa, es clar, anava sense la càrrega de la motxilla! Vatualmón si ni va haver de rialles, tots rèiem menys “algú” que va haver de tornar enrere a la recerca de la motxilla perduda.

Després d'aquest divertit episodi, que ens va donar prou tema de debat, decidim que en arribar al llogaret anirem a berenar al cafè, l'únic del lloc, potser afluixi un poc el mal temps i puguem començar el camí de s'Aladern, l'objectiu de la sortida d'avui.

El darrer tram del carrer empedregat de Biniaraix ens porta cap a la placeta del cafè, hi arribam ben xops esperant un poc d'aixopluc calent per berenar tranquils i ben asseguts però... està tancat! Just  a aquest moment arriba el propietari i hem vist el cel obert, però ens diu que només va a cercar uns papers, que té tancat per vacances, idò! hem quedat amb un pam de nas, i segueix plovent.

No ens queda altre remei que arribar fins als rentadors que, com que tenen teulada, ens serviran de refugi. Allà, mig asseguts a les fredes lloses i mig protegits de la pluja, mig berenam tot discutint si ens convé o no seguir la ruta prevista, vist el temps que fa i la impressió que tenim tot mirant el cel ben gris i tapat que el mal temps durarà, trobam que avui no ens convé fer el camí vell del barranc, val més ser prudents i deixar-ho per un altre dia, tots hi consentim.

L'alternativa és fer una volta per la vall de Sóller així que, ens tornam a posar els impermeables  i reprenem la marxa en direcció a Fornalutx, fa mirera el grup, semblam uns arreplegats, un amb capellina i polaines, altres amb capells i caputxes, tres o quatre amb paraigües, uns amb protectors de motxilla de colors fosfis, altre amb la bossa del club Súper Tres, sort dels impermeables i de les botes amb goretex.

Quan plou, sembla que tot està tranquil, en silenci, un grup d'ases aguanten estoicament la pluja amb les orelles baixes, les ovelles no belen, no es senten ni els ocells, només el xip-xap de les nostres passes amb el rítmic tic-tac dels bastons trenquen la pau, som al punt més alt de la nostra passejada, la vall als nostres peus se'ns ofereix verda, neta i plàcida sota el cel gris, les boires i les cortines d'aigua s'alternen amb clarianes a estones plou més poc i surt una ullada de sol que fa aparèixer un Arc de Sant Martí, ja arribam a Fornalutx, ha parat la pluja, travessam el torrent que baixa ple i contemplam una bella vista d'aquest racó, el carrer empedrat, el pont sobre el torrent renouer i la vegetació esponerosa de canyes i polls que el voregen.

Seguim la nostra ruta passant pels carrers del poble i ens aturam per contemplar les curioses teules pintades, tenen figures i formes variades gairebé totes en color vermell, sembla ser que el  motiu era protegir la casa i els que hi vivien de qualsevol mal.

Sortim camí de Sóller passant pel desviament de Binibassí, ara sense pluja fa més bon anar i caminam i caminam, trams de carretera que ens fan anar ben alerta al trànsit, ara que no plou pareix que tothom s'ha deixondit, passen cotxes i motos ben sovint, hem d'anar en fila índia, horts familiars amb cols i grells, les faves es comencen a veure també els pèsols i naturalment els tarongers i llimoneres que ens ofereixen els seus intensos colors, mentre marxam anam parlant que ens aniria bé menjar calent, avui entre la pluja i el fred sembla que fa falta, el guia d'aquesta vall ens diu que coneix un lloc a la carretera del port, vora el Jardí Botànic, ell hi ha dinat i troba que és bo i barat,  dit i fet, tots hi estam d'acord, travessam altre vegada la ciutat fins que arribam al restaurant i, que me'n direu... està tancat! Quina fotuda! i ara que fem? (aquí, algú, en un atac de incontinència verbal provocada per la sobtada producció de sucs gàstrics pensant en el dinar que s'han transformat en àcids malvats per no poder-ho fer, ha esclatat en flastomies, malediccions i renecs que per no escandalitzar ningú no puc transcriure) la resta del grup, un poc acollonits per l'atac de mala llet, proposam provar en un altre lloc, pensam que podríem provar d'anar al bar que hi ha pujant a la estació, on una altre vegada ja hi anàrem, el dissident ho accepta de mal grat dient que haurem de tornar a creuar mig poble (també diu altres coses...) però hi consent ja que la majoria ho vol.

Au, tornam enrere, així mateix les cames ja ens estan demanant un poc de pau, hem caminat molt,  arribam al bar i hi ha una gentada, totes les taules, fins i tot la barra, estan plenes, la madona ens diu que haurem d'esperar com a mínim mitja hora i, francament, no en tenim ganes. Així que seguim unes passes més i, asseguts als bancs de la placeta de la parada del tramvia dinam del que portam a la motxilla, hem fet via ja que fa una bona fresca i en acabar entram al cafè de la cantonada on, còmodament instal·lats i ben calentets hem pres cafès, infusions i unes copes per a celebrar l'onomàstica d'un company. Al cafè, ens ha cridat l'atenció la col·lecció de quadres, dibuixos i altres elements que decoren les parets, entre d'altres un rètol de porcellana dels antics tramvies, emmarcat i signat per la Lliga del Bon Mot que diu:  “No se permite blasfemar” al que algú hi ha afegit: “En foraster” . Dins d'una altre vasa un poema del antic propietari:             


Soques grises d'oliveres revinglades.

Pedres de marges que el sol ha colrat.

Testimonis muts d'un temps ja passat

que a mi em recorden coses molt aimades.


Amors que no foren ja mai conseguits.

Besades calentes, que foren robades.

Paraules d'amor dins el pit callades.

Records de ma vida. Avui son oblits.


El temps per tots passa, i el cor envellim.

I de la jovenesa, sols queda el record,

però de ma vida em queda el conhort,

que el cor em reverdeja. I encara jo estim.


Fulles caigudes

Tòfol Pons

I fins aquí hem arribat, a pesar de les inclemències del temps, i altres inconvenients, ens ho hem passat bé, hem caminat  gairebé 12 quilometres i, com cada setmana compartim la jornada, les experiències i l'amistat. Agafam el bus de tornada i anam desfent el camí.




No hay comentarios:

Publicar un comentario