Una Cala verge de difícil accés: Es Calò, de la Costa de Formentor.
Quatre del nostre grup hem partit ben prestet cap al Port de Pollença. A les 9,15 ja havíem deixat el cotxe aparcat, al únic lloc que hi ha devora la carretera que parteix del Port de Pollença cap a Formentor (una petita endinsada que no més hi cap un cotxe). Aquí hem fet cas al ratapinyada més veterà, que ha volgut anar pel camí que indica el lletrero que hi ha després de la segona corba de la carretera, aproximadament al Km. 3.500.
Altra company ho volia fer pel costat de la paret seca que, un poquet més avall, delimita amb la zona militar, ja que ens ha dit que, per Internet, ha vist aquesta ruta que pareix més fàcil. Com la experiència es un grau, hem fet cas al mes veterà.
El camí “oficial” te du cap a la torrentera que desemboca a la mateixa Cala pel Coll d’en Vela. La davallada es bastant fotuda, per que està ple de càrritx. A la esquerra tenim el Puig del Munt de Blat, de 156 metres. No hi ha cap sendera, únicament unes fites que demostren que per aquest lloc ha passat molt poca gent per que les mates ho cobreixen tot. Quan te fiques dins la torrentera, la davallada es fa encara més pesada per que has de anar botant de roca en roca i els genolls, que encara no estan ben entrenats, fan flamarades.
Però, després de uns 30 minuts, hem arribat al Calò, que no es més que la desembocadura de la torrentera. De espai reduït, la caleta es de còdols polits grandets, per lo que es necessari nedar amb sabates de goma.
Hem topat amb un dia esplèndid després de tants de fotuts que ha fet darrerament. Cap nigul al cel i la temperatura era suportable. El Sol de setembre no te res a veure al de juliol i agost, encara que l’aigua del mar està igual o més calenta.
Una vegada allotjats a un racó de la Cala, la primera sorpresa ens la ha donat el ratapinyada mes jove, que ens ha dit que per ell el estiu s’acaba al mes d’Agost i que a partir d’aquest mes ell ja no se banyava. Serà popona!. Altra company ja s’havia fotut nu dins aquelles aigües transparents. Cal dir que en aquell indret no hem trobat a ningú. El que escriu això s’ha anat a fer un parell de fotografies abans de ficar-se. Després ha demanat al company veterà que fes lo mateix, i a quedat fotut, per que el ratapinyada (que pertany al caps del grup) s’ha acollonit i ens ha dit que s’estimava més no banyar-se per que després li couen les pilotes per caminar... Idò!.
Gaudint d’aquella aigua i els altres dos mirant com si fossin el nostres padrinets que ens vigilaven a veure que feien els seus netets nedant, hem estat unes dues horetes.
Després, pensant en la tornada i en lo fotut que ha estat la davallada pel torrent, hem fet cas al altra company que deia de anar-hi vorejant la marjada delimitadora de la instal·lació militar de la Base Aérea de Pollença, que ens portava pràcticament devora el cotxe. Ala idò. Hem començat a caminar cap la Punta de l’Avançada a on es troba la “Fortalesa” que des de el Calò s’albira perfectament. Però allò era una muntanya verge com la Cala. No hi havia cap sendera i ens hem deixat les cames caminat pels matolls.
Hem trobat una primera marjada amb la reixeta caiguda i més endavant veiem un altra devora Sa Fortalesa. Hem cregut que devíem anar fins a la segona... Quina errada!. Era aquesta paret la que teníem que seguir i sense voler ens hem ficat en terreny militar.
Dos de noltros anàvem trescant per un costat i el ratapinyada veterà li ha donat per pujar fins amunt d’aquell monticle.
Quan aquest ratapinyada a arribat al camí que condueix a Sa Fortalesa sen ha adonat que estava dins la instal·lació militar. Ai, ai, Pepet!, hem pensat. Els altres encara estaven trescant pels matolls. Efectivament, no han passat ni 5 minuts quan un cotxe militar ha vingut cap aquí a on jo estava. A dins anava un soldat d’aviació. Ha davallat del cotxe posant-se la gorra y m’ha demanat amb cara de sorpresa:
- ¡De dónde ha salido usted!.
- De aquí arriba.
- ¿No sabe que está en zona militar?.
- Pues la verdad que no hemos visto ningún letrero que nos prohibiera el paso.
- ¡O son más!
- Hay tres compañeros más por aquí arriba.
El soldat s’ha anat cap el cotxe ha agafat el Walkie Tanquie i parlava en qualcú. Vatuadell!, pensava jo, ara amem que passarà. En aquest moment han arribat dos del companys (el veterà encara caminava per dalt de la muntanya).
- ¿Traen sus Carnets de Identidad? –ens ha demanat el soldat.
- Sí.
- Dénmelos.
- Toma-. I ha partit altra vegada al cotxe a xerrar. Al cap de una estoneta,
- ¿Dónde está el otro?.
- Un momento y lo llamamos por teléfono.
Aquell soldat ens mirava amb cara de desconfiat...
- Nos dice que está en una especie de laberinto y que abajo ve un hidroavión – li diem.
- ¡Joder se ha metido en el campo de tiro!-.
El soldat se’n va anar cap el cotxe i va partir marxa enrere tot fumat per aquell camí mentre ens deia que no ens moguéssim d’allí. Vatuadell!.
Al cap de una bona estona el nostre company va ser rescatat per aquell soldat i van aparèixer tots dos en el cotxe.
- Suban, les acompañaré a la salida.
Anàvem tots quatre en aquell cotxe amb aire condicionat la mar de bé, però amb una sensació de haver comés un delicte grandiós per caminar per la natura... Cagon dena quin empegueïment!.
Però la veritat no va ser així. Aquell soldat, tot amable, després de perdre quasi una hora amb aquets quatre vells -creiem que no podia donar crèdit de que haguéssim aparegut per aquella muntanya-, ens va pregar que esperéssim al cos de guàrdia mentre ell xerrava amb el seu suboficial. Tot d’una va sortir, ens va demanar excuses i després de oferir-nos una salutació militar, ens va dir que podíem, partir
Encara hem tingut sort de que aquell jove soldat en trobés, per que si no, el nostre company veterà encara estaria caminant pels matolls dalt d’aquella muntanya, o si hauria ficat fins al polvorí...
Bé. Una bona excursió que ens ha servit per gaudir de un capfico en aigües verges (dos de noltros), de provar les forçes a les cames pel pròxim inici de la temporada d’excursions que començarem dia 4 d’Octubre i que hem rigut molt, però molt.
Fins la propera!.
El camí d'accés a la Cala, molt dolent.
Un amiguet que ens mirava.
L'aigua estava bonísima
Es Calò des de Sa Punta de S'Avançada
Sa Fortalesa
(Fotografíes d'en "Trigo")
No hay comentarios:
Publicar un comentario