CAMÍ VELL DE CAIMARI A LLUC.

Aquest dijous el grup de Ratapinyades havíem programat repetir l’excursió que varem fer el 13 de març de l’any passat, de Caimari a Lluc pel camí vell, dormir al refugi de Son Amer i al dia següent partir cap a Pollença, també pel camí vell de Lluc a Pollença. 

La predicció del temps donava pel dijous fortes tempestes a Lluc, tot lo contrari que el divendres i donat que per imperatius de força major  aquesta ratapinyada no podia quedar a dormir al refugi el dijous, havíem acordat en trobar-nos el divendres pel camí vell de lluc a Pollença, sortint jo al seu encontre des de Pollença, per després tornar tots plegats a dinar al poble.

Doncs bé. Com la predicció del temps es va complir, el grup va fer el dijous la pujada de Caimari a LLuc pel camí vell amb pluja, neu i vent, encara que varen arribar (sempre arribem a D.g.) al refugi tots de una sola peça, fruit de l’experiència que dona els anys de sortir cada setmana per la muntanya. Però com el divendres va clarejar un dia esplèndid i això de anar un per un costat i uns altres pel altra fins trobar-nos no nos ha donat altres vegades resultat positiu, en lloc de fer el camí de Pollença, vaig decidir fer la mateixa pujada que va fer el grup de Caimari a Lluc pel camí vell el dia anterior, donat l’historia i llegendes que amaga aquest camí i que m’interessava  ben molt conèixer-lo. Després tornaria a davallar pel mateix lloc per arribar d’hora a la reagrupació de Pollença. Una cridada pel mòbil va bastar per quedar d’acord.

Així, primer narrarem la crònica de la meva pujada a Lluc pel camí vell de Caimari a Lluc, i després el nostre company “Embat” ens remetrà la que va fer el grup -que no tenen res a veure una amb s’altre- per que el dijous va nevar i el divendres va fer un Sol esplèndid, dues formes completament diferents de fer aquestes excursions.

La pujada de Caimari a Lluc pel camí vell jo encara no la havia fet i com el dia convidava a caminar pel soleiet, després de deixar el cotxe passat Caimari a la corba devora la carretera a on comença el traçat, em vaig posar a caminar. Eren les 10 de matí i havia llegit que la distancia fins al Coll de Sa Batalla eren de uns 6 quilòmetres aproximadament, per la qual cosa em donava temps suficient per pujar i tornar a davallar per estar a les 14’- hores a Pollença.

En aquesta explanadeta i ha uns rètols que senyalen el traçat del camí vell. Vaig començar a caminar tenint el “Puig d’en Escuder” a la Esquerra a on se poden contemplar les “rotes” que s’empraven en la antiguitat per el conreu d’aquestes terres muntanyoses. Tot  duna apareix uns dels “Cavalls Bernats” que hi ha en la nostra Illa, denominat  també “La Filosa de la Mare de Déu”, ja que la llegenda diu que la Mare de Déu filava sempre en aquest lloc i s’amagava quan sentia gent que s’apropava, fent-lo un dia tan precipitadament que es va deixar la filosa oblidada i quan va tornar la va trobar convertida en aquest penyal. Llegim a la Revista “Lluc”, aquest maco fragment de Janer Manila: “Diuen que la Verge acudeix, de vegades, per aquesta vall a pasturar les ovelles... Mentre el bestiar menja, ella fila. – Què fila? – Potser un fil tan llarg com la vida dels homes... Un fil de boira tendra, transparent com de vidre, lluminós ¿qui sap? Com un somni... Diuen que en sentir trepig s’amaga tot d’una en una cova del puig de n´Escuder. Tan de pressa s’amaga, que deixa la filosa devora del coval”. I la filosa de la Balenguera, la filosa de la Mare de Déu de Lluc que vetla el seu ramat i els nostres somnis, es converteix en un rocam punxegut que podem contemplar quan pujam de Caimari a Lluc”. 

La veritat emperò,  es que no vaig reparar amb la roca. Si pugeu no badoqueu com jo i feu el favor de fixar-vos, per que val la pena.

Poc després de passar el Cavall Bernat, vaig trobar un camí en perfecte estat que ascendeix fent una corba fruit de la feina que els margers varen fer en aquest indret, o la seva alternativa que era una escala empedrada que acurtava el camí i ens portava al “Còdol d’en Seda”. Vaig triar l’escala de pedra. El “Còdol d’en Seda” es una gran roca redona que està a la nostra esquerra pujant, en un bosquet preciós d’alzines i pins que diuen va caure del “Puig d’en Escuder”. 

La llegenda diu que tirar pedretes dins el forat que existeix en la mateixa i encertar, dona bona sort. 

També se la coneix amb el nom de “Pedrolí del gegant”, còdol que diuen va deixar un gegant quan es va llevar unes pedretes de la seva sabata.

En aquest indret es pot veure la feina que varen fer també els margers per donar sortida a les aigües pluvials que venen de la carretera i del propi camí, una autentica obra d’art. 

També hi ha una gran roca amb una làpida senyalant que en aquest lloc va morir el 26 de març de 1990, Isabel Morell Morro, de 18 anys d’edat. 

He cercat per tot informació al respecte i no mes he trobat un bloc que parla que la atl·lota es va llançar al buit per que patia “mal de amores”, encara que es una cosa que m’agradaria confirmar.

Travessant la carretera comença “Sa costa llarga”, un camí perfectament empedrat pel margers de 1,800 quilòmetres que puja i puja fins que te falta s’alè. 

Passem per les Cases de “Son Canta” i en un d’aquest passos que creua la carretera hi ha una làpida que recorda la mort del soldat Antonio Herrero Alvarado que va perdre la vida en aquest indret a l’any 1994 donant servei de suport al marxaires de la cursa “Des Güell a Lluc a peu”.

Caminant i pujant te n’adones que estàs casi a l’altura del “Puig d’en “Escuder”. Continues pujant per la “Costa llarga” i al fons apareix el “Puig d’en Alí”, de 1.037 metres, que qualque dia també ho farem. Seguint les indicacions, prest arribem de nou a la carretera i allí m’he trobat amb un xirimier que ja s’ha fet molt conegut pels aquets indrets per que va fent el camí tocant-la. No porta rés més que la seva xirimia i ell m’ha senyalat el caminet que bordejant la carretera  havia de agafar fins arribar a la zona d’oci de Sa Comuna de Caimari, a on hi ha torradores, bancs i taules per menjar.

Molt amablement ens ha deixat fotografiar-lo i m’he quedat en ganes de xerrar un poquet amb ell per saber un poquet més d’aquest peculiar personatge.

Seguint les indicacions he passat per davall del Pont de “Sa Cometa” i he pujat pel botador que hi ha a la seva esquerra per continuar pel camí de “Sa Cometa Negra”. 

He tornat a sortir a la carretera i seguint els rètols m’he ficat per un camí que tot duna ens porta a un refugi amb unes vistes molt bones cap a Campanet. Antigament, al segle XIV hi havia en aquest lloc no més un porxo amb un aljub per que els peregrins se poguessin resguardar i refrescar abans de arribar a Lluc. En aquest punt comença el camí denominat “Sa Llonganissa”.

Pujant per “Sa Llonganissa” prest apareix a la nostra dreta el “Puig des Albellons”. Ara començam a veure al costat del camí la neu que va caure ahir encara que el sol la estava fonent ràpidament.

Vaig arribar al mirador de “La Bretxa Vella”, una obertura que es va fer a la roca als anys 1708 per fer un collet artificial i poder passar a l’altra vesant de la muntanya.  

Es un ample mirador des de on s’albiren unes vistes extraordinàries que arriben fins la badia d’Alcúdia. 

Aquest es el punt més alt del camí, un 600 metres,  per que una vegada pases “la Bretxa” tot es descens fins arribar al Coll de Sa Batalla. Assegut al mirador he aprofitat per berenar mentre mirava el “Salt de la Bella dona”,  llegenda que ja tots coneixem. 

Com anava bé de temps, un ratet descansant al soleiet en aquell indret amb aquelles vistes i... a continuar.  He vist una escala de fusta que pujava a un Coll per caçar tords...perillós estar allà dalt assegut, per que una caiguda d’aquella altura pot fer maleir els tords i la mare que els va parir.

Es curiós el canvi de temperatura no més traspassar la “Bretxa”. Fins ara estàvem al vesant Sur de la muntanya a on pegava el Sol. Ara, al vesant Nort, tot hera ombra i humitat. La neu encara cubría el camí que transcorre pel bosc d’alzines, donant una sensació difícil de narrar. Alló era sencillament maravellós. 

Un jove d’aquests  que corren per les muntanyes, en va passar corrent d’amunt la neu  com si rés. Jau vol!. Però més em va sorprendre quan una vintena de al·lots amb bicicletes de muntanya van irrompre pel aquell camí nevat, ben perillós... Alerta a llenegar!  -els vaig dir... No passeu pena –me varen contestar... jau vol, jau vol!.

En no rés vaig arribar a Sa Font des Guix, a on un rajolí d’aigua gelada manava tot seguit. 

Un caminadeta més i ja vaig sortir a la carretera a on hi ha el pont  del Coll de Sa Batalla, a on hi va haver en 1610 una bona topetjada amb els Comissaris Reials i els bandejats que s’amagaven a les muntanyes. 

Eren les 11,30 hores, una bona hora per tornar enrere.

La caminada pujant des de Caimari, no te res a veure amb la tornada que tot es davallada. Aconsellem a qui no hi haguí fet aquesta excursió que la faci davallant, partint des de el Coll de Sa Batalla, es molt mes bona de fer.

No cal dir que la trobada amb els companys es va produir com estava previst. Varem dinar al Restaurant “El Molí” de Pollença, de un bon menú a base de “ensaladilla”, sopa de brou, albergínies farcides i lluç. 

Quan n’Embat me remeti la crònica del grup, l’afegirem a continuació. 

Fins la propera!.

CAIMARI -SON AMER-POLLENÇA.
(Crónica d'Embat. Fotografíes Miquel Barceló i "Trigo").

Com ja teníem decidit feia temps, els passats dies 24 i 25 de gener férem la travessa Caimari - Son Amer – Pollença.

Tota la setmana estarem pendents del temps ja que les previsions no eren gens favorables i a cap de nosaltres en agrada caminar sota la pluja però, aquest pic Sant Pere no ens va fer cas, deu ser que no li vàrem demanar amb fe, va ploure dilluns, dimarts i també dimecres, així mateix els caps estàvem en contacte a fi de preveure un pla alternatiu. Dijous a primera hora del matí encara plovia però com que només hi havia una baixa i era per motius de força major, no per por del temps, decidirem no suspendre la travessa, en tot cas i sobre la marxa ja consensuaríem entre tots què fer.

Dit i fet, ens trobam vuit companys a la estació intermodal de la plaça d'Espanya per agafar el bus cap a Caimari, semblava que partíem per vuit dies, tots menys un (més tranquil o més imprudent) portàvem motxilles més grosses de les habituals, havíem de preveure la possibilitat d'un canvi de roba i la protecció pel mal temps i això ocupa més lloc.

Quan el bus surt a l'exterior la pluja havia aturat, quina sort!, a veure si encara tindrem un bon dia. El trajecte per l'autopista és còmode, travessam camps ben embassats on els ametllers frissen de florir, fa fred i els vidres s'entelen, nosaltres vuit anam comentant el temps, els fets dels polítics i dels corruptes també donen molt de tema. Som a Inca, la primera parada del bus abans del nostre destí, hi ha poc moviment d'usuaris, seguim la ruta, sortim de la ciutat del pla i ens començam a enfilar cap a la serra, darrera les muntanyes guaiten negres núvols, lletjos, amenaçadors, amb mala cara... ja ho veurem. Passam Selva i comencen a fer gotes... ai, ai, ai! Arribam a Caimari, plou dèbilment, baixam a la darrera parada del poble i ens preparam per una travessa sota la pluja, fem mirera: impermeables de tots colors, capellines, polaines, guants, gorres i capells, protectors de motxilla fosforescents, bastons parells o senars, tot un mostrari de material muntanyenc i no tant muntanyenc ja que alguns opten també pels paraigües, quina tropa!

Sortim del poble i acabat un primer tram de carretera asfaltada ja enfilam el camí vell de Lluc ben indicat amb una gran pedra gravada pels amics del grup Güell, cada vegada plou més fort i fa més fred, però nosaltres seguim, ben valents i ardits, xip, xap (botes i aigua) tic, tac (bastons i pedres).

El camí és empedrat, al principi puja suaument fins que travessam la carretera i envestim la Costa  Llarga amb un pendent més pronunciat, la pluja no para, la visibilitat és escassa, els núvols baixos i la pluja als ulls no ens deixen gaudir la bellesa del lloc, intuïm que sortim de la zona de pinar i entram al bosc d'alzines però ens hem de fixar més en les pedres del camí, banyades i llenegadisses.

Arribam a la comuna de Caimari, a la zona recreativa i ens aixoplugam sota un pontarró on intentam berenar un poc eixuts, l'alternativa no és massa agradable ja que sembla que la gent aprofita aquest lloc més discret com a lloc comú, fa pudor i està ple de paperets, així que ens estimam més sortir de l'abric i ens menjam els entrepans sota els pins, aprofitam per revisar els equips de pluja, el company tranquil (o imprudent) s'intenta enfundar una sort d'impermeable de plàstic fi de color de rosa transparent tan estret que no li passa, l'hem d'ajudar a ficar-se'l estirant un poc d'aquí i un poc d'allà, al final ho aconseguim, l'hem deixat embotit amb la bossa i tot, gairebé no es pot moure però diu que ja en té prou... i seguim... i plou... i fa un fred de collons!

Passam botadors i marges, bassiots i pedres, som a Sa Cometa Negra, un poc més endavant arribam a sa Bretxa Vella, el punt més alt del recorregut d'avui, una obertura artificial a la roca que dóna pas  al Salt de la Bella Dona, llàstima no veure bé les vistes des d'aquest punt, ara el camí ja baixa fins al coll de Sa Bataia és més fàcil però sentim més fred, encara plou i, per variar, fa un poc de fi calabruix.

Som de ple al alzinar, el camí empedrat s'acaba, creuam el pont i caminam uns metres de carretera asfaltada fins a la benzinera del coll, passam la urbanització d'Es Guix i seguim els indicadors del refugi de son Amer, ja tenim ganes d'arribar per descansar i eixugar-nos, ja falta poc.

El refugi està situat a 545 m. d'alçada dins la finca de Son Amer, de 103 ha d'extensió, adquirida pel Consell de Mallorca el 1999 amb la finalitat de formar part del projecte de la Ruta de Pedra en Sec. 

Té capacitat per a 52 persones, bar i restaurant. Per la situació, el refugi pot ser utilitzat com a punt de partida o arribada d'excursions de gran interès, com el camí vell de Lluc, la pujada al puig Tomir a través del coll Pelat, la pujada a sa Mola i el puig d'en Galileu, el camí vell de Pollença i, en definitiva, totes aquelles que tenen com a centre el Santuari de Lluc, al qual Son Amer està unit per un camí de ferradura.

I, ja hem arribat, no massa cansats de caminar però farts de tanta pluja, vent i alguna calabruixada, ara, després d'inscriure'ns, en Pere, responsable del refugi ens indica el nostre allotjament al segon pis de la casa, el dormitori comú és molt gran i ens agrupam a un racó, ara és hora d'eixugar la roba i dinar, no ho hem fet pel camí ja que era incomode per la pluja, ens hem estimat més fer-ho més tard al refugi, ben asseguts, entaulats i vora el foc, quin gust. 

Fins i tot alguns han aprofitat per a dutxar-se i un, el tranquil (ara prudent) s'ha ficat al llit per descansar mentre s'assecaven els pantalons estesos davant d'un radiador, realment era un espectacle colorit veure l'estesa de roba i botes per tot el dormitori; altre espectacle és veure la traça d'algú en fer-se el llit, sobretot a les lliteres altes, en vols de pujades i davallades, estira per aquí, ara per allà, em queden arrugues! la coixinera no passa!, a mi sempre m'ho fa la dona!!

Després de dinar hem arribat, tot passejant, fins al Santuari de Lluc amb l'objectiu de fer un donatiu i signar teules per a la reconstrucció dels danys causats pel cap de fibló que l'any passat arrasà la zona, alguns han signat de manera particular però també hem deixat una teula amb el nom del grup com a testimoni de la nostra solidaritat amb el Santuari. 

Visitam la basílica i el cambril de la Mare de Déu, fins i tot hem aconseguit fer resar postrat a un reclinatori davant la Verge a un dels companys més escèptics en temes de religió, realment la influencia de Lluc és màgica i forta.

Com que estàvem sols hem pogut cercar, no sense un poc de irreverència, els escuts dels nostres pobles i llegir la dedicatòria de “la Caixa de Pensions” a la làmpada votiva davant la patrona de Mallorca.

El temps passa de pressa i no volem tornar a Son Amer a les fosques, així que ja som partits cap al refugi, fa un bon fred i ens hem d'abrigar, ara no plou però el cel està ben tapat, ja patim per la ruta de demà però, ara és ara i pensam en el sopar.

Al refugi taula parada, foc a la estufa i bon ambient, mentre esperam el sopar fem tertúlia i menjam cacauets torrats (xinesos) davant la llar, ja ve en Pere amb el sopar, un calentet i fumant puré de verdures per a començar, llom amb salsa de xampinyons i fruita, quin tiberi!

Després de sopar un poc de tertúlia per arreglar el món i la bolla, acabam els cacauets i, hem de seguir les normes i horaris del refugi, això no és un hotel ni un alberg, a les 22,30 silenci i a  les 23,00 s'apaguen els llums, o sigui que pujam a l'habitació comuna, practiquem les preceptives ablucions i, cap al llit falta gent. No hi ha hagut massa desgavell al dormitori, es veu que anàvem un poc cansats, quan s'ha apagat el llum a les onze ja hi havia qui respirava a fons, el temut concert de vent ha estat més bé un concert de cambra discret, si bé destacarem un mòbil descontrolat, algun cornetí dissonant i grans i greus trombons.

Fa de mal calcular l'hora quan estàs al llit fa estona i intentes dormir, devien ser entre les dotze i la una quan hem començat a sentir una llunyana tronadissa que poc a poc s'anava acostant, la resplendor dels llampecs anava travessant totes les finestres de la cambra i els trons es sentien cada vegada més forts, poderosos i propers, els llamps semblaven cops de flaix, de sobte un progressiu tamborineig sobre la teulada i els vidres ens va despertar a més d'un, la forta tempesta ens obsequià amb una increïble i forta calabruixada, els fotògrafs oficials del grup passaven d'una finestra a l'altre a veure si podien captar alguna imatge, entre la claror dels llamps i les bellumes de les llanternes dels reporters es va muntar un bon festival, tant de bo que la tempesta començà a amainar i la pau tornà, poc a poc ens anàrem dormint tots...   zzzZZZ.

L'endemà quan el sol comença a guaitar tímidament i ens anam deixondint tots, uns contents i tranquils que, increïblement,  no s'havien assabentat de res i altres comentant la violenta tempesta, a mesura que ens aixecam de les lliteres comença una desfilada de models de nit diversa i heterogènia, florejats pijames blaus, vermells vestits de pallasso, uns llargs i altres curts, equipaments esportius i roba interior de tota mena, un assortiment fantàstic de “baixa” costura.

A fora hi havia un gruix considerable del calabruix caigut a la nit i feia un fred de nassos.

Ens hem d'espavilar, baixam a berenar i tot seguit refem les motxilles i equipaments per seguir la ruta. Ens acomiadem d'en Pere i partim, son les 9 h. el rètol del pal ens indica: GR 221 Pollença, 4 h. 45 min.

L'empedrat del camí està gelat, el calabruix s'ha compactat en grans i dures plaques de gel que ens dificulten el pas, haurem d'anar en conte.

El fred és intens, el camí ens allunya de l'antiga possessió que tenia com a centre les cases, ara refugi, situades dalt d'un turó que domina tota la vall de Lluc. El major volum correspon a la que era la casa dels senyors i que sembla que es va construir al principi del segle passat. La superfície de la finca està dividida en una part agrícola, amb conreus de secà i de reguiu i una coberta pel bosc d'alzines.

El patrimoni del qual es pot gaudir en la visita al refugi i comprèn gran nombre de construccions d'interès etnològic i constructiu lligades a l'explotació agrícola i forestal: els camps de marjades, els camins de ferradura que facilitaven l'accés a tota la propietat i al monestir, les fonts (font de s'Ermita, des Puig Ferrer i de Son Amer); una ermita, avui en runes, dedicada a Sant Pau i fundada el segle XVII per ermitans de l'ordre de sant Pere i sant Pau, i un molí d'aigua de roda horitzontal per moldre cereals, que era mogut per l'aigua de la font de Son Amer.

Passam per les finques públiques de Menut i  Binifaldó, la primera convertida en viver del Consell i la segona en aula de natura, l'itinerari per a invidents està un poc deteriorat, serà per manca de pressupost?

Seguim trepitjant gel quan passam vora la impressionant alzina d'en Pere, arbre monumental catalogat situat a l'esquerra del camí, a la nostra dreta la mole del puig Tomir (1.103 m.) nosaltres pujam la moleta de Binifaldó (836 m.) entre alzines, mates i estepes que deixen passar els raig de sol que il·luminen la neu i el gel en un veritable espectacle de llum i colors, estam gaudint d'un bell paisatge amb el plus del blanc mantell glaçat.

Ara ja tot serà baixada, el frondós alzinar ens mena a la font de Muntanya, una font de mina tancada amb reixa de ferro, just al seu costat una taula i seients de pedra ens conviden a fer una aturada i berenar. El berenar és magre, tot son restes, mitja pastilla de xocolata, dues barretes energètiques, nous i dàtils i alguna peça de fruita, ho compartim entre tots com a bons germans i seguim.

Baixam sense deixar el bosc de grans alzines en una semi penombra per un camí banyat i llenegadís, ja no hi ha gel, al cap d'una estona sortim del bosc per creuar la magnifica, verda i assolellada Vall d'en Marc, ja som al terme de Pollença, només manquen uns quilometres per entrar  a la zona urbanitzada, el camí ja està asfaltat i les cames comencen a acusar el cansament, un dels companys està molt cansat i ens fa passar pena, sort que tenim un ratpenat solitari (el de la força major) que avui feia la ruta al seu aire, Caimari – Lluc – Caimari, quina mania de fer-ho a l'inrevés,  li hem telefonat per demanar-li si podria venir a recollir al company cansat al inici del Camí Vell de Lluc des de la carrereta de Pollença i així ho ha fet, el que ha passat és que ens hi hem afegit els altres, els 4 quilometres d'asfalt fins a Pollença ens han vençut, en dues vegades ens ha situat al restaurant on teníem taula reservada per dinar.

Un bon menú ens ha tornat a posar a to, la animada sobretaula comentant les vicissituds de la travessa, ara amb nou, s'ha allargat un poc entre els cafès, herbes, cardús i suaus, tan mateix havíem de fer temps per agafar el bus de tornada.

El ratpenat del cotxe se n'ha duit quatre companys i els altres quatre hem pujat al bus dels TIB que ens ha tornat a casa ben descansats i fent una becadeta.

Bona sortida la d'aquesta setmana, hem tengut un poc de tot però ens sentim ben satisfets, segons els experts hem caminat 5,6 quilometres el dijous i 18,3 el divendres, no està gens malament per a uns jubilats.

Fins a la propera.